Serra d'Híjar

La serra d'Híjar és una chicoteta serra del nort d'Espanya, situada entre les províncies de Cantàbria i Palència, en la part oriental de la cordillera Cantàbrica. El seu cordal té una llongitut de 24 quilómetros i seguix una direcció ONO-EIXE, des del pico Tres Mars fins a Clots. Les seues majors altures es concentren en el primer sector de 18 quilómetros, fins al collado de Somahoz. A partir d'este punt l'altura de la serra va perdent cota fins a l'Alt de Clots (1080 m s. n. m.). Des del Tres Mars, i com una estribación de la serra, s'estén cap a ponent la serrata de Penya Llaura,[1] que afig atres 2600 metros de llongitut al total de la corda. Té un esgambi màxim de 5,20 km, entre Peñaguda i el Sel de la Font, o de 9,00 km si s'inclou el massiç de Valdecebollas. La seua màxima elevació es troba en el pico Cuchillón, canchal de la Molga o penya del Pando, encara que la seua altitut exacta diferix segons autors: 2174 m s. n. m. segons la cartografia del Institut Geogràfic Nacional d'Espanya, o 2222 m segons Hernández-Pacheco[2] i atres publicacions del mateix Institut Geogràfic Nacional.[3]
Este sistema marca el llímit entre la comarca càntabra de Campoo i la palentina de La Pernía, en Castella i Lleó. És una de les estribaciones més meridionals de la cordillera Cantàbrica i ademés és la zona més oriental de la mateixa en la que se superen els 2000 m d'altitut, no trobant en el nort d'Espanya altituts més altes fins als Pirineus.[4]
Toponímia
Segons apareix en les últimes séries cartogràfiques del Institut Geogràfic Nacional d'Espanya i en atres obres, s'assigna en freqüència a este sistema el nom de «serra de Penya Llaura»,[5] especialment en el seu vertent sur, potser perque des d'esta perspectiva, el cim de Penya Llaura (vèrtiç de l'àngul format entre la serra d'Híjar i la serra del Cordel, al nort), és la més característica del sistema, encara que no siga la més alta. No obstant, cal senyalar que en tota la cartografia existent anterior a l'indicada, incloent les primeres séries del mateix IGN, o les de Francisco Coello i Quesada i Pascual Madoz de 1860, es referix a esta serra com a «serra d'Híjar». Ya en el sigle ix, la Crònica albeldense es referix a estes montanyes com a «mont Iggero».[6] per a Hernández-Pacheco, gran coneixedor i estudiós d'esta terra, i que va tindre l'oportunitat de conéixer de primera mà la toponímia més remota, la serra de Penya Llaura no seria més que l'alliniació secundària que des del Tres Mars part cap a l'oest per a culminar en Penya Llaura, i en realitat, la continuació orogràfica natural de la serra del Cordel.[1]
Etimologia
L'etimologia de «Híjar» és incerta, a pesar de que este topònim apareix en atres llocs de Terol, Granada i Albacete als que Julián Aydillo i Madoz atribuïxen un ètim aràbic en significat de «altura rocosa». Pero l'escassa penetració musulmana en estes valls fa poc provable esta explicació. Atres autors li donen a esta paraula un orige indoeuropeu arcaic, una veu en la que referir-se a les corrents fluvials o a alguna de les seues característiques;[7] pero no es troba esta raïl en cap atre riu de la regió (llevat potser, l'Izarilla). Una atra possibilitat senyala a la paraula «guijar», o lloc a on abunden els guijos o «pedres esmolades», del llatí petra aquilea, «pedra aguda», derivat de aculĕus, «aguijón».[8] Lo cert és que en el transcurs del riu i en la serra mateixa de la que baixa hi ha gran abundància de «pedres agudes», especialment en el seu naiximent al peu del Cuchillón (el canchal de la Molga), i en el seu tram superior fins a Riaño, pegat als precipicis de Penya Aguda. Existixen ademés atres topònims en la zona que semblen confirmar esta opció, com el cueto Hiján, pico d'aspecte esmolat, o el cueto de la Aijada (una aijada és una vara d'avellaner, molt abundant en esta serra, en la punta terminada en un aguijón en la que es conduïx a les vaques). Paregut orige sembla tindre el nom de «Cap Lijar», en la serra de Guadarrama (cap del hijar-guijar).[9]
