L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Precarietat (dret)

Precarietat, possessió precària,[Nota 1] ocupació precària, tinença precària o simplement precari (en llatí: precarĭus ‘preces, pregària, súplica’), és una institució jurídica comuna entre els països descendents del Dret continental que consistix en un fet jurídic en el que una o més persones se servixen gratuïtament d'un ben alié sense un títul llegítim que justifique el seu goge i per ignorança o mera tolerància del seu amo.[1] L'institució és d'orige romà, a on li la tractava com una situació posesoria especial, per mig de la qual una persona gojava gratuïtament d'un ben estrany encara que en l'inconvenient de que podia ser desposseïda en qualsevol instant, val dir, el terme del seu fruïment quedava al sancer arbitrio del seu propietari.[2]

Casa ocupada precàriament per okupas en Barcelona.

Esta institució ha adquirit notorietat en la ciutadania a partir de fins del XX a propòsit dels altisonantes desestages produïts als integrants del moviment Okupa,[3] una ONG en la presència més considerable en Amèrica i Europa que s'ha apoderat de terrenys deshabitats o vivendes abandonades[4] per a utilisar-les generalment com a llocs de reunió, centres culturals o d'espargiment.[5]

Des del punt de vista processal, també se li denomina «precari» a l'acció jurisdiccional que té per finalitat protegir al propietari d'un immoble front a l'ocupació irregular, per mig del llançament o desestage del morador que habita de facto en ell.[6]

Evolució històrica

Roma

 
Una cosechadora gala romana.

L'institució té el seu orige en l'antiga Roma, a on els patricios tenien com jerarca al pater famílies, qui era amo i senyor dels bens familiars, ministre dels deus familiars i juge en total autoritat sobre la seua parentela. Treballava la terra en el respal dels seus fills, siervo i clients. Durant el periodo monàrquic es va permetre a uns atres pobles itálicos, llauradors sense terra denominats «plebeus» (plebs), explotar la terra per mig de l'agricultura i la ganaderia. El pater va proveir terres en precarium als plebeus, qui es va transformar en el seu client, protegit i vassall. Com a contrapartida el plebeu li devia fidelitat, cooperació en la sembra de les seues terres i ho acompanyava en les huestes i en el governe.[7]

En el Lacio, es denominava precari dans al que detentaba un ben pretés per súplica al seu amo, qui ho otorgava per indulgència i podia recobrar-la en qualsevol oportunitat, ya que esta classe de possessió no produïa cap benefici, sent est el germen del comodato precari, per lo que este va ser el modo de participació en el domini alié. Ulpiano afirmava que «és precari lo que, al que ho demana en pregària, se li concedix per a que ho use mentres que ho consentix el que li'l va concedir». El pater distribuïa fraccions de terrenys en precarium a plebeus, esclaus manumitidos i a forasters dominats o admesos de manera voluntària per una gens. En perdre el patró jurisdicció sobre la seua gens, el pretor li va otorgar l'interdicte homònim en la finalitat de conseguir la devolució de l'objecte, sent est el primer precedent de l'acció de precari. per a expulsar-ho, la tradició únicament li'l permetia al seu patró, i per a que conseguira protegir la seua possessió respecte de tercers, el pretor li va dotar dels interdictes de retenció i restitució. Ponponio va assentar que «el que posseïx el funde en precari pot usar de l'interdicte uti possidetis contra tots en nom d'aquell de qui ho va rebre». El uti possidetis es va usar per als bien; per a la retenció dels bens mobles el pretor va dispondre l'interdicte utrubi.[8] Finalment, contra el desposeimiento per la força el pretor va establir l'interdicte ude vaig vore per a recobrar la possessió.

Edat Mija

A partir de l'Alta Edat Mija la realea va assignar terres en privilegi al senyor feudal i est les otorgava en parcelas a agricultors per periodo indefinit en pago de servicis personals, constituint-se en els seus vassalls. Quan es va pretendre establir un terme a l'explotació de les terres apareix la designació de «precària».

En el Dret germànic, com a corolari de l'escassea d'obrers, els senyors feudals varen otorgar terres als agricultors lliures en l'obligació de cancelar un cànon o anata, ademés dels requisits determinats pel senyor feudal a la seua voluntat. A este nexe se li va cridar «relació precària».

 
Torre de Londres. En el Medioevo la relació precària entre el senyor i el seu vassall es generava entorn al castell.

