Regions geogràfiques d'Argentina

Archiu:Regiones geograficas arg.png

Regions geogràfiques segons Federico Daus (1956)

 NOA

 Chaco

 Mesopotamia

 Que el seu

 Serres Pampeanas

 Pampa humida

 Estepa (Pampa seca)

 Patagonia

Les regions geogràfiques d'Argentina són cada una de les grans divisions territorials, definides per característiques geogràfiques i històric-socials en les que es dividix la nació suramericana.

En l'Argentina l'idea de regió no està associada a una entitat polític-administrativa, o a les relacions de poder, sino a un àrea definida tant per la geografia física com per la geografia humana.

A lo llarc de l'història s'han propost vàries regions. Les més estables han segut les regions Pampeana, Cuyana, la del Noroest i la Patagonia. Algunes d'elles tendixen a desaparéixer, com la Mesopotamia. Pel contrari, la regió del Noreste i la Metropolitana tendixen a reconéixer-se. Varis autors rellevants han considerat les regions Chaqueña i/o la de les Serres Pampeanas. La separació de la Patagonia en Andina i Extra-Andina tendix a perdre consens. En el mateix sentit, la separació de la Pampa en Humida i Seca va ser proposta per un Difrieri, pero açò no va ser repres/représ per atres autors. Varis autors rellevants han considerat regions per a la Antàrtida Argentina i per al Mar Argentina. Aixina, en els últims 50 anys, la cantitat de regions ha segut entre 8 i 6 regions continentals; a les que es poden agregar 1 o 2 marítimes/antàrtiques.

Història de les regionalización

En la toponímia regional de l'actual espai argentí hi ha alguns noms de lloc que tenen un orige arcaic, prehispánico inclusivament, com Puna, Tucumán, Pampa, Chaco o Que el seu. La divisió d'Argentina en regions geogràfiques, va anar un tema d'estudi des del seu orige mateix com a Estat en el sigle XIX. A partir del sigle XX comencen a destacar-se regionalización que inclouen factors de tipo socioeconòmic ademés dels tradicionals físics i biològics. Velázquez destaca 9 propostes que varen ser efectuades entre 1943 i 1992 des de l'acadèmia i organismes governamentals. Considera que, des de llavors, no es varen propondre regionalización d'importància. Este autor, ademés de presentar les regionalización, propon una ferramenta per a valorar-les relacionada en el benestar de la població. D'acort al seu método, les millors regionalización serien: Chiozza i Aranovich (1975), CONADE (1967), INDEC (1980) seguits per Siragusa (1958) i Roccatagliata (1976).

Acadèmiques

Wilhelm Rohmeder, en 1943, va propondre una divisió del país en 10 regions. Presenta els antecedents de dos regions que continuen vigents: Quichua (nostre actual NOA) i Que el seu. Va ser el primer geógrafo que va propondre considerar separadament la regió de Gran Buenos Aires del restant de la regió Pampeana. Ademés va sembrar un mant de dubte sobre l'identitat de l'històrica regió de la Mesopotamia en extraure la província de Missions d'ella. Ademés, considerava als Vages patagónicos (que cridava Cordillera Meridional) per separat de la Patagonia (extra-andina).

Federico Daus, en 1956 va propondre una divisió del país en 8 regions. Va usar el nom Noroest per a la regió corresponent, va reprendre la Mesopotamia clàssica de 3 províncies i va agregar una regió de la Estepa, sòrt de falca interposta entre les regions pampeana i patagónica. Esta última va ser considerada completa: tant la seua part andina com a extra-andina.

Horacio Difrieri va propondre en 1958 una divisió del país en 13 regions. Aplega este número dividint regions: El Noroest ho dividix en una regió per a la Puna i la seua vora i una atra per a les Serres subtropicales. Dividix la Patagonia en la seua zona andina i extra-andina. La zona cordillerana central la dividix en Vages Àrits i Precordillera. Manté una regió similar a la de la Estepa de l'autor anterior, que crida Pampa Seca (per a diferenciar-la d'una atra anomenada Pampa Humida) que comprén, ademés, part de Mendoza, resultant aixina eliminada la regió de Que el seu. Ademés, incorpora dos regions per a sengles reclams territorials argentins: Illes Malvines i Antàrtida Argentina.

