Anar al contingut

Pont Eads

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

El pont Eads és un pont ferroviari i de carretera que creua el riu Mississipi en la ciutat de Sant Luis (Misuri), conectant-la en East St. Louis en Illinois, Estats Units.

El pont du el nom del seu dissenyador i constructor, l'ingenier James Buchanan Eads. En 1874, quan es va terminar la seua construcció, era el pont en arc més llarc del món, en un va de 158 m i una llongitut total de 1964 m. Els vans d'arc d'acer acanalado es varen considerar atrevits. Va ser el primer pont d'un tamany significatiu construït en acer.[1]

Orígens

El professor de matemàtiques William Chauvenet (1820-1870) va colaborar en Eads verificant i revisant els càlculs que varen servir per al disseny del pont.

El pont de Eads va ser també el primer que es va construir amprant exclusivament el sistema de voltons en voladizo (cantilever) i un dels primers en fer us de pous de fonamentació. Els pous del pont Eads, que continuen estant entre els més profunts jamai afonats, varen anar els responsables d'un dels primers casos importants de síndrome de descompressió.[2] Quinze treballadors varen morir, dos treballadors varen quedar discapacitats de forma permanent i 77 varen quedar afectats greument.[2][3]

El 14 de juny de 1874, John Robinson va encapçalar una "prova d'elefant" en una passejada pel nou pont de Eads per a demostrar que no existia perill. Una gran multitut va aplaudir quan l'elefant d'un circ ambulant va alvançar pesadamente cap a Illinois. Es creïa que els elefants tenien un instint que evitava les estructures poc segures. Dos semanes més vesprada, Eads va enviar 14 locomotores d'anada i regrés a través del pont al mateix temps. L'obertura es va celebrar el 4 de juliol de 1874, en una desfilada que s'estenia quinze milles pels carrers de Sant Luis.

El pont de Eads, es va convertir en l'icon de la ciutat de Sant Luis fins a 1965, quan es va construir l'arc Gateway. El pont creua, en la vora de la ciutat, entre el districte de Laclede's Landing, al nort, i l'Arc Gateway al sur. Les cobertes han segut restaurades per a permetre el tràfic de vehículs i peatons. El sistema de tren llauger de St. Louis Metrolink utilisa la plataforma del pont des de 1993.

Vista panoràmica del pont

Història

Construcció

Cartell que mostra la construcció del pont en diferents fases (cap a 1874)

El pont Eads va ser construït per la Companyia de Ponts d'Illinois i Sant Luis. Un subcontratiste va ser la Keystone Bridge Company, fundada en 1865 per Andrew Carnegie, que va erigir la superestructura d'acer.[4]


El creiximent dels ferrocarrils des de la Guerra Civil havia reduït el volum del comerç fluvial, i Chicago es consolidava ràpidament com el centre comercial de l'oest. El pont va ser concebut per a restaurar l'importància de Sant Luis com a centre comercial, en conectar el transport ferroviari i per carretera a través del riu junt a la ciutat. Encara que caria d'experiència en la construcció de ponts, James Eads va ser elegit ingenier cap.[5]

En un intent per assegurar el seu futur, els interessos dels propietaris dels barcos de vapor que creuaven el riu varen pressionar en èxit per a impondre restriccions a la construcció de ponts, exigint llums i altures sense precedents. Açò, aparentment, tenia com a objectiu mantindre suficient espai operatiu baix el pont per als barcos de vapor en el futur. El propòsit no declarat era la necessitat d'un pont tan gran i elevat que fora impossible realisar-ho en les tècniques de construcció disponibles per llavors. Les companyies dels bucs transbordadors varen planejar impedir la construcció de qualsevol estructura, en la finalitat d'assegurar que el comerç en la regió seguira depenent del servici de tràfic fluvial.

Un pont d'estes característiques requeria una solució de disseny radicalment nou. La forta corrent del riu Mississipi era de casi 12+1/2 de pie por segundo (3.8 m/s) i els constructors varen tindre que lluitar contra els témpanos de gèl en hivern.[5] L'arc nervado era una tècnica de construcció coneguda des de feya sigles. Es va plantejar eixecutar un arc metàlic tubular de tres vans, que es recolzaria en dos estribos en les vores i en dos pilars en el centre del riu. Es dispondrien quatre parells d'arcs paralels per tram (arquerías superior i inferior) separades entre sí 8 pies (2.4 m), soportant una coberta superior per al tràfic per carretera i una coberta inferior per al tràfic ferroviari.

