Anar al contingut

Semideu

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Cúchulainn, fill del deu Lugh i Dectera, germana del rei de l'Úlster, dona mort al gos de Culann.

El terme semideu (en grec: ἡμίθεος, hemítheos; en llatí: semideus) s'usa per a descriure la figura mitològica d'un humà que és descendent d'un deu i un mortal. Homero va ser el primer autor en fer referència a este terme i ho ampra en plural i de forma colectiva, per a referir-se a la generació heròica dels héroes de la guerra de Troya.[1] En térmens generals, és una espècie de deïtat menor, que pot ser mortal o immortal derivat del seu orige mitat deu i humà, o inclús pot ser una figura que ha alcançat l'estat diví despuix de la mort. Apolodoro és l'orige del concepte de ‘semideu’ com el frut d'un deu en un mortal.[2] Plutarc, en canvi, va anar el primer autor en definir el concepte:

«Hi ha sers que no són deus en sentit ple, pero tampoc són simples mortals; posseïxen virtut i poder superiors als hòmens, encara que estan subjectes a passions i a la mort. A estos els cridem semideus ()».[3]

Semideus grecs

Semidios.

Part de la naturalea dual dels héroes grecs que va donar lloc al concepte de semideu és la doble paternitat que intervenia en la seua procreació, un tema recurrent, puix actuaven un mortal i una deïtat. En efecte, la mare mortal de l'héroe pot yacer en abdós pares en la mateixa nit (Etra, mare de Teseo), o ser visitada secretament per un deu (Dánae, mare de Perseu). Segons es creïa en l'antiguetat, la llavor de la deïtat, simbolisant el cel, es mesclava en l'úter, simbolisant la mare terra, i els fills posseïen part de les qualitats divines, com a fortalea i energia extraordinàries, poder creuar el llindar de la vida i la mort i retornar sense dany, o fer d'intermediaris despuix de la mort, entre deus i hòmens.[4]

Zeus va ser el pare de molts héroes, com a resultat dels seus devaneos amorosos. A estos héroes, despuix de la mort se'ls concedien honors, especialment entre aquells grecs que reclamaven ser descendents seus, i que esperaven obtindre protecció i patronat d'algun deu pel seu intercessió. La veneració dels héroes va ser part dels ritos ctónicos de la religió de l'antiga Grècia. Els semideus eren mortals, encara que tenien preferència sobre els hòmens, i alguns poders inusuals. L'única excepció va ser Heracles, que despuix de la seua mort va ser acceptat entre els deus olímpics, adquirint aixina una posició de privilegi. Estructuralment, els mits narratius dels héroes entren dins del gènero de la novela.

Vore també

Bibliografia

Referències

  1. ↑ Homero, Ilíada, XII, 23–24: «ἀνδρῶν ἡμιθέων γένος» (“…l'estirp dels semideus, els hòmens…”).
  2. ↑ Apolodoro: Biblioteca mitològica II, 4, 8: «Heracles, fill de Zeus i d'Alcmena, és un semideu ()».
  3. ↑ Plutarco: De defectu oraculorum, X
  4. ↑ Ruck and Staples 1984, part 3; Kerenyi 1959.