Orografia
Principals altures

En el sector central, entre el Tres Mars i Cueto Mañin, es concentren les cotes més altes. El sector occidental, constituït pel llarc llom de la serrata de Penya Llaura, solament baixa en tota la seua llongitut de la cota 1970 en el Portell de Juan Clara, punt d'accés al cim des de Polaciones. El sector oriental s'estén des del Sestil fins a l'Alt de Clots, és el més baix i rep el nom de Cinto de la Germandat. El sector de Valdecebollas partix cap al S des del Sestil
És l'únic sistema, dins de la península ibèrica, en el que naixen rius que aboquen les seues aigües a més de dos mars.[10]
Ademés de l'altitut sobre el nivell de la mar, s'arreplega també la prominència —desnivell mínim que cal descendir des del cim per a ascendir a una atra més alta— que dona idea de la relativa suavitat de tot l'alliniació: quant més prominent és una montanya més destacarà entre les que la rodegen, en independència de la seua altitut[11] El pico pare és el cim més alt respecte a la que es medix la prominència, considerant com a tals les que tinguen una prominència mínima de 30 m.[12]
| Nom | V. G. | Altitut (msnm) |
Prominència (m)[13] |
Pique pare[14] | Coordenades | Notes |
|---|---|---|---|---|---|---|
| Penya Llaura | 2029 | 66 | Pico Tres Mars | </noinclude> || En el seu cim hi ha un vèrtiç geodèsic de primer orde. Culmina en una característica forma de replanell, que s'unix al collado de la Font del Chivo per mig d'una llarga divisòria de 2000 m. | ||
| Pico Tres Mars | 2171 | 119 | Cuchillón | </noinclude> || Forma en el pico i collado anteriors el vèrtiç de l'àngul format per les serres d'Híjar i Cordel. En el cim hi ha un mirador d'obra a modo de terrat. | ||
| Les Hoyas | 2106 | 54 | Pico Tres Mars | </noinclude> || Menuda prominència separada del Tres Mars pel collado dels Asno. | ||
| Cuchillón | 2174 (2222) |
</noinclude> || És la màxima altura de la serra; rep també els noms de Canchal de la Molga, o Penya del Pando, per la forma plana del seu cim. | ||||
| Cotomañinos o Guzmerones | 2144 | 79 | Cuchillón | </noinclude>|| Entre est i l'anterior es forma la conca glaciar de Clot Sacre i Guzmerones. | ||
| Cueto Mañín | 2122 | 35 | Cotomañinos | </noinclude> ||En la seua ala sur s'alça la mole calcàrea de la Penya de les Agulles. | ||
| Sestil | 2062 | 23 | Sestil Alt | </noinclude>|| Entre est i Cueto Mañín s'estén el gran collado del Sel de la Font. | ||
| Sestil Alt | 2103 | 51 | Valdecebollas | </noinclude>|| Chicotet cim situat entre l'alliniació principal i el Valdecebollas | ||
| Valdecebollas | 2143 | 286 | Cuchillón | </noinclude>|| És una estribación al sur de la llínea principal de la serra. | ||
| Penya Rossa | 1937 | 60 | Valdecebollas | </noinclude>||Forma en Peñastía una prolongada cresteria que tanca pel nort el circ d'Honcamesa, naiximent del Camesa. | ||
| Costera Llaura o penyes Majudeco | 1951 | 43 | Penya Rossa | </noinclude>||En la seua ala nort es troben les conques glaciars de Bucer i Vitor. S'unix a l'I en Penya Ensellada per a aplegar al collado de Somahoz. |
Estribaciones
Des de l'altura aproximada del Sestil, en direcció sur i separat de la serra pel collado del Sel de la Font, s'estén el contrafort del massiç de Valdecebollas, o nuc orogràfic de la Cebollera. L'altura màxima d'este massiç és el pico Valdecebollas (2143 m), i entre el mateix i la serra d'Híjar es troba el complex de conques glaciars de Valdecebollas-Sel de la Font-Covarrés. D'este circ procedix l'aigua que despuix de sumir-se en el Sel i reaparéixer en la cova del Coure, forma el riu Pisuerga.[4]
Ademés d'este massiç, i segons s'ha senyalat en l'introducció, la serrata de Penya Llaura pugues aixina mateix considerar-se com una estribación del cordal principal, o de la convergent serra del Cordel, unida a la d'Híjar pel collado de la Font del Chivo. Dita serrata s'estén cap a l'O des d'este mateix collado.