Alfredo Siragusa va establir 1958 una divisió del país en 9 regions. Similar a la de Daus pero elimina la regió de la Estepa. Repetix l'afany d'engrandir l'Argentina ya que ademés d'incorporar els territoris reclamats de les illes de l'Atlàntic Sur i l'Antàrtida, inclou la Mar Argentina com a regió.

Elena Chiozza i Carmen Aranovich varen propondre en 1975 una divisió regional de 8 regions. Tornen a qüestionar l'històrica regió Mesopotámica en incloure gran part d'Entre Rius en la regió Pampeana i nomenar la regió restant com Noreste. També renombran algunes regions i reprenen la proposta de considerar separadament a l'Àrea Metropolitana. Esta regionalización havia aparegut un any abans en El país dels argentins dirigit per Chiozzia junt a Ricardo Figueira, una obra en 90 fascículos coleccionables per a encuadernar en sis toms. Segons Cicalese, seria l'última geografia regional argentina elaborada en conjunt pensant en el gran públic.

Juan Roccatagliata va propondre en 1976 una regionalización, que actualisa en 1985 i incloïa 8 regions. Si be usa alguns noms distints poden reconéixer-se les regions d'anys anteriors. La major novetat és unificar les regions de Chaco i del Noreste de Chiozza i Aranovich en una única regió. Com estes, manté una regió per a l'àrea metropolitana. Com a autors anteriors, inclou la mar i terres antàrtiques; esta volta, en una sola regió.

Horacio Lorenzini i Raúl Rei Balmaceda varen establir en 1992 una divisió regional en 8 regions. Unifica la Pampa i el Chaco en una única regió anomenada Planura Platense, deixant el replanell de Missions en la seua pròpia regió. Inclou regions per a la Mar i l'Antàrtida.

En la principal obra de Geografia Argentina de la década de 1980 (Chiozza i Figueira, 1981-83) no s'efectua cap proposta de divisió regional i es prenen com a unitats d'anàlisis a les províncies. Des d'eixe llavors, no es varen efectuar propostes d'regionalización equivalents per la seua repercussió a les citades. En certa mida, en els últims temps la geografia s'ha anat adaptant crecientemente a la divisió política.

Governamentals

Durant la década de 1960, durant la dictadura denominada “Revolució Argentina” el Consell Nacional de Desenroll (CONADE) va establir per decret 1907/67 una divisió regional de l'Argentina en Regions-Programa. Esta regionalización, llevat menudes excepcions, coincidix en llímits provincials i inclou 8 regions. La regió de Serres Pampeanas es convertix en una regió Centre que inclou tota la província de Còrdova. Incorpora una regió Comahue en el nort de la Patagonia i el sur de la Pampeana.

Finalment el Institut Nacional d'Estadística i Censos (INDEC) va propondre en 1980 una divisió regional de l'Argentina que, salve per al cas de la Regió Metropolitana, està basada en llímits polítics provincials. La proposta inclou 6 regions. Deixa d'incorporar la regió de les Serres Pampeanas.

La reforma constitucional de 1994 incorpora en el seu artícul 124 la possibilitat de que les províncies creuen "Regions per al desenroll econòmic i social" i a partir de dit any moltes províncies firmen tractats per a constituir regions: La regió de la Patagonia (1996), la regió Centre (1998), el Nort Gran (1999) que se sumen la regió del Nou Que el seu creada en 1988. En este esquema la província de Buenos Aires i la Ciutat de Buenos Aires no integren cap regió. Bessolo considera que estes regions no es corresponen completament en les regions geogràfiques formals, encara que coincidixquen en les seues denominacions.