Quinoleína
Les quinoleínas o quinolinas són composts orgànics heterocíclics formats per l'unió d'un núcleu derivat del benceno i un atre piridínico; ademés estos composts posseïxen un isòmer denominat isoquinoleína. Estos composts provenen de la naftalina i només caldria canviar un àtom de nitrogen per un grup CH. Té fòrmula química C9H7N.
La quinolina en sí mateixa té poques aplicacions, pero molts dels seus derivats són útils en diverses aplicacions. Un eixemple prominent és la quinina, un alcaloide que es troba en les plantes. Les 4-Hidroxi2-alquilquinolinas (HAQs) estan relacionades en la resistència a antibiòtics.
Història
En 1834 el professor de química alemà Friedrich Ferdinand Runge, de Breslau, destila Alquitrán d'hulla i obté una substància incolora, fragant i soluble en 16 parts d'aigua freda; pero este químic -descobridor de la manera d'extraure el sucre de la remolacha- no analisa este líquit ni li dona interés. Ni tan sols li dona nom.
En 1837 el francés Charles Frédéric Gerhardt, el gran organisador de la química orgànica, destilant quinina obté novament la quinoleína, la cataloga i li dona nom. Descobrix aixina mateix que esta substància era utilisada des de l'antiguetat en l'oli de Dippel com a remei a les infeccions. De fet este compost és denominat l'antepassat dels antibiòtics.
El descobriment d'este compost va supondre una autèntica revolució en el XIX ya que en ell podien tractar-se numeroses infeccions dermatològiques, urinàries, ginecològiques i intestinals.
Presència en la naturalea
La quinolina es troba en la cocoa, el té negre, whisky i carbó de hulla. És un constituent important del fum de cigarro. També s'ha trobat en vàries plantes com Peganum harmala i Rubus laciniata, aixina com vàries espècies del gènero Mentha.[1]
Vore també
Referències
- ↑ Zharekeev, B.K. et al., Khim. Prir. Soedin., 1974, 10, 264- 265; Chem. Nat. Compd. (Engl. Transl.), 282- 283
- Este artícul conté una traducció derivada de «Quinoleína» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.