Iniciativa per Catalunya Verds

Iniciativa per Catalunya Verds (ICV; ) va ser un partit polític ecologiste espanyol d'àmbit català. Les seues influències ideològiques provenien del eurocomunisme (PSUC) i del ecosocialisme. Va ser el referent d'Esquerra Unida (IU) en Catalunya entre 1987 i 1997, i des de 2003 es va presentar a totes les eleccions en coalició en Esquerra Unida i Alternativa. ICV és el referent del Partit Vert Europeu en Catalunya de la mateixa manera que Equo lo és en el conjunt d'Espanya (abdós partits varen firmar un acort en 2011, pero este acort no es va mantindre en les eleccions europees de 2014).

En acabant de que en juliol de 2019 el coordinador nacional David Cid anunciara —a causa dels deutes acumulats entorn a 9,2 millons d'euros— l'imminent dissolució de l'organisació, (que es faria efectiva quan es tancara el concurs d'acreedors obert i l'ERE de 16 treballadors), el partit va deixar tota activitat institucional, encara que certs sectors varen seguir vinculats a Catalunya en Comú i En Comú Podem. El 13 de març de 2021 va ser refundat baix el nom Esquerra Verda.

Orígens i partits intervinents en la formació

Orige d'Iniciativa per Catalunya

En 1986 es va fundar Esquerra Unida (IU), producte d'una plataforma que exigia l'eixida d'Espanya de l'OTAN. En ella varen participar diversos partits polítics com el Partit Comuniste d'Espanya (PCE), el Partit Socialiste Unificat de Catalunya (PSUC) i Esquerra Republicana (ANAR).

En Catalunya, el PSUC concorreria a les eleccions en la Entesa dels Nacionalistes d'Esquerra en la coalició Va unir de l'Esquerra Catalana, i el 23 de febrer de 1987, estes dos organisacions creen junt al Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC) una federació de partits polítics baix el nom de Iniciativa per Catalunya (IC), que seria el referent català d'Esquerra Unida, encara que mantenint la seua sobirania orgànica. Despuix d'uns bons resultats en les eleccions municipals, i l'elecció d'Antoni Gutiérrez Díaz com a eurodiputat en les eleccions europees de 1987, el 12 de març de 1988, el PSUC organisa un Congrés d'Unitat Comunista en el que un número important de quadros d'el PCC, Bandera Roja (BR) i el Partit del Treball de Catalunya (PTC-UC), s'unixen al PSUC, fet que duria a l'abandó de IC per part d'el PCC.

En decembre de 1988, ellavors secretari general del PSUC, Rafael Ribó, és elegit president de IC, i en les generals de 1989, IC torna a presentar-se baix les sigles UEC (Va unir de l’Esquerra Catalana), sent elegit Ramón Espasa diputat en el Congrés. El 20 de giner de 1990, en la seua XI Conferència Nacional, el PSUC va acordar el traspàs de les seues competències polítiques a IC, cedint la seua sobirania a tots els efectes, un fet que va significar la pèrdua paulatina de la seua vida orgànica que quedava aixina congelada, actuant des de llavors IC, de facto, com un únic partit polític.

Aliança en Els Verds i ruptura en IU

Superada aparentment esta primera crisis, IC conforma per a les eleccions de 1995 una coalició electoral, denominada Iniciativa per Catalunya-Els Verds (Iniciativa per Catalunya-Els Verts) (IC-EV). En ella s'integren, a banda de la pròpia IC, l'organisació Els Verds - Confederació Ecologista de Catalunya i novament el PCC, conseguint millorar els resultats electorals: passant del 6,50 % al 9,71 % dels vots (un aument de 141 298 electors) i 11 escans en el parlament català (lo que no va impedir que CiU seguira ostentant la presidència autonòmica, ara gràcies al respal del PP).

Pero en el sí de la federació IC, com en la mateixa coalició IC-EV, es mantenien les tensions ideològiques i organisatives que havien dut a la desvinculació d'el PCC de IC en 1989. La direcció de IC defenia que tots els partits integrants devien cedir la seua sobirania a l'organisació i conformar un partit únic, vinculant este plantejament a la superació del comunisme. En canvi, el PCC i els sectors del PSUC més pròxims a IU, defenien una IC com a moviment polític i social, plural en lo ideològic, en el que cada partit mantinguera la seua independència.

El 15 de juny de 1997, en la festa de Treball, Juliol Anguita, llavors coordinador general d'IU, va defendre una unitat de l'esquerra solament per mig de criteris programàtics concrets, i rebujant la corrupció que llavors esguitava al PSOE. No obstant, Rafael Ribó, president de IC, va defendre les aliances en el PSOE en contra dels governs de PP en Espanya i CiU en Catalunya, i va criticar la política crítica d'IU cap als sindicats CCOO i UGT, aixina com les sancions als diputats de Nova Esquerra. També va recolzar la coalició, desautorizada per la direcció d'IU, d'Esquerda Unida en Galícia en el PSOE, de cara a les eleccions autonòmiques gallegues.

