Reforma escocesa
La Reforma escocesa va ser la ruptura d'Escòcia en l'Iglésia catòlica en 1560 i els events relacionats en la mateixa. Va ser part de la més àmplia Reforma Protestant d'Europa. En el cas d'Escòcia va culminar en l'establiment d'una nova congregació religiosa cristiana en la llínea de la teologia calvinista, i políticament en el triumfo de l'influència anglesa sobre la francesa en Escòcia.
En 1560, el Parlament Escocés va aprovar l'Acta de Reforma, per mig de la qual es repudiava l'autoritat del Papa, es prohibia la celebració de la Missa i s'adoptava una Confessió de fe protestant. Açò va ser possible per coincidir en un tumult contra l'hegemonia francesa. Abans d'açò, Escòcia estava baix l'autoritat de la regente María de Guisa (Marie de Guise, en francés), que governava en nom de la seua filla absent María I Estuardo qui en eixe temps era també la reina consorte de França.
La Reforma escocesa va conformar de manera decisiva a l'Iglésia d'Escòcia[1] i, a través d'ella, a totes les atres iglésies presbiterianas del món.
Iglésia prèvia a la Reforma (1517-59)
Pressions per a la reforma
Des del XV, l'humanisme del Renaixença ya havia fomentat la reflexió teològica crítica i impulsava una renovació religiosa en Escòcia. Des de 1517, les idees doctrinals de Martín Lutero ya estaven influenciant als escocesos. Encara en 1525, el parlament considerava necessari prohibir l'importació dels llibres luteranos i suprimir 'els seus herejías o opinions' a través de tot el regne.[2] No obstant, este intent va ser infructuós.[3]
En 1528, el noble Patrick Hamilton, influenciat per la teologia luterana mentres va estar en les universitats de Wittenberg i Marburgo, es va convertir en el primer màrtir protestant quan va ser cremat en la foguera per herejía, a les afores de la Facultat de Sant Salvatore (Sant Salvador) en l'Universitat de Saint Andrews.[4] (Hamilton havia estat difonent el seu mensage per mig d'un chicotet catecisme basat en la doctrina de la justificació per fe cridat Patrick's Plaus[5]). La difusió pública, particularment en treballs escrits, de la postura d'Hamilton, va servir per a incrementar l'interés en les noves idees. De fet, se li va advertir a l'Arquebisbe de Saint Andrews que evitara fer més eixecucions públiques com eixa, puix "la pudor del mestre Patrik Hammyltoun ha infectat a tots sobre els que ha bufat".[6] Va haver més enjuïciaments i eixecucions en les décades de 1530 i 40.
El Parlament Escocés, en 1541, va considerar necessari promulgar més lleis protegint l'honor de la missa, les oracions a la Verge Maria , les imàgens dels sants i l'autoritat del Papa. Es varen prohibir les reunions privades dels herejes allí a on es difongueren les seues idees, es va decretar recompensa per als informants i es va excloure als protestants dels llocs reals. Tot açò ilustra fins a quin punt inspiraven un creixent atractiu les idees protestants.
La causa de la Reforma també va gojar del respal de persones en influència. En eixe temps, el clero va confeccionar una llista per al rei en més de cent terratinents descontents en l'Iglésia Catòlica. Tal era la força dels simpatisants de la Reforma que, a la mort de Jacobo V en 1542, varen ser capaces de formar un govern baix el vacilante comte d'Arran, que en eixe moment va favorir una aliança anglesa i va recolzar la causa de la Reforma.
Concilios Reformadors
L'Iglésia de l'época anterior a la reforma va reaccionar a algunes de les crítiques fetes contra ella. John Hamilton (l'últim Arquebisbe de Sant Andrés anterior a la Reforma) va instigar una série de concilios provincials (1549-1559) segons el model del Concili de Trento (que s'estava desenrollant en eixa época). Estos concilios culpaven l'alvanç de les herejías protestants a la "corrupció de la moral i la lascivia profana en els clercs de tots els rancs, junt en la crasa ignorança de la lliteratura i de les arts lliberals".[7] En 1548, es varen fer intents per a eliminar el concubinato, el pluralisme clerical,[8] el comerç clerical i la no residència, i es va prohibir que persones no calificades tingueren càrrecs eclesiàstics. És més, se li va impondre al clero la reflexió de les Escritures i es va instruir als bisbes i als retors el predicar a lo manco quatre voltes a l'any. Es va propondre enviar als monges a l'universitat i designar teòlecs per a cada monasteri, facultat i catedral. No obstant, es va reconéixer en 1552 que poc s'hi havia conseguit. L'assistència a les misses era encara escassa, i "els clercs inferiors del regne i els prelats, en la seua majoria, no han conseguit la capacitat necessària en el coneiximent de les Sagrades Escritures com per a ser capaces per ells mateixos d'instruir correctament a la gent en la fe catòlica i en atres coses necessàries per a la salvació o per a convertir als equivocats".[7] La reforma interna va semblar massa menuda, massa vesprada.