En pago d'els seus servicis, els senyors feudals obtenien terres de la corona, conseguint reunir enormes superfícies que eren llaurades pels seus vassalls, organisant autèntiques unitats d'aprofitament, el centre del qual era el castell del senyor, emplaçament que servia com guarida per als vassalls en raó d'un eventual oponent agressor i que inclús participava la vila contigua, denominada vila dominica, curtis sálica, curtis indominicata. Els residents de la vila eren els vilans o plebeus en condició de dependència i sumissió als moradores del castell.[9]

Durant el regnat dels francs va tindre lloc el precari lliure personal i econòmicament i el precari que es compromet a variats servicis personals, com el de servir en les huestes del senyor feudal. Durant el periodo alemà (Regnum Teutonicorum) sorgix el precarium urbà. Ya durant el XIX el Dret agrari va transformar als precaris rurals en propietaris i la possessió precària urbana en possessió en bescanvi d'un cens, que més vesprada va ser eximit.

El Dret canònic va reglamentar les possessions de l'Iglésia catòlica,[10] que pel seu gran número no podia dirigir, instaurant algunes institucions en la denominació uniforme de precària. D'esta forma alguns predios varen ser assignats en benefici de llaics en el calificatiu de precarie oblata; uns atres varen ser assignats a usos particulars de tipo clerical, basats en una classe d'administració usufructuaria a suma alçada, otorgada en el caràcter de precarie a títul individual en benefici de llaics o d'alguns sacerdots, a on un individu otorgava bens a una abadia i este lo restituïa en l'acte, a través d'un escrit denominat «carta precària», en la finalitat de que ho gojara abonant un cànon anual.

Edat Moderna

En la decadència del feudalisme en Europa, també varen decaure les institucions antigues com el precarium. L'ineficàcia d'este modele de producció va generar el naiximent i desenroll de noves formes, junt en les creixents necessitats d'ingressos de la classe dominant, degut a que esta necessitat de majors ingressos va fomentar tal aument de l'explotació sobre els llauradors que va aplegar a ser insoportable.[11] A partir del XV el precari es va transformar en un contracte que acreditava l'existència d'un establiment enfitéutico del que s'havia perdut constància escrita.[12] Fins a la dictación del còdic bavar a mitan del XVIII, pràcticament el precari no va sofrir més transformacions.

 
Maximiliano III, príncip Elector del Sacre Imperi Romà Germànic i duc de Baviera.

Edat Contemporànea

En 1756 Maximiliano III ordena publicar el Còdic Civil Bávaro,[13] el primer còdic civil del món, el qual va influir fortament en el Còdic Civil francés de 1804 i est en el Còdic Civil chilé, publicat en 1857, el que a la seua volta va servir de model per a la majoria de les llegislacions llatinoamericanes.[14] La relació entre el còdic bavar i el còdic chilé, pot observar-se en l'artícul 2337 del proyecte inèdit, corresponent a l'artícul 2195 del Còdic Civil chilé, a on hi ha una nota de Bell que diu: «C. Báv. llibre IV, c.2, art. 11». En eixa secció l'aludit còdic disponia: «Respecte al préstam de tolerància, o siga, a títul de precari (precarium), s'observaran les mateixes regles (les del préstam pròpiament dit o comodato), llevat en quant el prestador pot demanar la cosa prestada quan li acomode».[15]

 
En el mapa s'observa en la lletra «C» als països llatinoamericans influïts per la llegislació chilena.

El Còdic de Bell va tindre gran influència en la codificació civil de Llatinoamèrica. Va aplegar a ser copiat, casi íntegrament, per Colòmbia, Equador, El Salvador, Hondures, Nicaragua, Panamà, Paraguai i Veneçola.[16] Per la seua banda, els països que no ho varen copiar pero sí varen utilisar part important del còdic de Bell varen ser Argentina, Costa Rica, Guatemala i Uruguai.[17][18]

El Còdic Civil de Chile, en el seu artícul 2195 —com també en el restant dels còdics a on va influir—, reconeix les dos figures històriques: el comodato precari, que és el comodato quan no es presta la cosa per a un servici particular ni es fixa temps per a la seua restitució; i el precari pròpiament tal: que és la tinença d'una cosa aliena, sense previ contracte i per ignorança o mera tolerància de l'amo.[19]

A partir de l'última quarta part del XX el terme precari es va tornar més massiu i va alcançar gran difusió en virtut de les estridents expulsions perpetrades per les autoritats de múltiples països a membres del moviment Okupa des d'immobles desocupados o residències sense moradores,[20][21] les que habitualment el moviment ampra per a desenrollar activitats artístiques, recreatives o dialèctica.[22] Pese a que a mitan de sigle en Europa ya es produïen manifestacions del moviment, va anar en la década de 1970 quan va començar a gestar-se la doctrina Okupa pròpiament tal[23] i a generar-se els desestages, la majoria resistits en gran tenacitat, utilisant els propietaris de dits llocs precisament l'acció de precari com a via llegal.[24]

Característiques de l'acció

l'acció processal destinada a amparar a l'amo front a la precarietat, normalment denominada acció de precari —o acció de desdonament en Espanya—,[25] presenta habitualment cinc característiques en les llegislacions: renunciable, transferible, transmisible, imprescriptible i moble o immoble.

