Anar al contingut

Sarcoscypha coccinea

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Archiu:Sarcoscypha coccinea 74716.jpg
Sarcoscypha coccinea (Sarcoscypha coccinea)

Artícul bo

Sarcoscypha coccinea, comunament coneguda com copica escarlata, és una espècie de fongo de la família Sarcoscyphaceae, del orde Pezizales.[1] El fongo pot trobar-se en tots els continents llevat en la Antàrtida. És la espècie tipo del gènero Sarcoscypha, la qual ha segut coneguda en molts noms des de la seua primera aparició en la lliteratura científica en 1772. L'anàlisis filogenético indica que l'espècie estaria molt relacionada en atres de Sarcoscypha que contenen numeroses gotetes d'oli en els seus esporas, com l'espècie S. macaronesica, de les illes del Atlàntic Nort. Per les apariències físiques similars i a distribucions geogràfiques algunes voltes solapadas, és freqüent que S. coccinea siga confosa en S. occidentalis, S. austríaca i S. dudleyi.

Este fongo saprofita creix en pals i branques en descomposició en sols forestals humits, generalment enterrats baix la #fulleram o en el sol. Per lo general, durant els mesos més frets de l'hivern i principis de primavera es produïxen els ascocarpos (també coneguts com a cossos fructificantes) en forma de copa. L'interior de les copes és roig lluent —d'ací deriva tant el nom comú com el científic— i contrasta en l'exterior de color més clar. Actualment, la comestibilidad dels ascocarpos és discutida per diversos autors, puix alguns sostenen que el tamany menut, textura dura i fructificaciones insubstàncials del bolet no la fan recomanable o, molt manco, comestible. Els indis oneida ampraven el fongo en fins medicinals, i en Anglaterra s'usava per a teñir apanys florals per a adorns de taula. L'espècie Molliardiomyces eucoccinea és una forma imperfecta del fongo, puix carix d'una etapa sexual reproductiva en la seua cicle de vida.

Descripció

[editar | editar còdic]

Els cossos fructificantes (o ascocarpos), inicialment esfèrics, tenen una superfície en forma d'platillo o copa en vores enrollados, i medixen 2-5 cm (0.8-2.0 in) de diàmetro.[2] La superfície interna del píleo és suau i roja obscura (decolorándose a taronja quan se seca), mentres que la superfície externa és blanquecina i coberta en una capa densa i enredrada de menuts pèls (coneguda com tomento). El estipe, quan està present, és robust, blanquecino, creix fins a 4 cm (1.6 in) de llongitut (en cas d'estar profundament enterrat) i 0.3-0.7 cm (0.1-0.3 in) de gruixa, i té un tomento.[2] Poden presentar-se variacions en la coloració si la pigmentació ha segut reduïda o absent; estes serien de color taronja, groc, o inclús blanc (com en la varietat albida). En els Països Baixos, els ascocarpos s'han trobat cada volta més en els pólderés.[3]

Sarcoscypha coccinea forma part d'un conjunt de fongos que els seus ascocarpos fan un sò similar a una «racha» —una manifestació audible de la lliberació d'espores a on mils de ascas exploten simultàneament per a lliberar un núvol d'espores—.[4]


Les esporas són elíptiques, planes, hialinas (translúcidas), medixen 26-40 x 10-12 µm i tenen gotetes de lípits concentrades en cada extrem.[5] Les gotetes refractan la llum i són visibles en el microscopi òptic. En eixemplars majors i desecados (tals com a #espècimen per a herbario), les gotetes poden fusionar-se i dificultar l'identificació d'espècies. Segons el seu orige geogràfic, les espores poden tindre una fràgil coberta mucilaginosa o «envoltura»; els #espècimen europeus estan desprovistos de la envoltura, mentres que les mostres procedents d'Amèrica del Nort, invariablement, tenen una.[6]

