Anar al contingut

Special Night Squads

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Patrulla els esquadrons nocturns especials de tornada a la seua base. Les patrulles, generalment organisades de nit, varen ser mixtes. Els combatents judeus varen aportar el seu coneiximent del terreny, les costums de la població i de l'àrap. Els soldats britànics varen aportar la seua experiència de combat.

Els Special Night Squads, en espanyol Esquadrons Especials Nocturns, i abreviats com SNS,[note 1] eren unitats de forces especials compostes per combatents judeus palestins i soldats britànics, actives en Palestina durant la Tumult àrap de Palestina de 1936-1939.

El SNS va ser fundat per Orde Wingate, un oficial britànic excèntric i profundament prosionista. Estaven organisats en 4 seccions en un total de 200 hòmens, incloent uns 150 judeus seleccionats de les files de Notrim, una força policial judeua establida pels britànics. El SNS va entrar en acció a partir de juny de 1938 en la missió principal de protegir l'oleoducte de l'Iraq Petroleum Company que abastix a la refineria d'Haifa, que era regularment sabotejada pels rebels àraps. També varen portar a terme missions de vigilància en Galilea, a lo llarc de ltanca de seguritat Tegart' [note 2] », aixina com polèmiques operacions de "antiterrorisme" durant les incursions i emboscades nocturnes. El SNS és un dels precursors d'atres unitats que operen en els mateixos principis, incloent el famós SAS, Chindits o l'Unitat 101.

En l'evolució de la doctrina militar del moviment sioniste contra els àraps, el SNS va marcar la transició del principi de «combat defensiu», propi dels «pares fundadors» del moviment, al de «combat ofensiu», que més vesprada va influir en la doctrina de les forces armades israelites i va contribuir a forjar el mit de el "guerrer judeu", orgullós i conquistador, front al judeu passiu i resignat del Galut (exili).

Moshe Dayan i Yigal Allon, futurs generals i polítics israelites, varen donar allí els seus primers passos.

Context

El Gran Tumult àrap

Artícul principal → Mandat britànic de Palestí.
Teatre d'operacions de el SNS en Galilea . Els rebels operaven des de les montanyes de Galilea des d'a on varen atacar els assentaments judeus en les valls. Els esquadrons tenien la seua base en els kibutzim de Ein Harod, Geva i Afikim,[1] a lo llarc de l'oleoducte que conectava Kirkuk en Haifa (llínea blava discontínua), que protegien. Les operacions que varen fer famosa a l'unitat varen tindre lloc en Jurdieh en la frontera libanesa, en Hittin (o Hattin) ubicat a l'oest de Tiberíades i en Dabburiya a l'est de Nazaret.


Des de 1918, Palestina ha estat baix el domini britànic. Estos, en virtut de la Declaració Balfour de 1917 i del mandat otorgat per la Societat de Nacions en 1922, governen el país i faciliten el proyecte sioniste d'establir una «Llar Nacional Judeua», a pesar de la creixent oposició de la població àrap local, i sense cap possibilitat de compromís.

Fins ara solament s'oponien als sionistes, els àraps de Palestina es varen rebelar en abril de 1936 contra el Mandat britànic de Palestina. Varen exigir el fi de l' immigració judeua, el fi de la transferència de propietats i la venda de terres als judeus, i l'establiment d'un cos llegislatiu elegit pel poble.[2] El tumult va començar en folgues, pero la violència va esclatar ràpidament contra els judeus i els soldats i policies britànics, matant a casi 300 persones.[2] organisacions sionistes varen reaccionar en moderació[3] i en novembre els britànics varen enviar una comissió d'investigació per a trobar una solució a la situació palestina.[4] Esta comissió va propondre la divisió de Palestina entre judeus i àraps i el trasllat de la població àrap fora de l'àrea del futur estat judeu.

La proposta, acceptada per l' Agència Judeua, va ser rebujada pels àraps: en juliol de 1937, es va recomençar el tumult, particularment en Galilea, atribuïda als judeus per l'informe de la comissió.[5] L'assessinat del Comissionat Britànic de Galilea per rebels el 26 de setembre va incendiar la situació.[5] En octubre, els britànics varen prohibir l'Alt Comité Àrap i varen proscriure a tots els líders palestins, dels quals casi 200 varen ser arrestats.[5] El tumult va adquirir llavors una nova dimensió: centenars de grups armats, en un total de casi 10 000 combatents, varen recórrer el camp, varen bloquejar les carreteres, varen portar a terme actes de sabotage i varen atacar els assentaments judeus. Tement perdre el control del país, el govern britànic va despedir a l'Alt Comissionat Arthur Wauchope en maig per considerar que la seua política era massa moderada i va nomenar a un arabista, Sir Harold MacMichael, en el seu lloc.[5]


Per la seua banda, les organisacions sionistes varen diferir en l'actitut a adoptar front al tumult. Tan pronte com es va recomençar, l'ala més dura del Irgún[note 3][6] va optar per l'us de la violència i va organisar assessinats i atentats en bombes, complicant encara més la tasca britànica de garantisar la seguritat.[5] L'Agència Judeua va preferir colaborar en els britànics i proporciona personal que s'integra en la Policia Judeua Supernumeraria ("Policia Auxiliar Judeua") i en la Policia d'assentaments judeus ("Policia de Llogarets Judeus" o "Policia Colonial Judeua"). Estes unitats, conegudes en hebreu com Notrim ("Guàrdies"), realisen protecció estàtica i patrulles diürnes. Davant la relativa ineficàcia de la política de "defensa estricta" per a protegir els assentaments, l'eixèrcit clandestí sioniste, l'Haganá ("Defensa"), va començar a considerar la possibilitat d'establir unitats mòvils per a patrullar i respondre ràpidament a qualsevol atac. La primera d'estes unitats, cridada Fosh ("Companyies de Camp"), baix el mando de Yitzhak Sadeh, va entrar en acció a principis de 1938.[5]

Va ser en este context d'insurrecció àrap contra les autoritats britàniques i el sionisme en la que va intervindre de forma essencial un oficial de l'eixèrcit colonial britànic va aplegar a Palestina en 1936: el capità Orde Wingate.

