Parc Arqueològic de Neápolis
El Parc Arqueològic de Neápolis () és un jaciment arqueològic ubicat en Siracusa, Sicília (Itàlia).
Història
Neápolis
Neápolis va ser un dels cinc districtes de l'antiga ciutat grega de Siracusa —coneguda per això com la ___protected_title_1___— junt en Ortigia, Acradina, Epípolas i Tiche. La colónia va ser originalment fundada en l'illa de Ortigia, en el VIII, i posteriorment es va expandir cap al nort continental. El barri de Neápolis (el nom del qual significa, lliteralment, ___protected_title_2___ en grec) es va desenrollar a partir de el III en una zona que anteriorment havia segut ocupada per necròpolis i pedreres. El tirà Hierón II va fer construir un complex monumental —en un gran teatre com a màxim exponent— per a reafirmar el seu poder personal i el de Siracusa, despuix de la primera guerra púnica (264-241 a. C.).[1]
En l'actualitat el nom de Neápolis es conserva com una de les circumscripcions () de Siracusa, urbanisada a mitan de el XX en els que varen anar terrenys de l'antic districte.[2]
Parc Arqueològic
Les primeres excavacions en l'àrea de Neápolis varen ser realisades en 1840 pel duc de Serradifalco. Els seus treballs varen ser continuats pels arqueòlecs Paolo Orsi i Luigi Bernabò Alquitrà. Este últim, des de la Soprintendenza alle Antichità della Sicília Orientale, va ser qui va desenrollar la creació del Parc Arqueològic entre 1952 i 1955, per a salvaguardar els restants arqueològics del creiximent urbanístic de la moderna Siracusa en eixos anys.[3]
Principals monuments
Sant Nicolás dels Cordeleros i piscina romana
Junt a l'entrada del Parc Arqueològic es troba l'iglésia de Sant Nicolás dels Cordeleros (), dedicada a Nicolás de Bari. Es tracta d'una sola nau rectangular en àbsit semicircular, i portals i finestres estovades. Va ser construïda en el periodo normando (XI), despuix de la dominació àrap de Siracusa. Mostra de la seua importància en eixa época és la celebració, en 1093, del funeral de Jordán de Altavilla, comte de Siracusa i fill de Roger I de Sicília.
L'iglésia va perdre el seu us religiós en l'Edat Mija. En 1577 es va convertir en sèu gremial dels cordeleros (), els qui treballaven en una cova propenca, la Grotta dei Cordari. En 1955, en la creació del Parc Arqueològic, l'antiga iglésia es va adequar com a oficina d'informació per als visitants del recint.
El temple està construït sobre l'anomenada piscina romana, els restants de la qual es conserven en el subsol. Es tracta d'una cisterna, en sostre abovedado sustentat per 14 pilars, que hauria servit com a depòsit d'aigua per a les naumaquias celebrades en al amfiteatre romà de Neápolis.
Teatre grec
El teatre grec destaca per la cávea, una de les més grans construïdes pels antics grecs: té 67 files, dividides en 9 seccions en 8 passadiços. L'edifici va ser modificat pels romans.
Amfiteatre romà
- Artícul principal → Amfiteatre de Siracusa.
L'amfiteatre romà data d'época imperial. Està parcialment excavat en la roca. En el centre de l'àrea hi ha un espai rectangular que va ser usat per a la maquinària escènica.
Altar de Hierón
- Artícul principal → Altar de Hierón.
L'altar de Siracusa va ser construït pel tirà Hierón II entre 241 i 215 a. C. Es creu que estava dedicat a Zeus Eleutherios.[4] En 198 metros de llongitut i 22,8 metros d'esgambi, es considera el major altar conegut de l'Antiguetat.[5] Del monument únicament es conserva la seua gran estructura basamental; el restant va ser desmontant en el XVI i aprofitat com a material de construcció de les fortificacions espanyoles.