El ascas són llargues, cilíndriques i s'estretixen en una base curta similar a un estipe; medixen 300-375 x 14-16 µm.[7] Si be en la majoria dels membres de Pezizales totes les ascosporas es formen simultàneament en delimitar-se una membrana interna i externa, en S. coccinea les ascosporas situades en les parts inferiors de la asca es desenrollen més ràpit.[8] Les paráfisis (hifes filamentosas i estèrils presents en el himenio) tenen prop de 3 µm d'ample (i solament una miqueta engrossades en l'àpiç), i contenen grànuls de pigment roig.[9]

Estadi anamórfico

[editar | editar còdic]

Els fongos imperfectes o anamórficos són aquells que aparentment carixen d'una fase sexual en la seua cicle de vida, i per lo general es reproduïxen per mig de mitosis en estructures anomenades conidios. En alguns casos, s'identifica més alvance la fase sexual o estadi teleomorfo, i s'establix una relació teleomorfo-anamorfo entre les espècies. El Còdic Internacional de Nomenclatura Botànica permet el reconeiximent de dos (o més) noms científics per a un mateix organisme, un en base en el teleomorfo i l'atre(s) dedicat al anamorfo. El nom de l'estadi anamórfico de S. coccinea és Molliardiomyces eucoccinea, que va ser descrita per Marin Molliard en 1904. Molliard va descobrir el creiximent de conidios que s'assemblaven als dels gèneros Coryne i Chlorosplenium en lloc que Pezizaceae, i va considerar que açò podria significar una afinitat entre Sarcoscypha i la família Helvellaceae.[10] En 1972, John W. Paden va descriure novament el anamorfo,[11] pero, de la mateixa manera que Molliard, no va poder donar una descripció completa de l'espècie. En 1984 Paden va crear un nou gènero, al que va cridar Molliardiomyces, per a contindre les formes anamórficas de vàries espècies de Sarcoscypha, i va establir a Molliardiomyces eucoccinea com l'espècie tipo. Esta espècie produïx conidióforos incoloros (estipes especialisats que guarden els conidios), els quals estan ramificados irregularment i medixen des de 30-110 x 3.2-4.7 µm. Els conidios té forma elipsoidal o ovoidal, són suaus, translúcidos (hialinos), i 4.8-16.0 x 2.3-5.8 µm; tendixen a acumular-se en «masses mucilaginosas».[12]

Taxonomia

[editar | editar còdic]

Inicialment l'espècie va ser nomenada Helvella coccinea pel naturaliste italiano Giovanni Antonio Scopoli en 1772.[13] Unes atres de les primeres nomenclatures inclouen Peziza coccinea (Nikolaus Joseph von Jacquin, 1774)[14] i Peziza dichroa (Johan Theodor Holmskjold, 1799).[15] Encara que alguns autors en lliteratura antiga varen aplicar el nom genèric Plectania al tàxon seguint les indicacions de Karl Wilhelm Gottlieb Leopold Fuckel en 1870[16] (per eixemple, en Seaver, 1928;[17] Kanouse, 1948;[7] Nannfeldt, 1949;[18] Li Gal, 1953[19]), este nom genèric és utilisat actualment per a un fongo en ascocarpos marrons a negres.[20] Jean Baptiste Emil Lambotte li va donar la seua nomenclatura actual en 1889.[21]


Els sinònims «obligats» (diferents noms per a la mateixa espècie sobre la base d'un tipo) inclouen a Lachnea coccinea Gillet (1880),[22] Macroscyphus coccineus Gray (1821),[23] i Peziza dichroa Holmsk. (1799). Els sinònims taxonómicos (diferents noms per a la mateixa espècie, basats en diversos tipos) inclouen Peziza aurantia Schumach. (1803), Peziza aurantiaca Pers. (1822), Peziza coccinea Jacq. (1774), Helvella coccinea Schaeff. (1774), Lachnea coccinea W.Phillips (1887), Geopyxis coccinea Massee (1895), Sarcoscypha coccinea Sacc. ex Durand (1900), Plectania coccinea Fuckel ex Seaver (1928) i Peziza cochleata Batsch (1783).[24]

