Otzinachsonia

Otzinachsonia Cressler et Pfefferkorn, 2005 és un gènero de Tracheophyta pertanyent al orde Isoetales de la subdivisió Lycophytina. Els restants fòssils de l'única espècie coneguda en el gènero, Otzinachsonia beerboweri Cressler et Pfefferkorn, 2005, varen ser trobats en un jaciment de la Formació Catskill en roques datades en finals del periodo Fameniense del Devónico superior en les proximitats de la localitat d'Hyner, comtat de Clinton, estat de Pennsilvània (Estats Units).

Morfològicament Otzinachsonia beerboweri està format per un talle cilíndric, de fins a 10 cm d'altura, eixamplat en un corm acampanado en la seua zona basal. Unit al corm i la zona inferior del talle, el rizomorfo, apareix un sistema radicular format per numeroses raïls de chicotet tamany insertades en ortosticos i per raïls majors concentrades en regates. Per damunt de les cicatrius de les raïls de la zona basal apareix una zona de transició entre el rizomorfo i la zona distal del brot que està completament desprovista de cicatrius. En les zones distales del brot les cicatrius elíptiques apareixen en parasticos en patró helicoidal. Estes cicatrius varen ser deixades per les fulles del vegetal, que en cap dels casos es conserva. Les cicatrius dels fulls més basals posseïxen chicotets ponts travessers d'escassos milímetros en la seua part superior.

Descripció

Els restants fòssils de Otzinachsonia beerboweri consten de cinc espècimen parcialment carbonizados inclosos en una matriu de limonita. Estos restants estan formats per brots bulbosos en part del sistema radicular i sense les fulles superiors. El brot de Otzinachsoni té una característica forma acampanada en la seua zona basal, un corm d'una gruixa variable entre 3,5 i 10,3 cm de llongitut mentres que el cos principal té entre 2,5 i 7,2 cm de diàmetro. Els caràcters anatòmics que presenta esta espècie són similars als del seu coetánea Cyclostigma i provablement abdós espècies compartixen una posició basal dins del orde Isoetales.

La zona distal del brot manté una gruixa constant en gran part de la seua llongitut. Per mig d'extrapolació de les proporcions observades en els eixemplars més complets s'ha pogut estimar que l'altura de l'eixemplar que presenta major corm és de 120 cm. El corm que forma el brot en la seua base és tetralobulado. Quan estos quatre lòbuls no poden observar-se directament en els fòssils la seua presència pot deduir-se a partir de les proporcions conegudes pels eixemplars més complets i per les estriaciones presents en el talle. Els lòbuls del corm descollen clarament del brot fins a 3 cm en el cas més destacat. En tres dels eixemplars coneguts s'han conservat les raïls encara que únicament un d'ells les presenta en posició tridimensional, formant una compacta massa. Eixes raïls tenen un chicotet tamany, entre 4 i 5 mm de diàmetro i un màxim de 5,5 cm de llongitut, corresponent a una raïl fraccionada, i totes elles es troben fortament comprimides despuix del procés de fossilisació. A pesar de la compressió pot observar-se la presència de dos bandes concèntriques de teixit en una farcidura de limonita dins d'elles. Açò permet supondre que les raïls varen ser completament huecas, com en algunes espècies actuals.

A pesar de que són poques les raïls conservades les cicatrius que estes deixen tant en el brot com en el corm són perfectament visibles. Les cicatrius són sempre circulares o ovales i completament planes respecte a l'orgue en el que apareixen encara que el seu tamany varia segons esta localisació. En la zona dels lòbuls del corm les cicatrius tenen un diàmetro aproximat d'1 a 2 mm mentres que en les regates dels brots estes raïls tenen al voltant de 8 mm. Uns pocs dels eixemplars tenen cicatrius de dos tipos en els seus tallos, per una part les cicatrius de les raïls en la zona del corm i per una atra les dels fulls en brot i àpiç. Abdós regions es troben perfectament separades per una regió completament desprovista de cicatrius o protuberàncies.

En la zona superior del brot apareixen les cicatrius deixades per les fulles. Estes cicatrius foliares sempre conserven un patró d'inserció clarament helicoidal. Els ortósticos, franja de cicatrius alineades a lo llarc del talle, formen ànguls majors en les zones basals que en els extrems. Aixina en la zona més propenca al corm l'àngul és d'entre 55° i 50°, mentres que prop d'àpiç és de 36° a 60°. Les cicatrius foliares tenen un perfil circular a oval i estan formades per dos protuberàncies reniformes en els seus extrems units i enfrontades una contra atra pels seus perfils cóncaus. El buit deixat entre abdós protuberàncies arriñonadas és interpretat com la traça foliar i presenta un teixit que se supon és un parènquima. Les cicatrius foliares de la zona inferior del brot presenten a la seua volta fines estriaciones travesseres d'1 mm de gruixa i entre 7 i 9 mm de llongitut que unix a modo de pont els àpiços de vàries d'elles.

Distribució i hàbitat

Els restants fòssils de Otzinachsonia beerboweri varen ser localisats en una série d'estrats exposts despuix del desmonte del tossal anomenat Ret Hill durant la construcció d'una carretera en la localitat d'Hyner, en el comtat de Clinton, Pennsilvània (Estats Units). Ret Hill pertany a la Formació Catskill. Els estudis geològics portats a terme en la zona han demostrat que esta formació es correspon en un ecosistema de transició fluvial-marina caracterisada per una forta sedimentació deltaica.

Els fòssils del lloc són tant terrestres com a marins. La flora associada a Otzinachsonia és la característica de les zones humides devónicas de Norteamérica sent especialment abundants els eixemplars dels gèneros Archaeopteris i Racophyton. Atres gèneros presents són Barinophyton, Protobarinophyton, Lepidodendropsis, Gillespiea, Aglosperma i Duodimidia. Dins de la fauna són vàries les espècies de peixos que s'han identificat com l'acantodio Gyracanthidae, els condríctios Ctenacanthus i Ageleodus o els osteíctios Ctenacanthus, Ageleodus, Limnomis, Sauripterus i Hyneria. Els estudis bioestratigráficos i palinológicos duts i veta en el lloc conclouen que l'horisó en el que apareixen els restants vegetals es corresponen en el periodo Fameniense del Devónico superior.