Anar al contingut

Percepció del temps

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Rellonge bla
Rellonge dissenyat segons un quadro oníric de Salvador Dalí. En els somis el temps sembla transcórrer de forma diferent.[1]

L'estudi de la percepció del temps, cronocepción o percepció temporal és un camp dins de la psicologia, la llingüística cognitiva[2] i la neurociencia que es referix a l'experiència que una persona té del temps. Esta experiència subjectiva del temps, sentit del temps o consciència del temps es medix per cóm la persona percep la duració d'un interval de temps en el que no hi ha acontenyiments, i també per la seua percepció del devindre dels acontenyiments quan n'hi ha.[3][4]

L'interval de temps percebut entre 2 events successius es denomina duració percebuda. Encara que no és possible que una persona experimente cóm una atra percep el temps, la percepció es pot estudiar i inferir objectivament a través d'una série d'experiments científics.

La percepció del temps és una construcció del cervell que és manipulable externament i pot ser alterada en determinades circumstàncies. Algunes ilusions temporals posen de manifest els mecanismes neuronals que subyacer en la percepció del temps.

Els antics grecs varen reconéixer la diferència entre el temps cronològic (cronos) i el temps subjectiu (kairos).

Karl Ernst von Baer va realisar un treball pioner sobre la percepció del temps, que resalta les diferències particulars de les espècies.[5]

Teories

La percepció del temps generalment es classifica en 3 rancs distints, perque es processen diferents rancs de duració en distintes àrees del cervell:[6]

  • Temporisació de subsegundos o temporisació de milisegons
  • Temporisació d'intervals o temporisació de segons a minuts
  • Temporisació circadiana (Llatíː circa dia, prop d'un dia; vore Ritmes circadianos)


Existixen moltes teories i models computacionals per als mecanismes cerebrals de percepció del temps. William J. Friedman (1993) va contrastar dos teories del sentit del temps:[7][8]

  • El model de força de la memòria del temps. Esta teoria postula un rastre de memòria que persistix en el temps, pel qual un podria estimar cuán vell és un recort (i, per lo tant, quant temps fa que va ocórrer l'event recordat) a partir de la força del rastre. Esta teoria entra en conflicte en el fet de que els recorts d'events recents poden desvanir-se més ràpidament que els recorts més lluntans.
  • El model d'inferència sugerix que el moment en que es va produir l'event que es recorda es deduïx de l'informació sobre les relacions entre eixe event i uns atres la data del qual o hora es coneix.

Una atra hipòtesis postula que, de forma subconscient, el cervell conta "polsos" durant un interval específic, funcionant com un cronómetro biològic. Esta teoria propon que el cervell pot eixecutar múltiples cronómetros biològics de forma independent segons el tipo de tasques que està seguint. La font i la naturalea d'estos "polsos" no està clara.[9] Són encara una metàfora la correspondència de la qual en l'anatomia o la fisiologia del cervell es desconeix.[10]

Perspectives filosòfiques

El present enganyós és la duració del temps en el que s'experimenta un estat de consciència com si s'estiguera en el presente. El terme va ser introduït per primera volta pel filòsof ER Clay en 1882 (E. Robert Kelly), i va ser desenrollat per William James. James va definir el present enganyós com «el prototip de tots els temps concebuts ... la curta duració de la que som conscients de forma immediata i constant». En l'obra Pensament científic (1930), CD Broad va profundisar en el concepte de present enganyós i va postular que podria considerar-se com l'equivalent temporal d'una senya sensorial (és dirː en l'oït escoltem la paraula «tres»; això és una senya; en la vista veem el nom «Ana», una atra senya; en el present enganyós suministrem al nostre cervell senyes sobre el pas del temps).

Edmund Husserl va utilisar una versió del concepte en les seues obres i Francisco Varela la va tractar més a fondo basant-se en els escrits de Husserl, Heidegger i Merleau-Ponty.

Encara que la percepció del temps no està associada en un sistema sensorial específic, els sicòlecs i neurocientífico sugerixen que els humans tenen un sistema, o varis sistemes complementaris, que governen la percepció del temps.[11] La percepció del temps és manejada per un sistema altament distribuït que involucra la corfa cerebral, el cerebel i els ganglis basals. Un component particular, el núcleu supraquiasmático, és responsable del ritme circadià (o diari), mentres que atres grups de cèlules semblen ser capaces d'una temporisació més curta (ultradiano). Existix alguna evidència de que neurones dedicades processen duració molt curtes (milisegons) en parts sensorials primerenques del cervell.[12][13]

Warren Meck va idear un model fisiològic per a la mida el pas del temps. Va trobar que la representació del temps és generada per l'activitat oscilatòria de les cèlules en la corfa cerebral superior. La freqüència d'estes cèlules és detectada per atres cèlules en el cos estriado dorsal en la base del prosencèfal.

El model de Meck va definir separadament els conceptes de temps explícit i temps implícit. El temps explícit és quànt estima la persona que dura un estímul. El temps implícit és quànt estima la persona que queda per a un event imminent que s'espera que ocórrega en un futur propenc.