Sarcoscypha coccinea és la espècie tipo del gènero Sarcoscypha; va ser designada com a tal per Frederic Edward Clements i Cornelius Lott Shear en 1931.[25] En una publicació de 1990 es va revelar que el nom del gènero, Sarcoscypha, havia segut utilisat anteriorment per Carl F. P. von Martius com el nom d'una tribu en el gènero Peziza; pero d'acort a les regles de la nomenclatura botànica, açò significava que el nom genèric Peziza tenia prioritat sobre Sarcoscypha. Per a resoldre este dilema taxonómico, el nom del gènero Sarcoscypha es va conservar sobre Peziza, en S. coccinea com l'espècie tipo, per a «evitar la creació d'un nou nom genèric per als píleos escarlates i també per a evitar la pèrdua desfavorable d'un nom genèric àmpliament utilisat en la lliteratura popular i científica».[20] L'epítet específic coccinea deriva del vocablo llatina que significa «de color roig obscur». En la lliteratura anglesa, es coneix comunament com a «copa de donyet escarlata» (scarlet elf cup),[26] «capell de elfo escarlata» (scarlet elf cap),[27] o «fongo copa escarlata» (scarlet cup fungus).[2]


S. coccinea var. jurana va ser descrita per Jean Louis Émile Boudier (1903) com una varietat d'espècies que tenen un ascocarpo de color taronja lluenta, i en ascosporas aplanadas o d'extrems despuntats.[28] Hui en dia és considerada com a espècie independent, S. jurana.[29] S. coccinea var. albida, nomenada per George Edward Massee en 1903 (com Geopyxis coccinea var. albida), té una coloració cremosa en lloc d'una superfície interior rojosa, pero en lo demés és idèntica a la varietat típica.[30]

En l'extensa àrea que inclou les zones templades a alpines-boreales del hemisferi nort (Europa i Amèrica del Nort), S. coccinea no va poder ser reconeguda fins a la década dels huitanta. No obstant, se sabia des de principis de el XX que existien varis tàxons macroscópicamente indistinguibles en diverses diferències microscòpiques: la distribució i el número de gotetes d'oli en les espores fresques; el comportament de la germinació; i la forma de les espores. Un anàlisis detallat i la comparació de les mostres fresques va revelar que lo que s'havia denominat colectivamente «S. coccinea» en realitat consistia de quatre espècies distintes: S. austríaca, S. coccinea, S. dudleyi, i S. jurana.[31]


Les relacions filogenético del gènero Sarcoscypha varen ser analisats per Francis Harrington a finals dels noranta.[32][33] L'anàlisis cladístico combina comparacions de les seqüències de l'espayador transcrito intern en el ARN no funcional en quinze característiques morfològiques tradicionals, tals com l'aspecte de les espores, forma del ascocarpo, i el grau de rullat dels «cabells» que formen el tomento. Sobre la base d'este anàlisis, S. coccinea forma part d'un clado que inclou a les espècies S. austríaca, S. macaronesica, S. knixoniana i S. humberiana;[32] estes espècies tenen numeroses i menudes gotetes d'oli en les seues espores. El seu parent més propenc, S. macaronesica, es troba en les illes Canàries i Madeira; Harrington ha formulat l'hipòtesis de que el ancestro comú més recent de les dos espècies es va originar en Europa i més vesprada es va dispersar a les illes de la Macaronesia.[33]

Espècies similars

[editar | editar còdic]

