Sant Vincenzo al Volturno

Sant Vincenzo al Volturno

Sant Vincenzo al Volturno és un històric monasteri benedictino ubicat en els territoris de les comunes de Castel San Vincenzo i Rocchetta a Volturno, en la província de Isernia, prop del naiximent del riu Volturno en Itàlia. El monasteri actual, que alberga a un grup de huit monges benedictinas, està ubicat a l'est del riu, mentres que el monasteri arqueològic de l'Alta Edat Mija estava situat a l'oest.

L'història medieval del monasteri apareix en el Chronicon Vulturnense, un manuscrit allumenat. Un monge del monasteri, Iohannes, va compondre la Crònica al voltant del 1130, utilisant fonts dels sigles VIII, IX i X, havia pogut consultar, provablement en els archius del monasteri, aixina com inclusions hagiogràfiques sobre algunes de les figures històriques. L'objectiu de la Crònica va poder haver segut el deixar constància de la memòria de la comunitat i la seua història front a l'expansió normanda en el sur d'Itàlia. El manuscrit, escrit en escritura beneventana i en numeroses imàgens, es troba en la Biblioteca Apostólica Vaticana, BAV Barb. lat. 2724.

El monasteri ha segut objecte d'una llarga investigació arqueològica, que va tindre lloc en vàries campanyes. En la década de 1970, Dom Angelo Pantoni, un monge de Mont Cassino, va excavar l'àrea a l'est del riu, a on es va construir l'últim monasteri medieval. El Proyecte Sant Vincenzo va començar en 1980, dirigit per Richard Hodges, llavors en l'Universitat de Sheffield, i la Soprintendenza arqueològica de Molise. L'excavació va continuar entre 1980-1986, en la zona al voltant de l'anomenada Cripta de Epifanio i en el monasteri en el costat oest del riu Volturno. Estes excavacions científiques varen continuar durant les décades de 1980 i 1990 baix la direcció de Hodges i en el respal de l'Escola Britànica de Roma, l'abadia de Mont Cassino i la Soprintendenza archaeologica de Molise. Des de 1999, el proyecte ha segut dirigit per Federico Marazzi, del Istituto Universitari Suor Orsola Benincasa, de Nàpols.

En 2016, el monasteri va ser inclós en el ben serial «Paisage cultural dels assentaments benedictinos en l'Itàlia medieval», arreplegat per Itàlia en la seua Llista Indicativa, pas previ a ser declarat patrimoni de la Humanitat.

Història

Erro al crear miniatura:

Fresc que representa a unes santes, des de mediats del sigle nové (Sant Vincenzo de Volturno)

La Verge (part superior) en Crist com un àngel (avall en el centre) flanquejat pels quatre arcàngels, d'esquerra a dreta: Uriel, Rafael, Gabriel, i Miguel.

Es va fundar en un lloc que havia segut ocupat en l'época prerromana pels pobles samnitas, i que tenia una vila o finca des de principis fins a mediats del sigle V. La finca fortificada d'antiguetat tardana va ser abandonada en el V; després, a mitan de el V, es va construir una iglésia funerària.

Segons el Chronicon Vulturnense, el monasteri va ser fundat per tres nobles de Benevent cridats Paldo, Tato i Taxe, en 731. L'història conta que l'abad de la poderosa abadia de Farfa, al nort de Roma, els va aconsellar que fundaren el monasteri a la vora del Volturno. Thomas de Maurienne, l'abad de Farfa, va sugerir el lloc perque, segons la Crònica, va anar el lloc d'un oratorio fundat per Constantino I. L'émfasis de la Crònica en l'orige beneventano dels fundadors sugerix que el monasteri primerenc va gojar del patrocini dels ducs de Benevent.

En el sorgiment dels francs i el desenroll dels estats papals, l'ubicació del monasteri en la frontera de Lombardía i del territori papal/franc es va tornar cada volta més estratègica. Els abat del monasteri a finals de el VIII varen alternar entre francs i lombardos: Ambrosio Autperto, elegit en el 777, era franc; Poto, elegit en el 781, era lombardo. Va ser acusat de desllealtat als francs per negar-se a cantar un himne en honor a la família franca. El restant dels monges es varen vore obligats a jurar llealtat. Carlomagno va concedir privilegis fiscals i jurisdiccionals a la comunitat, convertint-la en una de les abadies més independents i poderoses d'Europa. Els abat Iosue, Talarico i Epifanio a principis de el IX varen aumentar el número de monges a més de 300 i varen expandir els territoris i possessions en tot el centre i sur d'Itàlia. Entre 779 i 873, el monasteri estava en constant disputa en els llauradors del Valle Trita per les contribucions i el treball.