Frut de totes estes tensions, la coalició es va trencar en 1997 quan el PCC va abandonar de nou la coalició i, al mateix temps, un sector important del PSUC contrari a la seua dissolució en l'interior de IC formava el PSUC-viu. Estos dos partits, junt en algunes atres organisacions més chicotetes crearien Esquerra Unida i Alternativa (EUiA) en 1998 i varen establir relacions en IU, trencant-se aixina la seua colaboració en IC a nivell estatal. En Els Verds - Confederació Ecologiste de Catalunya (CEC) també abandona la coalició IC-EV, aplegant a acorts en EUiA i en ERC en diferents eleccions; el conflicte en Els Verds-CEC du a la fragmentació del partit en chicotets grups: integrant-se alguns en ICV baix el nom d'Els Verds - Esquerra Ecologiste, uns atres en ERC i uns atres intentant construir el seu proyecte de forma independent encapçalats per Joan Oms i Els Verds-Opció Verda, que varen mantindre el seu contacte en la confederació d'Els Verts.

Despuix d'estes escissions, ENE i el PSUC cedixen definitivament la seua sobirania a IC, s'aprova una nova definició del partit com ecosocialiste, s'adopta el nom de Iniciativa per Catalunya-Verds (Iniciativa per Catalunya-Verdes) (IC-V), i es conforma com un partit únic. En les següents eleccions de 1999, l'organisació va perdre 8 dels 11 escans que havien alcançat en 1995, en 78 441 vots (2,53 %), als 3 escans obtinguts en solitari cal sumar als dos obtinguts en coalició en el PSC i Ciutadans pel Canvi, que es varen unir en un sol grup parlamentari en 5 diputats. Esquerra Unida i Alternativa, en 44 454 vots (1,44 %), no obtindria representació. En l'any 2000 Joan Saura relleva a Rafael Ribó al front del partit, i en (2002) s'adopta el nom actual de Iniciativa per Catalunya Verds (Iniciativa per Catalunya Verdes) (ICV).

En maig de 2000, i junt a la Confederació dels Verts, Els Verdes-Esquerra de Madrit, Esquerra Democràtica Càntabra, Esquerda Galega, la Chunta Aragonesista i Esquerra Verda - Iniciativa pel País Valencià, varen participar en la creació d'un procés de convergència entre partits verts i d'esquerra anomenat Els Verdes-Esquerra Verda. Els discrets resultats electorals varen fer que els seus membres abandonaren el proyecte als pocs anys.

Reagrupació en EUiA

A partir de 2003, ICV i EUiA recomponen les seues relacions per mig d'acorts electorals i programàtics, pero aparcant el proyecte d'unificació orgànica que tants desacorts havia causat en el passat i optant per la fòrmula de coalició electoral. Les relacions entre les dos formacions s'articulen llavors en un Consell Coordinador. Açò ha comportat, a la seua volta, el restabliment de relacions d'ICV-EUiA en IU.

Representació institucional des de 2003 (com a coalició ICV-EUiA)

Els resultats electorals de la coalició varen continuar progressant i conseguint representació en els principals ajuntaments; en les eleccions de 2003 va conseguir nou diputats (un d'ells de EUiA). En les Eleccions Generals de 2004 va obtindre dos diputats - Joan Herrera i Carme García i Suárez, (integrats en el grup parlamentari IU-ICV-EUiA), dos senatres baix la llista unitària de l'Entesa Catalana de Progrés (Acort Català de Progrés) conjunta en PSC i ERC, en la que no participa EUiA). Aixina mateix, en les Eleccions del Parlament Europeu de 2004 obté un eurodiputat –Raül Romeva integrant-se en el Partit Vert Europeu –del que ICV és un dels partits fundacionals- mentres que EUiA, a través d'IU, s'integra en el Partit de l'Esquerra Europea).

A raïl de les eleccions de novembre de 2003 ICV i el seu soci EUiA, es varen integrar en el Govern tripartit de la Generalitat de Catalunya baix presidència Pasqual Maragall despuix del Pacte del Tinell, en la presència de dos consellers d'ICV: Joan Saura (Relacions Institucionals i Participació) i Salvador Milà (Mig ambient i Vivenda). En 2007 Els Verds - Esquerra Ecologiste va abandonar el partit.

Erro al crear miniatura:

Percentage dels vots obtinguts per ICV en les eleccions de 2006.
Rojo per al respal més fort, i blau per al menor.