El proyecte del pont va deure superar restriccions als elements de disseny variades i confuses. Les cartes estatals i federals prohibien els ponts colgantes o els ponts levadizos, o la construcció en fusta. Existien condicions per al tamany mínim dels vans i per a l'altura sobre el nivell de l'aigua. I ademés, l'ubicació prevista per a l'estructura requeria salvar la diferència d'altura existent entre la baixa planura aluvial d'Illinois en la vora este del riu, i l'elevat talús de gran pendent del costat de Missouri en la vora oest. El llit rocós solament es podia alcançar per mig de perforació profundes, ya que es trobava 38 metros (41.6 yd) per baix del nivell de l'aigua en el costat d'Illinois i 26 metros (28.4 yd) per davall en el costat de Missouri.[6]


Estos condicionants varen donar com resultat un pont reconegut per la seua innovació en la precisió i l'exactitut de la seua construcció i pel control de calitat. Esta va ser la primera volta que es va utilisar acer estructural d'aleació en una gran construcció, per mig de l'us de peces d'acer al cromo, encara que, com varen demostrar les proves de 1988, la cantitat de crom era massa baixa per a incrementar la resistència del metal, i l'acer, en general, no es consideraria adequat per a cap aplicació estructural en l'época moderna.[7] El pont terminat també va dependre de l'us de cantitats significatives i desconegudes de ferro forjat.[8] Eads va argumentar que la gran resistència a la compressió de l'acer era ideal per al seu us en el disseny de l'arc vertical. La seua decisió va ser el resultat d'una curiosa combinació d'encert i necessitat, per la resistència insuficient dels materials alternatius.

Les dificultats físiques particulars de l'emplaçament del pont varen impulsar solucions interessants als problemes de construcció. Els profunts caixons utilisats per a la construcció de les fonamentacions de pilars i estribos varen marcar un nou capítul en l'ingenieria civil. Els pilars es varen afonar casi 100 pies (30.5 m) per baix de la superfície del riu.[5] Al no poder construir cimbras per a erigir els arcs, ya que obstruirien el tràfic fluvial, els ingeniers de Eads varen idear un sistema de voladizo sustentat en cables para fins a alcançar la clau de cada arc per abdós costats.

Es varen construir pilars de mamposteria en altures de casi 120 pies (36.6 m), aproximadament l'altura d'un edifici de dèu pisos. Aproximadament 78 pies (23.8 m) d'estos pilars varen deure travessar el llit arenenc del riu fins a alcançar la roca mare. Eads va utilisar un método de construcció que havia observat en Europa, per mig del qual la mamposteria es colocava sobre una cambra metàlica plena d'aire comprimit. S'afegia pedra a la cambra, lo que provocava l'afonament del caixó. Els treballadors se sumergien en el caixó per a excavar en pala l'arena del llit del riu, que una bomba expulsava a la superfície per a que la mamposteria s'afonara en el llit del riu. Numerosos treballadors que operaven en els caixons del pont Eads, que encara es troben entre els més profunts jamai afonats, varen sofrir el "trastorn del caixó" (posteriorment conegut com síndrome de descompressió).[9] Quinze treballadors varen morir, atres dos varen quedar discapacitats permanentment i 77 varen sofrir greus afeccions.[9][10]


El pont Eads va ser reconegut com un impressionant guany en innovació. Eads va obtindre 47 palesos durant la seua vida, moltes de les quals es varen solicitar per a parts de l'estructura del pont i per als dispositius necessaris per a la seua construcció.[5] El president Ulysses S. Grant va inaugurar el pont el 4 de juliol de 1874, i el general William T. Sherman martilló el tacha d'or que completava la construcció. Despuix de la seua finalisació, 14 locomotores varen creuar el pont per a comprovar la seua estabilitat.[5]