Orde Wingate

Columna de Chindits (1942). Casi 3000 soldats d'estes unitats mixtes estaven operant darrere de les llínees enemigues durant la campanya de Birmània. Varen ser abastits per mig de paracaigudisme i varen viure en el camp.

Naixcut en 1903, Orde Wingate procedix d'una família d'orige escocés, en una tradició militar colonial, en la que va rebre una estricta educació basada en els valors cristians fonamentalistes inspirats pels Germans de Plymouth.[7] Fundat en el XIX per John Nelson Darby, considerat un dels fundadors i doctrinaris del sionisme cristià modern,[8] este moviment evangèlic protestant cridat dispensacionalisme advoca per una llectura lliteral de la Bíblia, i veu la "restauració" d'Israel tant com una nació terrenal com una voluntat divina.

De 1920 a 1923, Wingate va rebre entrenament militar en la Real Acadèmia Militar de Woolwich. En 1926, havent-se convertit en capità, va ser enviat a estudiar àrap en l'Universitat de Londres. De 1928 a 1933, el seu servici en Sudan ho va transformar radicalment tant en lo professional com en lo personal. Va descobrir que les chicotetes unitats galvanisades per l'entrenament regular i tenint fe en el seu comandant podien operar en èxit llunt de la seua base i a pesar d'un ambient hostil. Durant este periodo, va travessar una greu depressió, aixina com una crisis de fe, causada per periodos massa llarcs d'aïllament en el desert sudanés.

En 1936, va ser destinat a Palestina com a oficial d'inteligència. Dos anys més vesprada, va fundar els Special Night Squads. Despuix de retornar a Gran Bretanya en 1939, va ser ascendit a coronel i va servir en Etiopia. Ascendit a general durant la campanya de Birmània, es va distinguir per crear els Chindits, una divisió mixta de varis mils de soldats indis i britànics, que operava darrere de les llínees japoneses. Va morir en un accident d'avió en 1944.


El història recorda a Orde Wingate de tres maneres principals: per un costat en el pla militar, pel seu original i controvertit enfocament de la guerra de guerrilles i la contrainsurrecció; per un atre costat en el pla polític-religiós, pel seu fervor "fanàtic ",[9] i el seu compromís en la causa judeua en Palestina, que formen part de la perspectiva "cuasi bíblica "[10] del compliment d'una "profecia ",[11] o d'un "mandat diví ",[12] que fa de Wingate una de les figures del moviment sioniste cristià.[13] Per últim, els historiadors senyalen que és un dels "pares de l'Eixèrcit de Defensa d'Israel ",[14][15] país en el que és un héroe nacional,[16][17] com ho demostren en particular els numerosos carrers i institucions que duen el seu nom.[note 4] Churchill ho va descriure com un home de geni que be podria haver-se convertit en un home de destí.[15]

Història

Establiment de les unitats

Soldats britànics de el SNS (1938). Tres pilots de 12 soldats britànics presos dels regiments de Royal Ulster Rifles , 1st Manchesters i Royal West Kents varen ser assignats a les noves unitats de l'Orde Wingate[18].

En febrer de 1938, el capità Orde Charles Wingate va ser instruït pels seus superiors per a estudiar les rutes d'entrada dels rebels àraps en Galilea.[18] Con este fin, va acompanyar a vàries unitats de la policia de l'assentament judeu en les seues patrulles.[18] Al final de la seua missió, va escriure un informe titulatWays of Making His Majesty's Forces Operate at Night with the Objective of Putting and End to the Terror in Northern Palestine, «Formes de fer que les forces de La seua Majestad operen de nit en l'objectiu de posar fi al terror en el nort de Palestina»,[12] en el que proponia l'establiment d'unitats mixtes compostes per soldats judeus pel seu coneiximent del terreny i soldats britànics per la seua experiència en el combat.[18] Operarien de nit per a emboscar als rebels i tindrien la seua base en els assentaments judeus a lo llarc de l'oleoducte de la Iraq Petroleum Company.


