Anar al contingut

Ploma de vol

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Ploma de vol
Milano real (Milvus milvus) en vol, exhibint les rémiges i les rectrices.

Les plomes de vol són les plomas llargues, dures, de forma asimètrica, pero simétricament iguals, ubicades en les ales o en la coa d'un au; mentres que les de les ales reben el nom de remeras o rémiges (del llatí remex, -igis: remero), aquelles situades en la coa són cridades timoneras o rectrices (del llatí rectrix, -icis: directora). La seua funció primària és la d'ajudar en la generació d'espente i sustentació, permetent d'esta manera el vole. Les plomes de vol d'algunes aus es desenrollen per a realisar funcions adicionals, generalment associades en desplegaments territorials, rituals de corteig o métodos d'alimentació. En algunes espècies, estes plomes han evolucionat en plomes llargues i cridaneres usades en el desplegament de cortejos, mentres que en unes atres varen crear un sò durant el desplegament de vol.

Diminutes endentaduras situades en la vora de les seues rémiges ajuden a les lechuzas a volar silenciosament (per a poder caçar en més èxit), mentres que les rectrices extra dures dels pardals carpinteros els ajuden a trepar troncs d'arbres com si foren martells. Inclús aquelles aus incapaces de volar conserven les seues plomes de vol, encara que a voltes en formes radicalment modificades.

La muda de les plomes de vol pot causar-los sérios problemes a les aus, ya que pot perjudicar la seua habilitat de vol. Diferents espècies han desenrollat vàries estratègies per a sobrellevar açò, com abandonar d'una volta les seues plomes de vol (i d'esta manera convertir-se en aus incapaces de volar per un periodo de temps relativament curt) per a estendre la muda per un periodo de varis anys.

Rémiges

Diagrama en la posició de les plomes de vol en l'ala.
Estructura occipital d'un ala de pardal, indicant l'ubicació de les rémiges.

Les rémiges estan adjuntes a la part d'arrere de l'ala; les plomes d'au estan ficades de manera profunda en els oss. Les rémiges de les aus són simètriques entre les dos ales, fent joc en gran mida en tamany i forma (llevat en cas de mutació o dany), encara que no necessàriament en disseny.[1][2] Reben diferents noms d'acort a la posició de la seua ala.

Primàries

Les primàries estan conectades a les manus (mà de les aus, composta pel carpometacarpus i la falange); estes són més llargues i més angostes que les rémiges (particularment les adjuntes a la manus), i poden rotar individualment. Les plomes són especialment importants per al aleteo de vol, ya que són la font principal d'espente, i mouen a l'au en l'aire. La major part de l'espente és generat en la carrera descendent del vol. No obstant, en el moviment cap a dalt (quan l'au a sovint mou l'ala prop del seu cos), les primàries estan separades i girades, disminuint la resistència de l'aire mentres continuen intentant proveir més espente.[3] La flexibilitat de les rémiges en els extrems de les ales d'aus d'alt vol també els permet estendre aquelles plomes, que els ajuden a reduir la creació de vórtices en els extrems de les ales, reduint d'esta manera l'arrastre.[4]

Un àguila americana (Haliaeetus leucocephalus) en vole en les primàries esteses per a disminuir l'arrastre i aumentar l'alce.


Les espècies varien alguna cosa en la cantitat de primàries que posseïxen. El número en aus no passeriformes varia generalment entre 9 i 11,[5] pero en macáes, cigonyes i flamencs és de 12,[6] i en esturços de 16.[6] Mentres que la majoria de les passeriformes tenen dèu primàries,[5] alguns solament tenen nou. Aquelles en nou perden la primària més distal (a voltes cridada la remicle) que és típicament molt chicoteta i a voltes rudimentària en les passeriformes.[6]

Les primàries més extremes— aquelles conectades a la falange— són conegudes en ocasions com les pinions.

Secundàries

Plomes primàries (esquerra) i secundàries (dreta) del ratonero comú (Buteo buteo); vore l'orientació asimètrica de les parts inferiors.

Les secundàries estan conectades al cúbito. Estes plomes permaneixen juntes durant el vol (a diferència de les primàries, estes no poden estar individualment separades) i ajuden a proveir elevació a través de la creació de la forma aerodinàmica de l'ala de les aus. Les secundàries tendixen a ser més curtes i més amples que les primàries, en extrems més obtusos (vore l'ilustració). Varien en número de 6 en colibríes fins a 40 en algunes espècies d'albatros.[7] En general, les espècies més grans (i d'ales més llargues) tenen un gran número de secundàries.[7] Les aus de més de 40 famílies no passeriformes semblen estar perdent la quinta ploma secundària de cada ala, lo que es coneix com diastataxis.[8] En estes aus, la quinta série de les plomes secundàries protegides no cobrixen cap remige, possiblement per un gir de la papila de la ploma durant el desenroll embrióico.[8] Els Colimbos, macáes, pelícanos, falcons i àguilas, grullas, zarapicos, gavines, loros i lechuzas formen part de les famílies a les que els falta esta ploma.

