Sultanato de Bijapur
El sultanato de Bijapur va ser un estat situat en el sur de l'Índia, en la zona occidental de la regió de Deccan entre 1490 i 1686, creat i governat per la dinastia de Adil Shahi o Adilshahi. El territori del Sultanato havia format part del sultanato bahmaní abans del seu decliu i posterior colapse durant l'últim quarto de el XV. El sultanato de Bijapur va ser absorbit pel Imperi mogol el 12 de setembre de 1686 despuix de ser conquistat per l'emperador Aurangzeb.[1]
El fundador de la dinastia, Yusuf Adil Shah (1490–1510), va ser nomenat governador bahmaní de la província, abans de crear un estat de Bijapur independent de-facto. Yusuf i el seu fill Ismail, varen usar habitualment el títul de Adil Khan, que significa 'Cap' en mogol i que, en persa, conferia un estatus inferior al de 'Shah'. Només durant el govern del net de Yusuf Ibrahim Adil Shah I (1534–1558), es va generalisar l'us del títul de Adil Shah.
Les fronteres de Sultanato varen evolucionar considerablement a lo llarc del temps. La frontera nort va permanéixer relativament estable front als seus veïns de Maharastra meridional i Karnataka. El sultanato es va expandir cap al sur, primer en la conquista de Raichur Doab despuix de derrotar al Imperi Vijayanagara en la batalla de Talikota en 1565. Campanyes posteriors, especialment les realisades durant el regnat de Mohammed Adil Shah (1627–1657), varen estendre les fronteres formals de Bijapur i la seua autoritat nominal fins a Bangalore. Bijapur llimitava a l'est en l'estat portugués de Goa i a l'est en el sultanato de Golconda, governat per la dinastia Qutb Shahi.
Bijapur, l'antiga capital provincial, va conservar la seua condició durant l'existència del Sultanato. Despuix d'unes modestes actuacions inicials Ibrahim Adil Shah I (1534–1558) i Ali Adil Shah I (1558–1580) varen remodelar Bijapur, construint la ciutadella i les muralles, la mesquita dels divendres, palau real i infraestructures per al suministrament d'aigua. Els seus successors Ibrahim Adil Shah II (1580–1627), Mohammed Adil Shah (1627–1657) i Ali Adil Shah II (1657–1672) varen edificar nous palaus, mesquites, mausoleus i atres estructures, considerats uns dels més delicats eixemples d'arquitectura indoislámica i dels sultanatos del Decán.
Bijapur va sofrir l'inestabilitat i els conflictes originats pel colapse de l'Imperi bahmaní. Guerres constants, tant en l'Imperi Vijayanagara com en el restant de sultanatos del Decán varen llimitar el desenroll de l'estat fins que tots els sultanatos es varen aliar per a derrotar a Vijayanagara en la batalla de Talikota en 1565. Bijapur es anexionó el veí sultanato de Bidar en 1619. l'Imperi portugués pressionava sobre Goa, el major port del territori fins a conquistar-ho finalment durant el regnat d'Ibrahim II. El Sultanato va gojar des de llavors d'una relativa estabilitat, encara que va resultar afectat pel tumult de 'Shivaji, el pare del qual estava al servici de Mohammed Adil Shah. Shivaji va fundar un estat independent que acabaria convertint-se en l'Imperi Maratha, un dels majors imperis de l'Índia just abans de la conquista britànica. La major amenaça per a la seguritat de Bijapur a partir de finals de el XVI va ser l'expanció mogola en Deccan. Encara que varen anar els mogoles els que finalment varen destruir el Adilshahi, va ser el tumult de Shivaji la que havia debilitat les seues estructures. Varis pactes i tractats varen impondre la suzeranía mogola en Bijapur, fins al reconeiximent formal del domini mogol en 1636. Les exigències dels senyors mogoles varen acabar provocant l'anexió definitiva de Bijapur en 1686.
Perspectiva històrica
[editar | editar còdic]
El fundador de la dinastia, Yusuf Adil Shah, era possiblement un noble Bahmaní en ascendència túrquica[2] procedent de Badakhshan. Segons el historiador Mir Rafi-uddin Ibrahim-i Shirazi, o Rafi', el nom complet de Yusuf era Yusuf 'Adil Shah Sawa or Sawa-i, fill de Mahmud Beg de Sawa en Iran (Rafi' 36–38, vide Devare 67, fn 2). Rafi va escriure la seua història de la dinastia de Adil Shahi a petició d'Ibrahim Adil Shah II, i va ser completada i presentada a la seua mecenes en l'Any del hègira 1017 (1639). L'estudiós indi T.N. Devare menciona que, mentres que el relat de Rafi sobre la dinastia bahmaní està replet de anacronisme, la seua història dels Adilshahi és "precisa, exhaustiva i posseïx rica i valiosa informació sobre Ali I i Ibrahim II" (312). Rafi-uddin es convertiria posteriorment en governador de Bijapur durant 15 anys (Devare 316).
