Partit dels Socialistes de Catalunya
El Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC, en català: Partit dels Socialistes de Catalunya) és un partit polític espanyol d'àmbit català i d'ideologia socialdemócrata i catalaniste [1][2] que advoca per un model federal per a Espanya.[3]
Este partit va ser creat el 16 de juliol de 1978 per mig de la fusió dels tres partits socialistes existents durant la Transició espanyola en Catalunya. Des de la seua fundació, el PSC està associat en el Partit Socialiste Obrer Espanyol (PSOE), del que és el partit referent en Catalunya i en qui compartix grup parlamentari en la Corts Generals.
Actualment Salvador Illa és elíder i secretari general del PSC.
Història
[editar | editar còdic]Orígens i fundació
[editar | editar còdic]Despuix de la de la democràcia en Espanya en 1977, el socialisme català es trobava escindit en vàries organisacions. Per un costat, hi havia varis grups de caràcter nacionaliste i progressiste, com el Partit Socialiste de Catalunya-Congrés (antiga Convergència Socialista de Catalunya) i el Partit Socialiste de Catalunya-Reagrupament (anteriorment cridat Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya, liderat per Josep Pallach i que s'havia presentat a les eleccions en coalició en atres partits de Catalunya). Per un atre costat, el PSOE contava en Catalunya en una Federació Catalana la força de la qual estava, sobretot, en l'àrea metropolitana de Barcelona.
Des de 1974 es varen desenrollar iniciatives orientades a la reunificación del socialisme català. Este procés va culminar en 1977 en la presentació d'una candidatura unitària a les eleccions generals baix la denominació Socialistes de Catalunya. [4] En 1978 les distintes forces socialistes varen aplegar a un acort que cristalizó en el Congrés de l'Unitat Socialista, este congrés va formalisar la fusió del PSC-C, PSC-R i la Federació Catalana del PSOE, donant lloc al Partit dels Socialistes de Catalunya (en castellà, Partit dels Socialistes de Catalunya, les sigles dels quals són PSC-PSOE). El nou partit aglutinava a tot l'espectre socialiste català, i tenia una relació federal en el PSOE, a pesar de que formalment era un partit diferent i autònom al fundat per Pablo Iglésies Posse.
Evolució electoral i hegemonia municipal
[editar | editar còdic]Des de la seua fundació, el PSC es va consolidar com la força majoritària en Catalunya en les eleccions generals, europees i municipals, governant històricament en la majoria dels ajuntaments de l'àrea metropolitana de Barcelona. En canvi, en les eleccions autonòmiques, el partit va trobar majors dificultats per a movilisar al seu electorat i traslladar eixa hegemonia al Parlament de Catalunya. Açò va favorir un prolongat domini de Convergència i Unió, que va governar la Generalitat de Catalunya fins a 2003.
En les eleccions de 2003, en un desgast nacionaliste sense precedents tant per l'agotament del proyecte convergent com per la retirada del veterà líder Jordi Pujol, els socialistes varen quedar 4 escans per baix de la federació nacionalista, encara que la varen superar en número de vots. un poc paregut va ocórrer en les eleccions de 1999, quan el PSC també va superar a Convergència i Unió en vots, pero les seues llistes (que incloguen una coalició d'ICV en Tarragona, Lleida i Girona) varen conseguir 52 diputats, 4 menys que CiU.
Governs tripartits (2003-2010)
[editar | editar còdic]Govern de Pasqual Maragall (2003-2006)
[editar | editar còdic]En decembre de 2003, el PSC de Pasqual Maragall va firmar el Pacte del Tinell en Esquerra Republicana de Catalunya i la coalició Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa, lo que va permetre la formació d'un govern d'esquerres i nacionalista.[5] El govern va ser presidit pel exalcalde de Barcelona, Pascual Maragall.
El govern es va mantindre fins a 11 de maig de 2006 el president de la Generalidad va expulsar als sis consellers d'ERC del Governe català pel desacort sobre el referèndum de l'Estatut d'Autonomia.[6] Este fet va desencadenar la bestreta electoral i la convocatòria d'eleccions autonòmiques.
