Película fotogràfica
La película fotogràfica és un mig de gravació sensible a la llum usat per una cambra analògica. El terme es deriva del significat original del vocablo «película» com una capa prima sobre un atre material. Es tracta d'una superfície transparent, en la majoria dels casos flexible, recoberta d'una prima capa d'emulsió fotogràfica formada per gelatina, en la que s'introduïx una substància sensible a la llum, com el bromur d'argent.
Els cartuchos de película que s'introduïxen en les cambres es diuen rolls o carrets.
Procés
[editar | editar còdic]Originalment, la capa fotosensible es confeccionava de celuloide, pero en l'actualitat es fabrica d'acetat de celulosa o uns atres plàstics com el polièster. Les més modernes són d'halurs d'argent, en un tamany variable de partícula (granularitat) que afecta a la sensibilitat de la película i les característiques de l'image final. Quan esta emulsió és somesa a una exposició controlada de llum o un atre tipo de rajos —generalment a través d'un conjunt de lents (objectiu)—, l'image queda impresa en la película de forma molt tènue, rebent el nom d'image latent. Per a obtindre una image inalterable en futures exposicions a la llum —l'image fotogràfica o instantànea fotogràfica—, se li apliquen a la película una série de processos químics, en un procés cridat revelat fotogràfic, que amplifica l'image existent i estabilisa l'image. La película fotogràfica és, a la seua volta, la base per al procés fotogràfic conegut com fotografia química, el procés convencional per a la creació d'imàgens, antecessor a la fotografia digital.
La fotografia en blanc i negre usa una sola capa d'emulsió en halurs d'argent, mentres que les películes en color usen com a mínim tres capes.
Tipos de películes i usos
[editar | editar còdic]Potser una de les decisions més crítiques a el hora de fer una fotografia siga l'elecció de la película. ¿Cóm saber com, d'entre totes les películes disponibles, és la que millor s'adaptarà a les nostres necessitats? Per a respondre a esta pregunta devem conéixer les característiques de les distintes emulsions fotosensibles disponibles en el mercat, i para quins fins han segut desenrollades.
Una primera divisió de les películes fotogràfiques es fa en funció del tipo d'emulsió, i per tant del tipo d'image que s'obté despuix del seu revelat. Segons este criteri les películes poden ser:
- Negatiu en blanc i negre (B/N) (que a la seua volta pot ser ortocromática o pancromàtica), s'obté una image en tons grisos inversa de l'original, açò és, les llums del motiu són grisos obscurs o negres i les ombres del motiu són grisos clars o blancs en el negatiu. La película ortocromática és sensible a tot l'espectre llevat el color roig. La película pancromàtica és sensible a tots els colors de l'espectre visible.
- Negatiu en color, s'obté una image en els colors complementaris dels originals.
- Negatiu Infrarrojo en blanc i negre, registra a les llongituts d'ona entre 700 i 1200 nanómetros de l'espectre en utilisar un filtre IR davant de l'objectiu el qual evita l'ingrés de la radiació ultravioleta i la radiació de l'espectre visible (en forma total o parcial). Són característics tons de blanc per als verts, negres per als blaus, i variacions de grisa per a atres colors.
- Diapositiva en blanc i negre (casi en desús), s'obté en la película una image en tons grisos del mateix valor que en el motiu original, açò és, les llums corresponen a grises clars i blancs mentres que les ombres són grises obscurs i negres
- Diapositiva en color, s'obté una image en els mateixos colors que els de el motiu original.
- Diapositiva infrarroja és una película sensible al vert, roig i al infrarrojo. Per este motiu, les superfícies que emeten radiació infrarroja es reproduïxen en roig, mentres que el blau es reproduïx com a tal, si be en major intensitat. Originalment dissenyada en fins militars té variades aplicacions en fotografia científica.
- Película lith o película de llínea és una película negativa de molt alt contrast, puix solament reproduïx blancs i negres. Té interés en la reproducció de documents, serigrafía i en l'elaboració de diapositives en esquemes o gràfics, ademés de la seua aplicació en fotografia creativa.
Les películes en color (tant negatives com a diapositives) presenten una característica adicional, esta és, el seu equilibrat al blanc.
Lo que nosatres cridem llum blanca no és més que el resultat de l'adició de les diferents llongituts d'ona que formen l'espectre visible. La llum del sol no produïx el mateix blanc que la llum d'una vela. Esta última, per la seua temperatura, té major cantitat de radiació en la banda del roig per lo que el resultat és una llum més càlida. En realitat, és el nostre cervell el que interpreta una llum determinada com a blanca independentment de que el seu orige siga el blau del cel, un fluorescent o una llàntia de tungsteno. Pero d'una forma objectiva cada una d'estes fonts té una temperatura de color diferent, que s'expressa en kelvins (K).
L'emulsió fotogràfica no és capaç d'interpretar els colors tal i com ho fa el nostre cervell, per lo que en ella s'impressionarà la combinació de colors que existixca en realitat producte de les llongituts d'ona que reflectixca o emeta cada cos. Per això, si la font de llum blanca és el cel blau, la fotografia tendirà a quedar azulada, mentres que si la font de llum és una llàntia quedarà anaranjada. Per a evitar este efecte, les películes en color s'equilibren a una temperatura de color específica, açò és, es calibren per a un blanc determinat a partir del com obtindrem tota la gama tonal.
És evident que produir películes per a cada una de les diferents fonts d'allumenament possibles no seria possible ni rendable, per lo que l'indústria fotogràfica ho ha simplificat als dos tipos d'allumenament més freqüents:
Películes de llum de dia equilibrades a 5.600 K que és la temperatura mija de la llum solar al migdia.
