Anar al contingut

Sublingua

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Sublingua
The underside of the lemur tongue showing the sublingua with its serrated tip
La sublingua es troba en la part inferior de la llengua primària dels tarseros, els primats lemuriformes i alguns atres mamífers.

La sublingua («llengua inferior») és una llengua muscular secundària que es troba baix de la llengua primària en els tarseros i els primats estrepsirrinos vius, entre els que s'inclouen els lémurs i els lorisoideos (denominats colectivament «lemuriformes»).[nota 1] Encara que està més desenrollada en estos primats, estructures similars es troben en uns atres mamífers, com marsupials, musarañas arborícolas i colugos. Esta «segona llengua» carix de papiles gustativas i, en els lemuriformes, es creu que s'utilisa per a eliminar pèl i atres rebujos del pentine dental, una estructura dental especialisada usada per a pentinar el pelage durant el acicalamiento oral.

Una estructura rígida anomenada plica mijana o lytta s'estén d'avant cap a arrere, pel centre de la sublingua, proporcionant-li soport. La plica mijana sol estar feta de cartílec i unix la sublingua a la part inferior de la llengua. En els lemuriformes, la sublingua consistix principalment en dos pliques fimbriadas, que s'estenen a lo llarc dels costats de la plica mijana i terminen en vores dentats en forma de pentine endurits en queratina. Les pliques fimbriadas es mouen lliurement dins d'un ranc llimitat. La plica sublingualis, present en tots els primats pero particularment chicoteta en els lemuriformes, unix la llengua i la sublingua al sol de la boca. Els tarseros tenen una sublingua gran pero molt generalisada, mentres que els seus parents vius més propencs, els monas i simis, carixen d'ella.

Es creu que la sublingua va evolucionar a partir de plecs especialisats de teixit baix de la llengua, que s'observen en alguns marsupials i atres mamífers. Els simis no tenen sublingua, pero la trobada en la part inferior de les llengües dels simis pot ser una versió vestigial d'esta. Per l'apariència altament variable del teixit sublingual en primats, el terme «sublingua» a sovint es confon en la plica sublingualis, el frenillo llingual i atres teixits sublinguales.

Estructura anatòmica

La sublingua, o «llengua inferior», és una llengua secundària ubicada baix de la llengua principal en tarseros, primats lemuriformes i alguns atres mamífers.[4] Esta estructura no té papiles gustativas ni glàndules salivals.[5] En els lemuriformes, la sublingua és relativament gran i la seua vora frontal sol estar revestit en serracions queratinizadas (a voltes cridades «dentells»).[6][7]

La llengua i sublengua d'un lémur de coa anellada, en la sublengua serrada majorment adherida a la part inferior de la llengua.
Les vores serrades de la sublingua d'un estrepsirrino formen part de les pliques fimbriadas, mentres que la plica sublingualis, que unix la sublingua i la llengua al sol de la boca, és chicoteta.

Pel centre de la sublingua corre una vareta de reforç grossa cridada plica mijana o lytta, que conecta la sublingua a la part inferior de la llengua,[7][8][9] i forma part del septo llingual.[8] La gruixa i tamany de la plica mijana poden variar entre espècies,[10] i, llevat en les musarañas arborícolas, és cartilaginosa i proporciona soport a la sublingua.[5]

Solament la punta dentada i a sovint queratinizada de la sublingua és lliure per a moure's chicotetes distàncies a lo llarc de la part inferior de la llengua, mentres que la major part de la seua llongitut s'adherix a la part inferior de la llengua.[7][11] Estos plecs o filaments mòvils es diuen plica fimbriata i s'unixen a la base de la sublingua [10] i estan soportats en la llínea mija per la plica mijana. La plica fimbriata està altament desenrollada i especialisada en els lémurs i constituïx la major part de la sublingua.[11]

El plec que conecta la part posterior de la sublingua i la llengua en el sol posterior de la boca es diu plica sublingualis.[10] En els lémurs, esta és una estructura poc desenrollada que consistix en un chicotet creiximent en el sol de la boca.[12] El punt a on la plica sublingualis s'unix al sol posterior de la boca marca l'ubicació de les glàndules salivals submandibulares.[6][13]

Diferències entre espècies

En l'aye-aye, la sublingua no té forma de raspall com en la majoria dels lémurs. En canvi, hi ha un àrea engrossada a lo llarc de la plica mijana o lytta que té una estructura en forma de gancho en l'extrem.[6][7] Dins dels queirogaleidos, la sublingua carix de cartílec, i la sublingua del lémur rata grisa té una plica mijana distinta i termina en dos proyeccions en forma de lòbuls que carixen de serracions queratinizadas, pero tenen tres crestes queratinisades que fan la sublingua rígida.[14]

En els tarseros, la sublingua no té serracions en la seua punta i és molt més simple i generalisada en estructura, lo que la distinguix clarament de la dels primats lemuriformes.[15] El tarsero té una plica mijana distinta i les seues pliques fimbriadas són grans i s'adherixen a tota la part inferior de la llengua. La plica sublingualis també és prominent.[16]