Terciarias

Les terciarias estan conectades al húmer en algunes espècies. Estes "verdaderes" terciarias elongadas actuen com una coberta protectora per a la totalitat o part de les primàries i secundàries, per lo que no són considerades com a plomes de vol.[9] No obstant, moltes autoritats es referixen a les terciarias com les més curtes, i les consideren més simètriques que les secundàries de les passeriformes (que realisen la mateixa funció que les terciarias verdaderes més simètriques) en un esforç de distinguir-les de les atres secundàries.

Emarginación

Les primàries més extremes de les aus d'alt vol, en particular de rapa, són a sovint angostes en la vora de les plomes. Estes plomes són nomenades corts o emarginaciones depenent del grau del seu inclinament.[8] Una emarginaació és un canvi gradual, i pot ser trobada en qualsevol costat de la ploma. Un tall és un canvi abrupte, i es troba solament en la vora més ampla d'una rémige. La presència de corts i emarginacions crea buits en els extrems de les ales; l'aire és forçat a través d'estos buits, incrementant la generació d'alce.[10]

Álula

Artícul principal → Álula.
Un ánade real (Anas platyrhynchus) mascle aterrisant. Es pot observar el desplegament del álula.

Les plomes del álula no se solen considerar plomes de vol en sentit estricte; encara que són asimètriques, carixen de la llongitut i rigidea que solen posseir les plomes de vol verdaderes. No obstant, les plomes del álula ajuden a l'au a frenar el vol. Estes plomes estan unides al "polze" de l'au i normalment permaneixen alineades contra la vora anterior de les ales, de la mateixa manera que en l'ala d'un avió, permetent a l'ala conseguir un major àngul d'atac —i aixina d'esta manera es sustenta— sense que resulte en una entrada en pèrdua. Manipulant el seu polze per a crear un buit entre el álula i el restant de l'ala, un au pot evitar entrar en pèrdua quan vola a baixes velocitats o està aterrisant.[8]

Vore també

Notes

  1. ↑ Trail 2001, p. 8
  2. ↑ (1991).«Patterns of Fluctuating Asymmetry in Avian Feather Ornaments: Implications for Models of Sexual Selection».245(1312)
    1-5.
  3. ↑ Ehrlich et al. 1994, p. 219
  4. ↑ Ehrlich et al. 1994, p. 79
  5. ↑ 5,0 5,1 Jenni & Winkler 1994, p. 7
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 del Clot, Elliott & Sargatal 1992, p. 37
  7. ↑ 7,0 7,1 Sibley 2001, p. 17
  8. ↑ 8,0 8,1 8,2 8,3 Campbell & Lack 1985, p. 656
  9. ↑ Ferguson-Lliges & Christie 2001, p. 27
  10. ↑ Trail 2001, p. 6

Referències

  • Campbell, Bruce & Lack, Elizabeth, eds. (1985), A Dictionary of Birds, Carlton, England: T and A D Poyser, ISBN 0-85661-039-9
  • del Clot, Josep; Elliott, Andrew & Sargatal, Jordi, eds. (1992), Handbook of the Birds of the World, Volume 1: Ostrich to Ducks. Lynx Edicions. ISBN 84-87334-10-5
  • Grubb, T. C. (1989), "Ptilochronology: feather growth bars as indicators of nutritional status.", Auk 106: 314–320
  • del Clot, Josep; Elliott, Andrew & Sargatal, Jordi, eds. (1997), Handbook of the Birds of the World, Volume 4: Sandgrouse to Cuckoos. Lynx Edicions. ISBN 84-87334-22-9
  • del Clot, Josep; Elliott, Andrew & Christie, David, eds. (2004), Handbook of the Birds of the World, Volume 9: Cotingas to Pipits and Wagtails. Lynx Edicions. ISBN 84-87334-69-5
  • Ehrlich, Paul R.; Dobkin, Darryl A. & Wheye, Darryl et al. (1994), The Birdwatcher's Handbook, Oxford University Press, ISBN 0-19-858407-5
  • Ferguson-Lliges, James & Christie, David A. (2001), Raptors of the World, London: Christopher Helm, ISBN 0-7136-8026-1
  • Forsman, Dick (1999), The Raptors of Europe and the Middle East, London: T and A D Poyser, ISBN 0-85661-098-4
  • Jenni, Lukas & Winkler, Raffael (1994), Moult and Ageing of European Passerines, London: Academic Press, ISBN 0-12-384150-X
  • Paulson, Dennis (2005), Shorebirds of North America, London: Christopher Helm, ISBN 0-7136-7377-X
  • Shawkey, Matthew D.; Beck, Michelle L. & Hill, Geoffrey E. (2003), "Use of a gel documentation system to measure feather growth bars.", J. Field Ornithol. 74 (2): 125–128
  • Sibley, David (2001), The Sibley Guide to Bird Life & Behaviour, London: Christopher Helm, ISBN 0-7136-6250-6
  • Trail, Pepper (2001), Wing Feathers, U.S. Fish and Wildlife Service. Retrieved on 2007-05-22


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Ploma_de_vol&oldid=1444111»