Havent convençut als seus superiors de l'interés d'estes seccions especials, Orde Wingate es va traslladar al kibutz Ein Harod en Galilea en maig de 1938, a on va començar a entrenar i educar als seus hòmens. Tenia tres pilots de 12 soldats britànics i 80 combatents judeus seleccionats personalment de la Policia d'Assentament Judeu[19] i quatre camions.[12] Els hòmens es varen dividir llavors entre Ein Harod i atres dos kibbutzim.[19]

Per la seua banda, les autoritats sionistes veuen este proyecte molt favorablement i, encara que formen part de l'eixèrcit britànic, el SNS conta en el respal financer i llogístic de l'Agència Judeua, que paga part dels salaris i finança els cursos de formació i el suministrament de certs equips,20 , inclosos els vehículs essencials per a la seua movilitat.[20]

L'entrenament dels soldats està orientat al combat de contrainsurgencia i a les reaccions que deu adoptar cada individu i dins del pilot en cas de trobades nocturnes en els rebels. Les órdens es transmetien per mig de gests o llanternes, incloent la que anunciava l'atac, que generalment consistia en un llançament general de granades seguit d'un assalt en bayoneta.[18] Wingate va exigir «excelència, moderació i disciplina» als seus hòmens. Va inculcar als seus reclutes judeus un sentit de missió i professionalisme. Encara que cada operació de el SNS es va preparar en detalle, els hòmens varen ser entrenats per a respondre a situacions inesperades desenrollant el seu sentit de l'improvisació en el camp de batalla. Com comandant, Wingate va donar eixemple en el camp de batalla en el seu corage i resistència; veu els seus hòmens com "companyers" i ells ho veuen com "amic", HaYedid", un renom que perdurarà.[19] També estava orgullós d'ells i s'estava acostant a ells a mida que el seu compromís sioniste prenia forma. 19 Sobre este tema, va escriure al seu cosí:[19]

Quan estava en l'escola, (...) em varen fer entendre que era un dò ningú i que no tenia lloc en este món. Quan vaig aplegar a Palestina, vaig trobar un poble sancer que havia segut tractat aixina durant generacions (...). No obstant, despuix [d'este tractament], varen permanéixer invictes, [representaven] una gran potència en el món i estaven construint un nou país. Vaig sentir que pertanyia a este poble.

i

He vist els chiquets judeus en els kibbutzim. Puc dir-li que els judeus proporcionaran una millor tropa que la nostra. Tot lo que tenim que fer és entrenar-los

Èxit i desenroll

Erro al crear miniatura:
Combatents judeus i britànics de el SNS (1938). El SNS no tenia uniformes propis. Els soldats britànics de tres regiments diferents i els combatents judeus es varen mantindre cada u.

La primera operació de el SNS es va organisar el 3 de juny de 1938 i va consistir en emboscar als àraps que tractaven de sabotejar l'oleoducte.[18] Es varen repetir accions similars i l'oleoducte es va assegurar ràpidament. Les operacions varen entrar llavors en una segona fase en l'organisació d'atacs contra els llogarets rebels.[18]


La primera va tindre lloc la nit del 12 al 13 de juny contra Jurdieh en la frontera en el Líban, els hòmens del qual varen sitiar el veí kibutz de Hanita. Dotze o quinze[21] insurgents varen ser assessinats i l'operació va causar tal impressió que al sendemà el llogaret Mukhtar va alçar el sege del kibutz i es va rendir.[18] El reconeiximent d'abdós bandos va ser immediat: el General Robert Haining, comandant en cap de les forces britàniques en Palestina, va escriure al superior immediat de Orde Wingate per a expressar la forta impressió que li varen causar els Esquadrons Nocturns Especials, mentres que Fawzi al-Qawuqji, líder dels rebels de Galilea, va posar preu al cap de Wingate en 1000 lliures.[22]

Una atra operació a gran escala es va organisar la nit del 10 a l'11 de juliol contra el llogaret de Dabburiya.[18] Va involucrar a 87 hòmens de el SNS. A pesar de certa confusió per la mala coordinació de l'atac, va deixar entre 9 i 15 rebels morts i 20 ferits, en comparació a 2 morts i 5 ferits de el SNS, incloent a Orde Wingate.22, no.[22][note 5]

Robert Haining va escriure el 24 d'agost en Londres en un informe oficial que:[18][21]

No podem dir molt sobre els Esquadrons Especials Nocturns que varen ser organisats (basats en) nostres dos brigades per a missions ofensives nocturnes. Estos pilots nocturns varen fer un treball particularment sobreixent en la Baixa Galilea protegint l'oleoducte de la Companyia Petrolera d'Iraq. En esta àrea varen ser organisats i entrenats pel Capità O.C. Wingate de la Real Artilleria, baix el meu mando, qui va demostrar gran empresa, ingeni i corage en la conducció i control de les seues activitats. Estos (comandos) varen ser complementats pels Supernumeraris Judeus.[note 6] que varen fer un excelent treball en combinació en el personal britànic.

Uns mesos despuix de la seua creació, el balanç de les operacions portades a terme per el SNS ascendia a uns 60 rebels àraps morts.[23] Wingate va ser premiat en la prestigiosa Orde del Servici Distinguit per les seues ferides, pero també pel seu èxit en les incursions a Jurdieh i Dabburiya.[18][22] En la força d'estos, també va obtindre del seu mando la formació d'atres unitats, i la força judeua es va incrementar a 200 hòmens en setembre.[20][18][21] També es varen crear unitats Notrim en la mateixa doctrina. En la primavera de 1939, hi havia 62 patrulles mòvils (Manim en hebreu) que comprenien entre 8 i 10 hòmens. Tots ells tenien un segon al mando directament designat per l'Agència Judeua.[21]

Caiguda i dissolució

Capità Orde Charles Wingate (35). Un lluent jove oficial britànic de comportament excèntric (...) criat en una família molt puritana en una llectura literalista de la Bíblia i una por constant a la salvació, [ell] es va convertir immediatament al sionisme [24]

