Anar al contingut

Nuraga

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Nuraga
Torre central dels nuragas de Sant Antine de Torralba.

Un nuraga o nuraghe (plural en sardo nuraghes o nuraxis; en italià nuraghi; en espanyol «nuragas»)[1] és el principal tipo d'edifici megalític que es pot trobar en Cerdenya, remontant-se a anys anteriors al 1000 a. C. Actualment s'ha convertit en el símbol de Cerdenya i la seua cultura distintiva.

El típic nuraga està situat en un lloc panoràmic i té la forma d'una torre en forma geomètrica de con truncat o dividit per la mitat, alguns més alts, uns atres molt baixos, recordant a un tholos. L'estructura no té fonaments i se sosté solament pel pes de les pedres que la formen, que poden alcançar vàries tonellades. Alguns nuragas medixen més de 20 metros d'alt. Actualment, hi ha més de 8000 nuragas en Cerdenya, encara que s'ha estimat que en el passat varen poder existir més de 30.000. Els nuragas prevalen sobretot en el noroest i el centre de la part meridional de l'illa.[2]

El seu Nuraxi. Dins de la torre central

Hi ha un tipo similar d'estructura que té un corredor o un conjunt de corredors. Alguns autors consideren inadequat incloure este tipo d'estructura dins dels nuragas i preferixen el terme «poble nurágico».

Els nuragas es varen construir en época indeterminada (no abans de el VI mileni a. C.). Encara que alguns d'ells s'han datat del 3500 a. C., la major part dels quals es creu que entre mediats de l'Edat de Bronze (XVIII-XV) i l'Edat de Bronze tardana. Molts estaven en us continuat des de la seua erecció fins que Roma va entrar en Cerdenya en el II

Segons Massimo Pallottino, un estudiós de la prehistòria sarda i etruscólogo, l'arquitectura produïda per la civilisació nurágica va ser la més alvançada de qualsevol civilisació del Mediterràneu occidental durant esta época, incloent les de les regions de la Magna Grècia. Dels 8000 nuragas existents, només uns pocs s'han excavat científicament. Alguns sostenen que els edificis redons o de planta circular són típics de pobles nómades, de lo que deduïxen que els antics sardos estaven canviant contínuament de lloc.

L'us dels nuragas no s'ha determinat en claritat, senyalant-se que varen poder ser temples religiosos, estages quotidians, la residència dels caps del poble, fortalees militars, sales de reunió de líders, o una combinació d'algunes d'estes finalitat. Alguns dels nuragas estan, no obstant, en ubicacions estratègiques respecte a importants passos que podrien ser controlats fàcilment.

Sense dubte, els nuragas tenien un contingut simbòlic significatiu. Podien transmetre riquea o poder, o ser un indicatiu de que el lloc era un poble. Teories recents tendixen a creure que les viles sardas eren ciutats-estat independents, encara que no foren ciutats en sentit estricte, que formaven federacions i que la construcció d'estos monuments podia haver depés d'una distribució prèviament acordada del territori entre les viles federades.

La cultura nurágica va desenrollar una metalúrgia relativament alvançada. El poble nurágico va alcançar fama en molts llocs mediterràneus pel bronze que produïa.

El complex de nuragas més important és El seu Nuraxi de Barumini, declarat Patrimoni de l'Humanitat.

Per últim, existix una relació generalment acceptada entre els nuragas i atres edificacions de regions insulars pròximes com les Su Nuraxi del sur de Còrsega i els talayots de Mallorca i Menorca.[3]

Vore també

Bibliografia

  • AA.VV., Il paesaggio nuragico. Atti del convegno 12 gennaio 2008, Santa Cristina-Paulilatino (OR), Paulilatino, 2010
  • Melis, P. Civiltà Nuragica. Sassari - Delfino editore - 2003. [1]
  • Archivat el 23 de maig de 2018 archivat en Wayback Machine.
  • Aa.Vv., Ichnussa. La Sardegna dalle origini all'età classica - Milano, 1981.
  • Lilliu, G. La Civiltà Nuragica, Sassari - Delfino editore - 1982.[2]
  • Lilliu, G. La civiltà dei Sardi dal neolitico all'età dei nuraghi. Torino - Edizioni ERI - 1967.
  • AA.VV. La civiltà in Sardegna nei secoli - Torino - Edizioni ERI.
  • Pallottino M. La Sardegna nuragica edizioni Ilisso - Nuoro -ISBN 88-87825-10-6 [3]
  • Archivat el 19 de febrer de 2009 archivat en Wayback Machine.
  • Montalbano Pierluigi SHRDN, Signori del mare i del metallo - Nuoro, Luglio 2009 - Zenia editrice - ISBN 978 88 904157 1-5.
  • Navarrés i Barba Gustau La Cultura Nuràgica de Sardenya Barcelona 2010. Edicions dels A.L.I.LL ISBN 978-84-613-9278-0
  • Ugas Giovanni L'Alba dei Nuraghi - Cagliari , 2005 - Fabula editrice - ISBN 88-89661-00-3
  • Naomi x prodexten - CFER 1254632 - yamila nattocarbon

Notes

  1. ↑ Encara que el terme acabe en -a, és de gènero gramatical masculí.
  2. ↑ Encyclopedia britannica, artícul «Italy»
  3. ↑ Ugas, Giovanni (2005). L'Alba dei Nuraghi, Cagliari: Fabula editrice, p. 196. ISBN 88-89661-00-3.


Referències