Anar al contingut

Tercera guerra anglo-maratha

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Tercera guerra anglo-maratha

Artícul bo

Mapa de l'Índia despuix de la segona guerra anglo-maratha (1805). El territori baix control maratha apareix en groc en el centre de l'Índia.

La tercera guerra anglo-maratha (1817-1818), també coneguda com a Guerra Pindari per les dos campanyes entrellaçades i portades a terme al mateix temps pels britànics contra dos enemics que actuaven en conjunt en ocasions,[1] va ser el conflicte final i definitiu entre la Companyia Britànica de les Índies Orientals i l'Imperi o Confederació maratha en l'Índia que va permetre a la Companyia obtindre el control sobre gran part del territori del subcontinent indi. Va començar en l'invasió del territori maratha per més de cent dèu mil soldats de la Companyia Britànica de les Índies Orientals[2] manats pel governador general Hastings, el major contingent baix control britànic reunit fins a la data en l'Índia, recolzat ademés per una força comandada pel general Thomas Hislop. Les seues operacions varen escomençar en moviments contra els pindari, un conjunt de bandes compostes per musulmans, maratha i atres grups del centre de l'Índia[Nota 1] units per l'objectiu comú de beneficiar-se dels saquejos producte dels seus assalts.[4]

Les forces del peshwa Baji Rao II, seguides per les de Mudhoji II Bhonsle de Nagpur i les de Malharrao Holkar III d'Indore, es varen alçar contra la Companyia Britànica. Les pressions i la diplomàcia varen convéncer al quart líder maratha d'importància, Daulatrao Shinde (llinage transcrito també a sovint com Scindia) de Gwalior, per a que permaneixquera neutral inclús a pesar de la pèrdua de Rajastán. El peshwa va ser derrotat en les batalles de Khadki i Koregaon i les seues forces es varen vore obligades a lluitar en vàries batalles menors per a evitar la seua captura.

El peshwa va ser finalment capturat i confinat en una chicoteta facenda en Bithur, prop de Kanpur. Els britànics es anexionaron la majoria del seu territori que es va convertir en part de la Presidència de Bombay i el maharajá de Satara va ser restaurat com a governant del seu territori que va passar a ser un estat principesco. En 1848 este mateix territori va ser anexionado també a la Presidència de Bombay segons la doctrina del lapsus de Lord Dalhousie. Bhonsle va ser derrotat en la batalla de Sitabuldi i Holkar en la batalla de Mahidpur i els britànics anexionaron la partix nort dels dominis de Bhonsle en i al voltant de Nagpur ademés dels territoris del peshwa en Bundelkhand a les seues possessions en l'Índia en el nom de Territoris de Saugor i Nerbudda. Les derrotes de Bhonsle i Holkar també varen comportar l'adquisició dels regnes maratha de Nagpur i Indore pels britànics. Junt en els de Gwalior de Shinde i Jhansi del peshwa tots estos territoris es varen convertir en estats principescos que reconeixien el control britànic. La capacitat britànica per a la movilisació bèlica en l'Índia va quedar palesa en les seues ràpides victòries en Khadki, Sitabuldi, Mahidpur, Koregaon i Satara[5] lo que va comportar la separació de l'Imperi maratha i la pèrdua de la seua independència.

Els maratha i els britànics

[editar | editar còdic]
Retrat de Shivaji, fundador de l'Imperi maratha (1680-7).


Shivaji de la dinastia Bhosle va fundar l'Imperi maratha en 1674. Els elements comuns a la població de l'imperi de Shivaji eren: l'idioma maratí, la religió hindú i un fort sentiment de pertinença nacional.[6] Shivaji havia liderat els esforços de la resistència per a lliberar als hindús del domini del Sultanato musulmà de Bijapur que varen supondre l'ascens al govern dels hindús natius. Este regne va ser conegut com el Hindavi Swarajya (autogovern hindú)[7] en llengua maratí i la seua capital estava ubicada en Raigad. Posteriorment Shivaji va conseguir defendre el seu regne en èxit dels atacs del Imperi mogol.