Eleccions autonòmiques de 2006

En la primavera de 2006 el govern va sofrir dos crisis de govern que varen propiciar, primer, el relleu de varis consellers (entre ells Salvador Milà, que va ser substituït per Francesc Baltasar, també d'ICV) i, poc despuix, l'abandó del govern per part d'ERC.

En les eleccions de novembre de 2006 ICV va conseguir els millors resultats de la seua història passant de 9 a 12 diputats, sent l'única força política que, pese a la notable abstenció en els comicis, va pujar en número de vots, sent este fet decisiu per a que es poguera reeditar la coalició d'esquerres, puix els seus dos socis varen perdre vots i escans.

El partit exigix com a contrapartida una conselleria més emblemàtica i l'obté: Joan Saura és nomenat conseller d'Interior i el partit mantenia aixina mateix la de Mig ambient i Vivenda. No obstant, no varen faltar polèmiques inclús dins del mateix PSC per haver otorgat Interior a un partit que ha dit simpatizar en el fenomen okupa i antisistema.^{cita requerida}

A nivellocal ICV (conjuntament en EUiA i les EPM) ostenta una vintena d'alcaldies i té uns quatrecents regidors. ICV participa també del govern de la ciutat de Barcelona (el cap de llista és Imma Mayol) en un pacte de colaboració en ERC i PSC fins a les eleccions del 27-M de 2007. Entre 2007 i 2011 va integrar l'Ajuntament de Barcelona juntament en el PSC, pero esta volta en minoria en rebujar ERC entrar en el govern. En atres ciutats forma part del govern municipal utilisant fòrmules similars.

No obstant, en les eleccions generals de 2008 va perdre un dels seus dos diputats en el Congrés.

Concurs d'acreedors i dissolució

En juliol de 2019 el coordinador nacional David Cid va anunciar —a causa dels deutes acumulats entorn a 9,2 millons d'euros— l'imminent dissolució de l'organisació, que es faria efectiva quan es tancara el concurs d'acreedors obert i l'ERE de 16 treballadors. El partit va deixar tota activitat institucional, encara que certs sectors seguixen vinculats a Catalunya en Comú i En Comú Podem. El 2 de juliol de 2020, la cúpula de l'antiga ICV (David Cid, Marta Ribas i Ernest Urtasun) va anunciar la voluntat de refundar-se en un nou partit polític en el nom d'Esquerra Verda.

Ideologia i principis programàtics

En els documents definitorios d'ICV apareixien a sovint les expressions ecosocialisme, ecopacifisme, esquerra transformadora, esquerra alternativa o esquerra verda nacional. Aixina, segons la seua pròpia definició ideólogica, Iniciativa per Catalunya Verds és una organisació de l'esquerra verda nacional (de Catalunya) que lluita per una societat d'hòmens i dònes, lliures i iguals, en un planeta habitable i que, en la més amplia participació ciutadana, que impulsa la construcció d'una majoria social i política d'esquerres en Catalunya.

Qüestió de Catalunya

Respecte a la possibilitat d'un Estat català independent, Iniciativa per Catalunya Verds va acordar donar llibertat de vot als seus militants en la consulta sobre el futur polític convocada per al 9 de novembre de 2014 i que el partit va respalar. Es considerba a ICV com un partit de tradició federalista, encara que segons els seus dirigents, un federalisme de "avall dalt".

Tenia també una corrent interna, cridada "Compromís per la independència", on s'agrupa part del sector independentiste d'ICV. Destacats membres del partit, com Sara Vilà o Jaume Bosch, formaven part d'est.

Estructura organisativa

L'estructura organisativa va ser evolucionant a lo llarc dels anys des del model jeràrquic centralisat de la tradició comunista que es va adoptar en un principi, fins al model actual en característiques més horisontals, influït pels moviments socials.

Frut d'esta concepció en els últims anys la presidència d'ICV i les persones cap de llista o dirigents d'organisació local eren triades per mig d'eleccions primàries internes; es regularisava un procediment de consulta interna per mig de referèndum vinculant on podien participar tots els afiliats i afiliades del partit, procediment que era obligatori per a les decisions més rellevants, fet que comportava una translació de la sobirania cap a la militància de base; i es varen adoptar polítiques d'igualtat de gènero que garantisen una presència mínim del 40 % de cada sexe en els òrguens de direcció del partit. El màxim orgue d'ICV va ser l'Assamblea Nacional que es reunia, com a mínim, una volta cada quatre anys i que tenia competència exclusiva en la fixació dels principis del partit, del seu manifest programa i de les normes de funcionament. L'Assamblea Nacional triava un Consell Nacional, el màxim orgue entre assamblees. Est, a la seua volta, triava una Comissió Permanent per a eixecutar i fer seguiment dels seus acorts i una Secretaria Política que dirigia l'activitat diària del partit coordinada pel president o presidenta d'ICV.

