L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Sarcoscypha occidentalis

Sarcoscypha occidentalis, és una espècie de fonc de la família Sarcoscyphaceae, de l'orde Pezizales. l'anàlisis filogenético ha demostrat que està més estretament relacionada en atres espècies de Sarcoscypha que contenen grans gotes d'oli en els seus espores. S. occidentalis té una forma imperfecta (es reproduïx asexualmente), classificada com Molliardiomyces occidentalis.[1]

Sarcoscypha occidentalis (Sarcoscypha occidentalis)

Els cossos fructífers tenen copes chicotetes de color roig lluent de fins a 2 cm (3⁄4 polzades) d'ample sobre un talle prim blanquecino de fins a 1 cm (1⁄2 polzada) de llarc. L'espècie es distinguix de les espècies relacionades S. coccinea i S. austríaca per diferències en la distribució, la temporada de fructificació i l'estructura. El fonc es pot trobar en Amèrica del Nort i Àsia. És una espècie saprófita que creix en ramitas de fusta dura, especialment en aquelles que estan parcialment enterrades en sols humits i sombrejats rics en humus.

Taxonomia

El fonc, arreplegat originalment en el comtat de Muskingum, Ohio, va ser denominat Peziza occidentalis per Lewis David de Schweinitz en 1832.[2] Pier Andrea Saccardo li va assignar el seu nom actual en 1888.[3] Andrew Price Morgan renombró l'espècie com Geopyxis occidentalis en 1902 per una similitut percebuda en Geopyxis hesperidea,[4] pero el canvi de nom no va ser adoptat per autors posteriors. En 1928, Fred Jay Seaver va revocar la denominació de Saccardo i va aplicar el nom Plectania a Sarcoscypha coccinea i atres foncs rojos en forma de copa.[5] En revisions taxonòmicas posteriors, Richard P. Korf va restablir el nom del gènero Sarcoscypha.[6][7]

Filogenia

Les relacions filogenético del gènero Sarcoscypha varen ser analisades per Francis Harrington a finals de la década de 1990.[8][9] l'anàlisis cladístico va combinar la comparació de seqüències de l'espayador transcrito intern del ARN no funcional en quinze caràcters morfològics tradicionals, com les característiques de les espores, la forma del cos fructífer i el grau de rullat del pèl. Segons este anàlisis, S. occidentalis forma part d'un clado de tàxons relacionats evolutivamente que inclou les espècies S. dudleyi, S. emarginata, S. hosoyae, S. korfiana i S. mesocyatha.[8] Totes estes espècies contenen grans gotes d'oli en les seues espores, en contrast en l'atre clado principal de Sarcoscypha (que conté l'espècie tipo S. coccinea), caracterisat per tindre gotes més chicotetes i numeroses.[9] L'espècie més estretament relacionada en S. occidentalis és S. mesocyatha, coneguda solament en Hawái.[10]


Subdivisió

S'ha nomenat una varietat jamaicana (com Plectania occidentalis var. jamaicensis); té un himenio més rosat.[11]

Forma anamórfica

Els foncs anamórficos o imperfectes són aquells que semblen carir d'una fase sexual en la seua cicle de vida i que, per lo general, es reproduïxen per mig del procés de mitosis en estructures nomenades conidios. En alguns casos, la fase sexual —o fase teleomórfica— s'identifica posteriorment i s'establix una relació teleomórfico-anamórfico entre les espècies. El Còdic Internacional de Nomenclatura Botànica permet el reconeiximent de dos (o més) noms per a un mateix organisme, un basat en el teleomorfo i l'atre (o uns atres) restringit al anamorfisme.

L'estat anamórfico de S. occidentalis és Molliardiomyces occidentalis, descrit per John W. Paden. Esta forma produïx conidióforos plans i incoloros (tallos especialisats que produïxen conidios) que medixen entre 20 i 230 per 2 i 3,2 μm. Els conidios són aproximadament esfèrics o ovoides, plans, translúcidos (hialinos) i medixen entre 4,6 i 7,0 per 3,0 i 3,8 μm.[12]

Etimologia

l'epítet específic occidentalis, derivat de la paraula llatina que significa «occidental», pot referir-se a la distribució de l'espècie en l'hemisferi occidental. Es coneix comunament com a copa escarlata en talle[13] o copa escarlata occidental.[14]

