Rusificación

Rusificación

Països del món a on es parla rus.

La rusificación és l'adopció de la llengua russa o d'aspectes de la cultura russa per part de comunitats no russes. En un sentit estricte, el terme «rusificación» s'ampra per a designar l'influència de l'idioma rus sobre el restant de llengües eslaves, aixina com de les bàltiques i atres llengües parlades en territoris que controla o ha controlat Rússia en algun moment. En un sentit històric, el terme es referix a les polítiques (tant oficials com no oficials) de la Rússia imperial i de l'Unió Soviètica en relació en els seus constituents nacionals i a les minories nacionals de Rússia, que tenien com a objectiu la dominació russa.

Les principals àrees d'influència de la rusificación són la política i la cultura. En la política, un element de la rusificación és la designació de russos per a assumir posicions administratives en les institucions nacionals. En la cultura, la rusificación es posa de relleu principalment en el fort us del rus en els assunts oficials i en l'influència del rus sobre les llengües nacionals. El desplaçament demogràfic en favor de la població russa també sol considerar-se una forma de rusificación.

Alguns estudiosos distinguixen rusianización (entesa com l'expansió de la llengua, cultura i persones russes en cultures i regions no russes), de rusificación (entesa com un procés de canvi de la pertinença ètnica d'algú o la seua identitat de no russa a russa). En eixe sentit, l'expansió de la llengua, cultura, i persones russes (rusianización) no deurien comparar-se en l'assimilació cultural de no russos (rusificación). A pesar de que moltes persones mesclen estos dos processos, un no du necessàriament a l'atre.

Història

L'eixemple més antic de rusificación va ocórrer en el XVI en la conquista del Kanato de Kazán i d'atres àrees tártaras. Els elements principals d'este procés varen ser la cristianización i l'implementació del rus com a única llengua oficial.

Ucrània

Artícul principal → Rusificación d'Ucrània.

Polònia i Lituània

Artícul principal → Rusificación de Polònia.

Vore també: Particions de Polònia

Polònia es trobava en contra de la Rusificación ya que era un país que estava sent explotat per les diferents potències europees, ademés no contava en representació política i tenia una gran diversitat ètnica, açò feya de Polònia un país cada volta més dèbil i indefens, ya que el seu territori estava sent degradat i anexionado per l'intervenció de Rússia, Àustria i Alemània.

Gran Ducado de Finlàndia

AP La rusificación de Finlàndia (1899-1905, 1908-1917, sortokaudet (temps d'opressió) en finés) va ser una política governamental del Imperi rus en l'objectiu d'eliminar l'autonomia de Finlàndia.

Moldàvia

l'Imperi rus i l'Unió Soviètica varen promoure polítiques versades cap a la reducció del tamany i l'autonomia cultural dels grups ètnics rumans de Besarabia. La deportació de rumans va estar acompanyada per l'immigració de poblacions eslaves, particularment de russos i ucranians. La llengua més utilisada per a les comunicacions entre les diferents ètnia, en eixe temps, era la russa, lo que va dur a la rusificación, especialment entre l'èlit.

La llengua moldava introduïda llavors per les autoritats soviètiques en la República Socialista Soviètica de Moldàvia, en veritat, era la llengua rumana, pero escrita en una versió del alfabet cirílico derivada de l'alfabet del antic eslau eclesiàstic. Els partidaris de l'ortografia cirílica argumenten que el rumà s'escrivia històricament en l'alfabet cirílico, encara que en una versió diferent.

El Bloc de l'Est

En tots els països del Bloc de l'Est les classes de rus eren obligatòries per a la majoria dels estudiants.

Baixe el control de l'Unió Soviètica

Des de principis de la década de 1920 fins a mediats de la década de 1930: Indigenización

Els primers anys de la política soviètica de nacionalitats, a partir de principis dels anys 1920 a mitan dels anys 1930, varen ser dirigits per la política de korenización ("indigenización"), durant la qual el nou règim soviètic va procurar invertir els efectes a llarc determini de la rusificación en les poblacions no russes. Quan el règim tractava d'establir el seu poder i llegitimitat en tots els llocs de l'antic Imperi rus, va anar sobre la construcció d'unitats administratives regionals, reclutament de no russos en posicions de mando, i promoció de llengües no russes en l'administració del govern, els tribunals, les escoles, i els mijos de comunicació. El lema llavors establit era que les cultures locals deurien ser "socialistes en el contingut, pero nacionals en la forma." És dir, estes cultures deurien ser sustantivamente transformades per a conformar-se en el proyecte socialiste del Partit Comuniste de l'Unió Soviètica per a la societat soviètica en conjunt, pero tindre la participació activa i el mando per les nacionalitats indígenes i funcionar principalment en les llengües locals.