Durant l'entrenament, Orde Charles Wingate va ser "contínuament atormentat per les implicacions morals de les seues accions militars "[15] i "insistix que les unitats no deuen maltractar als presoners i civils àraps". En el camp, "les seues accions no sempre són consistents en les seues paraules.[22]

El SNS ha aplegat a humiliar als parracs i inclús a torturar als seus presoners. Estes accions són descrites pels historiadors com "assessinats sumaris, acompanyats de diverses brutalitat contra la població civil "[24][20][25] i alguns crítics es referixen al SNS com "esquadrons de la mort" judeus.[18]

Per la seua banda, Wingate explica els seus motius dient-los als seus hòmens:[23][19]

Els àraps creuen que la nit els pertany (...). Pero nosatres els judeus [sic],[note 7] anem a mostrar-los que som capaços de frustrar els seus plans. No descansarem fins que la por a la nit, i inclús al dia, s'apodere d'ells.

En l'autumne, es varen produir dos controvertides "bols de represàlies". La primera té lloc a mitan de setembre. Despuix de la mort del líder del kibutz Ein Harod, amic personal de Orde Wingate, este va improvisar a les poques hores d'una operació punitiva contra la ciutat àrap de Beit Shean, a on va ordenar que es disparara a tots els sospitosos en l'acte i que es disparara als fugitius.[18] A lo manco tres fugitius i atres cinc varen ser assessinats.[20]

El 2 d'octubre, un grup rebel que acabava de massacrar a 19 judeus, incloent 11 chiquets en Tiberíades, va ser interceptat en el seu vol per el SNS. 40 moren en l'emboscada i atres 14 al sendemà en la persecució organisada en el respal de la Real Força Aérea.[18] En represàlia per la massacre de Tiberíades, el SNS també va organisar una incursió en el llogaret de Hattin, 8 quilómetros a l'oest. Despuix de reunir als hòmens del poble, Wingate va eixecutar 10[20] (una atra versió parla d'1 de cada 10 i descriu este método com a recurrent[25][12]). Fa esta declaració:[20]

Has matat a dònes, chiquets i vells mentres dormien. No vares tindre pietat. Sou uns covarts. Et sentencie a mort per a que pugues redimirte per les teues transgressions.

Física i mentalment exhaust despuix d'estos events,[18] Orde Wingate va retornar a Anglaterra en octubre. Es va donar a conéixer allí solicitant una audiència en el primer ministre per a defendre la causa sionista a la que estava totalment dedicat, mentres el tumult àrap guanyava impuls en Palestina.[18] El general Robert Haining, que ho havia elogiat en un informe menys d'un any abans, va escriure sobre ell:[18]

(La seua) tendència... a actuar per als seus propis fins i a reaccionar emocionalment en lloc d'eixercitar el seu paper... és tan marcada... que els seus servicis en la branca de l'inteligència són inoperants i embarazosos. Ya és hora de transferir-ho a una atra esfera d'activitat.

A la seua tornada, li varen retirar el mando de el SNS i ho varen assignar a Jerusalem.[18] I en maig de 1939, quan va eixir de Palestina, es va anotar en el seu expedient:[19]

Orde Charles Wingate, condecorat DSO, és un bon soldat, pero pel que fa a Palestina, és un risc per a la seguritat. No es pot confiar en ell. No se li deu permetre retornar a Palestina.


El SNS seguix operant i les seues operacions permeten als britànics recuperar l'iniciativa en la lluita contra els rebels en el nort de Palestina i ajudar a expulsar a les forces de Fawzi al-Qawuqji.[19] Les seues tècniques varen ser implementades en atres unitats baix els auspicis del General Bernard Montgomery, successor de Haining que havia decidit sofocar el tumult.[18]

No obstant, les unitats varen ser dissoltes en l'estiu de 1939, un any despuix de la seua posada en marcha.[23] Alguns dirigents britànics i judeus temien que les seues operacions alimentaren encara més el antagonisme àrap[23] en un context internacional en el que Europa es preparava per a entrar en la Segona Guerra Mundial. Els britànics, per supost, havien derrotat el tumult pero temien la seua recuperació per les potències de l'Eix i varen promulgar un llibre blanc que responia a les reivindicacions àraps.[26]

Repercussions

La trobada entre Orde Wingate i el moviment sioniste, aixina com la formació dels esquadrons nocturns especials, es troben entre els «factors més crucials»[25] en el història de les forces armades israelites en el context del desenroll d'una força militar judeua en Palestina.[23][24]

En un glossari publicat pel Ministeri de Defensa israelita i inspirat en els comentaris de David Ben Gurion,[12] podem llegir per eixemple:

"Les ensenyances de Orde Wingate, el caràcter i el liderage varen ser una pedra angular per a molts comandants de l'Haganah , i la seua influència es veu en la doctrina de combat de les Forces de Defensa d'Israel".[20][18]

A pesar de la brevetat de la seua acció concreta en el SNS (solament uns mesos), Orde Wingate va deixar una chafada tan profunda i duradora en la consciència nacional israelita que alguns observadors apleguen hui a classificar-ho entre els “pares fundadors” de l'estat hebreu.[27]

