Moviment d'independència de l'Índia

L'independència de l'Índia va consistir en revolucions que varen començar en 1857 i que varen aplegar al seu fi baix el liderage de Mahatma Gandhi entre 1942 i 1947, aixina com en l'invasió fòra a l'Índia britànica pel Eixèrcit Nacional Indi comandado per Subbash Chandra Bose durant la Segona Guerra Mundial. L'independència finalment es va conseguir el 15 d'agost de 1947.

Campanya fòra de l'Índia

"Moviment d'Independència" és prou difuso, puix comprén diferents moviments en similars objectius. El principal d'ells va ser canalisat a través del Partit Nacional del Congrés, que va seguir la prédica de Gandhi de protesta no violenta i desobediència civil. També varen participar en dit moviment Sardar Vallabhbhai Patel i Jawaharlal Nehru. Atres líders com Subhash Chandra Bose varen adoptar una posició militar cap a l'independència.

L'independència de l'Índia va servir com un catalisador per a moviments similars en atres parts del món, lo que va produir la desintegració del imperi britànic. Els britànics es varen establir en Índia en 1619, pero no va ser sino fins a 1757 quan l'eixèrcit britànic comandado per Robert Clive va derrotar al nabab de Bengala, establint en esta regió a la Companyia Britànica de les Índies Orientals, la qual va regentar la colónia britànica en el subcontinent indi per cent anys. Despuix de la mencionada batalla els britànics varen adquirir drets sobre Bengala, Bihar i posteriorment sobre Orissa en 1795, despuix de la seua victòria en la (batalla de Buxar). Les causes varen ser diverses, pero l'element més significatiu era les diferències ètniques i culturals cada volta més pronunciades entre els soldats indis, coneguts com cipayos i els oficials britànics. La raó específica que va desencadenar la rebelió va ser el supost us de greix de vaca o de porc en cartuchos per al rifle Enfield que havia segut introduït en l'eixèrcit britànic en 1857 en Índia. Per a poder utilisar els cartuchos calia trencar una membrana en les dents i els soldats indis consideraven que l'us de la grassa animal era ofensiu a les seues creències religioses. Si ben els britànics varen desmentir que el greix anara d'orige animal i fins a varen tractar de reemplaçar els cartuchos en atres nous que la seua grassa fora elaborada pels mateixos cipayos, el rumor no es va desvanir.

Mangal Pandey i la marcha sobre Delhi

En març de 1857, Mangal Pandey, un soldat del regiment 34 d'Infanteria, va atacar a un sargent britànic i va ferir al seu ajudant. Quan el general Hearsay va ordenar a un oficial indi la captura del soldat, este es va negar. Una volta capturat el soldat va ser aforcat junt l'oficial indi el 7 d'abril. El 10 de maig de 1857 els regiments de cipayos 11 i 20 de Cavalleria es varen rebelar contra els oficials britànics i varen marchar contra Delhi. Allí se li varen unir atres regiments i civils indis. Varen atacar i varen capturar el palau a on residia Bahadur Shah Zafar, l'últim emperador de la dinastia Mogol, qui va ser restaurat en el seu tro.

Per aquelles dates en Jhansi, els cipayos es varen rebelar i varen matar a oficials britànics. En 1858, quan els britànics varen marchar contra Jhansi, la Raní Lakshmi Bai, reina de Jhansi, va enfrontar als britànics en un eixèrcit de 14 000 voluntaris. La lluita va durar dos semanes, vencent els britànics. La reina va escapar a la fortalea de Kalpi, des d'a on va seguir predicant la rebelia contra els britànics. Les forces rebels varen conseguir capturar Kanpur i els britànics varen posar una recompensa de 20 000 rúpies per la captura de la Raní Lakshmibai.

Resposta britànica

Erro al crear miniatura:

Secundra Bagh despuix de l'atac britànic.

Si ben els britànics varen ser inicialment llents en respondre a la rebelió, paulatinament varen ser alcançant victòries sobre els cipayos. En una marcha cap a Delhi que va durar dos mesos.

La guerra de 1857 va ser un punt decisiu en l'història moderna d'Índia. La Companyia Britànica de l'Índia Oriental va ser abolida i Índia va passar a ser administrada directament per la Corona britànica, governada per un Virrey. En proclamar el nou règim en Índia la Reina Victoria va prometre als indis el mateix tracte baix la llei que als britànics, pero la llavor de la desconfiança havia germinat en els indis.