  • Renunciable

Es tracta d'una acció que el llegislador establix en exclusiu benefici del propietari o titular, de manera que este perfectament pot abstindre's del seu eixercici. Si la renúncia la materialisa durant el transcurs del procés, l'acte es denomina desistimiento.[26]

  • Transferible

Significa que pot ser cedida per mig d'un acte entre vius, siga a través de subrogació, acció oblicua, novación o un atre mig.[27] La seua transferència implica el seu traspàs íntegre, inclosos tots els seus accessoris. No obstant, sobre este punt és necessari fer una precisió important. En matèria de cessió de crèdits, si se cedix el crèdit no se cedix la calitat de contratante, sino que només el crèdit. En eixe sentit les accions personals que té el cedente no se cedixen al cesionario. Després, la cessió d'un crèdit no envol la cessió de l'acció resolutoria, per lo que, en cas d'efectuar-se una cessió de crèdit, es requerix cedir, ademés, en forma expressa, l'acció resolutoria.[28]

  • Transmisible

Això implica que és susceptible de traspassar-se per causa de mort, de manera que si el seu titular fallix, les seues hereus poden eixercir l'acció.[29] L'eixercici de l'acció de precari per part del successor a títul universal requerix que tots els hereus obren en conjunt o representats per mig de mandatari judicial comú.

  • Imprescriptible

Pese a tindre el caràcter de patrimonial, no és, no obstant, prescriptible. Pel contrari, pot ser eixercida en qualsevol temps pel seu titular, en tant reunixca els requisits per al seu eixercici.[30] Hi ha, no obstant, els qui sostenen que la de precari seria una acció real, com René Ramos Pazos, qui afirma que prescriu en extinguir-se el domini del seu titular. No seria tolerable, puix, assimilar en este cas el precari al comodato precari, que davant tot és un contracte, d'a on emanen accions personals.[31]

  • Moble o immoble

Segons la classe d'objecte en que s'eixercixca, pot ser moble o immoble. Per tant, si l'actor intenta recuperar un bien, ella serà immoble. Esta distinció té importància per a efectes de determinar la competència aplicable al procediment.[32]

Vore també

Notes

  1. ↑ En Veneçola el posseïdor precari té una connotació distinta: és l'equivalent al mer forqueta del restant de les llegislacions sudamericanas. L'analisat en este artícul en Veneçola es denomina «invasor».