Noves doctrines militars

Kibutz d'Anita (1938). Moshe Dayan (23, esquerra) i Yigal Allon (20, dreta) posen en Yitzhak Sadeh (centre). Abdós varen debutar en les rets socials . Seran oficials superiors en el Palmah, l'unitat d'èlit de l'Haganah fundada en 1941 per Sadeh i es distinguiran durant la Guerra de 1948. Dayan es convertiria en cap d'Estat Major de l'Eixèrcit d'Israel i després en ministre de Defensa en la guerra dels Sis Dies. Allon es convertirà en primer ministre interí. Són part de lo que es va cridar en Israel la "generació del Palmah". ”O“ Generació Sabra”.[28]

Els primers pensadors sionistes eren davant tot idealistes que no es varen donar conte de l'oposició que el sionisme provocava entre la població àrap de Palestina.[29] La doctrina militar del moviment es basa en preceptes derivats del judaisme com la "moderació" (Havlagah) i la "purea de les armes" (Tohar HaNeshek),[25] que només poden utilisar-se en un context d'autodefensa contra els agressors. Durant els primers enfrontaments del deceni de 1920, la resposta del moviment sioniste va ser establir una força paramilitar de "defensa" (Haganah) la funció principal del qual era protegir els assentaments dels atacs àraps, aixina com a la població durant els brots de violència.[30] La doctrina es basa llavors en els conceptes de "guàrdia" i "defensa estàtica ",[19] que es traduïxen en l'adagi de que "cap assentament [judeu] pot ser abandonat".[25] ».

El Gran Tumult Àrap de 1936-1939 va socavar esta doctrina. En efecte, a pesar de la colaboració en els britànics que va permetre el desenroll de la seua força paramilitar, certs círculs judeus varen perdre la paciència davant una política que varen assimilar a l'actitut passiva i resignada dels judeus de la diàspora davant els pogroms.[24] Esta doctrina també resulta ineficaç en la lluita contra els rebels àraps, a els qui se'ls abandona l'iniciativa de la lluita.

Les doctrines de combat de Orde Wingate favorien l'atac sobre la defensa,[19] durant les operacions nocturnes, meticulosament preparades per reconeiximent i inteligència. L'efecte de la sorpresa va ser un element central d'estes operacions, que varen requerir un llarc acostament, aixina com l'us d'atacs de desviació dissenyats per a pertorbar a l'enemic. Tota la potència de fòc disponible deu utilisar-se llavors simultàneament per a fer que els atacs siguen brutals i acurtar els combats.[12]

Encara que en general les autoritats sionistes els donen la benvinguda,[20] els métodos de el SNS són acollits en reticència pels círculs socialistes del Yishuv (la comunitat judeua de Palestina), en particular pels primers pioners.[25] La "conducta ofensiva" i les "operacions de liquidació i humiliació" són moralment inacceptables en el context de la restauració de la dignitat del home judeu en la seua pròpia terra.][24] La jove generació naixcuda allí, els Sabras, per un atre costat, no són molt sensibles a tal reticència.[25] L'enfocament moral és fer que els parracs àraps assumixquen la "responsabilitat colectiva" dels acontenyiments: les "víctimes inocents" són culpables de recolzar als grups involucrats en els atacs contra els judeus.[24]


Totes estes noves doctrines tàctiques i morals "varen inspirar a l'Haganá a prendre l'iniciativa en l'ofensiva i a no llimitar-se més a les tàctiques de guàrdia defensiva, [i] la màxima de que l'atac és la millor defensa es convertirà més vesprada en una de les doctrines bàsiques de combat del [eixèrcit israelita].[19] Moshe Dayan i Yigal Allonnote,[note 8] futurs comandants de la Palmah ("Unitat de Choc"), generals i polítics israelites, varen fer les seues primeres incursions en el SNS. A lo llarc de les seues carreres, posaran en pràctica les lliçons que deprenguen allí.[24][20][19] Dayan es referirà aixina vàries voltes a Wingate i a la revelació per a ell del principi de "actuar en el cor del mecanisme de l'enemic ".[18] Les doctrines de combat de el SNS també inspiren a Ariel Sharon, qui dirà de Wingate que va anar un héroe de la seua infància[18] quan va crear la primera unitat de les forces especials israelites: l'unitat 101.[31]

El naiximent de el "Guerrero Judeu"

Reunió de l'Estat Major israelita (1957). Tinent Coronel Ariel Sharon (29, esquerra), llavors comandant de brigada de paracaigudistes "simple", se senta junt a David Ben-Gurion (71, centre), llavors Primer Ministre d'Israel i Ministre de Defensa .[32] David Ben Gurion, “pare fundador” d'Israel, tenia un carinyo especial per Ariel Sharon en qui vea l'encarnació de el “nou home israelita”.[33] En térmens generals, en la mitologia israelita, el Sabra (judeu naixcut en la "Terra d'Israel") és un "home nou","Descendent directe del judeu originari (...), antítesis del judeu diaspórico (...) [i que s'identifica en] héroes del passat, rebels i en força".[34] En 1989, Ariel Sharon va publicar la seua autobiografia en anglés baix el títul Warrior.[35]

En el moment del tumult àrap, es va acceptar àmpliament dins del Yishuv que els judeus eren incapaços de construir la seua pròpia força militar i operar en el terreny.[25] Els valors proposts dins del moviment sioniste són els de "treball" i "defensa".[25]