Final de la década de 1930 i temps de guerra

La primera política de nacionalitats compartia en la política posterior l'objecte d'assegurar el control pel Partit Comuniste sobre tots els aspectes de la vida política, econòmica, i social soviètica. La política soviètica primerenca de la promoció lo que un erudit ha descrit com "particularisme ètnic" i l'atre com "multinacionalidad institucionalisada", tenia un doble objectiu. Per una part, havia segut un esforç per a respondre a l'chovinismo rus assegurant un lloc per a les llengües no russes i cultures en la recent formada URSS. Per una atra part, açò era un mig de previndre la formació d'alternativa moviments polítics ètnicament basats, inclús el panislamismo i panturquismo. Un modo de portar a terme est era promoure que una miqueta de respecte com el diferència artificial entre grups ètnics i llengües més be que promoure la fusió d'estos grups i un joc comú de llengües basades en el turc o una atra llengua regional.

La política de nacionalitats soviètica a partir dels seus primers anys va procurar respondre a estes dos tendències assegurant una miqueta de l'autonomia cultural a nacionalitats no russes dins d'un sistema federal o estructura del govern, mantenint que el Partit Comuniste dirigent era monolític, no federal. El sistema federal va conferir l'estat més alt a les nacionalitats titulars de les repúbliques de l'unió i estat inferior a nacionalitats titulars de república autònomes, províncies autònomes, i okrugs autònoms.

Abans de finals dels anys 1930, no obstant, va haver un canvi de política notable. Les porgues en algunes regions nacionals, com la RSS d'Ucrània, havien ocorregut ya a principis dels anys 1930. Abans del canvi en Ucrània en 1933, una porga de Veli Ibrahímov i el seu mando en la RASS de Crimea en 1929 per la "desviació nacional" va conduir a la rusificación del govern, educació, i els mijos i a la creació d'un alfabet especial per als tàrtars de Crimea per a substituir l'alfabet llatí. Dels dos perills que Stalin havia identificat en 1923, ara es va dir que el nacionalisme burgués (nacionalisme local) era una major amenaça que l'chovinismo gran rus (chovinismo de gran potència). En 1937, Faizullah Xojáyev i Akmal Ikrámov varen ser destituïts com a líders de la RSS d'Uzbekistan i en 1938, durant el tercer gran procés de Moscou, condenats i posteriorment morts per presuntes activitats nacionalistes antisoviéticas.

La llengua russa va guanyar major émfasis. En 1938, el rus es va fer un assignatura requerida d'estudis en cada escola soviètica, inclús aquelles en les quals una llengua no russa era el mig principal de l'instrucció per a atres assignatures (p.ej., matemàtiques, ciència, i estudis socials). En 1939, a les llengües no russes a les que havien segut donades escritures a pur de l'alfabet llatí a finals dels anys 1920, varen ser donades noves escritures basades en l'alfabet cirílico. Una raó fonamental provable per a estes decisions era el sentit de la guerra imminent i que el rus era la llengua d'orde en l'Eixèrcit Rojo.

Abans i durant la Segona Guerra Mundial, Stalin va deportar a Àsia Central i Siberia a vàries nacionalitats sanceres per sospites de la seua possible colaboració en els invasores alemans: alemans del Volga, tàrtars de Crimea, chechens, ingusetios, balkarios, calmucos, i uns atres. Poc despuix de la guerra també varen ser deportats molts ucraniàs i habitants de les repúbliques bàltiques a Siberia. (Vore Deportacions de pobles en l'Unió Soviètica.)

Despuix de la guerra, el paper principal del poble rus en la família soviètica de nacions i nacionalitats va ser promogut per Stalin i els seus successors. Este canvi va ser el més clarament subrallat pel Secretari General del Partit Comuniste Stalin en el brindis del Dia de la Victòria al poble rus en maig de 1945:

M'agradaria fer un brindis a la salut del nostre poble soviètic i abans que tot, del poble rus. Bec, davant tot, a la salut del poble rus, perque en esta guerra ells varen guanyar el reconeiximent general com la força principal de l'Unió Soviètica entre totes les nacionalitats del nostre país.

El nomenament de la nació russa com el primus inter parells era un canvi total de la declaració de Stalin 20 anys abans (anunciant la política de korenización) que "la primera tasca immediata del nostre Partit és combatre enèrgicament les supervivència del chovinismo gran rus." Encara que la lliteratura oficial sobre les nacions i les seues llengües en els anys subsecuentes seguira parlant de que hi havia 130 llengües iguals en la URSS, en la pràctica una jerarquia va ser respalada i algunes nacionalitats i llengües varen rebre papers especials o vistes a tindre un futur diferent a llarc determini.

Bibliografia

Anderson, Barbara A., i Brian D. Silver. 1984. "Equality, Efficiency, and Politics in Soviet Bilingual Education Policy: 1934-1980," American Political Science Review 78 (decembre): 1019-1039. Armstrong, John A. 1968. "The Ethnic Scene in the Soviet Union: The View of the Dictatorship,” en Erich Goldhagen, Ed., Ethnic Minorities in the Soviet Union (New York: Praeger): 3-49.