Un element clau de l'administració maratha era el consell de huit ministres conegut com el Ashta Pradhan (consell de huit).[8] El membre de més edat del Ashta Pradhan rebia el nom de Peshwa o Mukhya Pradhan (primer ministre) que ademés era la mà dreta de Shivaji,[9] encara que en el temps va passar a ser un lloc hereditari. Shivaji i la majoria dels guerrers maratha pertanyien a la casta maratha del sistema de castes de quatre nivells hindú, mentres que tots els peshwas pertanyien a la casta brahmán.[10] Despuix de la mort de Shivaji, l'Imperi maratha va estar a punt de desintegrar-se puix era gran, pero al mateix temps vulnerable, una miqueta de lo que varen intentar aprofitar-se els mogoles en llançar una invasió que es va convertir en la guerra dels 27 anys (1681-1707). Els peshwas es varen convertir en governants hereditaris de l'Estat a lo que va seguir una lluita pel poder entre Tarabai, nora de Shivaji, i Chhattrapati Shahu, net de Shivaji.[11] Este canvi de dirigents va causar ademés que la ciutat més important de l'Imperi deixara de ser Raigad i que Pune, la ciutat a on els peshwas s'havien assentat i des d'a on eixercien el seu poder, i Satara, a on es varen establir els chhatrapatis, descendents de Shivaji i governants nominals de l'Imperi, ocuparen eixe lloc.[12]

Creiximent del poder britànic

[editar | editar còdic]
Bombay on the Malabar Coast belonging to the East Índia Company of England per Jan van Ryne (1754). S'observen l'oficina de aduana i l'Iglésia de Sant Tomás.

Mentres els maratha lluitaven contra els mogoles a principis de el XVIII, els britànics mantenien assentaments en Bombay, Madrás i Calcuta. Despuix d'observar com els maratha derrotaven als portuguesos en la veïna Vasai en maig de 1739, varen prendre la decisió de fortificar la seua base naval en Bombay i ademés varen enviar emissaris per a negociar un tractat en un esforç per a mantindre als maratha llunt de la ciutat.[13] Estes delegacions varen tindre èxit i es va firmar un tractat el 12 de juliol de 1739 que concedia a la Companyia Britànica de les Índies Orientals drets de lliure comerç en territori maratha.[14] Al sur el Nizam de Hyderabad havia conseguit el respal francés per a la seua guerra contra els maratha[Nota 2] a lo que el peshwa va reaccionar solicitant el respal dels britànics, que es varen negar a intervindre. Incapaç d'apreciar la força ascendent que eren els britànics, el peshwa va assentar un precedent en buscar la seua ajuda per a resoldre conflictes interns maratha.[15] A pesar de la falta de respal, els maratha varen conseguir derrotar al nizam despuix de combatre durant cinc anys.[15]


Durant el periodo entre 1750 i 1761, els britànics varen véncer als francesos en l'Índia i varen establir la seua supremacia en Bengala, a l'est, i en Madrás, al sur. No varen ser capaços d'expandir-se cap a l'oest puix els maratha eren la força dominant de la zona, pero varen entrar en Surat, en la costa oest, per via marítima.[16]

Els maratha varen continuar alvançant més allà del Indo seguint la constant expansió del seu imperi.[16] La responsabilitat de dirigir el creixent Imperi maratha en el nort se li va confiar a dos líders, Malharrao Holkar i Ranoji Shinde, fundadors de les dinasties gobernant que varen adoptar els seus llinages, ya que el peshwa estava ocupat en el sur.[17] Els dos líders no actuaven d'acort i les seues polítiques es varen vore influïdes pels interessos personals i les necessitats financeres. Es enemistaron en atres dirigents hindús com els rajput, els jat i els rohilla, varen fracassar en atraure per mig de diplomàcia a dirigents musulmans[17] i el 14 de giner de 1761 varen sofrir un dur colp en la Tercera batalla de Panipat contra les forces afganes d'Ahmad Shāh Durrānī. Una generació sancera de caps maratha yacer morts en el camp de batalla com a resultat del combat.[17] No obstant, els maratha varen conseguir recuperar part del terreny perdut en el nort despuix de més d'una década de durs combats entre 1761 i 1773,[18] encara que el poder central es va resentir notablement en favor de caps militars locals que ambicionaban convertir-se en rajás de les seues respectives regions.