Descripció

Depenent de la seua edat, els cossos frutales de S. occidentalis poden variar en forma, des de copes profundes fins a platillo o discs en la seua madurea, i poden alcançar diàmetros de fins a 2 centímetros (3⁄4 polzades). En els eixemplars jóvens, les vores de la copa estan curvats cap a dins i són crenulats (en chicotets festones redonejats); les vores de la copa en els eixemplars més vells es tornen laciniados (en vores dentats tallats en segments irregulars). Les copes descansen sobre un talle de tamany chicotet a mijà, de fins a 30 milímetros (1+1⁄4 polzades) de llarc i 1,5-2 mm de gruixa,[15] i s'unixen en el centre o en el lateral de la part inferior de la copa. La base del brot pot estar coberta de «pèls» translúcidos.[16] La superfície interna fèrtil de les copes, que conté les espores, l'himenio, és de color roig lluent, pero es torna groga o taronja quan se seca. És plana o es torna plana en el temps.[17] Els cossos fructífers són carnosos o gomosos quan estan frescs, pero es tornen correosos quan se sequen.[15] La carn és fina i no té olor ni sabor característics, ni valor culinari.[13]

El excipulum és un terme utilisat per a referir-se al teixit o teixits que contenen el himenio del cos fructífer d'un ascomiceto. El excipulum ectal (capa de teixit exterior) és prim (20-30 μm de gruixa) i està format per un tipo de teixit conegut com texura porrecta, que consistix en hifes més o menys paraleles en una sola direcció, en lúmenes amples i parets no engrossades. El excipulum medular (capa de teixit intermija) és gros (200-600 μm) i està format per textura intricata, una capa de teixit formada per hifes entrellaçades de forma irregular en espais distintius entre elles. Els oixos (estructures filamentosas en les que es desenrollen les ascosporas) són cilíndrics en bases que s'estretixen gradualment, tenen huit espores i medixen 240-280 per 12-15 μm. Les ascosporas tenen formes elipsoidales a aproximadament cilíndriques, generalment en extrems romos, i medixen 19-22 per 10-12 μm. Tenen superfícies planes i solen contindre dos grans gotes d'oli. Les paráfisis (hifes estèrils i filamentosas presents en el himenio) són cilíndriques, de 2-3 μm de gruixa, a penes eixamplades en els seus àpiços, rectes i en la seua majoria sense ramificacions en la part superior. A voltes poden anastomosarse, pero no formen una ret conspicua.[17] Les paráfisis contenen numerosos grànuls rojos.[18]

Espècies similars

S. occidentalis es confon en freqüència en S. coccinea, pero es distinguix macroscópicamente d'esta espècie pels seus cossos frutales més



menuts, les seues espores més chicotetes i el seu exterior menys pelut. Les dos espècies també diferixen en la seua distribució estacional i geogràfica: S. occidentalis fructifica des de finals de primavera fins a principis d'autumne en els Estats Units, mentres que S. coccinea fructifica abans, en primavera,[15] i es distribuïx en l'est d'Amèrica del Nort, en el mig oest, en les valls entre la costa del Pacífic i les Serres i Cascades, aixina com en Europa, Àfrica, Austràlia i l'Índia.[17] Una atra espècie de l'est de Norteamérica, S. austríaca, té cossos fructífers escarlates de fins a 6 cm (2+1⁄2 polzades) d'ample i fructifica a principis de primavera.[19]

S. occidentalis també pot confondre's en Microstoma floccosum, que es troba en el mateix hàbitat. No obstant, M. floccosum té copes més altes i està cobert de pèls blancs i rígits.[20] Un atre fonc en forma de copa, Scutellinia scutellata, té forma de disc sense brot i està vorejat de pèls negres al voltant de la vora.[13] Les espècies Melastiza solen carir de brots i Phillipsia domingensis produïx copes de color púrpura o roig obscur en la part inferior blanca.[21]

Distribució i hàbitat

El fonc es troba en Amèrica del Nort, a l'est de les Montanyes Rocoses, i en zones de major altitut en América Central i el Carib.[17] També s'ha recolectat en Japó[22] i Taiwan.[23]

Com a fonc sapròfit, S. occidentalis forma part d'una comunitat de foncs que eixerciten un paper important en l'ecosistema forestal en descompondre les molècules complexes i insolubles de celulosa i lignina de la fusta i la #fulleram en oligosacàrits més chicotets que poden ser utilisats per una varietat de microbis.[24] Els cossos fructífers de S. coccinea poden créixer de forma solitària, dispersos o agrupats en pals, ramitas i fragments de fusta morta,[17] normalment alguna cosa descomposts i parcialment enterrats en els 5 cm superiors del sol i la #fulleram del bosc. Preferix sols humits i sombrejats en un alt contingut en humus. Com totes les espècies de Sarcoscypha, preferix la fusta d'angiosperma, com el roure, l'arce i el tila americana;[15] una guia de camp senyala la seua preferència pel nogal americà.[18]

