Timbre orquestal

El timbre orquestal ha segut un element especialment cuidat des de el XVI fins als nostres dies, definit a voltes com a color orquestal. L'us conscient del timbre en general i de l'orquestal en particular, està en la base dels moviments més nous en música des del Romanticisme, Beethoven, a uns atres, com el futurisme, la música concreta, la música electrònica, etc. o fonamental en grans orquestadores com Wagner, Berlioz, Richard Strauss o Rimski-Kórsakov.

El timbre és la qualitat del sò que permet diferenciar-ho d'un atre emés per uns atres instruments o veus. El timbre ho produïxen sons parcials harmònics. El timbre depén de la cantitat d'harmònics que tinga un sò i de l'intensitat de cada u d'ells. Per la qualitat que cridem timbre és possible diferenciar sons d'igual freqüència fonamental o to, i intensitat. És la qualitat que conferixen al sò els harmònics que acompanyen a la freqüència fonamental.

L'interés pel timbre va créixer entre els compositors occidentals des de el XVI fins al XX, en que l'organología va aplegar a ser una ciència especialment considerada i que té per objecte:

”l'enumeració, descripció, classificació i història dels instruments, inclús dels menys importants, que s'han usat en totes les civilisacions i en totes les époques de la humanitat, a fi de produir sons o sorolls en l'intent purament estètic o sense una atra finalitat que la religiosa, màgica o pràctica.” (André Schaeffner)

Famílies d'instruments musicals

• Instruments de corda, en trasts o sense trasts:
  • Instruments de corda fregada o d'arc: violí, viola, violonchelo o contrabajo.
  • Instruments de corda pulsada: sense màstil i sense teclat (arpa), sense màstil pero en teclat (clavecín), en màstil i sense trasts (llaüt àrap) i en màstil i en trasts (guitarra, llaüt).
  • Instruments de corda percutida o colpejada: sense teclat (címbalo hongarés) o en teclat (piano, clavicordi).

• Instruments de vent: de lengüeta simple (clarinets, saxofones) o doble (oboes, fagots), de embocadura (vent metal) i en depòsit d'aire, en tubos (orgue) i sense tubos (acordeón, gaita).
  • Instruments de vent-metal: trompetas, trompas, trombones.
  • Instruments de vent-fusta: de bisell, sense conducte (flauta travesera), de bisell en conducte (flauta dolça), de lengüeta simple (clarinet, saxofón), de lengüeta doble (oboe, fagot, gaita, cromorno, dulzaina) i de lengüetas lliures (acordeón, bandoneón, harmònica).
  • Orgue.

• Instruments de percussió: en afinación (timbal de concert) o sense afinar (bombo).
  • Idiófonos (triàngul).
  • Membranófonos (zambomba).
• Instruments de teclat: de vent (orgue, acordeón), de corda (clau, clavicordi, piano), electrònics.

Història

Durant l'Edat Mija europea va tindre absoluta preponderancia la música vocal per considerar l'Iglésia que els instruments provenien del món pagà. La música vocal pot expondre un text llitúrgic cóm expressió d'una veritat religiosa. La codificació musical va començar basant-se en la veu humana. Harmonia i contrapunt es desenrollen inicialment en este context.

L'idea de dos camps distints, en us exclusiu de la música instrumental, escomença a manifestar-se clarament a partir de el XVI, començant a independisar-se i donar naiximent a la música purament instrumental. Estes modificacions es varen vore impulsades i difoses per mig de l'imprenta, per mig de tractats sobre instruments i la seua construcció. Un efecte secundari va ser el progressiu abandó dels modos migevals. Fins a finals de dit sigle va aumentar la família dels instruments de corda (viola dona braccio, dona gamba) i de vent (flautes dolces, cornetas, chirimías, bombardas). S'amplien els timbres, en especial els registres greus de nous instruments.

La colaboració de teòrics musicals i constructors d'instruments va ser constant, aixina com la contínua busca de nous timbres instrumentals, conformant el timbre instrumental i posteriorment orquestal.

Entre els tractats fonamentals fins a mediats de el XVII poden citar-se:

• Sebastian Virdung: Musica getütscht, Basilea, 1511.
• Michael Praetorius: Syntagma musicum, 1614.
• Martin Agricola: Musica instrumentalis deudsch, Wittenberg, 1521.
• Marin Mersenne: L’harmonie universelle, 1636-1637.
• Pierre Trichet: Traité dones instruments de musique, h. 1640.

Tratadistas posteriors varen ser Berlioz, Curt Sachs, Hornbostel, Walter Piston i Schaeffner.

Des del punt de vista de l'interpretació, s'ha anat considerant cada volta més important la recuperació d'instruments antics pel seu timbre particular i les masses orquestals conformes al periodo o autor considerat en cada cas, perseguint un major equilibri tímbrico conforme als volums sonors per als que va ser creada.

Hui, per tant, es tendix a evitar les reduccions, orquestació o transcripcions d'obres orquestals, llevat casos molt excepcionals: desvirtuar el seu timbre és com desvirtuar la seua melodia, el timbre és un element tan fonamental de la música com la seua harmonia. L'us dels aparats electrònics de reproducció ha fet encara menys interessants les reduccions, puix és relativament fàcil conéixer una obra en la seua textura original encara que no es disponga d'una orquesta.

Bibliografia

• Varis: “Els grans temes de la música”, Curs de Música. Antonio Martín Moreno: Fonaments de la teoria musical, Ed. Salvat, Pamplona, D.L.: NA-1362-1991, ISBN 84-345-5405-4 (Tom 0)