Govern de José Montilla (2006-2010)
[editar | editar còdic]Despuix de les eleccions es va reeditar el pacte entre els tres partits, donant lloc a un segon govern tripartit, esta volta presidit pel diputat nacional, expresident de la Diputació de Barcelona i exalcalde de Cornellà de Llobregat, José Montilla.[7]
Per a assumir la candidatura del PSC a la presidència de la Generalitat, José Montilla va dimitir com a diputat al Congrés dels Diputats, deixant el seu escan a l'ecologiste Joan Oms i Llohis, d'Els Verds-Opció Verda, partit que s'havia presentat en coalició en el PSC en les eleccions generals de 2004,[8] en el marc d'un acort entre el PSOE i Els Verts.[9]
Reculada electoral i crisis interna (2010-2015)
[editar | editar còdic]Decliu electoral (2010-2011)
[editar | editar còdic]En les eleccions autonòmiques, celebrades en 2010 el PSC va perdre 220 940 vots i 9 diputats en el Parlament de Catalunya, al mateix temps que perdia el Govern de Catalunya al no poder reeditar el tripartit català (junt a ERC i ICV-EUiA) en el que governava; el govern va passar a CiU gràcies al respal del PP.cita requerida
La situació de crisis es va accentuar en les eleccions municipals de 2011, en les que va perdre les alcaldies de Barcelona i Girona, i va reduir notablement la seua representació en l'àrea metropolitana, a on tradicionalment el PSC obtenia molt bons resultats. En les eleccions generals, el PSC va resultar ser la segona força més votada en Catalunya, despuix de CiU.
En decembre de 2011, despuix de les eleccions generals de 2011, Pepe Montilla va abandonar la primera secretaria del PSC, sent succeït per Pere Navarrés Morera.[10]
Les eleccions autonòmiques de 2012, marcades per la divisió interna entre un sector més procliu a l'independentisme i la llínea oficial més beligerant en el nacionalisme, varen colocar al PSC com a segona força política de Catalunya, perdent 8 escans.[11]
Rebelió del sector catalaniste i divisió en el partit (2011-2014)
[editar | editar còdic]Tradicionalment ha existit dins del PSC un sector clarament catalaniste o nacionaliste català, representat per María Badía, Antoni Castells, Joaquim Nadal, Mónica Lafuente, Teresa Cunillera, Monserrat Tura, Marina Geli, Jordi Martí, Juan Manuel del Pou, Antoni Siurana, Manuel Royes, Raimon Obiols, Laia Bonet o Isidre Molas, favorable a guanyar més autonomia per a Catalunya i a reformular la relació d'esta en el restant d'Espanya.[12][13] Alguns inclús es mostren contraris a la via federaliste del partit, advoquen inclús pel dret d'autodeterminació.[14][15][16] A principis d'octubre de 2012 dit sector va fer públic un manifest en el que demandaven un Estat propi per a Catalunya i un referèndum per l'independència d'esta.[17][18]
En paral, es varen intensificar les tensions internes derivades del debat territorial. Un sector catalaniste del partit, crític en la posició oficial, va promoure manifests a favor del dret a decidir i, posteriorment, va protagonisar diverses escissions, donant lloc a noves formacions polítiques com Avancem,[19] Moviment d'Esquerres[20] o Socialisme, Catalunya i Llibertat.[21]
El 16 de giner de 2013, el parlament català votava la proposta per a demanar la transferència de competències i poder organisar referèndums. La direcció del partit havia donat orde de votar en contra de la proposta, pero 3 diputats socialistes varen votar a favor de la proposta.[22] Al sendemà, un manifest del sector catalaniste del PSC a favor dels diputats rebels, va sumar més de 600 firmes en poques hores.[23] Finalment, el PSC va decidir no expulsar als diputats rebels.[24]
Sis mesos despuix, el sector catalaniste del PSC va decidir crear una escissió del PSC anomenada Avancem d'ideologia socialista, catalanista i independentista liderada per Joan Ignasi Elena, que va abandonar el Grup Socialiste en el Parlament català,[25] junt a Monserrat Tura, Marina Geli i atres crítics més del PSC, en l'intenció de concórrer a les eleccions municipals de 2015.