Plantilla:Multiple image

Entre les espècies similars es troben S. dudleyi i S. austríaca, i en la lliteratura, és freqüent confondre-les en S. coccinea.[32] També és habitual que siga requerit un examen de les característiques microscòpiques per a diferenciar definitivament a les tres espècies. Sarcoscypha occidentalis té píleos més menuts (de 0.5 a 2.0 cm d'ample), un estipe més pronunciat (d'uns 1-3 cm de llongitut) i una superfície externa plana. Pero, a diferència de S. coccinea, solament es troba en el Nou Món i en l'est i centre-oest d'Amèrica del Nort, pero no en l'extrem occidental;[34] també pot aparéixer en América Central i el Carib.[35] En Amèrica del Nort, S. austríaca i S. dudleyi es troben en les regions orientals del continent. S. dudleyi té espores elíptiques en extrems redonejats, medixen 25-33 x 12-14 µm i estan completament envainados quan estan frescs. També S. austríaca té espores elíptiques (les quals medixen 29-36 x 12-15 µm), pero estes no estan completament envainadas quan estan fresques, pero posseïxen menudes capes polars en cada extrem.[36] L'espècie S. macaronesica (de Macaronesia), que erròneament és identificada com a S. coccinea, té espores més menudes (per lo general medixen aproximadament 20.5-28 x 7.3-11 µm) i ascocarpos més menuts (de fins a 2 cm d'ample).[37]

Atres espècies similars inclouen Plectania melastoma, Plectania nannfeldtii, i Scutellinia scutellata.[38]

Ecologia, hàbitat i distribució

[editar | editar còdic]

És un saprobio,[39] és dir que creix sobre material leñoso en descomposició de diverses plantes, com rosáceas, hages, avellaners, sauces, oms i roures (este últim en el Mediterràneu).[40] Els ascocarpos de S. coccinea es troben creixent individualment o agrupats en grups sobre pals total o parcialment enterrats en els boscs caducifolios.[26] En un estudi realisat en Hongria es va observar que el fongo es troba principalment en ramitas del carpe europeu (Carpinus betulus), que eren aproximadament menors a 5 cm (2 in) de llongitut.[41] Els ascocarpos que creixen sobre palitos damunt del sol tendixen a ser més menuts que els que naixen en fusta enterrada. Els fongos que creixen resguardats del vent també es fan més grans que els seus homòlecs més exposts.[42] Els ascocarpos són duradors i poden permanéixer vàries semanes si el clima és fresc.[43] El temps requerit per al desenroll dels ascocarpos s'ha estimat en al voltant de 24 semanes, encara que s'ha senyalat que «la duració màxima de vida pot ser major de 24 semanes degut a que la disminució de les colónies sembla estar associada en un clima solejat i ventoso que en l'envelliment».[42] Una guia de camp ha denominat al fongo «una senyal de benvinguda despuix d'un hivern llarc i desesperat, i... el presagie d'un nou any de recollida de bolets».[44]


És comú en gran part del hemisferi nort, especialment en el mig oest nortamericà, i en les valls entre la costa del Pacífic, la Serra Nevada i la cordillera de les Cascades. La seua distribució nortamericana s'estén al nort a vàries zones en Canadà[6] i al sur fins a l'estat mexicà de Jalisco.[45] El fongo també ha segut arreplegat en Chile.[46] També es troba en el Vell Món: Europa, Àfrica, Àsia, Austràlia i la Índia.[35][47] Les mostres arreplegades de les illes de la Macaronesia, que alguna volta es va creure que eren de S. coccinea, varen anar posteriorment reclasificadas en una espècie distinta, S. macaronesica.[31] Un estudi (1995) sobre la presència dels membres de Sarcoscypha en la illes britàniques (incloent S. coccinea i S. austríaca) va concloure que S. coccinea s'estava tornant molt rar en Gran Bretanya.[48] Totes les espècies de Sarcoscypha en Europa, incloent S. coccinea, estan en la Llista Roja de la UICN.[49] En Turquia es considera en perille crític d'extinció.[50]

Usos

[editar | editar còdic]

