Núcleu solar

El núcleu del Sol és la regió que es considera des del centre del Sol fins a al voltant de 0,2 a 0,25 ràdios solars (R⊙).[1] És la regió en major temperatura en la nostra estrela i en el sistema solar. Té una densitat de 150 g/cm³ (150 voltes la densitat del aigua en estat líquit), just en el centre, i una temperatura d'al voltant de 15 700 000 K;[2] com a comparació, la superfície del Sol es troba a aproximadament 6000 K. El núcleu solar està compost per gas dens i calent en estat de plasma a una pressió estimada de 2,65×10¹⁶ Pa en el centre.
En les regions dins de 0,20 R⊙ es troba prop del 34 % de la massa del Sol, pero únicament 0,8 % del seu volum. Dins d'un radi de 0,24 R⊙, el núcleu genera el 99 % de l'energia per fusió nuclear produïda pel Sol.[2]
Producció d'energia
Aproximadament 3,638 protons (núcleus d'hidrogen) es convertixen en núcleus d'heli cada segon, lo que llibera energia a raó de 3,8626 W.[3][2]
El núcleu solar produïx casi tot el calor del Sol a través de la fusió nuclear. El restant de l'estrela és calfada per la transferència cap a l'exterior de calor des del núcleu. L'energia produïda per la fusió en el núcleu —a excepció d'una chicoteta part transportada pels neutrins— deu viajar a través de moltes capes successives fins a la fotosfera, abans d'escapar a l'espai com llum solar o energia cinètica de partícules.
La producció d'energia per unitat de temps (és dir, la potència) de la fusió en el núcleu canvia en la distància des del centre del Sol. En el centre del Sol la potència d'esta fusió té un valor estimat pels models d'al voltant de 276,5 W/m³.[4]
A pesar de la seua temperatura tan alta, la màxima densitat de producció de potència en el núcleu en general és similar al d'una pila de compostage i és menor que la densitat de potència produïda pel metabolisme humà. No obstant, el Sol és molt més calent que estos eixemples per l'enorme volum que té.[5]
Les baixes taxes de producció d'energia dins del núcleu solar poden semblar sorprenents considerant la gran potència que es prediu a partir de l'aplicació de la llei de Stefan-Boltzmann per a temperatures de 10 a 15 millons de kelvin. No obstant, les capes del Sol radian cap a les capes més externes que tenen una temperatura llaugerament menor. Esta diferència en les potències de radiació entre les capes és la que determina la producció neta de potència i la transferència en el núcleu del Sol.
A una distància de 19 % del radi solar, prop de la vora del núcleu, les temperatures són d'al voltant de 10⁷ K,[2] i la densitat de potència és de 6,9 W/m³, lo que és al voltant del 2,5 % del valor màxim en el centre del Sol. La densitat en eixe punt és de prop de 40 g/cm³, és dir, al voltant de 27 % de la densitat en el centre.[6] Un 91 % de l'energia solar es produïx dins d'este radi. Dins del 24 % del radi (el «núcleu exterior» segons algunes definicions) es produïx el 99 % de l'energia del Sol.[2] Més allà del 30 % del radi solar, en a on la temperatura és de 76 K i la densitat ha disminuït fins a 10 g/cm³, la taxa de fusió és pràcticament nula.[7]
Existixen dos tipos de reaccions nuclears en les que els núcleus de hidrogen es fonen per a formar núcleus de heli.
Cadena protón-protón

La primera reacció nuclear per a formar heli a partir de núcleus de hidrogen és coneguda com cadena protón-protón. Esta reacció és:[3][8]
El procés s'ilustra en la figura de la dreta.
Es creu que esta série de reaccions és la més important en el núcleu solar. El temps característic per a la primera reacció és d'al voltant de mil millons d'anys, inclús per a les altes densitat i temperatures del núcleu, per la necessitat de que la força dèbil provoque el decaiguda beta ans que els núcleus es puguen adherir (la qual cosa rarament passa en el temps en el que s'acosten per efecte túnel per a estar lo suficientment prop per a fer-ho). Els temps que duren el deuteri i el heli 3 en les següents reaccions són, en contrast, prop de 4 segons i 400 anys. Estes reaccions posteriors ocorren a través de la força nuclear forta i són molt més ràpides.[9]
L'energia total lliberada per estes reaccions en convertir quatre àtoms de hidrogen en un de heli és de 26,7 MeV.
Cicle CNO

La segona seqüència de reaccions nuclears és cridada cicle del carbono-nitrogen-oxigen (o cicle CNO).[10][11] Este cicle genera menys del 10 % de l'energia total del Sol. El procés involucra àtoms de carbono que no es consumixen en el procés complet. La successió de reaccions del cicle CNO són les següents:[12]
Este procés es pot entendre millor observant la figura de l'esquerra, començant en la part superior i anant en direcció de les agulles del rellonge.
Equilibri
La taxa de fusió nuclear depén fortament de la densitat, per lo que la taxa de fusió en el núcleu solar és un equilibri que es corrig a sí mateixa. Si es dona un chicotet increment en dita taxa, el núcleu es calfa i es expandix, creant una força que s'opon al pes de les capes exteriors. Açò reduïx la taxa de fusió i corrig el destorbament. Pel contrari, si la taxa de fusió nuclear disminuïx llaugerament, el núcleu solar es gela i s'encull també llaugerament, lo que incrementa la taxa de fusió i revertix este canvi al seu estat anterior.
Referències
- ↑ García, Ra; Turck-Chièze, S; Jiménez-Reis, Sj; Ballot, J; Pallé, Pl; Eff-Darwich, A; Mathur, S; Provost, J(2007).«Tuouile».doi:10.1126/science.1140598.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 Karttunen et al. (2007), p. 263
- ↑ 3,0 3,1 McDonald, Andrew; Kennewell, John (2014). «The Source of Solar Energy». Bureau of Meteorology. Commonwealth of Austràlia. Consultat el 28 d'agost de 2014.
- ↑ Table of temperatures, power densities, luminosities by radius in the sun
- ↑ Karl S. Kruszelnicki. «Dr Karl's Great Moments In Science: Lazy Sun is less energetic than compost», Australian Broadcasting Corporation, 17 d'abril de 2012. Consultat el 25 de febrer de 2014.
- ↑ «vore les pp. 54 i 55». Archivat des de l'original, el 24 de setembre de 2015. Consultat el 18 de giner de 2015.
- ↑ Vore
- ↑ (2004) Pascale Ehrenfreund et al. (ed.). Astrobiology: future perspectives, Kluwer Academic. ISBN 1402023049. Consultat el 28 d'agost de 2014.
- ↑ Estos temps provenen de Byrne, J. Neutrons, Nuclei, and Matter, Dover Publications, Mineola, New York, 2011, ISBN 0486482383, p 8.
- ↑ von Weizsäcker, C. F.(1938).«Über Elementumwandlungen in Innern der Sterne II».Physikalische Zeitschrift.39: 633–46.
- ↑ Bethe, H. A.(1939).«Energy Production in Stars».Physical Review.55(5): 434–56.doi:10.1103/PhysRev.55.434.
- ↑ Karttunen et al. (2007), p. 236.
Bibliografia
- (2007) Fonamental Astronomy, 5.ª edició, Springer. ISBN 978-3-540-34143-7.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Núcleo solar» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.