Psychomachia

Psychomachia

Ilustració de la Psychomachia: "Concòrdia contra Discòrdia".

La Psychomachia (Batalla per l'ànima del home) és un poema en llatí del poeta tardoantiguo Prudencio (348 d. C - c. 405 d. C.). La seua data exacta de composició és desconeguda. En aproximadament mil versos, el poeta descriu el conflicte entre vicis i virtuts com una batalla a l'estil de la Eneida de Virgilio. La fe cristiana és atacada per l'idolatría pagana, eixint victoriosa per a ser aclamada per mil màrtirs cristians. El poema va ser sumament popular i es conserva en numerosos manuscrits migevals, vint d'ells ilustrats. És provablement la primera i més influent alegoria migeval «pura», la primera d'una llarga tradició d'obres tan diverses com el Roman de la Rose, Everyman, i Pedro el Labrador.

El terme pot usar-se de forma més general per al tema comú de la «batalla entre el ben i el mal», per eixemple, en l'escultura (vore psicomaquia). La dualitat representa els diferents regnes morals que els humans lliuren en el seu interior: tots participen en la guerra de l'ànima, perque tant el vici com la virtut residixen en ells, mentres que les seues decisions i accions determinen el resultat del conflicte.

Composició, gènero, data i estructura del poema

El poema va ser compost provablement despuix de 392 d. C. l'epilio es dividix en dos parts: la praefatio (« prefacio ») en 68 versos trímetros yámbicos i el poema pròpiament dit, d'una extensió de 915 hexàmetros, que descriu sèt combats entre les personificacions dels vicis i les de les virtuts com una batalla a l'estil de la Eneida de Virgilio, més l'edificació del Temple de l'ànima en que conclou l'obra.

Fe batalla contra Paganisme i Idolatría, Castitat contra Luxúria, Paciència contra Ira, Humiltat i Esperança contra Orgull i Engany, Templanza contra Llibertinage, Raó i Caritat contra Avarícia, i Unitat i Fe contra Discòrdia i Herejía. Els diversos vicis lluiten contra les corresponents virtuts i són derrotats sempre, pero també apareixen figures bíbliques per a ejemplificar les virtuts (per eixemple, Job com a eixemple de paciència).

Si be hi ha sèt vicis que lluiten contra sèt virtuts, estos no són encara els sèt pecats capitals canònics, la formulació dels quals encara no estava assentada i, és més, ni tan sols eren sèt, sino huit, segons l'enumeració que dels mateixos va fer Sant Cipriano de Cartago i va repetir el monge Evagrio Póntico, ya contemporàneu de Prudencio; la seua reducció a sèt es deu a un papa posterior, Sant Gregorio Magne; tampoc es tracta de les quatre virtuts cardinals, de les quals només es mostra la Templanza; sí apareixen pel contrari les tres virtuts teologales: Fe, Esperanza i Caritat.

Argument

Els vicis i les virtuts són personages alegóricos femenins. Fe, confiada en les seues pròpies forces, s'inicia en el combat sense armes i derrota a Paganisme en l'eixemple de San Maurici i la Legió Tebana. Luxúria posa en perill a Castitat en una antorcha recoberta de sofre, pero Castitat venç degollant-l'en una espasa abans de celebrar l'eixecució d'Holofernes per Judith i l'Inmaculada Concepció i l'Encarnación. Luxúria està sumergida en un lodazal mentres que Castitat neta la seua espasa tacada en les aigües del Jordán. Mentres, Paciència triumfa sense oposició permaneixent impasible davant els atacs d'Ira, que, impotent de ràbia, finalment se suïcida en la seua pròpia llança. Llibertinage està prou borracho, aplega en un carro i viu només per al plaer; les virtuts són atretes per ell gràcies a les flors que els llança, pero solament la Templanza manté el cap fret, esgrimix en alt la bandera de la creu i recorda a les atres virtuts el milacre del manà en el desert egipcíac, que prefigura l'Últim Sopar, abans de parlar de la lluita de David i Samuel contra els pagans i la penitència de Jonatán. Bloqueja les rodes del carro en la seua creu i Llibertinage cau a terra. Escapen els pecats venials Insolència, Amor carnal, Maquillage, Bellea, Plaure; Discòrdia veu calcigada les seues joyes per la Templanza ans que Avarícia tinga temps de ficar-les en la seua bossa, cauen també Fam, Por, Calúmnia, Palidez, Corrupció, Mentira, Insomni i només la Vergonya tira dels cadàvers de vicis caiguts. Por, Gos, Violència, Crim i Frau són derrotats i Pau posa fi a la lluita. El cel s'obri sobre les ruïnes del camp de batalla, revelant a Crist. Acodix Discòrdia en un pretext d'Herejía dient que no hi ha sino un sol Deu, que el món li pertany a ella i que Belial va ser el seu mestre. Fe llavors li tira la seua llança a la llengua i Discòrdia és dilacerada per innumerables mans que dispersen els jirones del seu cos als quatre vents. Per últim es construïx el Temple del Ànima, a on Saber es pronunciarà sobre les demés virtuts. Concòrdia puja al púlpit per a exhortar a les virtuts d'evitar la discòrdia, preservar la pau i reconéixer al llop en pell de corder, com Arrio i el bisbe Potino. La primera pedra del temple és una pedra semipreciosa que constituïx la porta hueca. El vestíbul és un sol bloc i els noms dels dotze Apòstols són els capitells de les columnes, en la funció és protegir l'ànima del pecat. Dotze pedres semipreciosas en l'interior donen llum natural a l'ombra de bells colors. El pati interior del temple es basa en sèt pilars de la fe de cristal. Ací és a on està el tro de Saber, que promulga la seua llei i domini sobre l'ànima. Ella està sostenint un ceptre de branques de full perenne, prefigurado per la vara d'Aarón. Una segona invocació a Crist tanca el poema.