La Crònica informa que en 848 l'abadia va ser danyada per un terremot. En 860, Sawdan, emir de Bari, va rebre un bell homenage per a que no saquejara el monasteri. En el 881, no obstant, els sarracenos pagats pel duc de Nàpols, Atanasio, varen cremar i varen assaltar el monasteri. Els monges supervivents varen fugir a Capua. Varen retornar en el 914 per a reconstruir el monasteri, pero solament a finals de el X varen poder restablir la comunitat de manera permanent i en l'ajuda dels emperadors Otón II i Otón III. L'ubicació del monasteri es va traslladar a una nova posició més defendible en el costat este del riu. En 1115 el papa Pascual II va consagrar la nova iglésia de l'abadia. La conquista normanda de la regió d'Abruzzos en el XII va conduir a la ruptura del poder del monasteri. En 1349, un nou terremot va destruir el monasteri i va deixar l'àrea oberta a l'expansió de l'abadia de Mont Cassino. El monasteri estava ocupat per cada volta menys monges, i des de el XV va ser governat externament. En 1669 el monasteri i totes les seues propietats restants varen ser adjudicats a Monte Cassino.

El monasteri va ser bombardejat en la Segona Guerra Mundial i va quedar severament danyat. En 1989, Sant Vincenzo al Volturno va passar a albergar una nova comunitat monástica, la de les monges benedictinas de l'Abadia Regina Laudis, les quals varen tindre que abandonar el monasteri en 2015. Durant el terremot de 2016, una atra fundació monástica va dur a huit jóvens monges benedictinas a l'Abadia de S. Vincenzo, dispostes a continuar la vida monástica en la milenària abadia.

Atres llectures

• Topografia i strutture degli insediamenti monastici dall'età carolingia all'età della riforma (secoli VIII - XI), Atti del Convegno Internazionale, Castel San Vincenzo 22-24 setembre 2004, ed. Flavia De Rubeis i Federico Marazzi (Roma, 2008).
• Sant Vincenzo al Volturno. Guida allo scavo. Ed. Soprintendenza per i Beni Archeologici del Molise (Campobasso, 2006).
• Sant Vincenzo al Volturno. Vita quotidiana vaig donar un monastero attraverso i suoi reperti, ed. Soprintendenza per i Beni Archeologici del Molise (Campobasso, 2006).

• La "terra" de Sant Vincenzo al Volturno, ed. Soprintendenza per i Beni Archeologici del Molise (Campobasso, 2006).
• Marazzi, Federico i K. Strutt. "Sant Vincenzo al Volturno 1999-2000. Interventi vaig donar diagnostica preliminare suil camp", en Scavi Medievali in Itàlia 1996-199, ed. S. Patitucci Uggeri (Atti della II Conferenza Italiana vaig donar Archeologia Medievale) (Roma, 2001), pp. 325–344.
• Hodges, Richard. Llum en l'Edat Mija. L'ascens i la caiguda de Sant Vincenzo al Volturno (Londres / Ithaca: Duckworth / Cornell University Press, 1997)
• Hodges, Richard i Federico Marazzi, C. Coutts i W. Bowden. "Excavacions en Sant Vincenzo al Volturno: 1995", en Archeologia Medievale, XXIII (1996), pp. 467–476.
• Hodges, Richard en John Mitchell, La basilica vaig donar Giosue a Sant Vincenzo al Volturno (Montecassino, 1995). Edició revisada en anglés i publicada en 1996 com The Abbey of Abbot Joshua en Sant Vincenzo al Volturno.
• Hodges, Richard en John Mitchell, Sant Vincenzo al Volturno: l'arqueologia, l'art i el territori d'un antic monasteri medieval (Oxford, 1985).

Enllaços externs

• Est és l'enllaç al sitie web oficial (en italià) del proyecte arqueològic: http://www.sanvincenzoalvolturno.it/ [1] archivat en Wayback Machine.
• Est és l'enllaç al sitie web de les monges benedictinas de Sant Vincenzo: https://www.abbaziasanvincenzo.org