Parc natural del Peñagolosa

El parc natural del Peñagolosa () és un espai natural protegit espanyol situat entre els térmens municipals de Vistabella del Maestrat, Villahermosa del Riu i Chodos, en l'interior de la província de Castelló, Comunitat Valenciana. Se situa entorn al massiç del mateix nom, que ocupa una superfície de 1094,45 ha, clarament insuficient per a garantisar la preservació d'este massiç montanyós, si tenim en conte que la superfície de la madrilenya Casa de Camp és de 1700 hectàrees.^[1]

Topònim

L'orige del topònim Peñagolosa, es pert en el temps, pero sembla que procedix de l'evolució metatética del terme pinna (montanya) i lucosa (boscós), segons resen alguns documents com el relatiu a la donació de Culla a l'Orde del Temple en 1213. Existixen multitut de vestigis dels pobles que varen morar i varen passar per este lloc; aixina es localisen poblats íberos, restants de calçades romanes i, sobretot, s'aprecien signes manifests del despoblació actual, lo que es traduïx en una pèrdua de valor cultural i històric del conjunt territorial.

Orografia

És un de les fites geogràfiques de la Comunitat Valenciana, convertit en símbol de les terres agrestes de l'interior en agut contrast en les planures llitorals i les valls. Representa una fita de la geografia i el referent cultural arraïlat molt profundament en la tradició valenciana. En els seus 1814 metros, es tracta del segon cim de la Comunitat Valenciana, només llaugerament superada pel Cerro Calderón, en el Javalambre valencià del Racó d'Ademús. Es caracterisa per una orografia abrupta, sobretot en l'alvertent aguaitat a la mar Mediterràneu, dominant les fortes pendents, en angosts i profunts barrancs llaurats sobre els afloraments calizos predominants.

El massiç de Peñagolosa presenta importants aspectes geològics, tals com l'interessant seqüència estratigráfica, representativa de bona part del periodo Cretácico, i les notables traces estructurals i geomorfològics. Entre estos últims destaquen formes típiques de periglaciarisme, aixina com espectaculars formacions càrstiques com el Poljé de Vistabella en el seu engolidor del Quinyó, el Canó del riu Monleón, el riu Carbo i distintes coves d'interés.

El massiç se situa en l'encreuament entre ambients biogeográficos molt diversos. El seu caràcter de transició entre l'interior i la costa, i també entre els sectors norteny i meridional de la Comunitat Valenciana, propicia una extraordinària diversitat de flora i fauna. Esta riquea queda acreixcuda per la forta impronta paisagística dels espessos boscs de les ales en contrast en els rasos dels cims.

Flora

La vegetació que es desenrolla en el massiç varia en funció de l'altitut. Per baix dels 1000 m dominen les formacions vegetals ben estructurades de carrasques (Quercus ilex ssp rotundifolia) i pi carrasco (Pinus halepensis). Per damunt de la cota anterior, les pinades de pi carrasco són substituïts pel pi negral (Pinus nigra) i el pi rodeno (Pinus pinaster), este últim sobre sols descarbonatados. En les zones encara més elevades les pinades estan constituïdes pel pi albar (Pinus sylvestris). En estes altituts és freqüent observar sabinares de sabina albar (Juniperus thurifera), indicatives d'un clima més continental. Els páramo més alts i els cims presenten formacions vegetals pulvinulares d'erizones (Erinacea anthyllis) acompanyades de sabina rastrera (Juniperus sabina). Deu destacar-se, aixina mateix, la presència de teixixc (Taxus baccata), arce orón (Acer opalus subsp. granatense), acebo (Ilex aquifolium) i tila (Tilia platyphyllos), aixina com les interessants formacions de rebollo o roure valencià (Quercus faginea) i melojo (Quercus pyrenaica) sobre sols silíceos. A diferència de lo que succeïx en atres regions d'Espanya, tant en la Comunitat Valenciana com en Aragó, es coneix per rebollo al quejigo, mentres que el rebollo, Quercus pyrenaica, és conegut pel nom de melojo. Les poblacions de melojo del Peñagolosa són de les poques que es troben en la Comunitat Valenciana, existint atres rodals en la serra de Pina de Montalgrao i la serra d'Espadán, tots ells en la província de Castelló. El parc alberga també una de les poblacions més meridionals de nabiu (Vaccinium myrtillus) de la península ibèrica.

Fauna

Entre la fauna associada a este riquíssim ecosistema forestal i als seus escarpes destaca la ornitofauna de grans rapaces diürnes i nocturnes, com l'àguila real (Aquila chrysaetos) i l'àguila perdicera (Hieraetus fasciatus), objecte esta última d'un seguiment específic de les seues poblacions durant els últims anys. També és rellevant la presència del piquituerto (Loxia curvirrostra) i de la chova piquirroja (Pyrrhocorax pyrrhocorax').

Entre els mamífers és important la presència de gat montés (Felis silvestris), cabra montés (Capra pyrenaica), el cabirol, jineta (Genetta genetta) i teixó (Meles meles). Menció a banda mereix la major població valenciana del rat penat troglodita (Miniopterus schreibersii). D'entre la fauna invertebrada descollen les palometes isabelina (Graellsia isabelae) i apolo (Parnassius apollo).

Patrimoni

El Ermitorio de Santuari de Sant Joan Batiste de Peñagolosa i Santa Bàrbara, antic Convent de Cenobitas, està integrat per un conjunt arquitectònic d'estil neoclàssic en orige en el XIV, encara que la Confraria de Sant Joan data del XVII. Tots els anys se celebren events en centre en el Santuari, el més conegut dels quals és l'antiga romeria d'els Peregrins d'Useras.

No menys important és el patrimoni construït vinculat al mig rural tradicional, centrat en els mases i edificacions relacionades, el conjunt de les quals posseïx un gran valor històric i cultural.