El 14 de juny de 1874, John Robinson va posar a prova la seguritat del nou pont creuant-ho en un "elefant".[11] Una gran multitut vitoreó a l'animal mentres l'elefant, prestat per un circ ambulant, alvançava pesadamente cap a Illinois. La creència popular sostenia que els elefants tenien instints que els feyen evitar chafar estructures insegures. Dos semanes despuix, Eads va enviar 14 locomotoras d'anada i regrés pel pont al mateix temps.[12] La celebració de l'inauguració, el 4 de juliol de 1874, va incloure una desfilada de Error de Lua en Módulo:ConvertirAux en la llínea 469: attempt to perform arithmetic on local 'l' (a nil value). de recorregut que es va estendre pels carrers de Sant Luis.[13]

Durant la construcció del pont, "The New York Claves" ho va cridar "L'Octava Maravella del Món".[14]

El cost de la construcció del pont va ser de casi 10 millons de dólars ( millons de dólars considerant l'inflació).[15]

Primers anys

Dibuix del pont Eads, per Camille N. Dry (1875)
Cobro de peage en 1939

El pont Eads va estar mal finançat, de manera que durant la seua construcció es va vore agobiat pels deutes. Pel seu enfocament històric en el comerç fluvial en el riu Mississipi, Sant Luis caria de terminals ferroviàries adequades, i el pont no va estar ben planificat per a coordinar l'accés ferroviari. Encara que va anar un èxit d'ingenieria i estètica, les operacions del pont es varen declarar en fallida a l'any de la seua inauguració. Els ferrocarrils varen boicotejar el pont, lo que va resultar en la pèrdua de peages. El pont es va vendre posteriorment en subasta per 20 centaus per dólar. Esta venda va provocar la fallida del Banc Nacional de l'Estat de Misuri, la major fallida bancària en Estats Units fins a eixe moment. Eads no va sofrir conseqüències financeres. Molts dels involucrats en la finançació del pont varen ser acusats, pero Eads no.[5]


El granit per al pont va provindre d'una pedrera localisada en el Comtat de Iron (Misuri), propietat de B. Gratz Brown, governador de Misuri i senador dels Estats Units, qui havia contribuït a obtindre finançació federal per al pont.[16]

En abril de 1875, despuix de la fallida de la Illinois and St Louis Bridge Company, el pont es va vendre en subasta pública per 2 millons de dólars a la recent creada St. Louis Bridge Company, controlada pels acreedors de l'antiga companyia. Este grup va ser adquirit dos anys despuix per la Terminal Railroad Association of St. Louis (TRRA).[17]

En l'Exposició Mundial Colombina de 1893, Misuri va exhibir una maqueta del pont feta de canya de sucre.[18] En 1898, el pont va aparéixer en un sagell postal de 2 dólars en l'emissió coneguda com Trans-Mississippi Issue. Cent anys despuix, el mateix disseny es reimprimió en una full bloc commemorativa.

En 1949, es va provar la resistència del pont en ruglons extensométricas electromagnètiques. Es va determinar que l'estimació original de Eads d'una càrrega admissible de 3000 libras por pie (4464.5 kg/m) podia elevar-se a 5000 libras por pie (7440.8 kg/m). Segons Carol Ferring Shepley, escritora professional que va publicar una biografia del dissenyador del pont, el pont Eads seguix sent considerat un dels ponts més grandiosos jamai construïts.[5]<span title="Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «DecodeEncode».">: 69 

El pont va rebre la designació Fita Històrica Nacional (Estats Units) en 1964, en reconeiximent a les seues innovacions en disseny, materials i métodos de construcció, i a la seua importància en l'història dels proyectes d'ingenieria a gran escala.[19] En el seu centenari, en 1974, el crític d'arquitectura del Claves, Ada Louise Huxtable, ho va descriure com "una de les obres més belles de la humanitat".[5]

Història posterior

Arcs de mamposteria en l'extrem oest del pont en 2025
Pont Eads en 2004, mostrant un tren de MetroLink circulant pel nivell inferior. Es poden vore els postes d'allumenament en el tauler superior per als automòvils
El pont en 2012

Durant molt temps, el Pont Eads solament havia albergat trens de passagers en la seua plataforma. No obstant, a finals del sigle XX, el tràfic de passagers havia disminuït per l'us d'automòvils particulars, i l'indústria ferroviària es trobava en procés de reestructuració. Per a la década de 1970, l'Associació de Ferrocarrils de la Terminal (TRRA) va abandonar la via del pont Eads. L'estructura havia perdut tot el tràfic ferroviari de passagers restant, que la companyia Amtrak va dirigir al pont MacArthur; les dimensions dels moderns vehículs diésel de passagers eren incompatibles tant en el pont com en el túnel adjacent, que conectava la via de l'Union Station en el pont Eads.