Relacions anglo-marathas

[editar | editar còdic]
Richard Wellesley, ORD marqués Wellesley va conseguir expandir en rapidea els territoris de la Companyia en les seues victòries en la segona guerra anglo-maratha.

Les victòries maratha en el nort es varen vore desperdiciades per les contradictòries polítiques dels Holkar i els Shinde i les disputes internes entre els familiars del peshwa que varen culminar en l'assessinat de Narayanrao Peshwa en 1773.[19] El resultat d'estes circumstàncies va ser que els maratha varen desaparéixer virtualment del nort de l'Índia. Raghunathrao va ser derrocat del lloc de peshwa per les contínues rivalitats en el sen maratha i va buscar l'ajuda dels britànics, en els que va firmar el Tractat de Surat en març de 1775.[20] Este tractat li assegurava assistència militar a canvi de l'illa de Salsete i de la Fortalea de Bassein.[21]


El tractat va motivar intenses discussions entre els britànics en l'Índia aixina com en Europa per les greus implicacions d'un enfrontament en els poderosos maratha.[22] Un atre motiu de preocupació era que el Consell de Bombay s'hi havia extralimitado en la seua autoritat constitucional en firmar semblant tractat[23] que en última instància va ser el detonant de la Primera guerra anglo-maratha. La guerra va culminar en un punt mort en el que cap dels bandos era capaç de derrotar a l'atre[24] lo que va conduir a la firma del Tractat de Salbai en maig de 1782 en la mediació de Mahadji Shinde. Les dot de previsió de Warren Hastings varen ser la raó principal dels èxits britànics en esta guerra puix en les seues maniobres va acabar en la coalició antibritánica i va crear divisió entre els Shinde, els Bhonsle i el peshwa.[Nota 3]

La posició dels maratha seguia sent prou fort quan el governador general Cornwallis va aplegar a l'Índia en 1786.[26] Despuix del Tractat de Salbai, els britànics varen seguir una política de coexistència en el nort i durant més de dos décades varen gojar d'un periodo de pau en els maratha gràcies a l'esforç diplomàtic de Nana Phadnavis, el ministre brahmán en la cort del peshwa Baji Rao II, d'onze anys d'edat quan Nana va accedir al càrrec. La situació va canviar despuix de la mort de Nana en 1800. La lluita pel poder entre Holkar i Shinde va dur a que Holkar atacara al peshwa en Pune en 1801 puix el peshwa s'havia posat de part de Shinde. El peshwa Baji Rao II va abandonar Pune i va embarcar per seguritat en un buc de guerra britànic; la seua por a la pèrdua de poder li va dur a firmar el Tractat de Vasai que convertia al peshwa en aliat subsidiari de facto dels britànics. Els Bhonsle i els Shinde varen respondre al tractat atacant als britànics en negar-se a acceptar la traïció a la seua sobirania a mans del peshwa. Est va ser el començ de la segona guerra anglo-maratha en 1803. Abdós varen ser vençuts pels britànics i tots els líders maratha varen perdre gran part dels seus territoris que varen passar a possessió de la Companyia.[24]

Companyia Britànica de les Índies Orientals

[editar | editar còdic]

Els britànics havien viajat centenars de milles per a aplegar a l'Índia i varen aplegar en la disposició de quedar-se. Varen estudiar la geografia de l'Índia i varen dominar les llengües locals per a tractar en els indis en igualtat de condicions.[Nota 4] Estaven molt alvançats tecnològicament parlant i contaven en equip superior al disponible en el lloc. Chhabra conjectura que, inclús si no es tinguera en conte la superioritat tecnològica britànica, estos hagueren guanyat la guerra gràcies a la disciplina i organisació entre les seues files.[27] Despuix de la Primera guerra anglo-maratha, Warren Hastings va declarar en 1783 que la pau establida en els maratha s'assentava en un terreny tan ferm que no es voria alterada en els anys venidors.[28] Els britànics es varen plantejar en avant la necessitat d'una nova estratègia permanent que permetera establir i mantindre contacte continuat en la cort del peshwa en Pune per a lo que varen triar a Charles Malet, un mercader de Bombay en experiència, per a que fora resident permanent en Pune pel seu coneiximent de les llengües i costums de la regió.[28]

Preludi

[editar | editar còdic]
Mountstuart Elphinstone, resident de Pune al començ de la guerra, més tarde governador de Bombay (1819-1827).

