L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Religió en Palmira

La religió en Palmira es referix a la religió que es practicava en l'antiga ciutat caravanera i comercial de Palmira, també denominada Tadmor, situada en un oasis en la zona septentrional del desert siri, hui en la moderna Síria.

Relleu de tres deus principals de Palmira d'apariència humana, Baalshamin (centre), Aglibol (esquerra) i Malakbel (dreta).
Relleu en el temple de Bel que representa als deus de la guerra dels palmiranos.
Estàtua del-lāt (equivalent a Atenea) trobada en el seu temple (destruïda en 2015).

Els seus habitants eren fonamentalment d'orige arameo i àrap. D'esta forma, els deus de Palmira formaven principalment partix del panteón semític nort-occidental (cananea), en l'adició de deus dels panteones mesopotámico i àrap preislámico.[1] La principal deïtat prehelenística de la ciutat es dia Bol,[2] una abreviatura de Baal (semític nort-occidental).[3] El cult babilònic de Bel-Marduk va influir en la religió de Palmira i en el 217 a. C., el nom de la deïtat principal es va canviar a Bel.[2] Açò no indicava la substitució del Bol semític nort-occidental per una deïtat mesopotámica, sino que va ser un mer canvi de nom.[3]

En segon lloc en importància, despuix de la deïtat suprema, se situaven més de xixanta deus ancestrals dels clans de Palmira.[4][5] Palmira tenia deïtats úniques,[6] com el deu de la justícia i guardià d'Efqa, Yarhibol,[7][8] el deu solar Malakbel i el deu llunar Aglibol.[9] També s'adoraven deïtats regionals, inclosos els grans deus llevantins Astarté, Baal-hamon, Baalshamin i Atargatis; els deus babilònics Nabu i Nergal, i els àraps Azizos, Arsu, Šams i Al-lāt.[6][7]

Les deïtats adorades en el camp es representaven com a ginets sobre camellos o cavalls i duyen noms àraps.[10] La naturalea d'eixes deïtats és incerta ya que solament es coneixen els seus noms, el més important, el deu Abgal.[11] El panteón de Palmira incloïa els ginnaye (a alguns se'ls va donar la designació de 'Gad'),[12] un grup de deïtats menors populars en el camp,[13] que eren similars als yinn àraps i al geni romà. Es creïa que els ginnaye tenien l'apariència i el comportament dels humans, similar als genis àraps (yinn). No obstant, a diferència dels genis, els ginnaye no podien posseir ni danyar als humans. El seu paper era similar al del geni romà: deïtats tutelares que protegien a les persones i a les seues caravanes, ganado i llogarets.[4][14]

Encara que els palmiranos adoraven als seus deïtats com a propis, alguns estaven associats en atres deus. Bel tenia a Astarté-Belti com el seu consorte i formava una tríade en Aglibol i Yarhibol (que es va convertir en un deu solar en la seua associació en Bel).[7][15] Malakbel formava part de moltes associacions,[16] emparellant-se en Gad Taimi i Aglibol,[17] i formava una tríade en Baalshamin i Aglibol.[17] Palmira va acollir un Akitu (festa de primavera) cada nisán.[18] Cada u dels quatre barris de la ciutat, en correspondència en la seua divisió en quatre tribus, tenia un santuari que duya el nom del ancestro de la tribu: Beni Mitha, Beni Majabol, Beni Maazin i Beni Komaré. El santuari de Malakbel i Aglibol estava en el barri de Komaré.[19] El santuari de Baalshamin estava en el barri de Maazin, el santuari d'Arsu en el barri de Majabol (o Mattabol),[19] i el santuari d'Atargatis en el barri de la quarta tribu, Mitha.[20]

Sacerdoci

editar

Els sacerdots de Palmira eren seleccionats entre les principals famílies de la ciutat,[21] i se'ls reconeixen en els busts pels seus tocats que tenen forma de pols adornats en corona de llorer o atres arbres fets en bronze, entre atres elements.[22] El sum sacerdot del temple de Bel era la màxima autoritat religiosa i encapçalava el clero de sacerdots que estaven organisats en collegia, cada u encapçalat per un alt sacerdot. El personal del santuari del manantial d'Efqa dedicat a Yarhibol pertanyia a una classe especial de sacerdots oraculares.[23]

El temple de Bel (en àrap, معبد بل) va ser una antiga construcció de pedra en ruïnes ubicada en Palmira, Síria. El temple, consagrat al deu semita Bel (adorat en Palmira junt al deu llunar Aglibol i al deu solar Yarhibol) conformava el centre de la vida religiosa en Palmira i va ser erigit en l'any 32 d. C. Aedeen Cremin considerava que estes ruïnes eren les que estaven millor conservades de Palmira.
Les ruïnes del temple varen ser destruïdes pel Estat Islàmic en agost del 2015.

