P Cygni
| Constelació | Cygnus |
| Ascensió recta α | 20h 17min 47,20s |
| Declinació δ | +38º 01’ 59,0’’ |
| Distància | 5000 - 7000 anys llum |
| Magnitut visual | +4,77 |
| Magnitut absoluta | -8,6 |
| Lluminositat | 500.000 - 900.000 sols |
| Temperatura | 18.000 - 19.000 K |
| Massa | 50 - 60 sols |
| Ràdio | 76 sols |
| Tipo espectral | B2 pe |
| Velocitat radial | -8,9 km/s |
| Atres noms | HD 193237 / HR 7763 HIP 100044 / SAO 69773 |
P Cygni (P Cyg / 34 Cygni)[1] és una estrela de la constelació Cygnus, una de les més lluntanes que es poden vore a simple vista, puix es troba una incerta distància entre 5000 i 7000 anys llum del sistema solar.[2] També li la coneix com Nova Cygni 1600.[1]
Història
En 1600, P Cygni va aparéixer com un astre de tercera magnitut en un lloc a on no s'havia observat anteriorment cap estrela. Durant els següents anys, l'estrela va atenuar la seua lluentor i va deixar de ser visible a simple vista, pero va tornar a magnitut +3,5 en 1655. Es va mantindre en dit lluentor fins a 1659, moment en el que de nou es va apagar fins a situar-se per baix de sexta magnitut, tornant a aumentar la seua lluentor en 1665. Despuix de vàries fluctuacions, cap a l'any 1715 es va tornar estable al voltant de magnitut 5, oscilant la seua lluentor entorn a este valor en els últims 200 anys.[3][4]
Característiques
P Cygni és una supergigante o hipergigante de tipo espectral B2 en una lluminositat aproximadament equivalent a 700 000 sols,[2] catalogada com variable blava lluminosa o variable S Doradus. Estes són estreles molt poc freqüents i constituïxen les estreles més lluminoses de la galàxia. Els seus auments de lluentor es produïxen perque l'estrela s'acosta perillosament al llímit de Eddington, lo que fa que la pressió de radiació expulse les seues capes més externes de forma violenta. P Cygni està rodejada per una tènue nebulosa que ha segut creada durant els últims 900 anys per les erupció de l'estrela; també hi ha restants de erupció anteriors que varen tindre lloc fa 2400 i 20 000 anys. L'estrela seguix perdent massa a un ritme extraordinari, 300 millons de voltes major que la pèrdua de massa que experimenta el Sol pel vent solar. El destí d'un objecte tan enorme és fins a cert punt incert; be pot explotar com una lluenta supernova o pot terminar com una hipernova, en a on el núcleu colapsa cap a un forat negre.[5]
S'ha sugerit també que les erupció mencionades poden haver segut causades per la transferència de massa a una hipotètica companyera estelar de també tipo espectral B, que tindria una massa estimada entre 3 i 6 voltes la del Sol.
La matèria que cau cap a l'acompanyant lliberaria energia gravitacional, una part de la qual es traduiria en un aument de la lluminositat. Dita acompanyant ampraria aproximadament 7 anys en completar una òrbita, sent esta molt excèntrica.
Vore també
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «P Cygni» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.