L'Imperi maratha no havia conseguit desenrollar les seues tàctiques de guerra no convencionals al mateix ritme que creixia el seu imperi.[29] Els esforços per a occidentalizar els eixèrcits eren desganados i indisciplinados: els soldats no assimilaven les noves tècniques mentres es perdien l'experiència i els métodos antics.[29] Tampoc estaven a l'altura dels britànics ni sobre l'efectivitat de la seua ret d'espies ni en el terreny de la diplomàcia,[30] com es va comprovar contínuament en el seu tracte en la Companyia i els seus representants. L'artilleria maratha estava desfasada i estos no eren capaces de fabricar les seues pròpies armes, apartat en el que depenien per complet de l'a voltes inestable enviament de material estranger, casi sempre francés,[31] dependència que s'estenia igualment al maneig dels canons, operats casi exclusivament per artilleros francesos.[31] Les maniobres militars es portaven a terme sense tindre coneiximent de l'orografia del lloc i, en moltes ocasions, les tropes es veen bloquejades o atrapades en trobar un riu si no eren capaços de localisar barques o vaus. L'enemic solia aprofitar-se d'estes situacions per a conseguir la posició més favorable, lo que donava lloc a que els maratha pergueren la batalla o es veren sobrepassats i massacrats en la fugida.[29]


Para quan va començar la guerra, el poder de la Companyia Britànica de les Índies Orientals estava en ascens mentres que l'Imperi maratha es deteriorava poc a poc.[32] Els britànics havien resultat victoriosos en l'anterior guerra anglo-maratha mentres que el peshwa de l'Imperi maratha en eixe moment era Baji Rao II, un dirigent que la majoria de les fonts de l'época descrivien com a incapaç i sense noció alguna de liderage quan no covart, característiques en les que segurament va influir el fet de haver creixcut entre les profundes rivalitats i intrigues de l'Imperi de l'época.[Nota 5] Ademés varis líders maratha que anteriorment es consideraven aliats del peshwa havien passat a estar baix control o protecció britànica.

La Companyia havia aplegat també a un acort en la dinastia Gaekwad de la província maratha de Baroda, que incitava al governant a no enviar el tribut anual al peshwa dels imposts d'eixa província. Gaekwad va tindre que enviar en 1814 un diplomàtic al peshwa en Pune per a resoldre la disputa concernent a la recaptació d'imposts,[34] que havia alcançat un deute de 24 lakhs.[35] El peshwa va solicitar la presència del seu cap de ministres, Gangadhar Shastri, considerat amic dels britànics i que estava baix la seua protecció. Quan durant la seua visita va ser assessinat es va considerar al ministre del peshwa, Trimbakji Dengale, sospitós del crim, lo que els britànics varen aprofitar per a obligar a Baji Rao a firmar un tractat.[34] El peshwa va firmar dit tractat, el Tractat de Pune, el 13 de juny de 1817[36] i alguns dels térmens més importants de l'acort incloïen l'admissió de la culpabilitat de Dengle,[34] la renúncia a fer-li exigències a Gaekwad[34] i l'entrega d'importants franges de territori als britànics. Estes incloïen les seues posicions més importants en el Decán, el llitoral de Konkan i tots els llocs al nort del riu Narmada i al sur del Tungabhadra.[34] Per últim el peshwa devia abstindre's de comunicar-se en cap atre poder de l'Índia[37] i el resident britànic Mountstuart Elphinstone li va solicitar ademés que dissolguera la seua cavalleria.[34]

Plans maratha

[editar | editar còdic]
Aspecte actual del fort de Purandar.

