Núcleu extern de la Terra
El núcleu extern de la Terra és una capa plasmática majorment composta per ferro i níquel, situada entre el mant i el núcleu intern. El seu llímit superior és la discontinuidad de Gutenberg, situada a uns 2885 km de profunditat, mentres que el seu llímit inferior és la discontinuidad de Lehmann, situada a uns 5155 km. Té una gruixa d'uns 2270 km.[1] La seua temperatura varia des dels 4400 °C en la seua regió superior fins als 6100 °C en la seua zona inferior. És part del núcleu terrestre.
Història
[editar | editar còdic]En 1904, Ernest Rutherford va propondre la descomposició radiactiva com a font de calor de la Terra,[2] açò no es va demostrar fins a 2010.[3] Ya en 1906, el geólogo britànic Richard Dixon Oldham basant-se en les seues evaluacions de les diferències de temps de viage de les Ones P i de les Ones S provocades per un terremot, que la Terra té un núcleu, i va estimar que el radi del llímit entre el núcleu i el mant terrestre era de 0,6 radis terrestres, o d'uns 2500-2600 km de profunditat.[4][5] En 1914, el geofísico alemà Beno Gutenberg va calcular la profunditat del llímit entre el núcleu i el mant en 2900 km. El matemàtic i geofísico britànic Harold Jeffreys va confirmar el llímit en 2898±3 km en els seus càlculs en 1939. En l'actualitat, es creu que el llímit entre el núcleu i el mant diferix i se situa en promig a 2900 km de profunditat.[4]
La sismóloga danesa Inge Lehmann va descobrir que el llímit entre el núcleu intern i l'extern era una discontinuidad en la velocitat de propagació ya en 1936 - el patró de les ones P indicava una forta refracció en este interfaç.[6]
Característiques
[editar | editar còdic]Se supon que el núcleu extern es troba en estat líquit, puix les ones sísmiques S no ho travessen i les P disminuïxen bruscament la seua velocitat. Està compost de ferro mesclat en níquel i uns atres elements més llaugers. La majoria dels científics creuen que la convecció en el núcleu extern, combinada en la rotació de la Terra (efecte de Coriolis), origina el camp magnètic terrestre a través d'un procés explicat per la hipòtesis de la dínamo.
El núcleu extern de la Terra és conductor de l'electricitat, i en ell es produïxen corrents de convecció. Esta capa conductiva es combina en el moviment de rotació de la Terra per a crear una dinamo que manté un sistema de corrents elèctriques que, a la seua volta, generen el camp magnètic terrestre. El núcleu extern és també responsable de sotils alteracions de la rotació de la Terra. Esta capa no és tan densa com el ferro pur fos, lo que indica la presència d'elements més llaugers (He, Ni i uns atres). Els científics sospiten que aproximadament un 10 % de la capa està composta per oxigen i/o sofre perque estos elements són abundants en el cosmos i es dissolen en facilitat en el ferro fos.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Tarbuck, E. J. & Lutgens, F. K. 2005. Ciències de la Terra, 8ª edició. Pearson Educació S. A., Madrit. ISBN 84-205-4400-0
- ↑ L. Darden. «La naturalea de l'investigació científica» (en és). Consultat el 2011-07-31.
- ↑ https://www.scinexx.de/news/geowissen/radioaktivitaet-tatsaechlich-heizofen-dones-erdinneren/
- ↑ 4,0 4,1 Martin Okrusch, Siegfried Matthes: Mineralogie: Eine Einführung in die spezielle Mineralogie, Petrologie und Lagerstättenkunde. 8., vollst. überarb. und aktualisierte Auflage. Springer, Berlin / Heidelberg 2009, ISBN 978-3-540-78200-1, S. 493,
- ↑ Oldham writes in 1906. Cooperative Institute for Research in Environmental Sciences - University of Colorat at Boulder,
- ↑ Edward J. Tarbuck, Frederick K. Lutgens: Allgemeine Geologie. 9., aktualisierte Auflage. Pearson Studium, München [o. a.] 2009, ISBN 978-3-8273-7335-9, S. 398 (Kapitel 12.3.4 – Der Erdkern).
- Este artícul conté una traducció derivada de «Núcleo externo de la Tierra» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.