Utricularia
Utricularia és un gènero de plantes carnívores de la família Lentibulariaceae en 215 espècies, segons els estudis més moderns.[1] que viuen en aigua dolça i en sols humits en tots els continents llevat l'Antàrtida. Algunes plantes del gènero es cultiven pels seus flors a les que li les compara en freqüència en les de Antirrhinum i en les orquídeas.
Totes són carnívores i capturen chicotets organismes per mig de trampes en bufes de succió conegudes com utrículos.[2] En general les espècies terrestres posseïxen utrículos diminuts (entre 0,2 i 1,2 mm),[3] i s'alimenten de menudíssimes preses com protozous i rotíferos que suren en sols anegados. No obstant, en les espècies aquàtiques com U. vulgaris, les trampes medixen més de 5 mm de diàmetro i poden capturar assuts més grans, com Daphnia, nemátodos, larves de mosquit i taperots. A pesar del seu chicotet tamany, les trampes són extremadament complexes.
Són plantes molt especialisades, i els òrguens vegetatius no estan clarament separats en raïl, full i talle com en la majoria de les atres angiospermas. Les seues trampes són considerades entre les estructures més complexes del regne vegetal.
Descripció
La majoria de les espècies yacer baix de la superfície del substrat. Les espècies terrestres a voltes produïxen unes poques fulles fotosintéticas que generalment es troben postrades sobre el sol, pero en totes les espècies solament els brots florals s'alcen sobre el substrat i són conspicuos. Açò significa que les espècies terrestres generalment estan a la vista solament quan florixen; mentres que les aquàtiques són visibles baix l'aigua.
Estructura vegetal
Moltes espècies formen llarcs tallos, a voltes ramificats, o estolones baix de la superfície del seu substrat, si estan sumergits, o colgantes en el dosel arbòreu de selva tropical. A eixos estolones s'agreguen les trampes i els fulls fotosintéticas, que, en les espècies terrestres, es presenten per damunt del sol.
El nom genèric Utricularia deriva del llatí utriculus, flasco de vi o botella de cuiro. Els membres aquàtics del gènero tenen les bufes més grans i òbvies, que servien inicialment per a la flotació fins a evolucionar a elements de captura carnívora.
Flores i reproducció
Les flors són l'única part de la planta definida. Usualment estan al final de brots verticals, fins; varien de pocs milímetros a 6 cm o més i tenen dos pétals en llavis asimètrics, l'inferior usualment més gran que el superior. Poden ser de diversos colors, similars en estructura a les flors d'un gènero de carnívores emparentades: Pinguicula.
Les flors d'espècies aquàtiques com U. vulgaris són comparades en freqüència a les diminutes flors grogues de Antirrhinum, i l'espècie australiana U. dichotoma pot semblar-se a una violeta. Les espècies epífitas de Sudamérica, no obstant, es consideren les més boniques, per les seues flors grans; sent comparables a les orquídeas.
Certes espècies poden produir flors tancades, autopolinisades (cleistógamas); pero la mateixa planta o l'espècie produïx flors obertes, polinisades per insectes, al mateix temps o en diferents moments de l'any, i sense un patró obvi. A voltes, plantes individuals tenen abdós tipos de flor al mateix temps: les espècies aquàtiques com U. dimorphantha i U. geminiscapa, per eixemple, usualment tenen flors obertes per damunt de l'aigua i una o més flors tancades, autopolinisades baix de l'aigua (1). Les llavors són numeroses i sumament chicotetes, des de 0,2 a 1 mm.
Distribució i hàbitat
Utricularia pot sobreviure a on existixca aigua dolça a lo manco una part de l'any: solament l'Antàrtida i les illes oceàniques no tenen espècies natives. La major diversitat en espècies del gènero es dona en Sudamérica, seguint molt prop Austràlia.[1] En comú en moltes espècies carnívores, creixen en sol humit, pobres en minerals dissolts, a on el seu hàbit carnívor els dona ventaj competitiva; les spp. terrestres de Utricularia poden trobar-se junt a atres gèneros carnívors com Sarracenia, Drosera, i atres en àrees molt humides a on contínuament es mou l'aigua, removent molts minerals solubles del sol.
Prop del 80% de les seues espècies són terrestre i la majoria habita charcas o sols humits, a on les seues chicotetes trampes foliares poden estar permanentment expostes a l'aigua del substrat. Freqüentment es troben en chapulls a on la napa està prop de la superfície. Moltes de les espècies terrestres són tropicals, encara que estan en tots costats.
El 15 % aproximadament són aquàtiques. Solen directament surar sobre la superfície de pantans, i atres aigües tranquiles, barrosas, i solament protruden dalt de l'aigua al florecer, encara que unes poques espècies s'adapten a rieres ràpides i encara caigudes d'aigua (2). Li les troba usualment en aigües àcides, pero són ben capaces de créixer en alcalinas, i en abdós situacions eixercixen alt grau de competència en atres espècies (3). El U. vulgaris és una aquàtica, i creix en moltes branques en brots individuals de més de 3 m de llarc en charcas i dics en Eurasia.
Algunes espècies tropicals suramericanes són epífitas, poden créixer en verdets humits i en corfes esponjosas d'arbres en selves pluviosas, o encara en les rosetes foliosas d'atres epífitas com vàries Tillandsia (un tipo de Bromeliaceae, o "planta de l'aire") (4). Epífitas en rosetes com U. nelumbifolia posa zarcillos i busca propenques bromelias per a colonisar (5).
Està molt adaptada a sobreviure davant condicions estacionals d'inclemència, en les seues estructures i hàbits de nutrició. Estes plantes perennes requerixen un periodo hivernal de repòs per a no quedar debilitades en el periodo vegetatiu següent; no obstant, les espècies tropicals i templades càlides, no requerixen dormancia. Les espècies flotants, en zones templades fredes com RU i Siberia, poden produir brots hivernals en les extremitats de les seues brots cridats turiones. En baixar la temperatura, la planta deté el seu creiximent quedant paralisada o morta per la fredor, llavors els turiones se separen i descendixen al fondo de la charca, quedant baix la capa de gèl fins a la primavera, moment en el que retornen a la superfície i tornen a créixer. Moltes espècies australianes solament creixen durant l'estació humida, reduint els seus tubèrculs a sol 1 cm de llarc, per a esperar l'estació seca. Unes atres són anuals, reproduint-se per llavor cada any.
Referències
- ↑ 1,0 1,1 Bruce Salmon,"Carnivorous Plants of New Zealand", Ecosphere publications, 2001
- ↑ «¿Qué significa la paraula utrículo ?». BioDic. Consultat el 2022-09-18.
- ↑ Taylor (1989). The genus Utricularia - a taxonomic monograph, Londres: Kew Bulletin Additional Séries XIV. ISBN 978-0-947643-72-0.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Utricularia» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.