El peshwa en efecte va dissoldre la seua cavalleria, pero els va demanar en secret que es mantingueren preparats i va oferir un pagament alvançat de sèt mesos.[38] Baji Rao li va confiar a Bapu Gokhale els preparatius per a la guerra.[39] En agost de 1817, el peshwa va reforçar els forts de Sinhagad, Raigad i Purandar,[39] i Gokhale va reclutar tropes en secret per a la guerra imminent.[39] Varen contractar a molts bhil i ramoshi i es varen fer esforços per a unir als Bhonsle, als Shinde i als Holkar; inclús va haver contactes en els mercenaris pindari.[39] El peshwa va identificar a indis insatisfets al servici del resident britànic Elphinstone i els varen reclutar en secret, un d'ells Jaswant Rao Ghorpade, i també es va intentar reclutar a oficials europeus.[40] Alguns indis, com Balaji Pant Natu, es varen mantindre incondicionalment del costat dels britànics[40] mentres que molts dels cipayos varen rebujar les ofertes del peshwa[38][41] i uns atres varen informar de l'assunt als seus oficials superiors.[41]

El 19 d'octubre de 1817, Baji Rao II va celebrar el festival Dussehra en Pune, una ocasió per a la que es varen reunir gran cantitat de tropes.[38] Durant els festejos, un ampli flanc de la cavalleria maratha va fingir una càrrega contra els cipayos britànics, pero es va detindre en l'últim moment. Es pretenia que este desplegament fora un desaire cap a Elphinstone[42] i una tàctica amedrentadora per a incitar als cipayos britànics a desertar i a unir-se al bando del peshwa.[42] Est tenia ademés intenció d'assessinar a Elphinstone[38] a pesar de l'oposició de Gokhale, pero el britànic estava perfectament enterat de tots estos moviments[43] gràcies a la llabor d'espionage de Balaji Pant Natu i de Ghorpade.[38]

Burton proporciona una estimació de les forces de les diverses potències maratha cap a 1817. Supon un total de 81000 soldats d'infanteria, 106000 a cavall i 589 canons entre totes les faccions maratha. D'estes el peshwa contava en la major força de cavalleria en 28000 ginets, ademés de 14000 soldats a peu i 37 canons. El quarter general del peshwa estava en Pune, l'ubicació més al sur entre les potències maratha. Holkar contava en la segona força de cavalleria, uns 20000 hòmens, més una infanteria d'uns 8000 hòmens i 107 canons. Shinde i Bhonsle contaven en una cavalleria de paregut tamany, de 15000 i 16000 ginets respectivament, mentres que Shinde tenia 16000 soldats d'infanteria i 140 canons i Bhonsle disponia de 18000 soldats a peu i 85 canons. Els quarters generals de Holkar, Shinde i Bhonsle estaven en Indore, Gwalior i Nagpur respectivament. El líder pashtún Amir Kan es trobava en Tonk, en Rajputana, i la seua força es componia de 12000 soldats de cavalleria, 10000 d'infanteria i 200 canons.[2][44][45] Els pindari estaven situats en el nort de la vall de Narmada, en la regió de Chambal i Malwa, en el centre de l'Índia. Tres caudillos pindari s'havien aliat en Shinde; estos eren Setu, Karim Kan i Dost Mohammed, les forces del qual eren cavalleria casi per complet: 10000, 6000 i 4000 ginets respectivament. El restant de caps pindari (Tulsi, Imam Baksh, Sahib Kan, Kadir Baksh, Nathu i Bapu) s'havien unit a Holkar. Tulsi i Imam Baksh tenien cada u 2000 hòmens a cavall, Kadir Baksh tenia 21500 i Sahib Khan, Nathu i Bapu, 1000, 750 i 150 respectivament.[46]

Els pindari

[editar | editar còdic]
Vore també: Pindari
Malwa, en la part central de l'Índia, era el lloc des d'a on operaven la majoria de pindari de l'época.

Despuix de la segona guerra anglo-maratha, Shinde i Holkar havien perdut molts dels seus territoris a mans dels britànics, lo que els va dur a animar als pindari a atacar les possessions britàniques.[1] Els pindari, que es componien casi per complet de cavalleria,[1] varen aplegar a ser coneguts com els Shindeshahi i els Holkarshahi despuix del patronazgo que varen rebre dels respectius dirigents maratha derrotats en la guerra.[46] Els senyors pindari eren: Setu (el més famós), Karim Kan, Dost i Wasil Mohammed, Tulsi, Imam Baksh, Sahib Kan, Kadir Baksh, Nathu i Bapu. D'entre tots ells, Setu, Karim Kan i Dost Mohammed pertanyien als Shindeshahi i el restant, als Holkarshahi[1] i les seues forces sumaven un total de 33000 hòmens en 1814.[1]

