Anar al contingut

Styracura schmardae

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
chuplara, lebisa (Styracura schmardae)


La chuplara, lebisa o ralla coluda caribenya[1] (Styracura schmardae) és una espècie de pastinaca de la família Potamotrygonidae distribuïda pel Oceà Atlàntic occidental des del golf de Campeche a Brasil, incloent les Antilles.[2] La presència d'esta espècie en el golf de Mèxic no ha segut confirmada.[3] També apareix en les Bahames.[4] Normalment habita substrats arenencs, en ocasions prop de secs coralinos, i apareix infrecuentemente en el estuari del ric Amazones. Leonard Compagno va dubtar de la validea taxonómica d'esta espècie en la seua Checklist of Living Elasmobranchs en 1999.

Descripció

[editar | editar còdic]

Es tracta d'una espècie gran en un ample de disc màxim reportat de 2 m.[5] Té una aleta pectoral ovalada i un morro llarc d'àngul ampli. El marge frontal del disc és casi recte, i la boca està estovada en clavills en la sínfisis i cinc papiles en vista ventral. Els dents tenen bases elíptiques i cims aplanadas en una depressió central en vores festoneados. La mandíbula superior conté entre 28 i 36 rencs de dents. La coa és relativament curta i prima, sense plecs de les aletes pero en sotils crestes ventrales i laterals cap a la base. Hi ha una única espina en dents de serra ubicada en la segona mitat de la coa. La superfície superior del cos i la coa estan cobertes de menuts tubèrculs; hi ha grans tubèrculs en quatre crestes radiants cada u en la regió dels muscles. La coloració és de marró obscur a verda oliva dalt i blanc groguenc avall, enfosquint-se cap a un to més negruzco cap a la punta de la coa.[6]

Taxonomia

[editar | editar còdic]

Es creu que la chuplara és la espècie germana del chuplara del Pacífic (S. pacifica), espècie morfològicament similar i que compartix els tubèrculs dels muscles de quatre crestes. Estes dos espècies es coneixen juntes com la Himantura anfiamericana. Segons els detalls de la musculatura i l'articulació mandibular, se supon que les Himantura anfiamericanas són els parents més propencs de les ralles de riu (família Potamotrygonidae), en lloc de les espècies de Himantura del Indo-Pacífic.[7] Açò ha donat lloc a la teoria de que tant la Himantura anfiamericana com les ralles de riu descendixen de ancestros eurihalinos que vivien a lo llarc de la costa nort d'Amèrica del Sur abans de la formació del Istme de Panamà . Esta interpretació va ser inicialment controvertida, ya que l'evidència parasitológica sugerix que les ralles de riu estan més estretament relacionades en les ralles redones del Pacífic del gènero Urobatis.[7] En 2016, una revisió important de "Himantura" basada en evidències morfològiques i moleculars va confirmar la posició de la ralla chuplara, i va ser traslladada al gènero Styracura (junt en la chuplara del Pacífic) en la família Potamotrygonidae.[2] La presència d'esta espècie en el Golf de Mèxic no ha segut confirmada.[3][8]

Comportament i peixca

[editar | editar còdic]

Esta espècie no és comuna i casi no se sap res de la seua biologia o hàbits.[9] S'ha reportat que es tracta d'un ovovivípar, de la mateixa manera que atres ralles. Els paràsits coneguts d'esta espècie inclouen el nematodo Echinocephalus daileyi i el cestodo Anindobothrium anacolum.[10][11] La mantarraya chuplara es captura accidentalment en pesquería artesanals i comercials que utilisen rets, hams i sedal, i també servix com a font d'aliment de subsistència. Ademés del seu carn, que es comercialisa salada, esta espècie també s'utilisa per a produir gelatina i oli.[5]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. .
  2. 2,0 2,1 (2016).Zootaxa.4075(3)
    201–221.doi:10.11646/zootaxa.4175.3.1.
  3. 3,0 3,1 Parsons, G.R. (2006). Sharks, Skates, and Rays of the Gulf of Mexico: a Field Guide, University Press of Mississippi. ISBN 1-57806-827-4.
  4. (1991) Proceedings of the Academy of Natural Sciences (Vol. 143), Academy of Natural Sciences. ISBN 1-4379-5542-8.
  5. 5,0 5,1 .
  6. McEachran, J.D.; Fechhelm, J.D., {{{nom2}}} (1998). Fishes of the Gulf of Mexico: Myxiniformes to Gasterosteiformes, University of Texas Press. ISBN 0-292-75206-7.
  7. 7,0 7,1 (1996).Zoological Journal of the Linnean Society.117(3)
    207–257.doi:10.1111/j.1096-3642.1996.tb02189.x.
  8. (2016).Zootaxa.4139(3)
    345–368.doi:10.11646/zootaxa.4139.3.2.
  9. Plantilla:Cite iucn
  10. The Journal of Parasitology.67(3)
    433–439.doi:10.2307/3280568.
  11. (2001).Journal of Parasitology.87(3)
    666–672.doi:10.1645/0022-3395(2001)087[0666:ANGETI]2.0.CO;2.

Enllaços externs

[editar | editar còdic]