L'espècie va ser usada com a fongo medicinal pels indis oneida, i possiblement per atres tribus de les Sis Nacions Iroquesas. El fongo, despuix secar-se i moldre-ho fins a deixar-ho pols, s'aplicava com un astringente, particularment als melics dels chiquets recent naixcuts que no estaven sanant correctament en acabant de que el cordonera umbilical haguera segut tallat. Els ascocarpos polvorisats també es colocaven baix vendajes fets de pell suau i bronceada de cérvol en la mateixa finalitat.[17] En Scarborough, els ascocarpos s'utilisen en apanys florals en verdet i fulls, i es venen com una decoració de la taula.[51]


Depenent de l'autor, l'espècie és comestible,[2] no comestible,[52] o «no recomanada [per a consum humà]».[43] Encara que la inconsistencia i poca cantitat de ascocarpos no ho fan apetecible per al gust de la majoria, una font afirma que «els chiquets en el Jura diuen menjar-ho cru en el pa i la manteca, i un autor francés sugerix l'adició de les copes, en una miqueta de Kirsch, a una ensalada de fruta fresca».[53] Els ascocarpos són una font d'aliment per a rosegadorés en l'hivern, i bavosas en l'estiu.[42]

Aplicacions químiques

[editar | editar còdic]

El color rojós dels ascocarpos és per cinc tipos de pigments carotenoides, incloent la plectaniaxantina i el β-caroteno. Els carotenoides són solubles en lípits i s'almagasenen dins dels grànuls en la paráfisis.[54] El micólogo britocanadiense Arthur Henry Reginald Buller va sugerir que els pigments de ascocarpos exposts al Sol absorbien alguns dels seus rajos solars, elevant la temperatura del himenio —s'accelera el desenroll de les ascas i la subsegüent lliberació d'espores—.[55]

Les lectinas són proteïnas d'unió de sucre que s'utilisen en la determinació de tipo i grup sanguíneus, estudis bioquímics i investigació mèdica. Una lectina que ha segut purificada i caracterisada a partir de ascocarpos de S. coccinea pot unir-se selectivament a vàries molècules específiques de carbohidrats, inclosa la lactosa.[56]