Películes de llum de tungsteno, açò és, per a allumenament en llànties fotogràfiques, equilibrades a 3.200 K si és de tipo A i a 3.400 K si és de tipo B. En general est és el tipo de película que s'amprava quan es realisa fotografia en interiors sense flash i la font de llum és una pera incandescent.
Per al restant de les situacions fotogràfiques es poden utilisar els següents filtres correctors del color, depenent de la película que es vaja a amprar:
Película llum dia en allumenament de tungsteno Filtre 80A Película llum dia en allumenament halógena Filtre 80B Película llum dia en allumenament fluorescent Filtre Magenta Película llum de tungsteno B en llum dia Filtre 85B
Les emulsions fotogràfiques també es poden classificar d'acort a un nou paràmetro. Est és la sensibilitat. La sensibilitat d'una película fotogràfica és la cantitat de llum en la que la seua emulsió fotosensible reacciona. Algunes marques fotogràfiques parlen de E.I., açò és Exposure Index o Índex d'Exposició.
L'índex d'exposició o sensibilitat d'una película s'indica per mig d'una escala de sensibilitat fotogràfica. Existixen diferents escales: ASA, DIN, ISO o GOST(escala soviètica actualment en desús).
El que una emulsió siga més o menys sensible depén del tamany dels grans de halurs fotosensibles. De modo que quan el tamany dels grans és gran, major és l'àrea que ocupa cada partícula, per lo que una menor cantitat de fotons que incidixca contra l'emulsió serà suficient per a produir l'image latent, en lo el resultat serà un temps d'exposició més breu.
Les películes es classifiquen en funció de la seua sensibilitat de la següent manera:
de sensibilitat baixa (o películes llentes): des de ISO 6 fins a ISO 64. Posseïxen un gra extremadament fi i una escala tonal molt àmplia. Permeten fer grans ampliacions sense que el gra siga perceptible. Estes películes s'ampren quan es requerix un gran detall en l'image, en objectes estàtics i quan hi ha bo allumenament o quan són possibles llargues exposicions en trípode. Películes ultra llentes, habitualment ISO 6 són aquelles empleades per a copiat per contacte.
De sensibilitat mija: des de ISO 100 fins a ISO 200. Solen considerara com a sensibilitats tot-terreny, per lo que són les més usades. Tenen una àmplia escala tonal i permeten ampliacions de fins a 30 cm x 40 cm en gra a penes perceptible.
de sensibilitat alta (o películes ràpides): des de ISO 400 fins a ISO 3200. Presenten un baix contrast. El gra és gros i evident en les ampliacions per lo que l'image pert definició. S'utilisen en fotografies d'acció a on es requerixca congelar el moviment o en situacions d'escàs allumenament.
Podem afirmar com a regla general que quanta major sensibilitat tinga la película més baix serà el seu contrast, pero existixen casos especials a on l'emulsió ha segut dissenyada per a propòsits específics a on tant la forma en la que produïxen densitat com el color de la base de celuloide afecten el contrast final de la còpia ( en el cas de les películes de baix contrast, poden posseir soports grocs i alcançar baixes densitat màximes, les d'alt contraste soports blaus i alcançar altes densitat màximes).
Un atre concepte important associat a les películes és la latitut d'exposició, o lo que és lo mateix, el marge d'error en l'exposició que permet una emulsió, donant resultats acceptables. Les películes més sensibles tenen major latitut que les menys sensibles. Sobre les diferents emulsions les que presenten major latitut són les películes negatives de blanc i negre (fins a 2 diafragmes en alguns casos), seguides per les negatives de color (1 diafragma com a màxim), sent les de menor latitut les diapositives en a penes 1/2 i inclús 1/3 diafragma. El resultat és que, usant diapositiva el fotógraf té un control molt exhaustiu de la saturació de color en els mandos de la cambra sense necessitat d'entrar en el quarto obscur, pero qualsevol error en el càlcul de l'exposició tirarà a perdre la pren. Pel contrari l'us de película negativa o de B/N permet una certa flexibilitat en el càlcul de l'exposició en la pren.
En elegir una película és fonamental saber qué utilitat li anem a donar a l'image que obtingam. En molts casos, i davant una situació lluminosa perfectament controlada, est serà el factor discriminatori primordial a el hora de seleccionar una emulsió.
La película negativa o de B/N nos servirà, bàsicament, per a obtindre un positiu en paper, útil per a l'ilustració de treballs i publicacions. La principal ventaja del negatiu en B/N és la seua facilitat de processat en un laboratori caser, lo que es traduïx en la seua immediatea. Per un atre costat, durant el positivado (i sense contar en un laboratori professional) es poden realisar gran cantitat de manipulacions, des d'enquadraments selectius fins a eliminació de fondos, lo que permet obtindre imàgens d'enorme impacte visual.
D'un negatiu en color es poden obtindre còpies en paper tant en color com en B/N, també és possible obtindre diapositives, pero és un procés costós i no sempre d'una calitat satisfactòria. El seu revelat és relativament senzill, no obstant, el positivado en un laboratori caser és molt manco cómodo, puix al fet de tindre que treballar casi en completa obscuritat cal afegir que les més mínimes variacions en les temperatures dels líquits de revelat produïxen greus alteracions del color, tant en el negatiu com en el positiu.
La diapositiva permet la seua proyecció, per lo que és útil en conferències i classes, permet obtindre d'ella còpies en paper d'alta calitat tant en color com en B/N, es poden fer duplicats d'elles fàcilment, i és el material fotogràfic que requerixen les imprentes per a realisar reproduccions en color de calitat. El seu revelat no presenta especials dificultats, sempre i quan tingam un control rigorós de la temperatura. Per últim, es podria afegir que són fàcils d'archivar i de transportar.
Vore també
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Película fotográfica» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.