-
El Cuchillón, el sostre de la serra d'Híjar
-
Pico Tres Mars, una dels cims més coneguts de la cordillera Cantàbrica
-
Penya Llaura, una de les principals eminències del sistema, i que ha propiciat que alguns cartógrafos hagen denominat a la serra d'Híjar com a serra de Penya Llaura.[5]
-
El Valdecebollas (2143 m), en un cordal travesser
-
Serra d'Híjar (izda.) des de Reinosa, destacant el Cuchillón com a cim més alt. Tapant l'unió de les serres d'Híjar i del Cordel (dcha.), la Guariza, mole calcàrea per a on es filtra el riu Híjar.
-
Brañosera des del massiç de Valdecebollas, en el replanell castellà al fondo.
Referències
- ↑ 1,0 1,1 Hernández-Pacheco, 1944, p. 21.
- ↑ Hernández-Pacheco, 1944, p. 44.
- ↑ Institut Geogràfic Nacional d'Espanya (2008). «Temari bàsic i bibliografia recomanada per a la preparació de l'Oposició al Cos d'Ingeniers Geógrafos. Coneiximents alvançats en Geografia i Cartografia». Archivat des de l'original, el 20 de juliol de 2011. Consultat el 30 - 8-2012.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 Institut Geogràfic Nacional d'Espanya. «visor Iberpix». Archivat des de l'original, el 13 de decembre de 2013. Consultat el 7 de setembre de 2012.
- ↑ 5,0 5,1 Alcalde Crespo et al., 1983, p. 15.
- ↑ Berganza i Arce, 1721, p. 554.
- ↑ Peralta Labrador, Eduardo (2003). Els càntabres abans de Roma, Real Acadèmia de l'Història, p. 292.
- ↑ Real Acadèmia Espanyola. «Diccionari de la llengua espanyola». Archivat des de l'original, el 4 de novembre de 2015. Consultat el 7 de setembre de 2012.
- ↑ Somacarrera Molina, Mónica(2009).«Serra Guadarrama, Alt Manzanares: humana i natural».Obra Social de la Caixa de Madrit.Consultat el 7 de setembre de 2012.
- ↑ Zubieta Irún, José Luis (2009). Geografia històrica de la Diòcesis de Santander, Ed.Universitat de Cantàbria, p. 43. ISBN 9788481025231.
- ↑ José Martínez Hernández (Decembre 2010). Les 100 cims més prominents de la Península Ibèrica, 1.ª edició (en es), Madrit: Desnivell edicions, pp. 11-18. ISBN 9788498292039.
- ↑ La UIAA (Unió Internacional d'Associacions d'Alpinisme) considera tradicionalment les montanyes en una prominència major de 30 m com a cims o cims —30 m era la llongitut d'una corda en l'época—. Consideren com a montanyes independents solament aquells cims la prominència dels quals és superior a 300 m.
- ↑ La prominència s'ha obtingut usant l'informació cartogràfica del IGN (Institut Geogràfic Nacional d'Espanya), en els fulls de la série I 1:25000 (83-II, Valdeprado, 107-I, Sant Salvador de Cantamuda i 107-II, Brañosera) i el visor gratuït Iberpix 5.0. Consultat el 5 de juliol de 2023.
- ↑ El pico pare s'ha considerat qualsevol cim propenc que tinga a lo manco més de 30 m de prominència, la mínima per a ser considerada un cim.
Bibliografia
- Aedo Pérez, Carlos (1990). El bosc en Cantàbria, Santander: Universitat de Cantàbria: Assamblea Regional de Cantàbria. ISBN 8487412165.
- Alcalde Crespo et al., Gonzalo (1983). Estudie monogràfic sobre l'espai natural del Valle de Redons i la Cova del Coure, Palència, Madrit: CSIC-Dpto. de Publicacions. OCLC 18106988.
- Berganza i Arce, Francisco de (1719-1721). Antiguetats d'Espanya, propugnades en les notícies dels seus reis, en la Crònica del Real Monasteri de Sant Pedro de Cardeña, en Històries, cronicones, i atres instruments manuscrits, que fins ara no han vist la llum pública, Madrit: Francisco del Ferro. OCLC 55281774.
- Feliços Crespo, Luis Francisco; Feliços de la Font, José Luis (2006). Anant pel Cel de Cantàbria, Santander: Artemásdiseño, p. 52. ISBN 84-611-2768-4.
- Hernández Pacheco, Francisco (1944). Fisiografía, geologia i glaciarisme cuaternario de les montanyes de Reinosa, Série: Memòries de la Real Acadèmia de Ciències Exactes, Fïsicas i Naturals, 10, Madrit: Real Acadèmia de Ciències Exactes, Físiques i Naturals. OCLC 807360644.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Sierra de Híjar» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.