El relat de Rafi és menys conegut que el del popular Firishta, autor de Tarikh-i Firishta, obra també coneguda com Gulshan-i Ibrahim. Els escrits de Rafi sobre la vida de Yusuf contradiu directament un popular mit naixcut de Firishta. Segons Firishta, Yusuf era fill del emperador otomà Murad II. Despuix de la seua mort i la proclamació del seu successor, tots els atres fills de l'emperador varen ser eixecutats. Firishta va fabricar una història en la que la seua mare va substituir a Yusuf per un esclau i li va enviar a Pèrsia. Despuix de numeroses aventura, Yusuf va entrar en la cort del Sultanato de Bidar. T. N. Devare va descobrir que atres historiadors de l'época, Mir Ibrahim Lari-i Asadkhani, i Ibrahim Zubayri, autor de Basatin as-Salatin, recolzaven el relat de Rafi i rebujaven el història de Firishta (Devare 67, fn 2).
Pese a l'òbvia invenció de l'orige otomà de Yusuf, el relat de Firishta continua sent molt populr en Bijapur. Devare ovserva que el treball és "una història general de l'Índia des del periodo més antic fins a l'época en que Firishta escrivia al servici d'Ibrahim Adil Shah II i li la va presentar en l'any del hègira 1015 (1606). Esta és el història més àmpliament citada dels Adil Shahi, i la font de l'història de que Yusuf era un príncip Otomà" (Devare 272).
La valentia i personalitat de Yusuf li varen fer guanyar-se ràpidament el favor del Sultà, lo que va concloure en el seu nomenament com a Governador de Bijapur. Va construir la Ciutadella o Arkilla i el Faroukh Mahal. Yusuf era un home cultivat. Va invitar a poetes i artesans de Pèrsia, Turquia i Roma a la seua cort. Va aprofitar la decadència del poder bahmaní per a establir un sultanato independent en 1498, en el respal militar del general Bijapuri Kalidas Madhu Sadhwani, lluent comandant i hàbil diplomàtic, que va ascendir ràpidament gràcies a Yusuf i despuix al seu fill Ismail. A la mort de Yusuf en 1510, el seu fill Ismail era encara un chiquet.
Ibrahim Adil Shah I, que va succeir al seu pare Ismail, fortificó la ciutat i va construir la mesquita antiga de Jamia Masjid. El següent sultà en ocupar el tro, Ali Adil Shah I, es va aliar en els reis musulmans de Golconda, Ahmednagar i Bidar per a derrocar al Imperi Vijayanagar. En el botí obtingut, Ali es va llançar a ambiciosos proyectes. Va construir el Gagan Mahal, l'Ibrahim Rauza, Chand Bawdi (un enorme pou) i la moderna Jami Masjid. Fallit sense descendència, va ser succeït pel seu nebot Ibrahim II. L'esposa d'Ali I, Chand Bibi es va ocupar del govern fins que Ibrahim va alcançar edat suficient per a regnar. Ibrahim va ser notori pel seu valor, inteligència i coneiximents de música i filosofia. Baixe el seu mecenage, l'escola de pintura de Bijapur va alcançar les seues cotes més altes. A Ibrahim II li va succeir el seu fill Muhammad Adil Shah, que va ordenar l'edificació del Gol Gumbaz.
Ali Adil Shah II va heretar un regne en dificultats. Va tindre que afrontar la rebelió del líder maratha Shivaji per una part, i la pressió del Imperi mogol d'Aurangzeb per una atra. El seu mausoleu de Bara Kaman, concebut per a empequeñecer als atres, va quedar inacabat a la seua mort. Sikandar Adil Shah, l'últim sultà, va governar durant catorze tormentosos anys. Finalment, el 12 de setembre de 1686, els eixèrcits mogoles de Aurangzeb varen prendre Bijapur.
Referències
[editar | editar còdic]- Devare, T. N. A short history of Persian literature; at the Bahmani, the Adilshahi, and the Qutbshahi courts. Poona: S. Devare, 1961.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Sultanato de Bijapur» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.