Els britànics es varen embarcar en un programa de reformes tractant d'integrar als indis de castes altes i regentes en el govern. Es va decretar la tolerància religiosa i es varen admetre als indis en el Servici Civil, encara que principalment en el paper de subordinats. Per una atra part, es va aumentar el contingent de tropes britàniques i únicament estes estaven autorisades a manejar peces d'artilleria.

L'emperador Bahadur Shah va ser exiliat a Birmània, a on va fallir en 1862 donant fi a la dinastia Mogol. En 1877 la reina Victoria va ser proclamada emperatriu d'Índia.

Moviments emergents

Les décades que varen seguir a la rebelió dels cipayos es varen caracterisar per una gran activitat política, lo que es va traduir en manifestacions d'opinió pública per part dels indis i el sorgiment de diferents líders a nivell nacional i provincial, tal és el cas de Bhagat Singh, Rajguru i Sukhdev.

Les influencies soci-religioses també varen jugar un paper preponderant, considerant l'importantíssim paper que les creències religioses tenien sobre el ciutadà indi. L'organisació hindú Arya Samaj va iniciar reformes socials significatives a l'hora que contractava la propaganda misionero cristiana. El treball realisat per Dayananda Sarasvati va ser fonamental en crear orgull i patriotisme entre els indis comuns. Raja Ram Mohan Roy va ser un atre dels pioners en les reformes socials de l'Índia, combatent el sati, l'ignorança i l'analfabetisme.

Les reformes religioses i l'orgull nacionaliste varen ser peces fonamentals en el moviment independentiste. Individus com Swami Vivekananda, Ramakrishna Paramhansa, Sri Aurobindo, Bankim Chandra Chatterjee, Sir Syed Ahmed Khan, Rabindranath Tagore i Dadabhai Nauroji varen practicar el proselitisme nacionaliste rejovenint les institucions polítiques. Estos líders varen conseguir inculcar l'orgull en els indis, demandant llibertats polítiques i socials. Varen ser, en realitat, els qui varen encendre la flama de la passió per l'educació i guanys en diferents activitats en millers d'indis, aixina com la busca de l'independència.

En 1885 en Bombay, 73 delegats indis, inspirats en una sugerència de A.O. Hume, un britànic jubilat del Servici Civil, es varen reunir i varen formar el Partit Nacionaliste del Congrés. Pertanyien principalment membres de les castes altes i eren en la seua majoria individus educats en Occident, professionals en abogacía, periodisme i l'ensenyança. Havien adquirit experiència política a nivell regional, a on havien ocupat diferents posicions en els concejos provincials, universitats i comissions especials.

Al principi, el nou partit no tenia una ideologia ben definida, aixina com tampoc molts recursos per a sobreviure com una organisació política. Funcionava, en realitat, més be com una societat de debat que es reunia anualment expressant la seua llealtat al Raj britànic i emetia resolucions sobre matèries poc crucials o poc controvertides, com eren alguns drets civils o oportunitats d'ocupació d'indis en el Servici Civil. Si be estes resolucions eren presentades al virrey i finalment al parlament britànic, els guanys del Partit del Congrés varen ser al principi molt modests. A pesar de proclamar que el partit representava a tota Índia, lo cert és que els seus mensages reflectien més els interessos de les elites urbanes, lo que era d'esperar-se, puix eren contats els membres del partit que provenien d'atres classes.

En l'any 1890, si ben el Partit de Congrés hi havia conseguit grans alvanços com una organisació política que comprenia tota l'Índia, el seu èxit es va vore disminuït al no conseguir atraure les masses musulmanes, els qui percebien que la seua representació en l'arena política i en el Servici Civil era insignificant. Els atacs dels hindús reformistes contra les conversió religioses, la matança de vaques o la preservació de l'idioma Urdu àrap, varen profundisar les diferències entre hindús i musulmans, els quals varen afondar la seua creència de tractar-se d'una minoria en un estatus inferior als hindús i, per això, no representats en forma alguna pel partit del Congrés. Va ser llavors que Sir Syed Ahmed Khan va llançar un moviment per a agrupar als musulmans que va culminar en 1875 en la fundació del Colege Muhammadhan Anglo-Oriental en Aligarh, Uttar Pradesh. Esta institució va ser posteriorment cridada Universitat Musulmana de Aligarh en 1921. El seu objecte va ser educar als estudiants d'alts recursos emfatisant la compatibilitat de l'Islam en el coneiximent modern occidental. No obstant, la diversitat entre els musulmans indis era de tal magnitut, que va ser impossible conseguir una unió cultural i intelectual entre ells.

