Ein Harod
Ein Harod ( עֵין חֲרוֹד ) va ser un kibutz en el nort d'Israel, prop del mont Gilboa. Fundat en 1921, es va convertir en el centre del moviment kibutz del Mandat Palestí i alberga la sèu de la major organisació de kibutz d'Israel HaKibbutz HaMeuhad.[1][2][3]
En 1923, part de la comunitat es va dividir en Tel Yosef, i en 1952 el restant de la comunitat es va dividir en Ein Harod (Ihud) i Ein Harod (Meuhad).
Deu el seu nom al manantial propenc llavors conegut en àrap com Ain Jalut, "Manantial de Goliat", hebraizado com "Ein Harod", ara Ma'ayan Harod. Va ser construït en un terreny que antigament pertanyia als pobles de Qumya i Tamra.
Història
[editar | editar còdic]Edat Mija
[editar | editar còdic]El kibutz original estava ubicat prop del camp de batalla d'Ayn Jalut en 1260, una batalla en la que els mongoles varen sofrir la seua primera derrota a mans dels mamelucos, lo que possiblement va salvar al sultanato mameluco de l'aniquilació.
Era otomana i mandat britànic
[editar | editar còdic]A principis del XX, el manantial i les seues afores eren propietat de la família Sursock de Beirut, que havia comprat el terreny al govern otomà en 1872 i havia establit un chicotet llogaret en la zona.[4][5]
En 1921, quan els Sursock varen vendre la terra, les nou famílies que vivien ací varen solicitar a la nova administració britànica la propietat perpètua, pero només se'ls va oferir un arrendament breu en opció a compra,[6] i la terra va ser adquirida per la comunitat judeua com a part de les Compres de Sursock.
Cridat "Bloc Nuris " en honor a un llogaret àrap propenc, l'àrea va ser comprada per l'activiste sioniste Yehoshua Hankin a través de la Companyia Palestina per al Desenroll de Terres.
La primera ubicació del kibutz
[editar | editar còdic]_%D7%9C%D7%A2%D7%99%D7%9F_%D7%97%D7%A8%D7%95%D7%93_-_%D7%9E%D7%95%D7%A4%D7%A2_%D7%A1%D7%A4%D7%95%D7%A8%D7%98-ZKlugerPhotos-00132oj-907170685135987.jpg){kind=link}
El kibutz va ser fundat en 1921 per pioners judeus russos de la Tercera Aliá.[7]
En 1921, membres del Gdud HaAvoda, "Batalló de Treball", en un moment en el que els seus treballs en carreteres estaven disminuint, varen establir un camp de treball en la vall d'Harod, l'extensió oriental del vall de Jezreel, al peu del monte Gilboa.[8][9] En 1921, 35 jóvens del Gdud varen montar tendes de campanya en les fonts del Harod.
Shlomo Lavi, un dels líders del Gdud, havia imaginat el "Gran Kvutza", un assentament que constaria de vàries granges repartides en un vast terreny en agricultura i indústria. El seu pla va ser aprovat per l'Organisació Sionista Mundial, pero en algunes llimitacions en la seua visió detallada. El Gdud va començar a construir este assentament prop d'Ain Jalut, que els judeus coneixien com Ein Harod. Yehuda Kopolevitz Almog, un dels líders del Gdud, descriu que el primer dia els colon varen instalar tendes de campanya i varen començar a cercar el seu campament en aram de púas i trincheres defensives.[10][11] El grup va començar a cultivar terres que la Companyia Palestina per al Desenroll de Terres havia comprat en el llogaret àrap de Nuris, en la part oriental de la vall de Jezreel.[12] Els membres del Gdud varen treballar ací en el drenage dels pantans, una font permanent de malaria.[8]
