Déjà vu

Déjà vu (en francés ‘ya vist’ pronunciat /deʒa vy/ (🔊 escoltar)) és un tipo de paramnesia del reconeiximent d'alguna experiència que se sent com si s'haguera vixcut prèviament.

Història

Este terme va ser creat per l'investigador psíquic francés Émile Boirac (1851-1917) en el seu llibre L'Avenir dones sciences psychiques (El futur de les ciències psíquiques), basat en un ensaig que va escriure mentres estudiava en l'Universitat de Chicago. És el fenomen de tindre la forta sensació de que un event o experiència que es viu en l'actualitat s'ha experimentat en el passat. El sicòlec Edward B. Titchener, en el seu llibre Un llibre de text de Psicologia (1928), explica el déjà vu com causat per una persona que tinga una breu visió d'un objecte o situació, ans que el cervell ha terminat de «construir» una percepció conscient total de l'experiència. Una «percepció parcial» que més vesprada es traduïx en una falsa sensació de familiaritat. Enfocaments científics rebugen l'explicació del déjà vu com «precognición» o «profecia», sino, més be ho expliquen com una anomalia de la memòria, lo que crea una impressió distinta, que una experiència és «recordada». Esta explicació es recolza en el fet de que el sentit de «recort» en el moment és fort en la majoria dels casos, pero que les circumstàncies de l'experiència «anterior» (quàn, on i cóm va ocórrer l'experiència anterior) són incertes o es consideren impossibles de conéixer.

A mida que passa el temps, els subjectes poden exhibir un fort recort de tindre l'experiència «inquietant» del déjà vu, pero poc o cap recort dels detalls dels events o circumstàncies que han segut objecte de l'experiència de déjà vu en sí. Açò pot ser el resultat d'un «solapamiento» entre els sistemes neurològics responsables de la memòria a curt determini i els responsables de la memòria a llarc determini, lo que resulta en supostes memòries dels últims acontenyiments, erròneament sent percebuts com en el passat més lluntà. Una teoria és que els events s'almagasenen en la memòria ans que la part conscient del cervell siquiera haja rebut l'informació i la puga processar. No obstant, esta explicació ha segut criticada, argumentant que el cervell no seria capaç d'almagasenar informació sense una entrada sensorial primer.

Una atra teoria sugerix que el cervell pot processar l'informació sensorial (potser totes les entrades sensorials) com una «memòria en curs», i que, per lo tant, durant l'event en sí un creu que és un recort "fals" del passat. En una enquesta, Brown havia aplegat a la conclusió de que aproximadament dos terços de la població han tingut experiències de déjà vu. Atres estudis confirmen que el déjà vu és una experiència comuna en individus sans, en entre el 31 % i el 96 % de les persones que reporten la mateixa. Per un atre costat, les experiències de déjà vu que són inusualment prolongades o freqüents, o en associació en atres síntomes com a alucinacions, són un indicador de malaltia neurològica o psiquiàtrica.

Generalitats

L'experiència del déjà vu sol anar acompanyada per una convincent sensació de familiaritat i també per una sensació de «sobrecogimiento», «estranyea» o «rarea». L'experiència «prèvia» és en freqüència atribuïda a un somi, encara que en alguns casos es dona una ferma sensació de que l'experiència «va ocórrer autènticament» en el passat.

L'experiència de déjà vu sembla ser molt comuna. En estudis formals, el 60% o més de la població afirma haver-l'experimentat a lo manco una volta. També es troben referències a l'experiència de déjà vu en lliteratura del passat, lo que indica que no és un fenomen nou. Ha segut extremadament difícil invocar l'experiència del déjà vu en el laboratori, per lo que s'han realisat pocs estudis científics. Recentment, els investigadors han trobat formes de recrear esta sensació usant hipnosis.

Vore també

• Anamnesis
• Fenomen
• Precognición
• Psicologia
• Parapraxis
• Vardøger
• Bilocación
• Doppelgänger
• Factor Oz