Estes dos estimacions de temps no involucren les mateixes àrees neuroanatómicas. Per eixemple, el temps implícit a sovint es calcula per a portar a terme una tasca motora (com agarrar un objecte que cau), que involucra el cerebel, la corfa parietal esquerra i la corfa premotora esquerra. El temps explícit a sovint involucra l'àrea motora suplementària i la corfa prefrontal dreta.[10]

Una persona pot considerar simultàneus 2 estímuls visuals que ocorren en moments distints si estan separats per menys de 6 milisegons.[14][15] Per eixemple, una lucecita roja s'encén a les 11ː26ː34ː726 i una verda pròxima, a les 11ː26ː34ː728 (separació de 2 milisegons). La persona que les està mirant pot percebre que s'han encés al mateix temps.

En el seu popular ensage Temps cerebral, David Eagleman explica que diferents tipos d'informació sensorial (auditiva, tàctil, visual, etc.) són processats a diferents velocitats per diferents arquitectura neuronals. El cervell deu deprendre a superar estes disparitats de velocitat si vol crear una representació temporalment unificada del món exterior:

si el cervell visual vullgues que els acontenyiments siguen correctes en el temps, només té una opció: esperar a que aplegue l'informació més llenta. Per a això, deu esperar aproximadament una dècima de segon. En els inicis de la televisió, els ingeniers es preocupaven per mantindre sincronisades les senyals d'àudio i vídeo. Llavors varen descobrir accidentalment que tenien uns cent milisegons de marge: Mentres les senyals aplegaren dins d'eixe marge, els cervells dels teleespectadors les resincronizarían automàticament. Este breu periodo d'espera permet al sistema visual descontar els diversos retarts imposts per les primeres etapes; no obstant, té l'inconvenient d'espentar la percepció cap al passat. Operar lo més prop possible del present és una clara ventaja per a la supervivència; un animal no vol viure massa llunt en el passat. Per lo tant, la finestra de la dècima de segon pot ser el retart més chicotet que permet a les zones superiors del cervell tindre en conte els retarts creats en les primeres etapes del sistema sense deixar d'operar prop de la frontera del present. Esta finestra de retardo significa que la consciència és retroactiva, incorpora senyes d'una finestra de temps posterior a un succés i oferix una interpretació retardada de lo ocorregut.[16]

Els experiments han demostrat que rates a les que se'ls ha extirpat la corfa per complet poden estimar un interval de temps d'aproximadament 40 segons. Açò sugerix que l'estimació del temps pot ser un procés de baix nivell.

Vore també

Referències

  1. ↑ «[1]». Consultat el 14 de juny de 2023.
  2. ↑ Evans (2013). Language and clave: a cognitive linguistics approach, Cambridge: Cambridge University Press. ISBN 978-1-107-04380-0.
  3. ↑ «[2]», Quartz. Consultat el 2019-03-21.
  4. ↑ «[3]», EurekAlert!. Consultat el 2019-03-21.
  5. ↑ von Baer, Karl Ernst (1862). Welche Auffassung der lebenden Natur ist die richtige? (en de), Berlin: A. Hirschwald.
  6. ↑ «Clave and number: the privileged status of small values in the brain».Frontiers in Integrative Neuroscience.5
    67.doi:10.3389/fnint.2011.00067.
  7. ↑ (1990) About clave: inventing the fourth dimension, Cambridge, Mass.: MIT Press. ISBN 978-0-262-06133-9.
  8. ↑ (1993).«Memory for the clave of past events».Psychological Bulletin.113(1)
    44–66.doi:10.1037/0033-2909.113.1.44.
  9. ↑ «Do Humans Have a Biological Stopwatch?».Smithsonian Magazine.Consultat el 2014-05-01.
  10. ↑ 10,0 10,1 Gozlan. «A stopwatch on the brain's perception of clave». theguardian.com. Guardian News and Mija Limited. Archivat des d'el original, el 2014-01-04. Consultat el 2014-01-04.
  11. ↑ «The evolution of brain activation during temporal processing».Nature Neuroscience.4(3)
    317–23.doi:10.1038/85191.
  12. ↑ «Duration channels mediate human clave perception».Proceedings. Biological Sciences.279(1729)
    690–8.doi:10.1098/rspb.2011.1131.
  13. ↑ «A neural hierarchy for illusions of clave: duration adaptation precedixes multisensory integration».Journal of Vision.13(14)
    4.doi:10.1167/13.14.4.
  14. ↑ Macey, Samuel L. (1994). Encyclopedia of Clave, 1st edició, Routledge Publishing, p. 555. ISBN 978-0-8153-0615-3.
  15. ↑ Brockman, Max (2009). What's Next?: Dispatches on the Future of Science, United States: Vintage Books, p. 162. ISBN 978-0-307-38931-2.
  16. ↑ Eagleman DM. «Brain Clave». Edge Foundation.


Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Percepció_del_temps&oldid=1192188»