Referències

  1. ↑ «Precari». Diccionari de la RAER. Consultat el 2 de decembre de 2014.
  2. ↑ Mackeldey, Fernando (1847). Manual de Dret Romà, Madrit: Ferrer de Navas.
  3. ↑ (1996).«Moviment okupa».Àmbits.Espanya:(3)ISSN 1136-8225.
  4. ↑ (2012).«Ocupació i fenomen okupa: apreciacions sobre la qüestió en l'estat espanyol i les seues perspectives».Servicis socials i política social.Madrit, Espanya:(97)ISSN 1130-7633.
  5. ↑ (2014).«El moviment okupa: resistència contra el capitalisme».Perspectives de la comunicació.Chile:7(1)ISSN 0718-4867.
  6. ↑ «Recuperació de la possessió d'una finca cedida en precari». Vlex. Consultat el 15 d'octubre de 2014.
  7. ↑ Clar Solar, Luis (1936). Explicacions de Dret Civil Chilé i comparat, III: Dels Bens, Editorial Jurídica de Chile.
  8. ↑ Betancourt Serna (2007). Dret Romà clàssic, Sevilla: Universitat de Sevilla, p. 311. ISBN 978-84-472-1099-2.
  9. ↑ Álvarez Borge (1993). Monarquia feudal i organisació territorial, Madrit: Consell Superior d'Investigacions Científiques. ISBN 84-00-07342-8.
  10. ↑ «Codex Iuris Canonici» (en llatí). La Santa Sèu. Consultat el 30 de decembre de 2014.
  11. ↑ «Inicie de la crisis i decadència del règim feudal». història. cubaeduca. cu. Archivat des d'el original, el 27 de maig de 2015. Consultat el 26 de maig de 2015.
  12. ↑ «Precari -a». Diccionari del castellà del sigle XV en la Corona d'Aragó. Consultat el 26 de maig de 2015.
  13. ↑ «Epochen der deutschen Rechtsgeschichte im Spiegel der Bibliothek dones Landgerichts Augsburg» (en alemà). www. justiz. bayern. de. Archivat des d'el original, el 9 de març de 2016. Consultat el 8 de març de 2016.
  14. ↑ (2006).«El Còdic Civil de Bell en Panamà».Revista Estudis Soci-Jurídics.Bogotà:8(1)ISSN 0124-0579.Consultat el 24 de març de 2016.
  15. ↑ Figueroa Yáñez (1998). Repertori de llegislació i jurisprudència chilenes: Còdic civil, volum 9, Impresos Universitària S. A., p. 22. ISBN 956-10-1218-9.
  16. ↑ Martinic Galetovic (2005). Sesquicentenario del Còdic Civil d'Andrés Bell: passat, present i futur de la codificació, editorial LexisNexis, p. 113. ISBN 978-956-238-580-0.
  17. ↑ Jaksic A., Iván (2001). Andrés Bell: la passió per l'orde, Santiago de Chile: Editorial Universitària. ISBN 956-11-1577-8.
  18. ↑ Guzmán Brito (1982). Andrés Bell codificador. Història de la fixació i consolidació del Dret Civil en Chile, p. 100.
  19. ↑ «Còdic Civil de Chile». Biblioteca del Congrés Nacional de Chile. Consultat el 18 de març de 2015.
  20. ↑ (2009).«El tractament del fenomen "okupa" en el dret espanyol».Bosch.Espanya:
  21. ↑ (2008).«Moviment okupa: entre l'estigma, la ruptura i la alteridad».L'acció política des de la comunitat: anàlisis i propostes.Espanya:
  22. ↑ (1999).«El moviment okupa. Noves formes de participació jovenil».VIII Congrés d'Antropologia.Espanya:9
  23. ↑ (2011).«El moviment okupa com un actor polític, social i cultural en una ciutat postcomunista».Revista d'Estudis de Joventut.(95)ISSN 0211-4364.
  24. ↑ «Moviment Okupa: praxis,rets socials i formes d'acció colectiva». Consultat el 23 de març de 2016.
  25. ↑ «Recopilació de doctrina jurisprudencial de la sala primera any 2014» (PDF). Consultat el 23 de març de 2016.
  26. ↑ «Artícul 12 del Còdic Civil de Chile». Biblioteca del Congrés Nacional de Chile. Consultat el 2 de decembre de 2014.
  27. ↑ González Winkler, Lina, 1985.
  28. ↑ «Dret Civil III - Obligacions». o-cursos. cl. Consultat el 30 de decembre de 2014.
  29. ↑ Agranava Mena, Maurici, Hidalgo Muñoz, Carlos y 2003, pág. 59.
  30. ↑ Agranava Mena, Maurici, Hidalgo Muñoz, Carlos y 2003, pág. 58.
  31. ↑ (1986).«Del precari».Concepció:(180)
    7-19.ISSN 0718-591X.Consultat el 19 de novembre de 2014.
  32. ↑ «Artícul 580 del Còdic Civil de Chile». Biblioteca del Congrés Nacional de Chile. Consultat el 2 de decembre de 2014.

Bibliografia complementària

  • Álvarez Alonso (1966). El desestage per intrusió, precari, comodato i usurpació: (examen d'estes figures aledaño de la locación), Abeledo-Perrot.
  • Agranava Mena (2003). Anàlisis jurisprudencial del comodato precari i del precari des dels anys 1970 a 2002, 1ª edició, Universitat Austral de Chile, Memòria de prova.
  • (2012) El precari: estudi teòric-pràctic. Estudi preliminar Gunther Gonzals Barrón, Edicions Llegals. ISBN 9786124115202.
  • (1948) Desdone per precari: juí verbal: Llei d'enjuïciament civil 7-1-2000, 1/2000: síntesis i ordenació de la doctrina de les audiències i tribunals: formularis, 4ª edició, Dykinson. ISBN 84-8155-713-7.
  • González Winkler (1985). L'Acció de precari, 1ª edició, Pontifícia Universitat Catòlica de Chile, Memòria de prova.
  • Llepe More, Héctor (2006). La possessió i la possessió precària en el dret civil peruà: el nou concepte del precari i l'utilitat de la seua actual regulació en el dret civil peruà, Editora Jurídica Grijley. ISBN 9972-04-114-X.
  • Martín Retortillo (1948). El precari en el Dret civil espanyol, M. Aguilar.
  • Méndez (2010). El desdonament en arrendaments urbans i per precari, 5ª edició, Bosh. ISBN 978-84-9790-558-9.
  • Moreno Mocholi (1951). El precari: Estudi històric-crític-constructiu, aplicat al Dret espanyol (Tesis doctoral), 1ª edició, Bosch.
  • Sánchez Albornoz (1959). El precarium en occident durant els primers sigles medievals.
  • (1991) El comodato precari i el simple precari davant el dret i la jurisprudència, Jurídica-Conosur (tesis UCSC).


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Precarietat_(dret)&oldid=1538815»