Els pindari realisaven freqüents assalts en llogarets del centre de l'Índia de tal manera que la regió es va vore despoblada en rapidea davant l'incapacitat dels llauradors per a conseguir el sustente suficient de la terra. Estos a la seua volta es quedaven sense més opcions que unir-se a les bandes de saquejadors o passar fam.[47] Entre 1815 i 1816, més de 23000 pindari es varen adinsar en la Presidència de Madrás,[1][48] varen destruir uns 300 pobles en la Costa de Coromandel i es varen fer en un botí de més d'un milló de lliures esterlines.[48] Una atra banda va assolar el regne del nizam mentres una tercera entrava en Malabar. Més atacs pindari en territori britànic varen seguir a estos en 1816 i 1817. Francis Rawdon-Hastings considerava que no existiria pau o seguritat en l'Índia fins que els saquejadors pindari anaren eliminats.[1][49]

Plans britànics

[editar | editar còdic]
Francis Rawdon-Hastings, ORD marqués de Hastings i governador general de l'Índia durant la guerra.

Dirigir un eixèrcit contra els pindari en l'esperança d'enfrontar-se a ells en una batalla convencional era una ilusió vana. Per a esclafar-los de manera total i absoluta, devien ser rodejats de tal manera que no tingueren vies d'escape.[49] Francis Rawdon-Hastings va obtindre l'autorisació del Govern de la metròpoli per a realisar accions contra els pindari[47] mentres feya us de la diplomàcia en els principals líders maratha per a aünar esforços en ells. No obstant, els pindari seguien contant en la simpatia de casi tots els governants maratha. El pla britànic era normalisar relacions en els Shinde, els Holkar i Amir Kan, coneguts per la seua bona disposició cap als pindari, i per donar-los asil en els seus territoris. Shinde estava planejant formar una coalició contra els britànics en secret en el peshwa i el ministeri de Nepal. La seua correspondència en Nepal va ser interceptada i se li va presentar en Durbar.[50] Es va vore forçat llavors a acceptar un tractat segons el qual es comprometia a ajudar els britànics contra els pindari i a impedir que es formaren noves bandes en el seu territori. La diplomàcia, les pressions i el Tractat de Gwalior varen mantindre a Shinde apartat de la guerra. Amir Kan va dissoldre el seu eixèrcit a condición de que se li garantisara la possessió del principat de Tonk en Rajputana. Va vendre els seus canons als britànics i va acceptar impedir que bandes de saquejadors operaren des del seu territori.[50]


En 1817 Rawdon-Hastings va conseguir reunir el major eixèrcit britànic vist fins al moment en l'Índia, fins a un total de casi 120000 hòmens. L'eixèrcit es va formar sobretot per mig de l'unió de dos eixèrcits més menuts, el Gran Eixèrcit o Eixèrcit Bengalí en el nort baix el seu propi mando, en una força de 40000 hòmens, i l'Eixèrcit del Decán al sur[51] baixe el mando del general Hislop, en 70400 hòmens. El Gran Eixèrcit va ser dividit en tres divisions i una reserva. El general de divisió Marshall manava la de l'esquerra, la del centre estava a càrrec del propi Francis Rawdon-Hastings i la reserva era responsabilitat del general Ochterlony.[52] El segon eixèrcit, l'Eixèrcit del Decán, estava repartit en cinc divisions: al mando estaven el general Hislop, el general de brigada Doveton, el general Malcolm, el general de brigada Smith i el tinent coronel Adams. Els dos eixèrcits sumaven un total de 110400 efectius[53] als que s'afegien els dos batallons de cada una de les residències en Madrás i Pune més el servici de l'unitat d'artilleria de cada residència. La de Madrás contava també en un batalló del 6.º de Cavalleria Bengalí.[54] En octubre i principis de novembre la primera divisió del Gran Eixèrcit va rebre órdens de marchar cap a Sind, la segona cap a Chambal i la tercera cap a Narmada oriental mentres la divisió de reserva es va usar per a pressionar a Amir Kan. L'efecte buscat en enviar a la primera i segona divisió era separar a Shinde dels seus aliats potencials. La tàctica va donar els seus fruts i esta i atres circumstàncies varen dur a Shinde i a Amir Kan a firmar un tractat.[54]