Els primers 74 membres pioners es varen dividir en dos grups. Un que formava part de la Segona Aliá, exmiembros del #omer i del Kvutzat Kinneret, i l'atre de la Tercera Aliá. En els primers mesos, els colon varen sembrar camps, varen plantar un bosc d'eucaliptos, pavimentaron camins i varen secar pantans. En el campament es va instalar un ulpán, una escola per a deprendre hebreu. En decembre de 1921, varis membres del Gdud varen establir una segona granja anomenada Tel Yosef (en honor a Joseph Trumpeldor) en el tossal de Qumya. Els desacorts sobre fondos i política interna varen dur a Ein Harod i Tel Yosef a separar-se en 1923, i molts membres varen deixar el primer pel segon. El grup que va permanéixer en Ein Harod incloïa 110 membres i estava encapçalat per Lavi, Yitzhak Tabenkin, Aharon Zisling i David Maletz. El grup d'Ein Harod va seguir rebent poc respal de les organisacions sionistes i despuix dels disturbis palestins de 1929, els membres varen optar per traslladar el seu campament de la zona del manantial al tossal de Qumya, junt a Tel Yosef i, per tant, l'assentament del manantial va ser abandonat.[13][14][15] Es creu que dos terços del grup s'han reasentado en Tel Yosef.[9][16] Si ben a voltes es considera que Ein Ḥarod es va fundar en 1921 i Tel Yosef en 1923, junts varen formar una unitat agrícola.[9] El manantial va continuar sent utilisat com a lloc de campament per als pioners de Beit#ita i Dovrat abans de la seua partida a les seues ubicacions permanents.[17][18]
Segons un cens realisat en 1922 per les autoritats del Mandat Britànic, Ein Harod tenia una població de 244 judeus.[19]
-
Ein Harod 1925
-
Estació de tren d'Ein Harod 1925
-
Kibutz Ein Harod 1926
-
Ein Harod 1930
-
Ein Harod construint vehículs blindats 1938
-
Ein Harod 1945
-
Kibutz Ein Harod, 1949
Liderage del moviment kibutz
[editar | editar còdic]En 1924, al grup Ein Harod es varen unir membres del grup Havurat HaEmek. En 1925, baix el liderage de Yitzhak Tabenkin, Ein Harod es va convertir en el centre del moviment kibutz a nivell nacional, al que es varen unir membres de Yagur, Ashdot Yaakov i Ayelet#ahar, formant la base del HaKibbutz HaMeuhad.
Ein Harod es va convertir en la sèu organisativa del moviment.[20] En 1926, es va produir una desintegració del Gdud HaAvoda per diferències ideològiques que separaven als marxistes dels izquierdista més moderats, i Ein Harod i Tel Yosef varen cessar la seua estreta cooperació.[9][21]
Ubicació permanent
[editar | editar còdic]En 1930, quan el colectiu es va traslladar a una ubicació permanent al peu del tossal Kumi, el kibutz tenia 239 membres.
El llogaret va jugar un paper important en la defensa de la zona durant la tumult àrap en Palestina de 1936-1939, coneguda pels judeus de l'época com "els disturbis", durant la qual va anar la base dels Esquadrons Nocturns Especials d'Orde Wingate.[22] En 1945, l'Haganá tenia allí una chicoteta presó en la que detenien a membres del Irgun durant la Temporada.[23]No obstant, el 29 de juny de 1946, com a part de l'Operació Agatha, l'eixèrcit britànic va ocupar el kibutz per la força.[7] En 1947 tenia una població d'1.120 habitants.
En 1949, també es va establir el poble de Gidona prop del manantial per a immigrants judeus de Yemen.[24]
Divisió ideològica
[editar | editar còdic]En 1952, a raïl de diferències ideològiques entre els partidaris dels dos principals partits socialistes, Mapai i Mapam, el kibutz es va dividir, creant dos kibutzim separats: Ein Harod (Ihud), afiliat a Mapai i pertanyent a Ihud HaKvutzot veHaKibbutzim, i Ein Harod (Meuhad), afiliat a Mapam i pertanyent al HaKibbutz HaMeuhad. Hui abdós kibutzim pertanyen al Moviment Kibutz Unit. (Kibutzim seria el plural de kibutz, encara que la RAER ho considera immutable.[25])
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Helman, Anat (2014-07-22). Becoming Israeli: National Ideals and Everyday Life in the 1950s, Brandeis University Press, pp. 160–. ISBN 978-1-61168-557-2.
- ↑ The Founding Contexts of Kibbutz Museums and the Case of the Mishkan Museum of Art, Ein Harod, Gàlia Bar Or, 2016, "... Ein Harod, the birthplace of the largest kibbutz movement, the Kibbutz Meuhad."
