Nicrophorus americanus

Nicrophorus americanus (Nicrophorus americanus)

Nicrophorus americanus, també conegut com a escarabat enterrador americà o escarabat carroñero, és una espècie en perill crític d'extinció de coleòpter endèmic d'Amèrica del Nort. Pertany a la família Silphidae, els representants de la qual en Norteamérica són carnívors, alimentant-se de carronya, que necessiten per a reproduir-se. També és una de les poques espècies d'escarabats que cuiden de les seues larves. El decliu de l'escarabat enterrador americà s'ha atribuït a la pèrdua, alteració i degradació del seu hàbitat, que actualment comprén menys del 10% de la seua extensió històrica.

Descripció

N. americanus medix entre 25 i 45 mm de llarc i pot identificar-se per la seua coloració cridanera i distintiva. El cos és negre lluent, i en les cobertes de les seues ales presenta quatre marques festoneadas de color roig anaranjado. Més distintivament, destaca una marca de color roig anaranjado en el pronoto de l'escarabat, una gran àrea en forma d'escut just darrere del cap. També posseïx marques facials i les puntes dels seus grans antenes de color taronja. L'escarabat és nocturn i un bon volador, capaç de desplaçar-se fins a un quilómetro en una nit.

Reproducció

Durant els mesos d'hivern, quan les temperatures són inferiors a 15 °C, els adults del N. americanus s'enterren en el sol per a hibernar. Quan les temperatures són superiors a 15 °C, emergixen del sol i comencen el procés de emparellament i reproducció. Estos escarabats presenten un comportament reproductor inusual, ya que tant el mascle com la femella participen en la criança dels jóvens. Els escarabats mascles a sovint localisen primer la carronya i després atrauen a una parella. Freqüentment es barallen per un cadàver, i generalment guanyen els individus masculins i femenins més grans. Els vencedors enterren el cadàver, la parella es aparea i la femella coloca les seues ous en una galeria subterrànea adjacent. En uns pocs dies, les larves es desenrollen i abdós pares alimenten i cuiden a les seues cries, una activitat inusual entre els insectes, pero una característica compartida en els dermápteros. El número de les críes per lo general varia entre 1 i 30, encara que lo més habitual és de 12 a 15.

Les larves passen aproximadament una semana alimentant-se del cadàver i després s'arrastren cap al sol fins a alcançar la fase de bua. Despuix de madurar, els escarabats emergixen del sol entre 45 i 60 dies en acabant de que els seus pares enterraren el cadàver. Els escarabats americans enterradores adults viuen 12 mesos.

Ecologia i comportament

Els registres històrics oferixen poca informació sobre quin tipo d'hàbitat era el preferit per este escarabat. L'informació actual sugerix que esta espècie viu en molts tipos d'hàbitat, en una llaugera preferència per les praderias i els boscs de roures i els sotobosques de pacanas. No obstant, són especialistes en carronya, ya que necessiten un cadàver del tamany d'una coloma o d'una farda per a reproduir-se. La disponibilitat de carronya pot ser el factor més important per a determinar on pot sobreviure l'espècie.

Estat de conservació

Distribució actual i històrica de N. americanus.

Els registres històrics mostren que este escarabat va viure en 35 estats d'Estats Units, Washington D. C. i tres províncies de Canadà: Ontario, Quebec i Nova Escòcia. Actualment se sap que les poblacions naturals tenen presència en sol cinc estats i a lo manco en una província: en Block Island (Rhode Island), Oklahoma, Arkansas, Dakota del Sur, Nebraska i la Província de Ontario. També han segut reintroducidos en Ohio. En Oklahoma, es varen fer peticions en 2015 i 2016 per a eliminar la llista d'espècies en perill d'extinció, ya que s'interponien en el camí de l'indústria del petròleu i el gas en la regió. N. americanus va ser catalogat com una espècie en perill d'extinció en 1989; l'Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalea l'enumera entre les espècies en perill crític. Els biòlecs no han determinat de forma concloent per qué N. americanus ha desaparegut de tantes àrees. L'us generalisat de plaguicidas pot haver causat que les poblacions locals desapareguen. El dramàtic decliu d'este insecte en moltes àrees, no obstant, va tindre lloc abans de l'us generalisat de dicloro difenil tricloroetano. La falta de cadàvers chicotets per a enterrar impediria la reproducció de l'espècie, i els canvis en l'us de la terra han reduït la cantitat d'aus i mamífers de tamany chicotet a mijà, els preferits per N. americanus. Inclús l'extinció de la coloma americana, ubiqua en atres temps, va poder haver tingut un efecte negatiu en la disponibilitat de carronya per a este escarabat.

L'objectiu immediat dels esforços de conservació és reduir l'amenaça d'extinció per mig de la creació de poblacions captives i selvades. Els biòlecs han intentat establir una població d'escarabats enterradores americans lliberant eixemplars criats en laboratori en Penikese Island i en l'illa de Nantucket en Massachusetts. Els biòlecs retornen cada any a abdós illes per a estudiar la supervivència i el creiximent de la població d'escarabats.

Llectures adicionals

O.S. Fish and Wildlife Service, Division of Endangered Species. 1997. The American Burying Beetle O.S. Fish and Wildlife Service, American burying beetle (Nicrophorus americanus) O.S. Fish and Wildlife Service. 1991. American Burying Beetle Recovery Pla