La primera i tercera divisió de l'Eixèrcit del Decán es varen concentrar en Harda per a controlar els vaus del Narmada. El destí de la segona divisió va ser Malkapur, a on devien vigilar els Ghats de Berar mentres la quarta divisió es dirigia a Khandesh per a ocupar la regió entre les divisions administratives de Pune i Amravati (Berar), la quinta es va desplegar en Hoshangabad i la reserva ho va fer entre els rius Bhima i Krishná.[55]

Vore també

[editar | editar còdic]

Notes

[editar | editar còdic]
  1. ↑ «Aixina, molts pindari eren originalment soldats de cavalleria musulmans o maratha d'unitats dissoltes o que varen trobar l'estil de vida pindari preferible al servici militar formal... La majoria dels pindari afirmaven ser musulmans pero alguns no podien repetir siquiera el kalima o credo musulmà ni coneixien el nom del profeta».[3]
  2. ↑ El títul de nizam, el significat del qual és «Administrador del Regne», era específic dels sobirans natius del estat indi de Hyderabad des de 1719.[15]
  3. ↑ En excusable orgull va escriure Hastings a un dels seus amics el 7 de febrer de 1783: «Certament, el meu apreciat Sir, hi ha hagut tres o quatre periodos crítics en els nostres negocis durant els quals l'existència de la Companyia i de la sobirania britànica en l'Índia varen estar a la meua mercé i s'hagueren perdut de haver-me atingut al més que trillado camí del deure i de haver fugit de la responsabilitat personal. En l'esmena dirigida al Nizam ho vaig atraure cap als nostres interessos des de la més obstinada enemistat. En les meues negociacions en Modajee Boosla (___protected_title_0___) vaig protegir estes províncies del pillage i vaig obtindre prova dels seus vínculs més allà inclús de les seues pròpies intencions; i vaig consumar una pau i aliança en Madajee Sindhia (___protected_title_1___) que era de fet una pau en l'Estat Maratha».[25]
  4. ↑ «En l'atre extrem estaven aquells britànics que havien viajat des d'Anglaterra per a establir un imperi en l'Índia. Tenien una (___protected_title_0___) experiència prèvia no solament en moltes guerres europees sino també en vàries en l'Índia. Qualsevol cosa que feyen la feyen despuix de haver-la planejat en diligència. No es donava ni un pas a cegues. Tot es discutia i es debatia a fondo abans de portar-se a terme. La seua ret d'espies s'estenia a lo llarc i a lo ample. Varen dominar els llenguages indis per a tractar en els indis de la manera adequada. Varen dominar la geografia índia abans de fer cap moviment militar en qualsevol part del país. No es deixava res a l'encert ni a les conjectura».[27]
  5. ↑ Escriu Manohar Malgonkar: «Solament algú perversamente dotat podria haver conseguit malgastar tamaña herència en tan poc temps o deshonrar de manera tan profunda un nom. Era malvat, cruel, vengativo i avaricioso pero sorprenentment instruït i versat en assunts financers. Va ser davant tot un covart física i moralment, l'únic peshwa al que els seus súbdits varen despreciar. Per supost va anar sobretot una víctima de les circumstàncies. Va nàixer en 1776 mentres el gabinet del peshwa mantenia als seus pares baix clau. Ho varen mantindre a ell i als seus germans en confinament fins als 19 i se li varen negar fins a les mínimes nocions de formació. Va perdre abdós pares a primerenca edat i va tindre la desgràcia de haver heretat el llegat d'un pare i una mare que a pesar