Sokushinbutsu
Els Sokushinbutsu (即身仏, lliteralment, "consecució de la budeïtat en vida") és un tipo de mòmia budista, es referix a la pràctica dels monges budistes que complixen en l'ascetisme fins al punt de morir i entren en la momificació mentres estan vius, en el qual el seu cos físic alcança l'incorruptibilidad cadavérica. Se'ls veu en diversos països budistes, pero, per lo general, s'usa el terme japonés "Sokushinbutsu".[1]
Es creu que molts centenars de monges ho varen intentar, pero fins a la data, solament s'han descobert 24 d'eixes momificacions. Hi ha una sugerència comuna de que el fundador de l'escola Shingon, Kukai, va dur esta pràctica de la Dinastia Tang (China), com a part de pràctiques tántricas secretes que va deprendre i que després es varen perdre en China.[2]
El procés seria equivalent o similar a l'estat obtingut sense un procés de momificació a través de la pràctica del Phowa (Pràctica de la mort conscient", o "Transferència de la consciència al moment de la mort") descrita en els Sis yoges de Naropa; en la qual posteriorment a l'estat d'incorruptibilidad del cos, es produïx el procés de "disminució" del cos físic fins a desaparéixer.
Orige
Existix a lo manco un cadàver de 550 anys "auto-momificado": el d'un monge budiste cridat Sangha Tenzin en una regió del nort de l'Índia del Himalaya, visible en un temple en el llogaret de Gue, Spiti, Himachal Pradesh.[3] Esta mòmia va ser redescubierta en 1975 quan l'antiga estupa que la conserva es va derrocar i s'estima que és d'aproximadament el XIV, molt despuix de que el govern islàmic aplegara a l'Índia i el budisme pràcticament desapareguera allí. El monge provablement era un practicant tibetà de dzogpa-chenpo i s'han trobat mòmies similars en el Tibet i l'est d'Àsia.[4] La preservació de la mòmia durant a lo manco 5 sigles va ser possible per l'aridez de l'àrea i al clima fret.
Segons Paul Williams, les pràctiques ascéticas Sokushinbutsu de Shugendō provablement varen ser inspirades per Kūkai, el fundador del budisme Shingon, qui va terminar la seua vida reduint i després detenint l'ingesta d'aliments i aigua, mentres continuava meditant i cantant mantras budistes. Les pràctiques ascéticas d'auto-momificació també es registren en China, pero estan associades en la tradició Chan (budisme zen) allí. També es coneixen pràctiques ascéticas alternatives similars a Sokushinbutsu, com la pràctica d'autoinmolación pública (auto cremació) en China, com la del Temple Fayuen 396 CE i molts més en els sigles que varen seguir.[5] Açò es va considerar com a evidència d'un bodhisattva renunciante.[6][5]
Registre de Sokushinbutsu
Un registre detallat permaneix en Japó, varen ser monges budistes de la forma del budisme Shugendō que, de forma disseminada en el nort de Japó (principalment, la prefectura de Yamagata) i durant el XV, es provocaven la mort llentament, de forma tal que els seus cadàvers es conservaren momificados i aixina conseguiren l'estat d'allumenament i es convertiren en Budas. Encara que varen ser centenars els monges que varen intentar automomificarse, solament s'han descobert uns 16-24 fins a la data. Val dir que la tècnica està extinta actualment i que cap monasteri ni cap grup budiste la seguix practicant.
Per un periodo de 1000 dies (alguna cosa menys de tres anys), estos monges se sometien a un molt estricte règim d'entrenament físic i dieta, consistent únicament en fruts secs i llavors. Tot açò era per a desfer-se del seu greix corporal. Després, per atres 1000 dies prenien un té venenós, elaborat a partir de l'arbre urushi. El verí provocava el bossada, en la consegüent pèrdua de decorreguts corporals, i ademés conseguia que, despuix de la mort, els cucs no corrompieran el cos.cita requerida
Per a terminar el procés, el monge es colocava en una tomba solament una miqueta més gran que el seu cos, entonava vores i permaneixia en la posició del loto fins a la seua mort. Les seues úniques conexions en el món exterior eren una campana i una canya per a respirar. Cada dia, si la campana sonava, el monge indicava que encara vivia. El dia que la campana deixava de sonar es retirava la canya de respiració i se sagellava la cripta. Els monges esperaven 1000 dies adicionals, despuix dels quals obrien la tomba per a verificar si la momificació havia tingut èxit.
Si el cos s'hi havia corrompido, el monge era enterrat en honors especials. En canvi, si la momificació havia resultat exitosa, se li colocava en un temple i se li considerava un Buda.[7]
Vore també
Referències
- ↑ Jeremías, Ken. Living Buddhas: The Self-mummified Monks of Yamagata, Japan. McFarland, 2010
- ↑ «Wayback Machine». web. archive. org. Archivat des d'el original, el 29 d'agost de 2013. Consultat el 5 d'agost de 2020.
- ↑ «A 500-year-old mummy – with teeth» (en en). www. bbc. com. Consultat el 5 d'agost de 2020.
- ↑ Ken Jeremiah (2010), Living Buddhas: The Self-mummified Monks of Yamagata, Japan, McFarland, pàgines 36–37
- ↑ 5,0 5,1 Benn, James A. (2007). Burning for the Buddha: Self-Immolation in Chinese Buddhism (en en), University of Hawaii Press. ISBN 978-0-8248-2992-6.
- ↑ Williams, Paul (2005). Buddhism: Buddhism in China, East Àsia, and Japan (en en), Taylor & Francis. ISBN 978-0-415-33234-7.
- ↑ «Els monges que es automomificaron en vida» (en és). història. nationalgeographic. com. és. Consultat el 5 d'agost de 2020.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Sokushinbutsu» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.