Cristianisme

editar

El paganisme de Palmira va ser reemplaçat pel cristianisme quan esta religió es va estendre per tot l'Imperi romà, i en l'any 325 es relata que hi havia un bisbe en la ciutat. Encara que la majoria dels temples es varen convertir en iglésies, el temple del-lāt va ser destruït en 385 per orde de Matern Cinegio (prefecto del pretori oriental).[24] Despuix de la conquista musulmana en 634, l'islam va reemplaçar gradualment al cristianisme, i l'últim bisbe conegut de Palmira va ser consagrat despuix de 818.[25]

Vore també

editar

Referències

editar
  1. ↑ Levick, 2007, p. 15.
  2. ↑ 2,0 2,1 Teixidor, 1979, p. 1.
  3. ↑ 3,0 3,1 Drijvers, 1980, p. 46.
  4. ↑ 4,0 4,1 Waardenburg, 2002, p. 33.
  5. ↑ Dirven, 1998, p. 83.
  6. ↑ 6,0 6,1 Butcher, 2003, p. 345.
  7. ↑ 7,0 7,1 7,2 Smith II, 2013, p. 64.
  8. ↑ Smith II, 2013, p. 66.
  9. ↑ Teixidor, 1979, p. 52.
  10. ↑ Drijvers, 1976, p. 4.
  11. ↑ Drijvers, 1976, p. 21.
  12. ↑ Colledge, 1986, p. 6.
  13. ↑ Waardenburg, 1984, p. 273.
  14. ↑ Teixidor, 1979, p. 77.
  15. ↑ Drijvers, 1976, p. 12.
  16. ↑ Dirven, 1999, p. 159.
  17. ↑ 17,0 17,1 Dirven, 1999, p. 160.
  18. ↑ Dirven, 1999, p. 146.
  19. ↑ 19,0 19,1 Teixidor, 1979, p. 36.
  20. ↑ Dirven, 1999, p. 161.
  21. ↑ Kaizer, 2005, p. 179.
  22. ↑ Drijvers, 1976, p. 22.
  23. ↑ Wright, 2004, p. 296.
  24. ↑ Stoneman, 1994, p. 190.
  25. ↑ Shahîd, 1995, p. 439.

Bibliografia

editar
  • (2003) Roman Syria and the Near East, The British Museum Press. ISBN 978-0-7141-2235-9.
  • (1976) The Art of Palmyra, Thames & Hudson. ISBN 978-0-89158-617-3.
  • Dirven, Lucinda (1998). «The Palmyrene diaspora in East and West: a Syrian community in the diaspora in the Roman period», Strangers and sojourners: religious communities in the diaspora, Peeters Publishers. ISBN 978-90-429-0663-1.
  • Dirven, Lucinda (1999). The Palmyrenes of Dura-Europos: A Study of Religious Interaction in Roman Syria, Brill. ISBN 978-90-04-11589-7.
  • (1976) The Religion of Palmyra, Brill. OCLC 714982019. ISBN 978-0-585-36013-3.
  • Halsberghe, Gaston H. (1972). The Cult of Sol Invictus, Brill. ISBN 978-9-004-30831-2.
  • (2009) Sol: The Sun in the Art and Religions of Rome, University Library Groningen. ISBN 978-9-036-73931-3.
  • Kaizer, Ted (2005). «Kingly Priests in the Roman Near East?», Imaginary Kings: Royal Images in the Ancient Near East, Greece and Rome, Franz Steiner Verlag. ISBN 978-3-515-08765-0.
  • (2007) Julia Domna: Syrian Empress, Routledge. ISBN 978-1-134-32351-7.
  • Shahîd, Irfan (1995). Byzantium and the Arabs in the Sixth Century (Part1: Political and Military History), Dumbarton Oaks Research Library and Collection. ISBN 978-0-88402-214-5.
  • Smith II (2013). Roman Palmyra: Identity, Community, and State Formation, Oxford University Press. ISBN 978-0-19-986110-1.
  • (1994) Palmyra and Its Empire: Zenobia's Revolt Against Rome, University of Michigan Press. ISBN 978-0-472-08315-2.
  • (2005) «Palmyra in the third century», Eleonora Cussini (ed.). A Journey to Palmyra: Collected Essays to Remember Delbert R. Hillers, Brill. ISBN 978-90-04-12418-9.
  • (1984) «Changes of Belief in Spiritual Beings, Prophethood, and the Rise of Islam», Struggles of Gods: Papers of the Groningen Work Group for the Study of the History of Religions, Walter de Gruyter. ISBN 978-90-279-3460-4.
  • Watson, Alaric (2004). Aurelian and the Third Century, Routledge. ISBN 978-1-134-90815-8.


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Religió_en_Palmira&oldid=1407788»