Fonts

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Courtecuisse y Duhem, 1994, pp. 132-133.
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 Arora, 1986, p. 836.
  3. ↑ (2005).«Witte Rode kelkzwammen en op excursie met Hans-Otto Baral».Nederlandse Mycologische Vereniging.Leiden:48(3)
    169-170.ISSN 0929-7839.
  4. ↑ Buller, 1958, pp. 329-331.
  5. ↑ Orr y Orr, 1980, pp. 24-25.
  6. ↑ 6,0 6,1 (1990).«Sarcoscypha in North America (Pezizales, Sarcoscyphaceae)».Mycotaxon Editions.Ithaca:38
    417-458.ISSN 0093-4666.
  7. ↑ 7,0 7,1 (1948).«The genus Plectania and its segregates in North America».New York Botanical Garden/Mycological Society of America.Lawrence:40(4)
    482-497.ISSN 0027-5514.
  8. ↑ (1976).«Ultrastructure of the ascospore wall in Pezizales (Ascomycetes)—IV. Morchellaceae, Helvellaceae, Rhizinaceae, Thelebolaceae, and Sarcoscyphaceae. General discussion».Het Rijksherbarium.Leiden:9(1)
    1-38.ISSN 0031-5850.
  9. ↑ Hanlin, 1990, pp. 54-55.
  10. ↑ (1904).«Forme conidienne de Sarcoscypha coccinea (Jacq.) Cooke. Bull».20
    138-141.ISSN 0395-7527.
  11. ↑ (1972).«Imperfect states and the taxonomy of the Pezizales».Het Rijksherbarium.Leiden:6
    405-414.ISSN 0031-5850.
  12. ↑ «A new genus of Hyphomycetes with teleomorphs in the Sarcoscyphaceae (Pezizales, Sarcoscyphineae)».NRC Research Press/National Research Council Canada.Ottawa:62(2)
    211-218.ISSN 0008-4026.doi:10.1139/b84-035.
  13. ↑ Scopoli, 1772, p. 479.
  14. ↑ Jacquin, 1774, p. 40.
  15. ↑ Holmskjold, 1799, p. 20.
  16. ↑ (1870).«Symbolae mycologicae. Beiträge zur Kenntnis der rheinischen Pilze».(23-24)
  17. ↑ 17,0 17,1 Seaver, 1928, pp. 191-192.
  18. ↑ (1949).«Contributions to the microflora of Sweden. 7. A new winter Discomycete, Urnula hiemalis Nannf. n. sp., and a short account of the Swedish species of Sarcoscyphaceae».Svenska botaniska föreningen.Estocolm:43
    468-484.ISSN 0039-646X.
  19. ↑ Li Gal, 1953, pp. 1-465.
  20. ↑ 20,0 20,1 (1990).«Proposal to conserve a type for Sarcoscypha (Fries) Boudier, S. coccinea (Jacq.) Lambotte (Fungi)».International Bureau for Plant Taxonomy and Nomenclature.Utrecht:39(2)
    342-343.ISSN 0040-0262.
  21. ↑ «Sarcoscypha coccinea (Scop.) Lambotte 1889» (en en). MycoBank. International Mycological Association. Consultat el 21 d'agost de 2010.
  22. ↑ «Lachnea coccinea (Jacq.) Gillet 1880» (en en). MycoBank. International Mycological Association. Consultat el 21 d'agost de 2010.
  23. ↑ «Macroscyphus coccineus (Scop.) Gray 1821» (en en). MycoBank. International Mycological Association. Consultat el 21 d'agost de 2010.
  24. ↑ «Peziza dichroa Holmsk. 1799» (en en). MycoBank. International Mycological Association. Consultat el 21 d'agost de 2010.
  25. ↑ Korf & Harrington 1990, citant a (1931) (en en), Nova York: H.W. Wilson Co. OCLC 2871890.
  26. ↑ 26,0 26,1 McKnight y McKnight, 1987, p. 33.
  27. ↑ Burrows, 2005, p. 91.
  28. ↑ (1903).«Note sur quelques ascomycètes du Jura».Société zoologique de France.París:19
    193-199.ISSN 0037-962X.
  29. ↑ «Species synonymy: Sarcoscypha jurana (Boud.) Baral» (en en). Index Fungorum. CAB International. Archivat des d'el original, el 4 d'octubre de 2012. Consultat el 22 d'agost de 2010.
  30. ↑ Massee, 1892, p. 378.
  31. ↑ 31,0 31,1 (1984).«Taxonomische und ökologische Studien über Sarcoscypha coccinea agg., Zinnoberrote Kelchbecherlinge. (Kurzfassung)».Deutsche Gesellschaft für Mykologie.Karlsruhe:50(1)
    117-146.ISSN 0170-110X.
  32. ↑ 32,0 32,1 32,2 Harrington (1998). (en en), Lawrence: New York Botanical Garden/Mycological Society of America, pp. 235-243. OCLC 5550566097.
  33. ↑ 33,0 33,1 (1997) (en en), Lawrence: New York Botanical Garden/Mycological Society of America, pp. 258-267. OCLC 5553069749.