Debacle electoral i nou líder (2014-2015)
[editar | editar còdic]En les eleccions al parlament europeu de 2014 el PSC va obtindre mals resultats que varen dur a dimitir a Pere Navarro com a primer secretari del PSC i a convocar un congrés per a elegir un nou líder. La comissió gestora va estar presidida per l'alcalde de Tarragona, Josep Fèlix Ballesteros.
El 13 de juliol de 2014 el PSC va elegir en unes eleccions primàries a Miquel Iceta com a nou primer secretari En el mateix congrés es va elegir viceprimera secretària del PSC a Núria Parlon, alcaldesa de Santa Coloma de Gramanet (Barcelona). En les següents eleccions municipals, celebrades en 2015 el PSC va substituir a Progrés Municipal, organisació en la que estava associat a nivell municipal i en la qual va concórrer a les eleccions municipals del 2007 i 2011. Este canvi no va frenar la pèrdua de vots, conseguint 531 388 vots (190 088 menys) i 1278 edils (837 menys) que en 2011, afectat en part per l'auge de Ciutadans.[26]
En les eleccions autonòmiques de 2015, el PSC va obtindre 16 escans, el seu mínim històric des de llavors, veent-se superat per l'irrupció de Ciutadans com a principal força de l'oposició.[27]
Regeneració del PSC (2016-2021)
[editar | editar còdic]La declaració unilateral d'independència de Catalunya (2016-2017)
[editar | editar còdic]En les eleccions generals de 2016 el PSC-PSOE va obtindre representació en un número d'escans proporcionalment inferior al d'atres forces emergents i al seu propi passat històric. [28]
A pesar dels esforços del PSC per evitar-ho, [29] en octubre de 2017 es va produir una declaració unilateral d'independència en Catalunya, impulsada pel Govern de la Generalitat liderat per Carles Puigdemont i Oriol Junqueras. El PSC, junt en Ciutadans i el PP, va abandonar el Parlament de la Generalitat abans de l'efímera proclamació de la República de Catalunya. [30]
El PSC va solicitar i va recolzar l'aplicació de l'artícul 155 de la Constitució espanyola.[31] En les eleccions autonòmiques del 21 de decembre de 2017, el PSC va millorar llaugerament els seus resultats, pujant a 17 escans, en un context polític polarisat despuix dels acontenyiments institucionals i socials derivats del processe independentiste en Catalunya, a on partits com a Ciutadans, ERC i Junts per Catalunya varen ocupar les posicions principals en escans. [32]
Regeneració electoral i liderage de l'oposició (2019-2021)
[editar | editar còdic]En les eleccions municipals de maig de 2019 el PSC va recuperar prou terreny electoral en l'àmbit municipal, recuperant majories absolutes de ciutats com Hospitalet de Llobregat o Santa Coloma de Gramanet. Va entrar també en els ajuntaments de Sabadell, Mataró i Granollers, i com a socis de coalició en l'ajuntament de Barcelona d'Ada Colau. A pesar d'això, eixe any va perdre les alcaldies de Tarragona i Lleida a mans d'ERC.
Despuix de l'anunci d'eleccions, ellavors ministre de Sanitat, Salvador Illa, es va postular com a substitut de Miquel Iceta, concorrent com a candidat en les eleccions autonòmiques de febrer de 2021 en les que el PSC va recuperar la seua posició com a primera força de Catalunya en vots i va empatar a 33 escans en ERC. En estes eleccions, el PSC es va presentar en Units per Avançar (formació demòcrata-cristiana provinent d'Unió Democràtica de Catalunya), donant continuïtat a l'acort de coalició que ya varen portar a terme en les eleccions al Parlament de Catalunya en 2017[33] i en les eleccions municipals de 2019. Despuix de les eleccions de 2021, el PSC va quedar com un dels dos partits en més representació del Parlament de Catalunya. No obstant, es va formar un govern de coalició entre les forces nacionalistes liderades per Pere Aragonés.