La TRRA va ser propietària del pont fins a 1989, quan el Ferrocarril de la Terminal ho va transferir a l'Autoritat de Transport Regional Biestatal i a la Ciutat de Sant Luis, per a la seua incorporació al sistema de tren llauger MetroLink de Sant Luis.[17] Acambio, la TRRA va adquirir el pont MacArthur,[20] anteriorment propietat de la ciutat de Sant Luis.

El servici de MetroLink sobre el pont va començar en 1993.[21] El pont va estar tancat al tràfic d'automòvils entre 1991 i 2003, quan la ciutat de Sant Luis, Misuri, va completar un proyecte per a restaurar la plataforma de la carretera.[21]

En 1998, el Centre de Servicis d'Ingenieria d'Instalacions Navals (NFESC) va investigar els efectes del choc contra el pont de les barcaces que arrastrava el remolcador "Anne Holly" el 4 d'abril d'eixe any. A continuació, el remolcador va envestir al SS Admiral, un barco cassino fondejat en el riu que va estar a punt d'afonar-se. L'implantació d'una série de mides de seguritat propostes en l'informe resultant, va reduir la provabilitat de que açò succeïra de nou en el futur.[22]


En 2012, l'Agència de Desenroll Biestatal/Metro (BSDA/Metro) va iniciar el proyecte de Rehabilitació del Pont Eads per a estendre la seua vida útil a lo manco fins a l'any 2091.[23] Les restauracions varen incloure la substitució de 1200000 libras (544.3 t) de puntales, arriostramientos i atres soports d'acer que daten de la década de 1880; l'eliminació de tota la pintura i la corrosió de la superestructura; el repintado de la superestructura en un revestiment antioxidant; la reparació de l'estructura danyada; la reconstrucció dels soports de formigó; la restauració dels arcs de rajola; i la modernisació dels railes del MetroLink.[24] El cost total va ser de 48 millons de dólars, dels quals 27 millons varen provindre de la Llei de Reinversión i Recuperació d'Estats Units de 2009.[25] Encara que es prevea que començaren en 2009, les obres no varen començar fins a 2012 per disputes laborals i a unes estimacions de costs superiors a les previstes.[26] Els treballadors varen completar el proyecte en 2016.

Frederick Oakes Sylvester, The Bridge, 1903, Museu d'Art de Sant Luis
  • El pintor Frederick Oakes Sylvester va usar el pont com a motiu del seu quadro The Bridge de 1903, expost en el Museu d'Art de Sant Luis.
  • El pont Eads és el tema central de l'intriga del segon àlbum d'aventures de Lucky Luke, "El pont sobre el Mississipi", en el que el protagoniste de l'aventura tira una mà a James B. Eads per a que puga concloure la construcció del pont.[27]