Trasfondo polític (1543-59)
En 1535 Enrique VIII d'Anglaterra havia trencat en Roma i havia segut excomulgado. També havia permés la llectura de la Bíblia en l'idioma natiu. Estes 'herejías angleses' varen ser una influència adicional sobre els events en Escòcia. Les idees eclesiàstiques estaven lligades també a maniobres polítiques. La política anglesa des de la década de 1530 tractava d'alluntar a Escòcia dels seus vínculs tradicionals en França (coneguts com la 'Auld Alliance') i Roma. En la década de 1540, Enrique VIII va buscar un tractat per a casar al seu fill Eduardo, el Príncip de Gals, futur Eduardo VI d'Anglaterra, en la chicoteta María (llavors regna d'Escòcia). El regente, Arran, va aprovar el matrimoni en agost de 1543 (per mig del Tractat de Greenwich). No obstant, la reacció en contra d'este matrimoni en Escòcia li va permetre a la moradura David Beaton organisar un colp d'Estat en decembre. Beaton repudiava les polítiques reformadores i també qualsevol consideració d'un matrimoni anglés per a la reina escocesa. El resultat va ser la guerra anglo-escocesa de 1544-1545, que va devastar el surest d'Escòcia i va terminar en la derrota dels invasores en la batalla d'Ancrum Moor en febrer de 1545.
En 1546, Beaton va fer detindre i eixecutar a George Wishart, un predicador que havia aplegat de Ginebra en influència de Juan Calvino i que havia traduït la Primera Confessió Helvètica al escocés. A açò va seguir una pronta resposta: un grup de rebels va prendre el Castell de Saint Andrews, a on es trobava Beaton, i ho varen matar. Estos 'Castelians' (als quals, despuix de l'assessinat, se'ls va unir un sacerdot renegat, estudiant de Wishart, cridat John Knox[9]) es varen mantindre en el castell fins a 1547, quan varen haver de rendir-se a un esquadró francés i se'ls va manar a la presó o a les galeras com a esclaus. Les forces angleses varen aplegar massa vesprada per a salvar-els, pero, aixina i tot, havent derrotat als escocesos en la Batalla de Pinkie Cleugh, varen ocupar el surest d'Escòcia, aplegant fins a Dundee al nort. Esta ocupació (periodo 1547-49) va fomentar la causa reformadora, i durant dit periodo les bíblies en anglés varen circular lliurement i varis comtes es varen comprometre a 'fer que la paraula de Deu siga ensenyada i predicada'.
Per a contrarrestar als anglesos, els escocesos es varen assegurar l'ajuda de França. El preu de la mateixa va ser el compromís matrimonial de la regna infanta en el Delfí francés, el futur Francisco II. Ella va eixir cap a França en 1548. En eixe moment, "la política d'Enrique VIII havia fallat completament".[10] El predomini francés es va fer absolut a lo llarc de la següent década. A Arran se li va donar en 1554 el títul de duc de Châtellerault ('Duc de Châtellerault' en francés) i se li va remoure de la regència en favor de María de Guisa (la regna mare). Durant la regència d'esta (1554-1559), varen ser francesos els que varen estar a càrrec del tesor del regne i del Gran Sagell, i l'embaixador francés algunes voltes va assistir al Consell Privat.
Lores de la Congregació
Al principi, María de Guisa va cultivar l'amistat del llavors creixent número de predicadores protestants. Necessitava guanyar respal per a les seues polítiques filofrancesas, i ells no podien esperar rebre respal per part d'Anglaterra, la qual havia caigut recentment baix el mando de María Tudor, de confessió catòlica. No obstant, el matrimoni de la jove reina en el Delfí en 1558 va incrementar el temor de que Escòcia es convertira en una província francesa.
Per a 1557, un grup de senyors escocesos (coneguts com 'els Lores de la Congregació') varen redactar un conveni per a 'mantindre, expondre i establir la més beneïda Paraula de Deu i la seua Congregació'. Açò va ser seguit per brots Iconoclastas en 1558-9. Al mateix temps, s'estaven fent plans per a un programa Reformat per a l'adoració i predicació parroquial, en descobrir les comunitats locals ministres protestants. En 1558, la regna mare regente va convocar als predicadores protestants per a respondre per les seues ensenyances, pero va desistir quan els terratinents de la part occidental varen amenaçar en un tumult.
Referències
- ↑ l'Artícul 1 dels "Artículs Declaratorios de la Constitució de l'Iglésia d'Escòcia" (Articles Declaratory of the Constitution of the Church of Scotland) 1921 diu en anglés que 'L'Iglésia d'Escòcia s'adherix a la Reforma escocesa'. vore Articles Declaratory of the Constitution of the Church of Scotland (en anglés)
- ↑ J. Kirk Dictionary of Scottish Church History and Theology Wright D. F. et al (eds) Edinburgh 1993 p694 (en anglés)
- ↑ Va tindre que repetir-se en 1535
- ↑ Es pot trobar una descripció del seu martiri en el capítul XV del Llibre dels màrtirs de John Foxe
- ↑ El text complet (en anglés) d'eixe catecisme es pot trobar en http://www.truecovenanter.com/gospel/hamilton_loci_communes.html truecovenantor. com]
- ↑ Citat (en anglés) per Mackie, J. D., en History of Scotland Penguin 1964 p.151
- ↑ 7,0 7,1 traducció lliure a l'espanyol de la cita en el llibre de J. Kirk Dictionary of Scottish Church History and Theology Wright D. F. et al (eds) Edinburgh 1993 p696
- ↑ A voltes els clercs tenien un benefici, que consistia en terres d'a on obtenien certs ingressos. A voltes els sacerdots tenien més d'un benefici (que podia ser hereditari), en eixe cas es dia pluralisme. Açò suponia moltes voltes una cantitat gran de diners per a l'Iglésia, i es prestava a abusos en molts casos.
- ↑ Lamont, Stewart The Swordbearer p.32-39 (en anglés)
- ↑ Mackie, J. D. A History of Scotland Penguin 1964 p. 144 (traducció lliure a l'espanyol)
- Este artícul conté una traducció derivada de «Reforma escocesa» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.