Recuperació del Govern (2024-actualitat)
[editar | editar còdic]El 12 de maig de 2024 es varen celebrar eleccions autonòmiques en Catalunya, sent el PSC el partit més recolzat, en 882.589 vots traduïts en 42 escans. El 10 d'agost va prendre possessió Salvador Illa com a President de la Generalitat de Catalunya, despuix d'obtindre els respals de Esquerra Republicana de Catalunya i dels comuns.[34]
Representació institucional en Espanya
[editar | editar còdic]El PSC en el Parlament espanyol
[editar | editar còdic]En les eleccions generals de 2008, el PSC va obtindre 25 escans en el Congrés dels Diputats que compartien grup en el PSOE en el Grup Socialiste. Despuix de les eleccions generals de 2011, el PSC va ser, despuix de CiU, el segon partit català en més representació en el Congrés dels Diputats en 14 diputats, integrats en el Grup Socialiste.
Igualment, entre 2000 i 2011, el PSC es va presentar a les eleccions al Senat dins de la coalició Entesa Catalana de Progrés, junt a atres partits nacionalistes d'esquerra catalans (ERC, ICV i EUiA). En les eleccions generals de 2019 (tant en les d'abril com en les de novembre) el PSC va recuperar la segona posició en Catalunya en 12 escans, per darrere d'ERC en 15 (i 13 en novembre) i a penes 100 000 vots de diferència. La seua millor sifra va ser l'obtinguda en les eleccions d'abril, en 958 343 vots. cita requerida
El PSC en el Consell de Ministres
[editar | editar còdic]Tradicionalment, quan el PSOE ha governat Espanya, el PSC com a partit federat ha contat en representació en el Govern. Fins a setembre de 2006, José Montilla va eixercir de Ministre d'Indústria del Govern de José Luis Rodríguez Zapatero, i despuix va ocupar eixe càrrec Joan Clos, exalcalde de Barcelona, fins a abril de 2008. Posteriorment, Carme Chacón, que va ser Ministra de Vivenda (2007-2008) i Ministra de Defensa (2008-2011), aixina com per Celestino Corbacho com Ministre de Treball i Immigració (2008-2010). En el regrés del PSOE al Govern d'Espanya en la moció de censura en 2018, el primer eixecutiu de Pedro Sánchez va contar en Merichell Batet com Ministra de Política Territorial i Funció Pública fins que va passar a eixercitar el càrrec de Presidenta del Congrés dels Diputats entre 2019 i 2023.
En l'eixida de Batet, Salvador Illa Roca va ser nomenat ministre de Sanitat (2020-2021) i Miquel Iceta com a dirigent del Ministeri de Política Territorial i Funció Pública. En l'actualitat, el exalcalde de Barcelona Jordi Hereu, ostenta el Ministeri d'Indústria i Turisme.
Image del partit
[editar | editar còdic]Els símbols del PSC han estat inspirats i compartits en el PSOE, ya que, encara que el PSC és un partit independent, està orgánicamente federat en el PSOE. L'image clàssica ha segut la del puny i la rosa del PSOE junt a la bandera de Catalunya i les sigles del PSC, fins a evolucionar als logotips actuals. Aixina mateix, el PSC també ha usat distints dibuixos de roses, ilustracions antigues del partit i simbologia similar als partits socialdemócrates europeus.
| Periodo 1982-2003 | Periodo 2003-2021 | Periodo des de 2021 | ||
|---|---|---|---|---|
| Erro al crear miniatura: | 
|
Erro al crear miniatura: | 
|
|
| Logotip històric | Logotip lliteral del PSC | Logotip pictural del PSC | Logotip lliteral i comercial del PSC | Logotip oficial del PSC, combinant lliteral i isotipo[35] |
El seu actual primer secretari, Miquel Iceta, va recopilar en una pàgina web de la seua propietat (cartellssocialistes.wordpress.com) la cartelería històrica del PSC-PSOE des dels seus orígens fins a l'actualitat. Molts dels cartells que s'estagen en la web provenen de la Biblioteca de Comunicació i Hemeroteca General (CEDOC), archivats al Dipòsit Digital de Documents de l'Universitat Autònoma de Barcelona, conservant aixina un patrimoni gràfic i polític de l'Espanya democràtica.
