L'Internacional
«L'Internacional» (L'Internationale en francés) és la cançó més señera del Moviment obrer. Li la considera l'himne oficial dels treballadors del món sancer[1] per la majoria dels partits socialistes i comunistas, aixina com d'algunes organisacions anarquistes.[2] La lletra original, en francés, és d'Eugène Pottier, i va ser escrita en 1871 dins de la seua obra Vores Revolucionàries. En 1888 Pierre Degeyter la musicalizó per encàrrec Gustave Delory, dirigent del Partit Obrer Francés (POF) en la ciutat de Lille (França) per al repertori de la coral del partit, que l'estrena exitosamente en una reunió de la Junta Sindical de venedors de periòdics realisada el 23 de juliol de 1888 en la taverna La Vaig llibertar. En 1889 va ser adoptada com a himne de la 2°dona Internacional, en l'actualitat Internacional Socialiste (IS), i seria l'Himne nacional de l'Unió Soviètica des de la seua fundació en 1922 fins a 1944 que va ser substituït per una peça creada expressament per a això escrita per Serguéi Mijalkov i Gabriel El-Reguistán i musicada per Aleksandr Aleksándrov.
Història
[editar | editar còdic]El 15 de juny de 1888 Gustave Delory, un dels organisadors de la coral Lira dels Treballadors (La Lyre dones Travailleurs) pertanyent al Partit Obrer Francés (POF) i qui seria alcalde de Lille, ciutat situada en el nort de la regió Hauts-de-France, i que estava interessat que la coral ampliara el seu repertori de cançons socialistes i obreres, es va sentir atret pel poema titulat L'Internationale publicat en el llibre d'Eugène Pottier Vores Revolucionàries i va encarregar a Pierre Degeyter, membre del partit, que tenia una bona reputació de compositor, el seu musicalización, indicant-li que fera una miqueta de ritme viu i arrebatador.
Pierre Degeyter treballava en eixe temps com montador en els tallers de Fives-Lille, i, en l'única ajuda d'un harmònium, musicalizó el poema en tres dies. Despuix de comentar-la en els companyers de treball i de fer chicotetes modificacions, la va entregar a La Lyre dones Travailleurs per a la seua estrena que va ser realisat el 23 de juliol de 1888 en la taverna La Vaig llibertar del Carrer de la Vignette en Lille en el popular barri de Saint-Sauveur per motiu d'una reunió de la Junta Sindical de venedors de periòdics. La partitura es va publicar per primera volta en 1889 de forma clandestina. Els 6000 eixemplars varen ser un èxit total, primer en Lille i després en tota França.[3] El 8 de decembre de 1896 «L'Internacional» va ser adoptada com a himne oficial dels revolucionaris. El 8 de decembre de 1899, la varen adoptar totes les organisacions socialistes franceses en finalisar el primer Congrés general en París.
En 1892, la Segona Internacional la va popularisar i va adoptar com a himne. En el Congrés Internacional de Copenhague el 3 de novembre de 1910, es va convertir en l'himne de tots els treballadors del món. En 1919, Lenin la va oficialisar en la Tercera Internacional i es va convertir en l'himne nacional de l'Unió Soviètica fins que el 15 de març de 1944 va ser substituïda pel compost en música d'Aleksandr Aleksándrov i lletra de Serguéi Mijalkov en colaboració en Gabriel El-Reguistán. Segons Maurice Thorez en 1928, en el VI Congrés de l'Internacional Comunista celebrat en Moscou, el propi Pierre Degeyter va dirigir personalment, en llàgrimes en els ulls, el cor que va interpretar la cançó.
En 1904 despuix d'haver segut utilisat per al Congrés de Ámsterdam en l'IIª Internacional, es va convertir en l'himne dels treballadors que volen canvis radicals en el món. És l'himne de la majoria d'organisacions anarquistes, marxistes, comunistes o socialistes.
La seua lletra ha segut traduïda a casi tots els idiomes del món i s'ha interpretat en casi totes les llengües. La seua presència és important en països en sistema socialiste, com Cuba i Corea del Nort. S'han realisat diferents versions de la lletra en vàries llengües i inclús en una mateixa llengua.