- ↑ A kibbutz in the diaspora: The pioneer movement in Poland and the Klosova kibbutz, Rona Yona, pages 9-43, 16 Mar 2012, "Hakibbutz Hame'uhad was established only in 1927, and was active at the clave under the name Kibbutz Ein Harod, established in 1923 as a national organization of communes in agricultural settlements and communes of hired workers in cities and orchards."
- ↑ Ruth Kark (2017). «Consequences of the Ottoman Land Law: Agrarian and Privatization Processes in Palestine, 1858–1918», Raghubir Chand, Etienne Nel and Stanko Pelc (ed.). Societies, Social Inequalities and Marginalization, Springer International Publishing, pp. 101–119. doi:10.1007/978-3-319-50998-3_8. ISBN 978-3-319-50997-6.
- ↑ Seth Frantzman (2010). The Arab settlement of Clapix Ottoman and Mandatory Palestine: New Village Formation and Settlement Fixation, 1871-1948, PhD Thesis, Hebrew University of Jerusalem, pp. 155, 185.
- ↑ Arieh Avneri (1984). The Claim of Dispossession, Transaction Books, p. 118. ISBN 9780878559640.
- ↑ 7,0 7,1 Jewish National Fund (1949). Jewish Villages in Israel, Jerusalem: Hamadpis Liphshitz Press, pp. 36–37.
- ↑ 8,0 8,1 "Tel Yosef", Encyclopaedia Judaica, 2008, The Gale Group, via Jewish Virtual Library
- ↑ 9,0 9,1 9,2 9,3 "Gedud ha-Avodah", Encyclopaedia Judaica, 2008, The Gale Group, via Jewish Virtual Library
- ↑ Kenneth W. Stein (1980). «Llegal Protection and Circumvention of Rights for Cultivators in Mandatory Palestine», Palestinian Society and Politics, Princeton University Press, pp. 260.
- ↑ (1998) Zeev Aner (ed.). Sipurei Kibbutzim (en he), Israel: Ministry of Defensive, pp. 176–177. ISBN 965-05-0946-1.
- ↑ The Founding Myths of Israel, Zeev Sternhell
- ↑ (1998) Zeev Aner (ed.). Sipurei Kibbutzim (en he), Israel: Ministry of Defensive, pp. 176–177. ISBN 965-05-0946-1.
- ↑ Leslie Stein (2003). The Hope Fulfilled: The Rise of Modern Israel, United States: Greenwood Publishing Group, pp. 176. ISBN 0-275-97141-4.
- ↑ Freddy Kahana (2011). Neither Town Nor Village - the Architecture of the Kibbutz 1910-1990 (en he), Israel: Yad Yitzhak Tabenkin, pp. 101. ISBN 978-965-282-107-2.
- ↑ (2005) Yuval El'azari (ed.). Mapa's concise gazetteer of Israel (en he), Tel Aviv: Mapa Publishing, pp. 414–415. ISBN 965-7184-34-7.
- ↑ (2001) Yossi Buchman and Yitzhak Gal (ed.). New Israel Guide: The Valleys, Israel: Keter Publishing House, Ministry of Defense, Yedioth Aharonoth, pp. 107. ISBN 965-07-0894-4.
- ↑ (2005) Israel - Sites and Plaus, Israel: Ministry of Defense, pp. 202. ISBN 965-220-263-0.
- ↑ «Palestine Census (1922)».
- ↑ Helman, Anat (2014-07-22). Becoming Israeli: National Ideals and Everyday Life in the 1950s, Brandeis University Press, pp. 160–. ISBN 978-1-61168-557-2.
- ↑ Alon, Mati (2003). Holocaust and Redemption, Trafford Publishing, pp. 168–. ISBN 978-1-4120-0358-2.
- ↑ Jewish National Fund (1949). Jewish Villages in Israel, Jerusalem: Hamadpis Liphshitz Press, pp. 36–37.
- ↑ Silver, Eric (1984). Begin, A Biography, Weidenfeld and Nicolson, p. 51. ISBN 0-297-78399-8.
- ↑ «[1]», Al HaMishmar (en he).
- ↑ «Qué és un kibutz: el seu orige i el seu rol en el present d'Israel». Pàgina12. Consultat el 22 de febrer de 2024.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Ein Harod» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.