  34. ↑ Miller y Miller, 2006, p. 536.
  35. ↑ 35,0 35,1 Denison (1972). (en en), Lawrence: New York Botanical Garden/Mycological Society of America, pp. 609-623. doi:10.2307/3757876. OCLC 5554226156.
  36. ↑ «Sarcoscypha dudleyi & Sarcoscypha austríaca.» (en en). MushroomExpert.com. Consultat el 1 d'abril de 2010.
  37. ↑ (1991).«A preliminary Discomycete flora of Macaronesia: part 11, Sarcoscyphineae».Mycotaxon Editions.Ithaca:40
    1–11.ISSN 0093-4666.
  38. ↑ (2012) Field Guide to Mushrooms of Western North America, Berkeley: University of Califòrnia Press, pp. 386–387. OCLC 797915861. ISBN 978-0-520-95360-4.
  39. ↑ «Sarcoscypha coccinea» (en en). MushroomExpert.com. Consultat el 22 d'agost de 2008.
  40. ↑ «Host specificity, plant communities» (en en). The European and North-American species of Sarcoscypha.. Consultat el 22 d'agost de 2008.
  41. ↑ (2003).«Adatok a Sarcoscypha és Microstoma Nemzetsegek fajainak karpat-medencei elterjedese ismeretehez».Magyar Mikológiai Társaság.Budapest:42(3)
    3-16.ISSN 0133-9095.
  42. ↑ 42,0 42,1 42,2 (1980).«Observations on Sarcoscypha coccinea and Disciotis venosa in North Wales during 1978–1979».British Mycological Society/Cambridge University Press.Londres:14(2)
    130-135.ISSN 0007-1528.doi:10.1016/S0007-1528(80)80008-3.
  43. ↑ 43,0 43,1 Smith y Weber, 1980, p. 28.
  44. ↑ Abel, Horn y Kay, 1993, p. 238.
  45. ↑ (1988).«Contribució al coneiximent dels fongos de la reserva de la biósfera de la Serra de Manantlán, Jalisco».Societat Mexicana de Micología.Mèxic, D. F.:4
    123-130.ISSN 0187-3180.
  46. ↑ (2008).«Enzymatic characterization of Chilean native wood-rotting fungi for potential use in the bioremediation of polluted environments with chlorophenols».Rapid Communications of Oxford, Ltd. – Unesco/International Union of Microbiological Societies.Oxford:24(12)
    2805-2818.ISSN 0959-3993.doi:10.1007/s11274-008-9810-7.
  47. ↑ Zhishu, Zheng y Taihui, 1993, p. 37.
  48. ↑ (1995).«Sarcoscypha (Pezizales) in Britain».British Mycological Society/Cambridge University Press.Cambridge:9(1)
    20-26.ISSN 0269-915X.doi:10.1016/S0269-915X(09)80243-7.
  49. ↑ «Geographical Distribution» (en en). The European and North-American species of Sarcoscypha.. Consultat el 22 d'agost de 2008.
  50. ↑ (2014).«Some critically endangered species from Turkey».Fungal Conservation.International Society for Fungal Conservation.Londres:(4)
    26-28.Consultat el 21 de novembre de 2015.
  51. ↑ Dickinson y Lucas, 1982, pp. 20-21.
  52. ↑ Baker, 2006, p. 155.
  53. ↑ Davidson et al., 2006, p. 234.
  54. ↑ (1968).«Els caroténoïdes dones Discomycètes: essai chimiotaxinomique».Société Linnéenne de Lió.Lió:28(suplement)
    1-169.
  55. ↑ Buller, 1958, p. 301.
  56. ↑ (2005).«[Purification and study of carbohydrate specificity of lectin from Sarcoscypha coccinea (Fr.) Lambette]».Akademiia Nauk Ukrains'koi Rsr..Kiev:77(3)
    96-103.ISSN 0201-8470.

Bibliografia consultada

[editar | editar còdic]
  • (1993) (en en), Lawrence: University Press of Kansas. OCLC 26590598. ISBN 0-7006-0571-1.
  • Arora, D (1986). [1] (en en), Berkeley: Tingues Speed Press. OCLC 13702933. ISBN 0-89815-169-4.
  • Baker (2006). [2] (en en), Londres: New Holland Publishers. OCLC 852006651. ISBN 1-84537-271-9.
  • Buller, AHR (1958). [3] (en en), Nova York: Hafner Publishing. doi:10.5962/bhl.title.4652. OCLC 491671582.
  • Burrows, I (2005). [4] (en en), Londres: New Holland Publishers. OCLC 57354129. ISBN 978-1-84330-891-1.
  • (1994) (en fr), París: Delachaux et Niestlé. OCLC 413181808. ISBN 2-603-00953-2.

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Commons

Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Sarcoscypha_coccinea&oldid=604687»