Orde Wingate, pel contrari, tenia en alta estima les qualitats militars dels combatents judeus baix el seu mando, a els qui considerava millors que els soldats britànics, aixina com els reptes als que s'havia enfrontat el poble judeu a lo llarc de la seua història.[19] Per la seua banda, els combatents judeus admiraven Wingate, i servir en el NHS era considerat un honor.[19] En el context de l'objectiu sioniste de fundar un estat judeu, diu als seus hòmens que estan "creant... les bases per al futur eixèrcit de Sión "[19] i els impulsa a fer-ho:

S'aveïnen temps difícils, i tots els defensors de la llibertat deuen unir-se i preparar-se per a estar en la brecha. La seua gent, de la que soc amic, ha sofrit més que cap atre. Si lluiten, conseguiran l'independència en la seua pròpia terra.[21]


El SNS de Wingate aixina com el Fosh de Yitzhak Sadeh, en promoure el "us de la força" i la "conquista", cristalizan aixina en l'inconscient colectiu sioniste l'ethos de el "guerrer judeu" que va nàixer en eixa época.[25]

Esta evolució ideològica es troba en els escrits de Nathan Alterman, poeta, escritor i dramaturc l'obra del qual ha marcat a generacions d'israelites.[36][37] En 1938 va compondre un poema titulat "Zemer HaPelugot" ("Cançó de les seccions"), el camp semàntic del qual contrasta prou en el del renomenat "Shir Boker Lamoledet "[38] ("Cançó matutina a la pàtria") escrit uns anys abans. El historiadora Anita Shapira situa este poema entre els eixemples que marquen el punt d'inflexió "del ethos defensiu al ethos combatiu" en el pensament sioniste, trencant en el simbolisme de la construcció i el treball dels "pares fundadors ":[25]

Espera-nos, la meua terra,
En els espais dels seus camps.
Espera-nos en els vasts camps de pa.
Els teus fills una volta et varen dur la pau pel llaurat.
¡Hui et duen la pau per les armes!

(...)

Secció, alça't, puja a la montanya.
Pilot, tu seràs el que conquiste
Un terreny que cap home ha chafat encara,
Des d'a on les seccions s'elevaran.

Este canvi ideològic no es llimita a l'imaginació colectiva. Davant la rebelió àrap i l'èxit de les operacions, en l'opinió experta de Orde Wingate, els líders sionistes es varen donar conte de que l'opció militar estava ara oberta. Eliyahu Golomb, el líder de l'Haganah, és el primer d'ells en argumentar obertament que el destí de Palestina podria dependre de l'us de la força militar judeua, l'entrenament de la qual, educació i equipament demana.[25]

Precursors de el SAS

Els comandos britànics, com a unitats que operen profundament darrere de les llínees enemigues per a reunir inteligència o portar a terme accions ad hoc, varen ser creats oficialment al començ de la Segona Guerra Mundial. Varis autors presenten les "Brigades Nocturnes Especials" pel seu estil "de comando", les tècniques utilisades per Orde Wingate (movilitat, operacions nocturnes, concentració de la potència de fòc durant l'assalt), aixina com per la seua capacitat per a infligir danys físics i sicològics a forces molt majors, com les precursores, o inclús les inspiradoras[39] del famós "Servici Aéreu Especial" (SAS).[40][41]

Vore també

Notes

  1. ↑ Els autors francòfons es referixen sistemàticament a ell baix el nom en anglés: Special Night Squads, a voltes sense oferir una traducció. Entre els proposts estan: "esquadrons nocturns especials", "esquadrons nocturns especials", "grups nocturns especials", "patrulles nocturnes", "esquadrons nocturns especials", i es denominen "comandos mòvils” o “forces especials”..
  2. ↑ La "tanca de seguritat de Tegart" és una llínea d'aram de púas i torres de vigilància erigides durant el Gran Tumult Àrap de 1936-1939 a lo llarc de la frontera nort de Palestina per a combatre l'infiltració de rebels àraps del Líban i Síria , [1][2] archivat en Wayback Machine. Palestine: Tegart's Wall [3] archivat en Wayback Machine., 20 juin 1938).
  3. ↑ En este moment, el moviment " revisionista " va experimentar varis trastorns. En decembre de 1936, Abraham Tehomi i 1300 hòmens varen deixar Irgún cap a l'Haganá , deixant als durs David Raziel i Avraham Stern al cap del moviment. En abril de 1937, Vladimir Jabotinsky proporciona una guia clara per a prendre represàlies pels atacs àraps, pero no s'apliquen fins a novembre de 1937, quan David Raziel succeïx a Moshe Rosenberg , opost al terrorisme
  4. ↑ carrers, avingudes i places de "Wingate" es poden trobar en moltes ciutats israelites, com Tel-Aviv o en Jérusalen. L'institut nacional de deports d'Israel es diu Wingate Institute i un llogaret educatiu per a jóvens en dificultats, ubicada prop d'Haifa , es diuYemin Orde en el seu honor.
  5. ↑ Anglim (2007), p. 105, informa que Orde Wingate va ser ferit per fòc amic durant esta batalla, lo que, junt en els elements de mala organisació i coordinació durant l'atac i un cert nivell d'indisciplina entre els soldats, li du a afirmar que el SNS a voltes mostrava un perillós amateurisme
  6. ↑ El general Robert Haining està equivocat. El personal judeu de el "SNS" pertanyia a la "Policia d'Assentament Judeu" (mòvil) i no a la "Policia de Supervivència Judeua" (estacionaria), encara que abdós són components de el "Notrim".
  7. ↑ C'est Benny Morris subrallat. Orde Wingate no és judeu, pero és un cristià pro sioniste....
  8. ↑ Anglim (2008) indica que Yigal Allon no hauria format part de el SNS pero s'hi hauria codeado com a membre de Notrim . Per un atre costat, cita entre els integrants a Yaakov Dori , futur Cap d'Estat Major de l'Haganá , encara que en eixe moment tenia 39 anys i ya cap del Comando General de la milícia paramilitar

