Placa fotogràfica
Una placa fotogràfica (del anglés Photographic plate; i este del francés Plaque photographique) és un soport fotogràfic constituït per una làmina de vidre recoberta d'una emulsió sensible a la llum.
Les plaques de vidre varen ser utilisades com a soport abans que la película fotogràfica. S'aplicava una emulsió sensible a la llum a una placa de vidre. Esta forma de material fotogràfic va desaparéixer del mercat de consum en gran mida en els primers anys de el XX ya que es va introduir l'us de películes que presentaven menor fragilitat i atres ventages. No obstant, les plaques fotogràfiques varen continuar utilisant-se per la comunitat astronòmica professional fins a l'última década de el XX, ya que estes plaques poden quedar impressionades en l'orde del 2% de la llum rebuda i oferixen un alt grau de resolució.
Les plaques de cristal oferien una calitat superior a les películas en alguns camps d'investigació ya que eren més estables i menys propenses a doblar-se o distorsionar-se, especialment en els formats de gran tamany per a obtindre imàgens d'un ampli camp.
Història
En els començos de la fotografia s'ampraven les plaques humides al colodión: el fotógraf tenia que preparar sobre el terreny, és dir, distribuir correctament l'emulsió fotogràfica sobre el vidre en el moment d'us. Despuix els germans Lumière varen inventar la placa seca, que va ser substituïda poc a poc des de principis de el XX per la película, que anava acompanyada sempre en un paper de base, fins que George Eastman va comercialisar la película de celuloide.
Els formats més comuns empleats en les plaques eren: 24 × 30 cm, 18 × 24 cm, 13 × 18 cm, 9 × 12 cm, 6 × 9 cm i 4,5 × 6 cm.
L'us de plaques fotogràfiques en l'investigació astronòmica s'ha reduït significativament des de la década de 1980, substituït pels dispositius digitals en CCD ya que les cambres en CCD tenen vàries ventages sobre plaques de vidre: alta eficiència, una resposta llineal a la llum i major simplicitat en l'adquisició i processament. No obstant, encara els majors formats de CCD com per eixemple de 8192x8192 píxels no tenen l'àrea de detecció i resolució de les fotografies de les plaques, lo que ha obligat a que les cambres modernes utilisen conjunts de chips CCD.
- Plaques fotogràfiques en 9x12cm del canal central d'Estocolm en el hivern de 1905
-
Placa en negatiu -
Placa en positiu -
Fotografia del canal en paper
Usos científics
Astronomia
Numeroses exploracions astronòmiques es varen fer per mig de plaques com per eixemple la Sky Survey (TPV) de la década de 1950 realisada pel Observatori del Monte Colomer, el seguiment de TPV-II i uns atres. Per un atre costat existixen varis observatoris que disponen d'archius de plaques que s'utilisen principalment per a l'investigació històrica de les estreles, com l'Harvard College Observatory i l'Observatori de Sonneberg.
Diversos objectes del sistema solar varen ser descobertes per mig de l'us de plaques fotogràfiques en substitució dels métodos visuals. Aixina el descobriment de planetes menors usant plaques, va ser iniciat per Max Wolf en el seu descobriment de 323 Brucia en 1891. El primer satèlit natural que es va descobrir per mig de plaques va ser Phoebe en 1898. Plutó va ser descobert usant plaques en un microscopi de parpadeo i la seua lluna Caronte va ser descoberta en examinar cuidadosadament una protuberància en l'image de Plutó obtinguda en una placa.
Vàries institucions estan creant archius de preservar les plaques originals, evitant la pèrdua de valioses senyes astronòmiques històrics.
Física
Les plaques varen ser també una ferramenta important en l'investigació primerenca de la física d'alta energia en quedar ennegrides per la radiació ionisant. Per eixemple, Victor Franz Hess va descobrir la radiació còsmica en la década de 1910 analisant els rastres en les plaques fotogràfiques que va pujar a altes montanyes o a majors altures en l'atmòsfera per mig de l'us de globos.
En 1896 Henri Becquerel va descobrir casualment que la pechblenda (una sal d'urani) emetia espontàneament unes radiacions que impressionaven les plaques fotogràfiques.
En referència a l'aplicació mèdica es varen utilisar les plaques de vidre en els inicis posat que Röntgen es percató del seu descobriment en notar que s'havia velat el seu material fotogràfic; no obstant, de la mateixa manera que la fotografia, va ser evolucionant para despuix utilisar una Película Radiogràfica.
Image mèdica
La sensibilitat de certs tipos de plaques fotogràfiques a les radiacions ionisants, per lo general rajos X també es pot aplicar en image mèdica i aplicacions de la ciència de materials encara que s'han substituït en gran mida en les imàgens computarisades produïdes per mig de l'us de radiofármacos o trazadores en amprar tècniques com l'image per resonància magnètica o la tomografía.
Vore també
Referències
- Peter Kroll, Constanze La Dous, Hans-Jürgen Bräuer: "Treasure-Hunting in Astronomical Plate Archives". (Proceedings of the International Workshop held at Sonneberg Observatory, March 4 to 6, 1999.) Deutsch Herri Verlag, Frankfurt am Main (1999), ISBN 3-8171-1599-7
- Este artícul conté una traducció derivada de «Placa fotográfica» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.