ICV s'organisava territorialmente a través d'agrupacions comarcals i locals i a nivell polític en àmbits temàtics i programàtics. Aixina mateix mantenia un protocol de colaboració en l'organisació jovenil Joves d'Esquerra Verda (Jóvens d'Esquerra Verda) (JEV), formada per la confluència de les joventuts polítiques del PSUC i la Ene. En l'àmbit local, des dels els seus orígens, ICV ttenía establit un protocol de colaboració en varis colectius independents agrupats en la Entesa del Progrés Municipal (EPM).

Símbols

La bandera d'ICV era roja en elogotip, pero s'utilisava també en els colors vert (pels ecologistes) i morat (considerat el color del moviment antiglobalización i alternatiu i símbol del feminisme). Els himnes del partit eren Els Segadors i L'Internacional. El principal orgue d'expressió d'ICV era el periòdic Treball (Treball) fundant pel PSUC en 1936.

Resultats electorals

Resultats de la coalició ICV-EUiA

Erro al crear miniatura:

Gràfic que mostra els resultats de la coalició des de 2003

Eleccions al Parlament de Catalunya

Any	Candidat	Vots	% de vots	Escans	+/-	Posició	Notes
1988	Rafael Ribó	209 211	7,76 %		Erro al crear miniatura: 3a	3.º	6 del PSUC, 2 del PCC i 1 d'ENE.
1992	Rafael Ribó	171 794	6,50 %		Erro al crear miniatura: 2	4.º	6 del PSUC i 1 d'ENE.
1995	Rafael Ribó	313 092	9,71 %		Erro al crear miniatura: 4	5.º b	9 del PSUC, 1 del PCC i 1 d'Els Verds. En el respal de CUP.
1999	Rafael Ribó	78 441	2,51 %		Erro al crear miniatura: 6	5.º	3 en les llistes d'ICV i 2 en les llistes unitàries en el PSC de Ciutadans pel Canvi.
2003	Joan Saura	241 163	7,28 %		Erro al crear miniatura: 1	5.º	En la coalició ICV-EUiA junt a EUiA (1) i independents (2).
2006	Joan Saura	281 474	9,56 %		Erro al crear miniatura: 3	5.º	En la coalició ICV-EUiA junt a EUiA (2) i independents (1).
2010	Joan Herrera	229 985	7,39 %		Erro al crear miniatura: 1	4.º	En la coalició ICV-EUiA junt a EUiA (2).
2012	Joan Herrera	358 857	9,90 %		Erro al crear miniatura: 5	5.º	En la coalició ICV-EUiA junt a EUiA (3) i Equo Catalunya.
2015	Lluís Rabell	367 613	8,94 %		Erro al crear miniatura: 2	4.º	En la coalició CSQP junt a Podem (4), EUiA (2), Equo i independents (2).
2017	Xavier Domènech	323 695	7,45 %		Erro al crear miniatura: 3	5.º	En la coalició CatComú-Podem en CatComú, Podem, EUiA i Equo.

^a Respecte al resultat del PSUC en 1980. ^b En 1995, IC va ser el quarto partit en número de vots, pero el quint en escans obtinguts.

Eleccions Generals

Eleccions	Vots	% de vots	Escans	+/-
1989	231.452	7,33%		Erro al crear miniatura: 2a	4.º
1993	273.444	7,46%		=	4.º
1996	296.985	7,64%		Erro al crear miniatura: 1	4.º
2000	119.290	3,54%		Erro al crear miniatura: 1	5.º

^a Respecte al resultat del PSUC en 1986.

Posició d'ICV davant els referèndums

• 2005: Referèndum sobre el Tractat de la Constitució Europea. Va demanar el "No".
• 2006: Referèndum sobre la reforma de l'Estatut d'autonomia de Catalunya. Va demanar el "Sí".
• 2014: Consulta sobre el futur polític de Catalunya d'el "9N". Va demanar el "Sí" en la primera pregunta, i en la segona no es va definir.

Bibliografia

• RIUS i PINIÉS, Marc "INICIATIVA PER CATALUNYA VERDS (1987-2004) Una història de l'esquerra verda de Catalunya". Fundació Nous Horitzons. Barcelona. 2005.

Vore també

• Partit Socialiste Unificat de Catalunya
• Entesa dels Nacionalistes d'Esquerra
• Els Verts (Confederació Ecologista de Catalunya)
• Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa

• Partit Vert Europeu
• Anex:Partits polítics verts o ecologistes en Espanya

Enllaços externs

Lloc web oficial

• Pàgina web del Partit Vert Europeu
• Pàgina web de Joves d'Esquerra Verda
• Pàgina web de la Fundació Nous Horitzons