Núvol de Rho Ophiuchi

El núvol de Rho Ophiuchi és un núvol molecular jagant en la Via Làctea composta en part per hidrogen ionizado i pols obscura. Deu el seu nom a l'estrela que domina la regió en la que es troba, Rho Ophiuchi, situada a la seua volta tres graus al nort d'Antares, en la constelació d'Ofiuco.

Núvol de Rho Ophiuchi

En una distància mija de només 420 anys llum (130 pársecs), és una de les regions de formació estelar més propenques al Sistema solar, i pertany al conjunt galàctic de l'associació Scorpius-Centaurus, que està en l'orige de la compressió inicial havent generat en el seu sen els processos de formació estelar. Morfològicament, el complex Rho Ophiuchi apareix dividit en dos núvols principals, que duen les denominacions LDN 1688, que forma el núcleu principal, i LDN 1689, de menor massa. A les dos núvols també estan conectats varis filaments nebulosos obscurs.

Gràcies a la seua proximitat, este núvol constituïx un interessant àrea d'investigació sobre l'evolució primerenca d'estreles de baixa massa i nanes marrons, aixina com un laboratori per a estudiar els fenomens de formació estelar en cadena.

Observació

Erro al crear miniatura:

Mapa de la regió de Rho Ophiuchi.

La zona del cel en la que s'ubica el núvol és prop del grup d'estreles lluentes de color blau que formen el cap de la constelació d'Escorpio. Es tracta d'un grup d'estreles físicament relacionades, conegut com a subgrup Scorpius Superior (o associació OB2 Escorpio), que forma la part més septentrional de l'associació Scorpius-Centaurus, l'associació OB més propenca al sistema solar.

El núvol està centrat en les estreles Rho Ophiuchi i Antares. La seua principal característica, observada en binoculares baix un cel obscur i rebujat, és l'absència casi total d'estreles de fondo. Les estreles de quarta, quinta i sexta magnitut dominen completament esta part del cel, mentres que les estreles de sèptima, octava i novena magnitut semblen casi completament absents. Els binoculares no mostren rastres de nebulositat, pero el obscuriment dels camps estelars del fondo és perfectament evident. Un telescopi de gran aument revela estreles d'aspecte nebuloso prop de Rho Ophiuchi, mentres que tota la regió a l'est seguix semblant notablement desprovista d'estreles obscures; ralles llargues i completament obscures rodejades de camps estelars relativament pobres denoten la presència de filaments obscurs. Les fotografies de llarga exposició permeten capturar diferents detalls del núvol, el color del qual varia des del blau intens prop de Rho Ophiuchi fins al taronja al voltant de Antares.

El núvol es troba en l'hemisferi sur celest, en una declinació promedia de 24°S; açò implica una major dificultat d'observació en latitut boreales, encara que la regió encara és completament visible inclús fins a dins dels 10° del Círcul polar àrtic. Des del hemisferi sur la seua observació és òptima i, en el cel nocturn, és visible de maig a octubre. L'extrem nort del núvol està travessat per l'eclíptica; el Sol passa per davant d'ella entre el 30 de novembre i el 2 de decembre, mentres que són freqüents el seu ocultació per la Lluna o pels planetes del sistema solar.

Característiques i estructura

Erro al crear miniatura:

L'extrem sur del núvol està directament allumenat per la radiació de Antares.

El núvol representa un excelent laboratori per a l'estudi dels fenomens de formació estelar que involucren estreles de massa gran, mija i baixa, per dos factors principals. El primer, és un dels sistemes de nebuloses actives de gran massa més propencs al sistema solar, donada la seua distància de només 424 anys llum (130 pc). Açò fa possible observar el núvol i els fenomens allí actius sense ser pertorbats per un mig interestelar massa gran o per la presència de possibles nebuloses obscures situades a lo llarc de la llínea de visió. En segon lloc, el núvol està en una posició tal que pot observar-se des d'abdós hemisferis de la Terra, en l'única excepció d'àrees propenques o dins del Círcul polar àrtic.