Líders
[editar | editar còdic]Des de la seua fundació en 1978, el PSC ha tingut 7 primers secretaris:
| Primer secretari | Periodo | |
|---|---|---|
| 1. | Joan Reventós | 1978-1983 |
| 2. | Raimon Obiols | 1983-1996 |
| 3 | Narcís Serra | 1996-2000 |
| 4. | José Montilla | 2000-2011 |
| 5. | Pere Navarro | 2011-2014 |
| 6. | Miquel Iceta | 2014-2021 |
| 7. | Salvador Illa | 2021-actualitat |
| President | Periodo | |
|---|---|---|
| 1. | Joan Reventós | 1983-1996 |
| 2. | Raimon Obiols | 1996-2000 |
| 3. | Pasqual Maragall | 2000-2007 |
| - | Vacant | 2007-2008 |
| 4. | Isidre Molas | 2008-2011 |
| - | Vacant | 2011-2014 |
| 5. | Àngel Ros | 2014-2019 |
| 6. | Núria Marín | 2019-2021 |
| 7. | Miquel Iceta | 2021-actualitat |
Resultats electorals
[editar | editar còdic]Eleccions al Congrés dels Diputats
[editar | editar còdic]| Eleccions | ORD candidat per Barcelona | Vots | % de vots | Escans (Catalunya) | +/- | Posició |
|---|---|---|---|---|---|---|
| 870 362 | 28,56 % | - | ||||
| 875 529 | 29,67 % |  2 |
||||
| 1 575 601 | 45,83 % | 8 |
||||
| 1 279 733 | 41 % |  4 |
||||
| 1 123 935 | 35,59 % | 1 |
||||
| 1 277 838 | 34,87 % | 2 |
||||
| 1 531 143 | 39,36 % | 1 |
||||
| 1 150 533 | 34,13 % | 2 |
||||
| 1 586 748 | 39,47 % | 4 |
||||
| 1 672 777 | 45,33 % | 4 |
||||
| 920 323 | 26,63 % | 11 |
||||
| 589 021 | 15,70 % | 6 |
||||
| 559 870 | 16,10 % | 1 |
||||
| 958 343 | 23,21 % | 5 |
||||
| 790 582 | 20,51 % | = | ||||
| 1 213 006 | 34,49 % | 7 |
Eleccions al Parlament de Catalunya
[editar | editar còdic]| Eleccions | Candidat | Vots | % de vots | Escans | +/- | Posició | |
|---|---|---|---|---|---|---|---|
| Joan Reventós | 606 717 | 22,33 % | - | Oposició | |||
| Raimon Obiols | 866 281 | 30,11 % | 8 |
Oposició | |||
| Raimon Obiols | 802 828 | 29,78 % | 1 |
Oposició | |||
| Raimon Obiols | 728 311 | 27,55 % | 2 |
Oposició | |||
| Joaquim Nadal | 802 252 | 24,88 % | 6 |
Oposició | |||
| Pasqual Maragall | 1 183 299 | 37,70 % | 18 |
2.º* (1.º) | Oposició | ||
| Pasqual Maragall | 1 031 454 | 31,16 % | 10 |
2.º* (1.º) | Govern de coalició en ERC i ICV-EUiA | ||
| José Montilla | 789 614 | 26,81 % | 5 |
Govern de coalició en ERC i ICV-EUiA | |||
| José Montilla | 570 361 | 18,32 % | 9 |
Oposició | |||
| Pere Navarro | 523 333 | 14,43 % | 8 |
3.º* (2.º) | Oposició | ||
| Miquel Iceta | 520 022 | 12,72 % | 4 |
Oposició | |||
| Miquel Iceta | 606 659 | 13,81 % | 1 |
Oposició | |||
| Salvador Illa | 654 766 | 23,02 % | 16 |
Oposició | |||
| Salvador Illa | 872 959 | 27,96 % | 9 |
Govern en minoria |
* Tant en les eleccions de 1999 com en les de 2003, el PSC va ser el partit que va obtindre més vots, pero va anar el segon en número d'escans obtinguts per tindre als seus votants prou concentrats en la circumscripció electoral de la província de Barcelona. En 2012, el PSC va obtindre 27 042 vots més que ERC pero un escan menys, quedant relegat a tercera força parlamentària. En 2021, el PSC va ser el partit que va obtindre més vots, pero va empatar en escans en ERC. Candidat a Eleccions al Parlament de Catalunya de 2021: Salvador Illa.