Referències

  1. ↑ (2010).«"Species synonymy: Sarcoscypha occidentalis (Schwein.) Sacc"».Species Fungorum. CAB International..
  2. ↑ von Schweinitz LD.(1832).«"Synopsis fungorum in America boreali mija degentium"».Transactions of the American Philosophical Society (in Latin).doi:10.2307/1004834.
  3. ↑ Saccardo PA.(1888).«"Discomyceteae et Phymatosphaeriaceae"».Sylloge Fungorum (in Latin).
  4. ↑ Morgan AP.(1902).«"The Discomycetes of the Miami Valley, Ohio"».The Journal of Mycology.doi:10.2307/3752419.
  5. ↑ Seaver, Fred Jay; Seaver, Fred Jay (1942). The North American cup-fungi (operculates), Supplemented ed. edició, The author. Consultat el 2025-08-05.
  6. ↑ «"The new rules of typification as they affect Sarcoscypha and Velutaria"». www.cybertruffle.org.uk. Consultat el 2025-08-05.
  7. ↑ Korf RP.(1972).«. "A synoptic key to the genera of the Pezizales"».Mycologia.doi:10.2307/3758070.
  8. ↑ 8,0 8,1 «"Relationships among Sarcoscypha species: evidence from molecular and morphological characters"». www.cybertruffle.org.uk. Consultat el 2025-08-05.
  9. ↑ 9,0 9,1 «"Phylogenetic relationships within Sarcoscypha based upon nucleotide sequences of the internal transcribed spacer of nuclear ribosomal DNA"». www.cybertruffle.org.uk. Consultat el 2025-08-05.
  10. ↑ Hemmes, Don I.; Desjardin, Dennis I. (2002). Mushrooms of Hawai'i: An Identification Guide (en en), Tingues Speed Press. ISBN 978-1-58008-339-3. Consultat el 2025-08-05.
  11. ↑ Dennis RWG.(1954).«"Operculate Discomycetes from Trinitat and Tobago".».Kew Bulletin.doi:10.2307/4108810.
  12. ↑ Paden JW.(1984).«"A new genus of Hyphomycetes with teleomorphs in the Sarcoscyphaceae (Pezizales, Sarcoscyphineae)"».Canadian Journal of Botany..doi:10.1139/b84-035.
  13. ↑ 13,0 13,1 13,2 Roody, William C. (2003). Mushrooms of West Virginia and the Central Appalachians (en en), University Press of Kentucky. ISBN 978-0-8131-2813-9. Consultat el 2025-08-05.
  14. ↑ McKnight, Kent H.; McKnight, Vora B. (1987). A Field Guide to Mushrooms: North America (en en), Houghton Mifflin Harcourt. ISBN 978-0-395-91090-0. Consultat el 2025-08-05.
  15. ↑ 15,0 15,1 15,2 15,3 «"Sarcoscypha in North America (Pezizales, Sarcoscyphaceae)"». www.cybertruffle.org.uk. Consultat el 2025-08-05.
  16. ↑ «"The genus Plectania and its segregates in North America"». www.cybertruffle.org.uk. Consultat el 2025-08-05.
  17. ↑ 17,0 17,1 17,2 17,3 17,4 Denison WC.(1972).«"Central American Pezizales. IV. The genera Sarcoscypha, Pithya, and Nanoscypha"».Mycologia.doi:10.2307/3757876.
  18. ↑ 18,0 18,1 Huffman, Donald M.; Tiffany, Lois H.; Knaphaus, George; Healy, Rosanne A. (2008-04). Mushrooms and Other Fungi of the Midcontinental United States (en en), University of Iowa Press. ISBN 978-1-58729-725-0. Consultat el 2025-08-05.
  19. ↑ Miller HR; Miller OK.(2006).«North American Mushrooms: a Field Guide to Edible and Inedible Fungi».Guilford, Connecticut: Falcon Guide.
  20. ↑ Johnson, Walter Rogers (1835). A Memoir of the Clapix Lewis David Von Schweinitz, P.D., with a Sketch of His Scientific Labours: Read Before the Academy of Natural Sciences of Philadelphia, May 12th, 1835 (en en), W.P. Gibbons. ISBN 978-0-608-41678-6. Consultat el 2025-08-05.
  21. ↑ Audubon(2023).«Mushrooms of North America».Knopf.
  22. ↑ Nagao H; Fukiharu T(2002).«"Fungal flora in Chiba Pref., central Japan (III) ascomycetes: Plectomycetes and Discomycetes".».Journal of the Natural History Museum and Institute, Chiba.ISSN 1340-2684.
  23. ↑ Lious S-C; Chen Z-C.(1977).«"Notes on Taiwan Discomycetes. Part I. Pezizales and Helotiales"».Taiwania.ISSN 0372-333X.
  24. ↑ Edwards, Ivan P.; Upchurch, Rima A.; Zak, Donald R.(2008-06).«Isolation of fungal cellobiohydrolase I gens from sporocarps and forest soils by PCR».Applied and Environmental Microbiology.74(11): 3481–3489.ISSN 1098-5336.doi:10.1128/AEM.02893-07.Consultat el 2025-08-05.


Referències

Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Sarcoscypha_occidentalis&oldid=1509255»