Referències

  1. ↑ Jonathan Goldbert, Builders and dreamers: Habonim Llabor Zionist youth in North America, Herzl Press, 1993, p. 51.
  2. ↑ 2,0 2,1 Benny Morris, Victimar. Histoire revisitée du conflit arabo-sioniste, Éditions Complexe, 2003, Chapitre IV : La rébellion arabe - La révolte 1936-1939 - La première phase, pp. 147-153.
  3. ↑ Benny Morris, Victimar. Histoire revisitée du conflit arabo-sioniste, Éditions Complexe, 2003, Chapitre IV : La rébellion arabe - La révolte 1936-1939 - La riposte juive, pp. 154-156.
  4. ↑ Benny Morris, Victimar. Histoire revisitée du conflit arabo-sioniste, Éditions Complexe, 2003, Chapitre IV : La rébellion arabe - La révolte 1936-1939 - La Commission Peel, pp. 157-163.
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 5,5 Benny Morris, Victimar. Histoire revisitée du conflit arabo-sioniste, Éditions Complexe, 2003, Chapitre IV : La rébellion arabe - La révolte 1936-1939 - La seconde phase, pp. 164-170.
  6. ↑ Marius Schattner, Histoire de la droite israélienne. De Jabotinsky à Shamir., Éditions Complexe, 1991, p.163 et pp.169-171.
  7. ↑ John Bierman, Colin Smith, Fire in the Night: Wingate of Burman, Ethiopia and Zion, Random House, 1999.
  8. ↑ Niels Kastfelt, Scriptural politics: the Bible and Koran as political models in Africa and the Middle East, C. Hurst & Co., 2003, p. 24.
  9. ↑ Christopher Sykes, Orde Wingate, Collins, 1959, p. 164 (citant la nièce de Lord Balfour).
  10. ↑ Aaron Eitan Meyer, The Zionism of Orde Wingate: A Complex Origin(PDF)
    • Archivat el 1 de agost de 2019 archivat en Wayback Machine., The Global Jewish Magazine, vol. 3, Numéro 1, août 2009.
  11. ↑ Ian J. Bickerton, Carla L. Klausner, A history of the Arab-Israeli conflict, Pearson Prentice Hall, 2007, p. 53.
  12. ↑ 12,0 12,1 12,2 12,3 12,4 12,5 Martin van Creveld, The sword and the olive: a critical history of the Israeli defense force, PublicAffairs, 2002, pp. 39-41.
  13. ↑ Frédéric Encel, Li sionisme chrétien : paroles de romantiques, épées de combattants, influence d'évangélistes, Hérodote 4/2005, numéro 119, p. 41-47.
  14. ↑ David Hazony, Yoram Hazony, Michael B. Oren, New essays on Zionism, Shalem Press, 2006.
  15. ↑ 15,0 15,1 15,2 Michael Oren, Orde Wingate : Friend under fire -The new historians take aim at the father of the IDF, Azure, vol. 10, 2001.
  16. ↑ Norman Bentwich, Israel Resurgent, Praeger, 1960, p. 152.
  17. ↑ Morris Rosenblum, Heroes of Israel, Fleet Press Corp., 1972, p. 101.
  18. ↑ 18,00 18,01 18,02 18,03 18,04 18,05 18,06 18,07 18,08 18,09 18,10 18,11 18,12 18,13 18,14 18,15 18,16 18,17 18,18 18,19 18,20 18,21 18,22 Simon Anglim, Orde Windate and the British Army 1922-1944: Military Thought and Practice Compared and Contrasted, thèse de doctorat présentée à l'université du Pays de Galles, 2007, chapitre 4 : Wingate and Counterterrorism in Palestine, 1937-1939, parties dédiée aux Special Night Squads, pp. 120-151.
  19. ↑ 19,00 19,01 19,02 19,03 19,04 19,05 19,06 19,07 19,08 19,09 19,10 19,11 19,12 19,13 Zeev Schiff, A History of the Israeli Army, MacMillan Publishing Company, 1985, pp. 14-15.
  20. ↑ 20,0 20,1 20,2 20,3 20,4 20,5 20,6 20,7 20,8 Tom Segev, One Palestine. Complete., Holt Paperback, 2000, pp. 430-431.
  21. ↑ 21,0 21,1 21,2 21,3 21,4 Simon Anglim, Orde Wingate and Anglo-Jewish Military Cooperation in Palestine - Myth versus Reality, Résumé d'unix conférence tènue au King's College de Londres, 2008.
  22. ↑ 22,0 22,1 22,2 22,3 John Bierman et Colin Smith, Fire in the Night: Wingate of Burma, Ethiopia, and Zion, Random House, 2000, chapitre 8.
  23. ↑ 23,0 23,1 23,2 23,3 23,4 Benny Morris, Victimar. Histoire revisitée du conflit arabo-sioniste, Éditions Complexe, 2003, p. 168.
  24. ↑ 24,0 24,1 24,2 24,3 24,4 24,5 24,6 Henry Laurens, La Question de Palestine. Prenga deuxième 1922-1947 : unix mission sacrée de civilisation, Fayard, 2002, pp. 391-392.
  25. ↑ 25,00 25,01 25,02 25,03 25,04 25,05 25,06 25,07 25,08 25,09 25,10 25,11 Anita Shapira, Land and Power. The Zionist Ressort to Force, 1881-1948, Oxford University Press, 1992, pp. 251-252 et p. 255.
  26. ↑ Benny Morris, Victimar. Histoire revisitée du conflit arabo-sioniste, Éditions Complexe, 2003, chapitre IV : La rébellion arabe - La révolte 1936-1939 - Retombées politiques, pp. 174-180.
  27. ↑ Article de Ron Grossman, Chicago Tribune du 30 avril 1998, :Remembering one of Israel's founding Fathers – A Protestant Scotsman
  28. ↑ Anita Shapira L'imaginaire d'Israël. Histoire d'unix culture politique, Partie I - l'invention de l'« homme hébraïque », Chapitre 1 - Els Sabra en politique, Calmann-Lévy, 2005, p. 50.
  29. ↑ Walter Laqueur, A History of Zionism, Schocken, 2003, chp 5 - The Unseen Question, pp. 209-235.
  30. ↑ Daniel Levine, The Birth of the Irgun Zvai Leumi - A Jewish Liberation Movement, Gefen Publishing house, 1991, chp 2 - The Rise of the Self-Defense Movement (1917-1929), pp. 27-29.
  31. ↑ Daniel Byman, A High Price: The Triumphs and Failures of Israeli Counterterrorism, Oxford University Press, 2011, p. 21.
  32. ↑ «The Men Who Would be Chief».Haaretz.
  33. ↑ Luc Rosenzweig, Ariel Sharon, Perrin, 2006, p. 107.
  34. ↑ Anita Shapira, L'Imaginaire d'Israël. Histoire d'unix culture politique, partie I - l'invention de l'« homme hébraïque », chapitre 1 - Li mythe du Juif nouveau, Calmann-Lévy, 2005, p. 39.
  35. ↑ Ariel (1989). Warrior : an autobiography (en en), Simon and Schuster..
  36. ↑ Article d'Israel Harel consacré au centenaire de la naissance de Nathan Alterman, Where is the silver platter?, Haaretz, 18 juin 2010.
  37. ↑ Notice sur Nathan Alterman écrite à l'occasió du centième anniversaire de sa naissance sur li site du musée Eretz Israël (vaig consultar li 3 septembre 2011).
  38. ↑ Yoram Peri, Patriots for us, Haaretz, 23 mai 2005 évoque li poème Shir Boker Lamoledet comme un souvenir de jeunesse, et en présente unix partie dones paroles.
  39. ↑ Alastair MacKenzie, Special Force: The Untold Story of 22nd Special Air Service Regiment (SAS), I.B.Tauris, 2011, p. 25.
  40. ↑ William Roger Louis et al, The Oxford History of the British Empire: The twentieth century, Oxford University Press, 2002, p. 293.
  41. ↑ Anthony Clayton, The British officer: leading the army from 1660 to the present, Pearson Education, 2005, p. 152.