Posició del PSC davant els referends
[editar | editar còdic]- 1976: Referèndum sobre la Llei per a la Reforma Política. Els distints grups socialistes que despuix formarien el PSC demanen l'abstenció.
- 1978: Referèndum per a la ratificació de la Constitució espanyola. Demana el "Sí".
- 1979: Referèndum sobre l'Estatut d'autonomia de Catalunya. Demana el "Sí".
- 1986: Referèndum sobre la permanència d'Espanya en l'OTAN. Demana el "Sí".
- 2005: Referèndum sobre el Tractat de la Constitució Europea. Demana el "Sí".
- 2006: Referèndum sobre la reforma de l'Estatut d'autonomia de Catalunya. Demana el "Sí".
- 2014: Consulta sobre el futur polític de Catalunya. No va reconéixer la consulta oficialment per no estar avalada per l'Estat, pero va haver indisciplina interna entre els seus militants.[36]
- 2017: Referèndum sobre l'independència de Catalunya. No va reconéixer el referèndum oficialment per no estar convocat per l'Estat i ser inconstitucional.
Municipalisme
[editar | editar còdic]El PSC ha destacat per posseir l'alcaldia de les ciutats més importants de Catalunya. Els seus referents són:
- Barcelona: Narcís Serra, Pascual Maragall, Joan Clos, Jordi Hereu i Jaume Collboni
- Girona: Joaquim Nadal i Anna Pagans
- Lleida: Antoni Siurana, Àngel Ros i Dumenge i Fèlix Larrosa
- Tarragona: Josep Maria Recasens, Josep Fèlix Ballesteros i Rubén Viñuals
- Hospitalet de Llobregat: Juan Ignacio Pujana, Celestino Corbacho i Núria Marín
- Uns atres: Pere Navarro (Terrassa), Joan Armangué (Figueres), Manuel Busts (Sabadell), Magda Casamijana (Roses), Núria Parlón (Santa Coloma de Gramanet), Marina Geli (Sant Gregorio), Antonio Balmón Arévalo (Cornellà de Llobregat), Iolanda Pineda (Salt), Esteve Pujol (Camprodón), Ana del Frago Barés (Barberà del Vallès), Joan Sabaté (Flix), Josep Monràs Galindo (Mollet del Vallès), Ana María Martínez (Rubí), Lluís Miquel Pérez (Reus), Teo Romero (Santa Margarita de Montbuy), Joan Vic (Vilanova del Camí), Servand Casas (Mediona), Salustià Monteagudo (Cabrera d'Igualada), Jordi Aymamí (Igualada) i Juan Antonio Vázquez Tallat, Lourdes Borrell i Moreno (Sant Feliú de Llobregat), Enric Carbonell (Sant Esteban de Sasroviras, Pilar Díaz (Esplugas de Llobregat), Teresa Padrós (Palau-solità i Plegamans).
Controvèrsia
[editar | editar còdic]Casos de corrupció
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Anexe:Casos de corrupció política en Espanya.