Latomías
Les latomías són coves artificials creades per l'explotació de les roques calcáreas com a pedreres, que posteriorment varen ser usades com a presons. La seua data d'excavació s'ha situat al voltant de el V i es creu que estaria relacionada en la necessitat de pedra per a la construcció del barri de Neápolis.
El Parc Arqueològic de Neápolis alberga vàries d'estes antigues pedreres, sent la major la Latomia del Paraís. Situada en el sector occidental del recint, en ella es troben cavitats notables com la «Grotta dei Cordari», la «Grotta del Salnitro» i l'Orella de Dionisio. Les atres latomías de Neápolis són la Latomia dell’Intagliatella i la de Santa Venera, a on destaca l'enorme «Ficus delle Pagode», un eixemplar centenari de ficus macrophylla.
Gruta del Ninfeo
La Gruta del Ninfeo () és una cova artificial situada en la part superior del tossal Temenite, en un terrat rectangular que s'estén per damunt del teatre grec i s'obri en el centre de la paret rocosa. La cova té un sostre abovedado i en el seu interior hi ha una conca rectangular en la que s'arreplega l'aigua —procedent dels aqüeductes Galermi i Ninfeo— que cau en cascada des d'una cavitat ubicada en el fondo de la paret rocosa. El terme ninfeo recorda que la font estava dedicada al cult a les nimfas.
Es creu que el Ninfeo va albergar un santuari de les muses —a modo de Museion— a on els actors es reunien abans d'actuar en el teatre. Esta teoria se sustenta en la troballa d'inscripcions honorarias i de tres estàtues de marbre femenines, identificades en musas, que es conserven en el Museu Arqueològic Regional Paolo Orsi. Junt a la paret de l'entrada hi ha edículos votivos (naiskos) que es varen utilisar per a la pràctica del cult dels héroes.[6]
Via dels Sepulcros
A l'oest de la Gruta del Ninfeo arranca la via dels Sepulcros (), un camí que discorre en trinchera entre parets rocoses a on es troben chicotetes casetes utilisades per a la colocació de plaques votivas i una série d'hipogeus de l'época bizantina.[6] El camí, de 150 metros de llongitut, conduïx al cim del tossal Temenite, a on s'han trobat varis restants arqueològics, entre ells els que s'atribuïxen al Santuari d'Apolo Temenite.[7]
Necròpolis Groticelli i tomba de Arquímedes
Més allà de la latomía de Santa Venera, en l'extrem nordest del parc, es troba la necròpolis Grotticelli. Entre sepulcros grecs, romans i bizantino excavats en la roca destaca especialment un columbario, decorat en columnes dòriques coronades per un frontón en tímpan, esculpidos en la roca. Tradicionalment este sepulcro ha segut identificat, erròneament, com la tomba d'Arquímedes, tractant-se en realitat d'una tomba romana.
Referències
- ↑ Urbanism and Empire in Roman Sicily, Universitat de Texas. ISBN 9781477317228.
- ↑ «Circoscrizione Neapolis». Città vaig donar Siracusa. Ajuntament de Siracusa. Archivat des d'el original, el 20 de decembre de 2018. Consultat el 19 de decembre de 2018.
- ↑ «Syracuse. The monumental zone of the Neapolis». Luigi Bernabò Alquitrà. Consultat el 19 de decembre de 2018.
- ↑ (2003).«El cult a Zeus Eleutherios en época arcaica: lliberació d'esclaus/depenents i constitució de ciutadania».Histoire, espaces et marges de l'Antiquité: hommages à Monique Clavellinera-Lévêque.Presses Universitaires Franc-Comtoises.2
- ↑ «L'Altar. El cas de Siracusa». El llegat de Hipodamos. Consultat el 15 de decembre de 2018.
- ↑ 6,0 6,1 Sicília, Touring Club Italià, p. 596. ISBN 88-365-0350-0.
- ↑ «Siracusa – Teatre Greco: l’eccezionalità». Istituto Nazionale del Dramma Antico (INDA).
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Parque Arqueológico de Neápolis» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.