Els marsupials com els zarigüeyas i el falangero de coa de raspall també han desenrollat sublingua s notòries en una plica mijana i una plica fimbriata menys especialisada, pero conspicua.[12]

Funció

Originalment, es pensava que la sublingua en lémurs era un orgue vestigial heretat dels seus antepassats mamífers.[17] En els primats lemuriformes, la sublingua s'usa per a eliminar pèl i rebujos del pentine dental altament especialisat,[6][17] un apany de quatre o sis dents llarcs i orientats cap a avant en la mandíbula inferior usats en el acicalamiento oral.[18] El pentine dental dels lemuriformes consistix en incisius i dents caninos (que reforcen els incisius), i junts, estes dents finament espayats actuen com les dents d'un pentine.[19] Encara que la funció de neteja s'ha sospitat durant casi un sigle, no hi ha hagut una confirmació clara d'açò.[20] No obstant, un estudi de 1941 va presentar evidència de que el pentine dental acumulava una mata de pèl durant el acicalamiento oral, i l'autor va observar que els lémurs estenen i retrauen la seua llengua ràpidament, possiblement per a usar la sublingua per a netejar el pentine dental.[21]


En l'aye-aye, que ha reemplaçat el pentine dental per incisius de creiximent continu similars als de rosegadors, la punta en forma de gancho de la sublingua encaixa precisament dins de l'espai entre els dos incisius inferiors i manté l'àrea neta.[6][7][22] Els tarseros carixen de pentine dental, lo que pot explicar per qué el seu sublingua no té les serracions típicament trobades en la sublingua dels lemuriformes.[15] Encara que els colugos també tenen un pentine dental, que consistix en vores serrades en les puntes dels seus incisius en lloc de dents allargades i finament espayats, no tenen sublingua. En canvi, el seu pentine dental és netejat per la llengua, que té vores serrades en la part frontal que coincidixen en les serracions dels incisius.[17]

Notes

  1. ↑ Encara que la relació monofilética entre lémurs i lorisoides és àmpliament acceptada, el seu nom de clado no ho és. El terme «lemuriforme» s'usa ací perque deriva d'una taxonomia popular que agrupa al clado de primats en pentine dental en un infraorden i als adapiformes extints, sense pentine dental, en un atre, abdós dins del suborden Strepsirrhini.[1][2] No obstant, una atra taxonomia popular alternativa coloca als lorisoides en el seu propi infraorden, Lorisiformes.[3]

Referències

  1. ↑ Szalay y Delson, 1980, p. 149.
  2. ↑ Cartmill, 2010, p. 15.
  3. ↑ Hartwig, 2011, pp. 20–21.
  4. ↑ Ankel-Simons, 2007, p. 421.
  5. ↑ 5,0 5,1 Rommel, 1981, p. 153.
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 Osman Hill, 1953, p. 73.
  7. ↑ 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 Ankel-Simons, 2007, p. 422.
  8. ↑ 8,0 8,1 Wood Jones, 1918, p. 349.
  9. ↑ Hershkovitz, 1977, p. 110.
  10. ↑ 10,0 10,1 10,2 Wood Jones, 1918, pp. 349–350.
  11. ↑ 11,0 11,1 Wood Jones, 1918, pp. 350–351.
  12. ↑ 12,0 12,1 Wood Jones, 1918, p. 351.
  13. ↑ Wood Jones, 1918, p. 350.
  14. ↑ Hofer, 1989, p. 25.
  15. ↑ 15,0 15,1 Ankel-Simons, 2007, pp. 422–423.
  16. ↑ Wood Jones, 1918, pp. 351–353.
  17. ↑ 17,0 17,1 17,2 Wood Jones, 1918, p. 347.
  18. ↑ Tattersall, 2006, pp. 7–8.
  19. ↑ Wood Jones, 1918, p. 346.
  20. ↑ Ankel-Simons, 2007, p. 423.
  21. ↑ Roberts, 1941, p. 237.
  22. ↑ Sonntag, 1921, p. 757 (?).

Bibliografia

  • (2007) Primat Anatomy, 3rd edició (en anglés), Academic Press. ISBN 978-0-12-372576-9.
  • (2010) «Primat Classification and Diversity», Primat Neuroethology (en anglés), Oxford University Press, pp. 10–30. ISBN 978-0-19-532659-8.
  • (2011) «Chapter 3: Primat evolution», Primats in Perspective, 2nd edició (en anglés), Oxford University Press, pp. 19–31. ISBN 978-0-19-539043-8.
  • (1977) Living New World monkeys (Platyrrhini): with an introduction to Primats (vol. 1) (en anglés), University Of Chicago Press. ISBN 978-0-226-32788-4.
  • “On the sublingual structures of Tarsius (Prosimiae, Tarsiiformes) and some platyrrhine monkeys (Platyrrhina, Simiae, Primats) with casual remarks on the histology of the tongue” (1977). Folia Primatologica 27 (4): 297–314. doi:10.1159/000155793. PMID 407139.
  • (1953) Primats Comparative Anatomy and Taxonomy I—Strepsirhini (en anglés), Edinburgh University Press. OCLC 500576914.


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Sublingua&oldid=1312368»