Referències

  1. ↑ «Context for World Heritage Bridges». International Council on Monuments and Sites. Archivat des d'el original, el 9 de juny de 2007. Consultat el 6 de febrer de 2007.
  2. ↑ 2,0 2,1 Butler WP(2004).«Caisson disease during the construction of the Eads and Brooklyn Bridges: A review».Undersea Hyperb Med.31(4)
    445–59.Consultat el 19 de juny de 2008.
  3. ↑ «James B. Eads and His Amazing Bridge at St. Louis». National Park Service. Consultat el 19 de març de 2007.
  4. ↑ Woodward, C. M. (1881). A History of the St. Louis Bridge, St. Louis: G. I. Jones.
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 5,5 5,6 5,7 Shepley, Carol Ferring (2008). Movers and Shakers, Scalawags and Suffragettes: Tals from Bellefontaine Cemetery, St. Louis: Missouri History Museum.
  6. ↑ Condit, Carl W.. “Sullivan's Skyscrapers as the Expression of Nineteenth Century Technology”. Technology and Culture 1 (1): 78–93. doi:10.2307/3100790.
  7. ↑ «Metals history».
  8. ↑ Tens que especificar urlarchiu = i fechaarchiu = al usar {{cita web}}.DeLony, Eric. «Context for World Heritage Bridges». Consell Internacional de Monuments i Llocs. Archivat des d'el original, el 21 de febrer de 2005. Consultat el 6 de febrer de 2007.
  9. ↑ 9,0 9,1 Butler, WP. “Caisson Disease During the Construction of the Eads and Brooklyn Bridges: A Review”. Undersea and Hyperbaric Medicine 31 (4): 445–59. PMID 15686275.
  10. ↑ Tens que especificar urlarchiu = i fechaarchiu = al usar {{cita web}}.«James B. Eads and His Amazing Bridge at St. Louis». Servici de Parcs Nacionals. Archivat des d'el original, el 10 d'agost de 2007. Consultat el 19 de març de 2007.
  11. ↑ Tens que especificar urlarchiu = i fechaarchiu = al usar {{cita web}}.«'Test Elephant' Proves Eads Bridge Is Safe». This Day In History. History Channel. Archivat des d'el original, el 24 de setembre de 2015. Consultat el 27 de maig de 2014.
  12. ↑ Tens que especificar urlarchiu = i fechaarchiu = al usar {{cita web}}.«St. Louis People 365». Archivat des d'el original, el 18 de juliol de 2011. Consultat el 17 de setembre de 2008.
  13. ↑ Jackson (2006), p. 199.
  14. ↑ The St. Louis Bridge – Description of the Great Roadway Across the Father of Waters The World's Eighth Wonder, New York Claves, p. 4.
  15. ↑ (1895) St. Louis Up To Dona't: The Great Industrial Hive of the Mississippi Valley. Richly Endowed by Nature as a Port of Entry, a Manufacturing Centre, and a Plau of Residence. A Glance at Her History, a Review of Her Commerce, and a Description of Her Leading Business Enterprises; With Illustrations of Her Public and Commercial Buildings and Plaus of Interest, St. Louis: Consolidated Illustrating Company.
  16. ↑ "Past & Repast= The History and Hospitality of the Missouri Governor's Mansion", Missouri Mansion Preservation, Inc., 1983.
  17. ↑ 17,0 17,1 Jackson (2006), p. 224.
  18. ↑ “Cereal Architecture: Clapix-Nineteenth-Century Grain Palaces and Crop Art.” . Perspectives in Vernacular Architecture 10 (10): 269–82.
  19. ↑ «[[[:Plantilla:NHLS url]] NHL Nomination for Eads Bridge]». National Park Service. Consultat el 27 de giner de 2016.
  20. ↑ Tens que especificar urlarchiu = i fechaarchiu = al usar {{cita web}}.«TRRA History». Terminal Railroad Association of St. Louis. Archivat des d'el original, el 12 d'octubre de 2008. Consultat el 9 d'abril de 2008.
  21. ↑ 21,0 21,1 Tens que especificar urlarchiu = i fechaarchiu = al usar {{cita web}}.«Visitors Guide to the Eads Bridge». Archivat des d'el original, el 2 de novembre de 2016. Consultat el 23 de febrer de 2019.
  22. ↑ National Transportation Safety Board (8 de setembre de 2000). Marine Accident Report: Ramming of the Eads Bridge by Barges in Tow on the M/V Anne Holly with Subsequent Ramming and Near Breakaway of the President Cassino on the Admiral, St. Louis Harbor, Missouri, April 4, 1998, Washington, DC: National Transportation Safety Board.
  23. ↑ «Restoration of Iconic Eads Bridge Crossing Mississippi River in St. Louis, MO». Consultat el 12 de giner de 2025.
  24. ↑ Eads Bridge rehab project celebrated; span is called a national treasure, St. Louis Post-Dispatch.
  25. ↑ Tens que especificar urlarchiu = i fechaarchiu = al usar {{cita web}}.«Region Celebrates Eads Bridge Rehabilitation». Archivat des d'el original, el 1 de novembre de 2020. Consultat el 30 d'octubre de 2020.
  26. ↑ «Rehab of Eads Bridge helps extend its life beyond 2 centuries». Consultat el 12 de giner de 2025.
  27. ↑ Morris (2000). El pont sobre el Mississipi (Lucky Luke) (en és). ISBN 9788434501768.

Enllaços externs


Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Pont_Eads&oldid=1166610»