Preu de les emissions

Preu de les emissions

Mapa dels països del món per les seues emissions de diòxit de carbono

El preu d'emetre gasos d'efecte hivernàcul (que sol abreviar-se en l'expressió preu del carbono, degut a que el diòxit de carbono és el principal d'estos gasos) és una ferramenta econòmica destinada a integrar (internalizar) en els preus de mercat els costs amagats (externalitats) dels danys causats per les emissions d'estos gasos, en la finalitat d'orientar les decisions dels agents econòmics cap a solucions de baixes emissions.

La forma més simple, estable i predible de conseguir un preu del carbono que servixca per a reduir les emissions és un impost sobre el carbono, del valor adequat; una forma més complexa, elegida a sovint per raons polítiques, és el sistema d'abonaments de carbono (o drets d'emissió) que poden intercanviar-se en un mercat del carbono. El Protocol de Kyoto havia apostat decididament per este sistema, pero els resultats han segut insatisfactoris, inclús contraproduents, per la caiguda del preu del carbono.

En el marc de la preparació de la Conferència de les Nacions Unides sobre Canvi Climàtic 2015 (COP21 per les seues sigles en anglés), numeroses iniciatives han promogut estratègies basades en l'idea de fixar un preu a la tonellada emesa de diòxit de carbono (CO₂) equivalent, en modalitats lo suficientment flexibles per a conciliar la claritat de la senyal, l'acceptació política i la diversitat de les situacions.

Elements de definició del concepte

Cal distinguir les expressions angleses carbon price (lliteralment preu del carbono, pero que significa preu de les emissions de gasos d'efecte hivernàcul, GEI), i carbon pricing , que significa fixació d'un preu de les emissions GEI suficientment alt per a conseguir reduir-les significativament.

Deu per tant tindre's en conte que:

• quan es parla de "preu del carbono", en realitat s'està parlant del preu del diòxit de carbono;
• este preu no és per comprar-ho, sino per emetre-ho a l'atmòsfera; i
• en "diòxit de carbono" s'està dient gasos d'efecte hivernàcul, dels quals el diòxit de carbono és el principal, pero no l'únic.

Els treballs científics del Grup Intergovernamental d'Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC per les seues sigles en anglés) i de numerosos equips d'economistes han posat de manifest els considerables danys, observables actualment i que s'incrementaran encara més en el futur, pel calfament mundial ocasionat per les emissions GEI d'orige antrópico.

S'han fet algunes tentatives de quantificar estos danys, per eixemple el Informe Stern sobre l'economia del canvi climàtic, redactat per l'economiste Nicholas Stern per a l'eixecutiu del Regne Unit, publicat el 30 d'octubre de 2006.

Els danys afecten directament o indirectament al conjunt dels habitants del planeta, i a sovint a llarc determini, pero els principals responsables de les emissions d'estos gasos no soporten més que una chicoteta part dels costs induïts, i a sovint ni tan sols són conscients; és lo que els economistes denominen «el problema del polissó» i les «emissions grises». Estos costs amagats es diuen «externalitats negatives». Varis economistes busquen el millor método per a reintegrar estes externalitats en els preus de mercat dels productes la producció dels quals o consum suponen emissions d'estos gasos, en particular els combustibles fòssils o la carn.

Este intent de internalizar estes externalitats es reflectix en l'expressió «fixar un preu del carbono»: segons el Banc Mundial, «fixar un preu al carbono contribuïx a traslladar el pes dels danys que deriven de les emissions de gasos d'efecte hivernàcul a els qui són responsables i estan en situació de disminuir-los».

En 2008-2010, l'organisme assessor francés Centre d'Anàlisis Estratègic va estimar que el valor de la tonellada (t) de CO₂ emesa podria situar-se en els 100 euros (€) en 2030 i en 200 € en 2050 (escenari mig en una forqueta de 150 a 350 €/t).

Existixen 2 principals tipos de mecanisme per a fixar o fer emergir un preu del carbono:

• els imposts a les emissions (en anglés carbon tax), que fixen directament un preu.
• els sistemes d'intercanvi de cupos d'emissió en un concepte més ampli de mercat del carbono (en anglés cup-and-trade), que fixen unes cantitats d'emissions i, a través del seu intercanvi, permeten que sorgixca un preu.

Abdós sistemes són eficients: tenen els mateixos costs socials i el mateix efecte en els beneficis si els cupos són subastats. No obstant alguns economistes sostenen que els cupos impedixen polítiques climàtiques no basades en el preu, com les subvencions a l'energia renovable. Uns atres argumenten que uns cupos d'emissions que es facen complir són l'única forma de garantisar que es reduiran efectivament les emissions, puix un impost a les emissions no dissuadirà a els qui puguen pagar-ho.