En 1900 l'anarquiste italià Sante Ferrini en la presó de Narni (Itàlia) va escoltar la peça per primera volta; descriu el fet d'esta forma
El 23 de novembre de 1922, el Tribunal del Sena va proclamar a Pierre Degeyter autor de la música de «L'Internacional» despuix d'un pleit mantingut entre els germans Adolphe i Pierre Degeyter. Anteriorment, s'havia sentenciat a favor d'Adolphe Degeyter, que en una carta al seu germà datada el 26 d'abril de 1915 reconeixia que ell no era l'autor.Plantilla:Referència requerida
La vora de «L'Internacional» ha estat i està prohibit en diversos països de tot lo món per considerar-ho antisistema, antisocial o subversivo. Es considera illegal per la seua relació en organisacions comunista i anarquista i les idees revolucionàries que defenen.
La lletra
[editar | editar còdic]En juny de 1871 Eugène Pottier, que era conegut com cantant, poeta i goguettier (tradició francesa de vora popular en la que s'utilisa la música d'una cançó coneguda en una lletra diferent) en mig de la repressió desnugada contra la Comuna de París, ell va ser alcalde del 2.º districte de París, va escriure el poema que va incloure en la seua obra Vores revolucionàries. El poema estava dedicat a la glòria d'Associació Internacional de Treballadors (AIT), el primer sindicat supranacional de varis grups políticament divergents del moviment obrer, que s'havia iniciat per Karl Marx en 1864 . Pel conflicte fonamental en els comunistes (liderats per Karl Marx), els anarquistes (liderats per Mijail Bakunin) varen ser exclosos d'esta organisació, més vesprada coneguda com la Primera Internacional, dissolta en 1876.
L'historiador Robert Brécy opina que:
En 1883 Pottier va presentar el poema al concurs de Goguette de la Lice chansonnière a on va guanyar la medalla d'argent. En eixe concurs coincidix en el cantant Gustave Nadaud, a qui havia conegut anteriorment en 1848,[6] en el que establix i una bona relació, Nadaud admirava el seu talent poètic encara que no compartia el seu ideari polític, publica en 1884 un poemari en prop de 50 poemes de Pottier. Este fet donaria peu a que en 1887 es publicara el poemari, a on es va incloure «L'internacional», Cançons revolucionàries en un prefacio d'Henri Rochefort.[7]
«L'Internacional» està dedicada al mestre anarquiste Gustave Lefrançais.[8]
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ L'Himne de l'Internacional Comunista Escrit per: Leonardo Cruz
- ↑ https://web.archive.org/web/20090422164235/http://www.cnt-ait.tv/v/multimedia/audio/cancionero/lainternacionalanarquista.html Intenacaninal de la CNT espanyola]
- ↑ "[enllaç trencat] "en el lloc Encyclomarx. ovh. org .
- ↑ Obra | idioma = Francés | autor = Pascal Dupuy | títul = Folgorite, camí de Sante Ferrini, anarquiste , tipógrafo i poeta (1874-1939) | passage = 57 | lloc = Lió | editor = taller de creació libertaria | data = 2020 | total de pàgines = 348 | isbn = 978-2-35104-138-3
- ↑ Títul del llibre: La Chanson de la Commune. Subtítul: Cançons i poemes inspirats en Commune de 1871. Editorial: Éditions de l'Atelier. Any d'edició: 1991 Pàgina: 245.
- ↑ Història de la cançó Stéphane i Forézienne des del seu orige fins als nostres dies. llibre editat per l'imprenta cooperativa "L'Union Typographique", Saint-Étienne, 1906, pàgina XXVI.
- ↑ >Títul del llibre: Florilège de la Chanson Révolutionnaire, From 1789 to the Popular Front. Autor:Robert Brécy. Editorial: Éditions Ouvrières. Any d'edició: París 1990Pàgina: 136.
- ↑ Chants révolutionnaires (2i édition) / Eugène Pottier ; préface d'Allemane,
- Este artícul conté una traducció derivada de «La Internacional» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.