Polítics del PSC implicats en casos de corrupció política en Espanya
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Anexe:Polítics d'Espanya implicats en casos de corrupció política.
| CCAA | Nom | Vinculat al partit | Càrrecs eixercits | Cas | Grau d'implicació | Va ingressar en presó |
|---|---|---|---|---|---|---|
| Catalunya | Bartomeu Muñoz | PSC | Alcalde de Santa Coloma de Gramenet i vicepresident de la diputació provincial de Barcelona | Pretòria | Imputat | Preventiva |
| Catalunya | Joan Manau | PSC | Regidor d'urbanisme de Sabadell | Mercurio | Imputat | No |
| Catalunya | Joaquim Nadal | PSC | Dirigent del PSC i conseller de Política Territorial (2003-2010) | Incasol | Imputat | No |
| Catalunya | Luis García Sánchez, 'Luigi', cervell de la trama. | PSC | Diputat del PSC | Pretòria | Imputat | Preventiva |
| Catalunya | Lluís Miquel Pérez | PSC | Alcalde de Reus | Innova | Imputat | |
| Catalunya | Manel Busts | PSC | Alcalde de Sabadell | Mercurio | Imputat | No |
| Catalunya | Manuel Dobarco | PSC | Regidor d'Urbanisme de Santa Coloma de Gramenet | Pretòria | Imputat | Preventiva |
| Catalunya | Monserrat Capdevila | PSC | Regidor d'Economia de Sabadell i diputada | Mercurio | Imputat | No |
Deutes condonades
[editar | editar còdic]En 2011 el deute del PSC en els bancs era de 12,9 millons d'euros.[39]
La Caixa va perdonar un deute de 7,1 millons d'euros al PSC en decembre de 2004.[40]
Vore també
[editar | editar còdic]Notes
[editar | editar còdic]- ↑ (2010).«Montilla reforça el perfil catalaniste del PSC i nega que CiU siga "el canvi"».Barcelona:
- ↑ (2009).«Canvis polítics i evolució dels partits en Catalunya (1995-2007)».Institut de Ciències Polítiques i Socials.Barcelona:(277)
- 10.
- ↑ «AMP.- El PSC revindicará en la Diada que el federalisme és "l'única opció" de futur d'Espanya». www. europapress. es.
- ↑ Martín Ramos, J. Ll. (1998) De dictadura a Democràcia. Canvis i continuïtats en l'articulació política de catalunya Vol. X. Edicions 62: Barcelona ISBN 84-297-4480-0
- ↑ «[1]». Consultat el 2022-10-13 (en és).
- ↑ «Maragall trenca en ERC i anuncia eleccions» (en és). Cinc Dies. Consultat el 2022-10-13.
- ↑ «José Montilla, proclamat nou president de la Generalitat» (en ca). Tarragona Ràdio – Notícies, programes i podcasts de Tarragona. Consultat el 2022-10-13.
- ↑ «archive.ph». archive.ph. Archivat des d'el original, el 29 de juny de 2012. Consultat el 2022-10-13.
- ↑ «[2]». Consultat el 2022-10-13 (en és).
- ↑ «[3]». Consultat el 2025-12-18 (en és).
- ↑ «Resultats Electorals en Catalunya: Eleccions Catalunya 2012» (en és). EL PAÍS. Consultat el 2025-12-18.
- ↑ El sector catalaniste del PSC reapareix i critica el dirigisme del partit, El País, 4 de juliol de 2012.
- ↑ El 'sector catalaniste' del PSC marca perfil i convoca un segon acte per a principis d'estiu, La Vanguardia, 13 de juny de 2012.
- ↑ Els sectors més catalanistes del PSC, contra el federalisme, El Debat, 6 de juliol de 2012.
- ↑ L'ala catalanista del PSC es desmarca de la direcció i va a la manifestació, El Periódico, 11 de setembre de 2012.
- ↑ L'ala catalanista de PSC demana el dret decidir, La Vanguardia, 23 de setembre de 2012.
- ↑ Els catalanistes del PSC es rebelen: exigixen un Estat propi i un referèndum independentiste [4] archivat en Wayback Machine., El Confidencial, 4 d'octubre de 2012.
- ↑ L'ala catalanista pressiona al PSC a favor d'una "Catalunya-Estat", El Periódico, 3 d'octubre de 2012.
- ↑ «Avancem recolza a ERC i demana llistes separades» (en és). ELMUNDO. Consultat el 2022-10-13.