Partició de Bengala

En 1905, Lord Curzon, Virrey i Governador General de l'Índia (1899-1905) va ordenar la partició de la província de Bengala per a millorar l'eficiència en l'administració d'eixa gran i poblada regió, a on els intelectuals hindús eixercien ya una important influència sobre la política d'este lloc. La partició va crear dos províncies; Bengala de l'Est i Assam en la capital en Daca i Bengala de l'Oest en la seua capital en Calcuta, que també era la sèu del govern britànic en l'Índia. La rapidea o/i falta de planificació en que es va portar a terme esta separació va despertar l'ira dels Bengalíes. No només els britànics no havien consultat als indis sobre este tema, sino que també es vea esta acció com un moviment de "dividir i véncer". Varen començar les manifestacions i les denúncies en la prensa. Per la seua banda el Partit del Congrés va advocar pel boicot als productes britànics.

El boicot del Partit del Congrés va ser tan exitós que va desnugar sentiments antibritànics no experimentats des de la rebelió dels cipayos. Un cicle de violència i repressió es va iniciar en vàries parts del país. Els britànics varen tractar d'assossegar els ànims anunciant reformes en 1909 i designant a alguns moderats indis en els concejos imperials i provincials. Una comissió musulmana es va reunir en el Virrey, Lord Minto (1905-1910) tractant de conseguir concessions sobre les reformes constitucionals introduïdes. En eixe mateix any es va fundar la Lliga Musulmana d'Índia per a promoure la llealtat a la Gran Bretanya i obtindre drets civils per als musulmans, lo que varen conseguir en incrementar-se el número d'oficials indis electes en la Llei dels Concejos de l'Índia de 1909. La Lliga Musulmana va insistir en la seua separació del Congrés dominat pels hindús, considerant-se com una nació dins d'una nació.

En lo que es va considerar com un gest de bona voluntat, el rei Jorge V va visitar l'Índia, i va aprofitar l'ocasió per a anunciar la reversión de la mida de partició de Bengala i el trasllat de la capital de l'Índia de Calcuta a una nova ciutat que s'anava a construir al sur de Delhi i es cridaria Nova Delhi.

La Primera Guerra Mundial

La Primera Guerra Mundial va començar en un moviment probritánico molt contrari a la percepció que es tenia fins a llavors de l'actitut negativa dels indis cap al Regne Unit. Més d'1,3 millons de soldats i treballadors indis varen servir en Europa, Àfrica i el Mig Orient, mentres que el govern indi i els príncips varen contribuir en quantiosos enviaments de suministraments, aliments, diners i municions. Pero esta bona voluntat es va transformar en agravi per l'altes baixes sofrides pels indis, l'aument en els imposts, una epidèmia de grip que es va estendre per tota l'Índia i les pèrdues en el comerç del país que varen afectar sériament la seua economia, agravant la situació de la seua població. El moviment nacionaliste va sorgir novament i el Partit del Congrés va conseguir en 1916, per mig del Pacte de Lucknow, una aliança temporal en la Lliga Musulmana, la qual contemplava concessions sobre el poder polític dels musulmans i el futur de l'Islam sobre la regió.

Els britànics per la seua banda varen adoptar una política de reconeiximent de l'ajuda prestada per Índia en la guerra otorgant certes concessions. En agost de 1917, Edwin Montagu, el secretari d'estat per a Índia, va fer un històric pronunciament en el Parlament britànic expressant que la política cap a Índia era la d'otorgar autonomia gradual a les seues institucions en vistes a conseguir un govern indi que formara part integral de l'imperi britànic. Esta declaració es va materialisar en la Llei del Govern d'Índia de 1919 en la qual es contemplava una dualitat en l'administració o diarquía, per mig de la qual regidors indis electes per votació i oficials britànics designats per la corona compartirien l'administració de la Índia britànica.

La mencionada llei també expandia les llegislatures centrals i provincials. La diarquía va introduir considerables canvis a nivell provincial. Un número de ministeris considerats com no crucials, tals com a agricultura, govern provincial, sanitat, educació i obres públiques varen passar a mans dels indis. Els britànics es varen reservar el dret d'administrar matèries més sensibles tals com a finances, imposts i el manteniment de la llei i l'orde.