El cos principal del núvol, denominat LDN 1688, es troba prop de l'estrela Rho Ophiuchi, que l'allumena parcialment i la fa ópticament visible també com a nebulosa de reflexió i emissió (esta regió també es denomina IC 4604). La radiació ultravioleta de l'estrela i el seu color azulado donen als gasos del núvol un color clarament azulado. S'estén cap al sur i SSE cap a la supergigante roja Antares, lluenta estrela que directament allumena part del gas, com ho demostra el color rojós que adquirix el núvol en esta regió. Atres estreles, com vdB 105, ubicades just al sur de Rho Ophiuchi són les encarregades d'allumenar diferents seccions del núvol. Dos llarcs filaments perifèrics s'estenen cap a l'est del núvol; designats LDN 1709, que està al noreste, i LDN 1704, que es dirigix al nort.

Les regions centrals de LDN 1688 apareixen com de naturalea granulada, en un gran número de chicotetes densitat nebuloses sense cos central. No obstant, predominen tres punts de major densitat, designats en les lletres A, I i F. El propi núcleu A està compost per tres denses concentracions de gas fret en una massa de 0,5 M ☉, cridat SM 1, SM 1N i SM 2, coincidint en núcleus preestelares. A estos tres núcleus principals se sumen més de cinquanta secundaris, en masses que oscilen entre 0,02 i 6,3 M. Estos núvols, que juntes constituïxen només una chicoteta fracció de la massa total de gas del núvol, podrien constituir les primeres fases d'un futur fenomen de formació estelar. Si cada u d'estos núcleus colapsara mentres generava una estrela, podrien constituir una funció de massa inicial.

El núvol secundari, ubicada al surest de la principal, es denomina LDN. 1689. Un filament, LDN 1712, orientat al noreste, conecta en ell. Tots estos filaments obscurs constituïxen dos corrents paraleles evidents, també indicades per les abreviatures B44 i B45, que designen respectivament el surest i el noreste. Els principals responsables del calfament directe del gas i pols del complex nebuloso són les estreles de classe espectral B, és dir les estreles blaves de gran massa, situades en l'interior del propi núvol, mentres que les regions més occidentals es veuen afectades per l'influència de la EH 147889, una estrela de sèptima magnitut ubicada al sur de ρ Ophiuchi. En total, el complex de nebuloses té una massa de 3000 M , més de la mitat del com es concentra en el núvol LDN 1688.

Bibliografia

Obres generals

• O'Pixara, Stephen James (2007). Deep Sky Companions: Hidden Treasures (en en), Cambridge University Press. ISBN 0-521-83704-9.

• Robert Burnham Jr. (1978). Burnham's Celestial Handbook: Volume Two (en en), Dover Publications, Inc..
• Thomas T. Arny (2007). Explorations: An Introduction to Astronomy (en en), McGraw-Hill. ISBN 0-07-321369-1.
• AA.VV (2002). L'Univers - Gran enciclopèdia dell'astronomia (en it), De Agostini.
• Gribbin, J. (2005). Enciclopèdia vaig donar astronomia i cosmologia (en it), Garzanti. ISBN 88-11-50517-8.

Obres especifiques

Sobre l'evolució estelar

• Lada, C. J. (1999). The Origin of Stars and Planetary Systems (en en), Kluwer Academic Publishers. ISBN 0-7923-5909-7.
• James Lequeux (2011). Naissance, évolution et mort dones étoiles, Els Ulis, France: EDP sciences, pp. 162. ISBN 978-2-7598-0638-6.
• Abbondi, C. (2007). Univers in evoluzione dalla nascita alla morte delle stelle (en it), Sandit. ISBN 88-89150-32-7.

En el núvol de Rho Ophiuchi

• (2008).«Star Formation in the ρ Ophiuchi Molecular Cloud».Handbook of Star Forming Regions, Volume II: The Southern Sky.5
• Toshimi Taki. «Taki's 8.5 Magnitude Star Atles» (en en). Archivat des d'el original, el 5 de novembre de 2018.. Atles céleste librement téléchargeable au format PDF.
• Tirion; Rappaport, {{{nom2}}}; Lovi, {{{nom3}}} (1987). Uranometria 2000.0 - Volume II - The Southern Hemisphere to +6° (en en), Willmann-Bell, inc.. ISBN 0-943396-15-8.
• Tirion; Sinnott, {{{nom2}}} (1998). Sky Atles 2000.0 (en en), Cambridge University Press. ISBN 0-933346-90-5.
• Tirion (2001). The Cambridge Star Atles 2000.0 (en en), Cambridge University Press. ISBN 0-521-80084-6.

Vore també

• Associació estelar de Scorpius-Centaurus
• Regió H II