- ↑ «Els crítics del PSC, el partit d'Ernest Maragall i Moviment Catalunya presenten MÉS, un nou partit d'esquerres» (en ca). CCMA. Consultat el 2022-10-13.
- ↑ «Naix l'associació Socialisme, Catalunya i Llibertat» (en és). Crònica Global. Consultat el 2022-10-13.
- ↑ http://www.20minutos.es/noticia/2030873/0/psc-se-rompe/votacion-peticion-referendum/1502-parlament-catalunya/ El PSC es trenca per la votació de la petició per a celebrar el referèndum en Catalunya
- ↑ http://www.lavanguardia.com/politica/20140117/54398237512/manifiesto-de-sector-catalanista-del-psc-en-apoyo-de-discolos-suma-600-firmas.html Manifest de sector catalaniste del PSC en apoyo de díscols suma 600 firmes
- ↑ http://www.telecinco.es/informativos/nacional/PSC-diputados-discolos-Grupo-Socialista_0_1736175277.html El PSC no expulsa als diputats díscols del Grup Socialiste
- ↑ «Elena abandona l'escan del PSC i pansa al grup mixt».
- ↑ «Copia archivada». Archivat des d'el original, el 19 de setembre de 2017. Consultat el 31 de maig de 2017.
- ↑ «Resultats Electorals en Catalunya: Eleccions Catalunya 2015» (en és). EL PAÍS. Consultat el 2025-12-18.
- ↑ «Resultats Electorals en Catalunya: Eleccions Generals 2016» (en és). EL PAÍS. Consultat el 2025-12-18.
- ↑ «PSC intentarà fins a últim moment evitar 155 i que Govern convoque comicis» (en és). La Vanguardia. Consultat el 2025-12-18.
- ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
- ↑ «El PSC diu que el 155 s'aplica "en sentit comú" i flama a canviar de rumbo el 21D» (en és). La Vanguardia. Consultat el 2025-12-18.
- ↑ «Resultats Eleccions Catalunya 2017». ABC. és. Consultat el 2025-12-18.
- ↑ «Units per Avançar proposa al PSC reeditar l'aliança electoral del 2017» (en ca). La República. Consultat el 2022-10-13.
- ↑ «[5]».
- ↑ Partit dels Socialistes de Catalunya. «Estatuts i Codi Ètic del PSC. Aprovats al 15 Congrés» (en català). Consultat el 27 de juliol de 2025.
- ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. ELMUNDO.
- ↑ «El mapa de la corrupció en Espanya». ELMUNDO.
- ↑ «Metodologia: construir una base de senyes des de zero». ELMUNDO.
- ↑ «El deute en la banca supera els 227 millons». Diari ABC.
- ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. www. elmundo. es.
Tipologia
[editar | editar còdic]El partit té un vot principalment urbanístic. Governa durant anys en les quatre capitals catalanes (Barcelona, Lleida, Tarragona i Girona) i en ciutats de l'àrea metropolitana de Barcelona, a on té una gran implantació (L'Hospitalet, Cornellà de Llobregat, Santa Coloma de Gramenet). També ha governat tradicionalment en ciutats importants com Terrassa, Sabadell, Mataró o Reus i en varis municipis del Baix Llobregat. [1] En març de 2017 el partit tenia uns 14.000 afiliats. [2] En setembre de l'any 2022, uns 12.000. [3]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «[6]».
- ↑ «Neteja al cens dels socialistes catalans: perd, de cop, 3.000 afiliats».Llaura.Consultat el 2017-03-07.
- ↑ «El PSC comença una campanya per guanyar afiliats: "Catalunya vol passar pàgina"» (en ca). Consultat el 2022-09-12.
Enllaços externs
[editar | editar còdic]- PSC
- Joventut Socialista de Catalunya
- Material electoral del Partit dels Socialistes de Catalunya. [7] archivat en Wayback Machine.
- «Implosió socialista. Radiografia d'un naufragi». La Vanguardia, 22 de juny de 2014.
- Història del PSC en 16 congressos. La Vanguardia, 2016.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Partido de los Socialistas de Cataluña» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.