de ser part de la mateixa família brahmán estaven involucrats en l'assessinat del jove Peshwa Narayanrao en 1774. Com a hereu d'assessins els seus ducs, comtes i atres ministres aixina com els seus súbdits ho menyspreaven. El seu poble observava cada una de les seues accions en prejuïns i es diu que, encara que un bon administrador i constructor del Pune modern, a sovint ho etiquetaven com un peshwa incapaç i covart. [...] Com peshwa va ser un sobirà llamentable, un home que es delectava en humiliar als seus vassalls, en apoderar-se de les seues possessions en el motiu més pelegrí i lo que és pijor, alquien que pensava que també les seues dònes li pertanyien».[33]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 Naravane, 2006, p. 86-87
  2. ↑ 2,0 2,1 Bakshi y Ralhan, 2007, p. 261
  3. ↑ McEldowney, 1966, p. 18
  4. ↑ Dutt, 1879, p. 340
  5. ↑ Black, 2006, p. 78
  6. ↑ Subburaj, 2000, p. 13
  7. ↑ Jackson, 2005, p. 38
  8. ↑ Mehta, 2005, pp. 472
  9. ↑ Mehta, 2005, pp. 64–65
  10. ↑ Figueira, 2002, p. 121
  11. ↑ Mhamai, 1984, p. 10
  12. ↑ Mat, 1959, p. 17
  13. ↑ Naravane, 2006, p. 50
  14. ↑ Sen, 1994, p. 1
  15. ↑ 15,0 15,1 15,2 Sen, 1994, p. 2
  16. ↑ 16,0 16,1 Sen, 1994, p. 3
  17. ↑ 17,0 17,1 17,2 Sen, 1994, p. 4
  18. ↑ Sen, 1994, p. 4-9
  19. ↑ Sen, 1994, p. 9
  20. ↑ Sen, 1994, p. 10
  21. ↑ Sen, 1994, p. 10-11
  22. ↑ Naravane, 2006, p. 52
  23. ↑ Sen, 1994, p. 11
  24. ↑ 24,0 24,1 Schmidt, 1995, p. 64
  25. ↑ Sen, 1994, pp. 12–13
  26. ↑ Sen, 1994, pp. 17
  27. ↑ 27,0 27,1 Chhabra, 2005, p. 40
  28. ↑ 28,0 28,1 Sen, 1994, p. 20
  29. ↑ 29,0 29,1 29,2 Chhabra, 2005, p. 39
  30. ↑ Chhabra, 2005, p. 94
  31. ↑ 31,0 31,1 Chhabra, 2005, p. 65
  32. ↑ Naravane, 2006, p. 79
  33. ↑ Malgonkar, 1972, p. 4
  34. ↑ 34,0 34,1 34,2 34,3 34,4 34,5 Naravane, 2006, pp. 79–80
  35. ↑ Bhattacharyya, 1984, p. 236
  36. ↑ Colebrooke, 2011, pp. 361
  37. ↑ Chhabra, 2005, p. 17
  38. ↑ 38,0 38,1 38,2 38,3 38,4 Naravane, 2006, pp. 80
  39. ↑ 39,0 39,1 39,2 39,3 Duff, 1921, pp. 409-411
  40. ↑ 40,0 40,1 Duff, 1921, pp. 411-413
  41. ↑ 41,0 41,1 Duff, 1921, pp. 413
  42. ↑ 42,0 42,1 Duff, 1921, pp. 414
  43. ↑ Colebrooke, 2011, pp. 355
  44. ↑ Burton, 1908, p. 153
  45. ↑ United Service Institution of Índia, 1901, p. 96
  46. ↑ 46,0 46,1 Naravane, 2006, pp. 86–87
  47. ↑ 47,0 47,1 Russell, 1916, p. 396
  48. ↑ 48,0 48,1 Muir, 1915, p. 86-87
  49. ↑ 49,0 49,1 Sinclair, 1884, p. 194
  50. ↑ 50,0 50,1 Sinclair, 1884, pp. 194–195
  51. ↑ Bakshi y Ralhan, 2007, p. 259
  52. ↑ Bakshi y Ralhan, 2007, pp. 259–261
  53. ↑ Bakshi y Ralhan, 2007, pp. 259–262
  54. ↑ 54,0 54,1 United Service Institution of Índia, 1901, p. 101
  55. ↑ United Service Institution of Índia, 1901, p. 102

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • Abel (2005). Glimpses Of Indian National Movement (en anglés), ICFAI Books. ISBN 9788178814209. «The Company had refused to award him the life pension of eighty thousand pounds sterling which had been granted to his father. (La Companyia s'havia negat a concedir-li [a Nana Sahib] la pensió vitalícia de huitanta mil lliures esterlines que li havia concedit al seu pare.)»
  • Bakshi, S. R.; Ralhan, {{{nom2}}} (2007). Madhya Pradesh Through the Ages (en anglés), Nova Delhi: Sarup & Sons. ISBN 978-81-7625-806-7.


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Tercera_guerra_anglo-maratha&oldid=885391»