• Aspaturian, Vernon V. 1968. "The Senar-Russian Peoples," em Allen Kassof, Ed., Prospects for Soviet Society. New York: Praeger: 143-198.
• Azrael, Jeremy R., Ed. 1978. Soviet Nationality Policies and Practices. New York: Praeger.

• Bilinsky, Yaroslav. 1962. "The Soviet Education Laws of 1958-59 and Soviet Nationality Policy," Soviet Studies 14 (oct. 1962): 138-157.
• Carrere d'Encausse, Hélene (1992). Grand défi (Grand Defile; Bolsheviks and Nations 1917-1930), Warsaw, Most, pp. 186.
• Conquest, Robert (1977). The nation killers, Houndmills, Macmillan Press, pp. 222.
• Hajda, Lubomyr, i Mark Beissinger, Eds. 1990. The Nationality Factor in Soviet Politics and Society. Boulder, CO: Westview.
• Kaiser, Robert, i Jeffrey Chinn. 1996. The Russians as the New Minority in the Soviet Successor States. Boulder, CO: Westview.
• Karklins, Rasma. 1986. Ethnic Relations in the USSR: The Perspective from Below. Boston i Londres: Allen & Unwin.
• Kreindler, Isabelle. 1982. "The Changing Status of Russian in the Soviet Union," International Journal of the Sociology of Language 33: 7-39.

Lewis, E. Glyn. 1972. Multilingualism in the Soviet Union: Aspects of Language Policy and its Implementation. The Hague: Mouton.

• Silver, Brian D. 1974. "The Status of National Minority Languages in Soviet Education: An Assessment of Recent Changes," Soviet Studies 26 (giner): 28-40.
• Silver, Brian D. 1986. “The Ethnic and Language Dimensions in Russian and Soviet Censuses,” en Ralph S. Clem, Ed., Research Guide to the Russian and Soviet Censuses (Ithaca: Cornell Univ. Press): 70-97.
• Thaden, Edward C., ed. 1981. Russification in the Baltic Provinces and Finland, 1855-1914. Princeton: Princeton University Press. ISBN 0-691-05314-6
• Wixman, Ronald. 1984. The Peoples of the USSR: An Ethnographic Handbook. New York: M.E. Sharpe i Londres, Macmillan.
• Leonard Szymański (1983). Zarys polityki caratu wobec szkolnictwa ogólnokształcącego w Królestwie Polskim w latach 1815-1915 (Sketch of the Tsarist Politics Regarding General Education in the Kingdom of Poland Between 1815 and 1915), Wrocław, AWF, pp. 1982.
• Andrzej Chwalba (1999). Polacy w słożbie Moskali (Poles in the Muscovite Service), Kraków, PWN, pp. 257.
• Theodore R. Weeks (1996). Nation and state in clapix Imperial Russia: nationalism and Russification on the western frontier, 1863-1914, DeKalb, Northern Illinois University Press, pp. 297.
• Włodzimierz Bączkowski (1958). Russian colonialism: the Tsarist and Soviet empires, New York, Frederick A. Praeger, pp. 97.
• Mykola Serbak (1997). Natsional'na politika tsarizmu na pravoberežniy Ukrayni (National Politics of Tsardom in Right-bank Ukraine), Kyiv, Kyiv Shevchenko University Press, pp. 89.
• Witold Rodkiewicz (1998). Russian nationality policy in the Western provinces of the Empire (1863-1905), Lublin, Scientific Society of Lublin, pp. 295.
• various authors (2000). John Morison (ed.). Ethnic and national issues in Russian and East European history; selected papers from the Fifth World Congress of Central and East European Studies, Houndmills, Basingstoke, Macmillan Press; New York, St. Martin's Press, pp. 337.

• various authors (2003). Problemy nacional'nogo soznaniâ pol'skogo naseleniâ na Belarusi (Problems of National Identity of Poles in Belarus), Grodno, Society of Poles in Belarus, pp. 288.
• Jan Tomasz Gross (2000). Revolution from abroad; the soviet conquest of Poland's western Ukraine and western Belorussia, Princeton, Princeton University Press, pp. 396.

Enllaços externs

• Desrusificación/Tartarización (anglés)
• Rusificación de Lituània (anglés)
• L'Identitat Cívica de la Rusificación oficial en la Regió Noroest de l'Imperi despuix de 1863 per Mikhail Dolbilov (anglés)
• Missió permanent de l'Institut Caucasiano per a la Fundació de la Democràcia inaugurat en Tsjinvali – Agència de notícies Regnum (Rússia), 9 de decembre de 2005 (anglés)
• El Tartaristán rebuja el paper dominant dels russos – Kommersant, 6 de març de 2006 (anglés)