Bibliografia

Obres generalistes

  • (en) Samuel Katz, Israeli Elite Units since 1948, Osprey Publishing, 1988 (ISBN 9780850458374)
  • (en) Zeev Schiff, A History of the Israeli Army, Sidgwick & Jackson Ltd, 5 mars 1987 (ISBN 0283994312)
  • (en) Martin van Creveld, The sword and the olive : a critical history of the Israeli defense force, PublicAffairs, 2002 (ISBN 158648155X)
  • (en) Tom Segev, One Palestine, Complete, Picador (1re éd. 1er octobre 2001) (ISBN 0805065873)
  • (en) Henry Laurens, La question de Palestine : 1922-1947 : unix missió sacrée de civilisation, t. II, Fayard, 2002 (ISBN 2213603499)
  • (en) Anita Shapira, Land and Power : The Zionist Ressort to Force, 1881-1948, Oxford University Press, 1992 (ISBN 0804737762)
  • Benny Morris, Victimar : Histoire revisitée du conflit arabo-sioniste, Éditions Complexe, 2003 (ISBN 2870279388)

Atres obres

  • (en) John Bierman and Colin Smith, Fire in the Night : Wingate of Burma, Ethiopia, and Zion, Random House, 2000 (ISBN 9780330367554).
  • (en) Simon Anglim, Orde Wingate and the Special Night Squads : A Feasible Policy for Counter-terrorism?, Contemporary Security Policy, 2007 (ISSN 1352-3260).
  • (en) Simon Anglim, « Military Cooperation in Palestine - Myth versus Reality » [archive], Résumé d'unix conférence tènue au King's College de Londres, 2008

Tesis doctoral

  • (en) Simon Anglim, « Orde Windate and the British Army 1922-1944: Military Thought and Practice Compared and Contrasted » [archive], Thèse de Doctorat présentée à l'Université du Pays de Galles, 2007

Artículs

  • (en) Bitmuna Nadav Man, « The Friend' fights back » [archive], sur Ytnews.com, 20 avril 2008


Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Special_Night_Squads&oldid=1443885»