Una senyal per al preu d'estes emissions també pot donar-se:

• aumentant els imposts sobre els carburants,
• suprimint les subvencions als combustibles fòssils (solament en 2018 els subsidis a estes tecnologies varen ascendir a 300 millardos d'euros),
• en compensació de carbono,
• fixant normes d'emissions, o
• en sistemes de certificats d'aforro energètic.

El centre CDC per a investigació climàtica, un laboratori d'idees francés, actualment l'Institut per a l'Economia del Clima (I4CE), va elaborar el mapa «Panorama mundial dels preus del carbono en 2014».

El protocol de Kyoto tenia en conte el conjunt dels gasos d'efecte hivernàcul (GEI), pero la majoria dels passos per a fixar un preu a les emissions de GEI es llimiten a les emissions de CO₂, alegant com a motiu que representen més de les 3 quartes parts de les emissions mundials de GEI mides en diòxit de carbono equivalent. Ara be, el metà representa el 15 % de les emissions GEI a un sigle vista, pero molt més a curt determini. Açò invita a tindre-ho també en conte, lo que donaria més importància a la reducció del consum de gas natural, a l'eliminació dels abocadors de fem domèstics i a la lluita contra la deforestació.

Història

L'idea de fixar un preu al carbono ya estava present en la Cim de la Terra de Riu de Janeiro en 1992.

El protocol de Kyoto de 1997 prevea l'instauració d'un mercat del carbono: els emissors que hagueren aforrat unitats d'emissions (emissions permeses, pero no utilisades) podrien vendre este excés a uns atres que hagueren sobrepassat els seus objectius d'emissions. Pero en la pràctica el sistema Kyoto per al comerç d'emissions ha segut complicat de posar en marcha. S'han celebrat negociacions adicionals per a aclarir detalls que no havien segut especificats en este protocol; estes regles han segut definides durant els acorts de Marrakech en 2001. Per una atra part, el Mecanisme de desenroll net permetia als països industrials adquirir abonaments de carbono adicionals finançant activitats de reducció d'emissions en els països en desenroll.

En el primer mercat del carbono posat en marcha en Europa en 2005, la matèria primera és la tonellada de diòxit de carbono no emesa. El principi és simple: fixar cupos d'emissions als majors emissors europeus i permetre als que reduïxen les seues emissions vendre els seus excedents a els qui no conseguixen disminuir-les. Este sistema estava inspirat en una ferramenta nortamericana desenrollada en els anys 1990 en la finalitat de controlar les emissions de diòxit de sofre (SO₂), que havia permés reduir a la mitat estes emissions en alguns anys. Pero prop de 12 000 instalacions estaven implicades en el mercat europeu de carbono (producció d'electricitat, cementeras, acerías, papereres...) per sol 2 000 en el cas del mecanisme nortamericà. Al començ, Europa va ser massa generosa en la distribució dels cupos. Despuix, en una segona fase, no va anticipar la crisis econòmica, de manera que la majoria de les instalacions s'han tornat excedentàries (la cantitat d'emissions depén de la cantitat de producte que generen, i la crisis reduïx considerablement el producte generat) i el preu del carbono s'ha afonat: fluctua entre 5 i 7 €/tonellada CO₂ des de 2012. Ara be, la majoria dels analistes estimen que és necessari un preu mínim de 30 € per a impactar sobre els comportaments dels industrials. Per una atra part s'han constatat numeroses trampes en este mercat: defraudació del IVA, robos de cupos, instalacions que tanquen pero que conserven els seus cupos d'emissió, aixina com desviacions del Mecanisme de desenroll net. Estan en marcha reformes per a restaurar l'eficàcia d'este mercat. En setembre de 2018 el preu de la tonellada de CO₂ en Europa va superar els 25 €.

En 2015, durant la COP21, es va crear una coalició per un preu del carbono. En previsió de la revisió de la directiva sobre el mercat europeu del carbono, el Govern de França va encarregar en juliol de 2016 un «informe sobre el preu del carbono en Europa» al president d'Engie Gérard Mestrallet, a l'economiste Alain Grandjean i a l'exministre, expert climàtic i director del WWF Pascal Canfin, els 2 últims ya autors a mitan de 2015 d'un informe per al llavors president francés François Hollande sobre la finançació de la mitigació del canvi climàtic. Este encàrrec de 2016 tindria que «orientar les inversions dels ciutadans, els càrrecs públics i les empreses cap als proyectes i productes més favorables per al clima».