La Llei Rowlatt i les seues conseqüències

L'impacte positiu de les reformes adoptades es va vore sériament afectat en 1919 per la Llei Rowlatt. Esta llei contenia una série de recomanacions davant el Consell Llegislatiu Imperial elaborades per una Comissió denominada Rowlatt, la qual havia segut creada per a investigar la possible existència d'una conspiració sediciosa. Per mig d'esta llei es va investir al Virrey en extraordinaris poders per a reprimir qualsevol acte que poguera ser considerat com sedicioso. Estos poders incloïen el silenciar la prensa, detindre a activistes polítics sense orde judicial i arrestar a qualsevol persona que anara sospitosa de rebelia. En protesta es va cridar a una folga general en el país, la qual va anar l'inici d'un creixent descontent en el poder colonial.

L'agitació reinante va dur funestas conseqüències, particularment el 13 d'abril de 1919 en lo que és coneguda com la Massacre de Amritsar en Panyab, quan el comandant militar britànic, el general de Brigada Reginal Dyer va ordenar disparar contra un grup de 10 000 indis, els qui s'havien congregat en un jardí amurallado cridada Jallianwala Bagh, per a celebrar el festival hindú de Baisakhi, sense ser conscients de l'existència d'una orde marcial. Els morts varen ascendir a 379 i els ferits 1137, tot lo que va tirar per terra l'esperança de l'autonomia índia i la bona voluntat dels indis cap als britànics despuix de la Guerra Mundial.

La Generació de Gandhi

Artícul principal → Mohandas Gandhi.

La ruta cap a l'independència d'Índia, la va traçar Mahatma Gandhi. Naixcut en Porbandar i educat en Gran Bretanya, va començar la seua carrera com un tímit advocat en una modesta clientela. La seua carrera llegal, no obstant, va durar poc temps, por cuanto prontamente va començar la seua lluita per les causes dels indis en Suràfrica. Gandhi havia acceptat una invitació en 1893 per a representar als treballadors indis en Suràfrica, lloc a on va viure prop de vint anys. La lluita de Gandhi en Suràfrica es va estendre més allà de conseguir millores per als treballadors indis. La seua principal missió va ser la d'eliminar la discriminació racial contra els indis i el tracte abusiu que rebien els treballadors per part dels patrons. Despuix de varis mesos de protestes no violentes i l'arrest de mils de treballadors indis, el regente de Suràfrica, el general Jan Smutts, va lliberar als presoners i va abolir la llegislació que permetia l'abús als treballadors. El jove i tímit advocat es va convertir en un verdader revolucionari. El seu èxit en Suràfrica va obrir les esperances per una acció similar en Índia.

En 1915, va retornar a Índia. Per a aquell llavors Gandhi encara no advocava per la total independència d'Índia. De fet a la seua tornada va declarar que sent un ciutadà de l'imperi britànic, al com exigia llibertat i protecció, seria erròneu de la seua part no acodir a la defensa de l'Imperi en la Primera Guerra Mundial.

El mentor de Gandhi va ser el veterà polític del Partit del Congrés Gopal Krishna Gokhale, en el qual va viajar extensament a través del país durant varis anys, coneixent en esta forma les diferents províncies, ciutats i pobles de l'Índia, aixina com la seua cultura, la seua gent, la seua forma de vida i els seus problemes.

Les idees i estratègies de Gandhi en relació en la desobediència civil no eren benvingudes al principi entre els polítics, per considerar-les imprácticas. Gandhi era de la creència que la desobediència civil era l'arma més efectiva per a repelir lleis amorales i injustes, pero per a conseguir-ho era necessari recórrer a manifestacions no violentes i retirar tota cooperació en un estat corrupte. Esta estratègia anomenada "satyagraha" va inspirar a millons d'indis quan va ser utilisada despuix de la massacre de Amritsar.

En Champaran, Bihar, Gandhi va advocar per la causa de llauradors indis, desposseïts de terres i obligats a cultivar productes que no eren els que necessitaven per a la seua subsistència, rebent una irrisoria remuneració pel seu treball. Per a esta época Gandhi hi havia ya abandonat la seua vestimenta occidental, utilisant chales a la usanza índia.

La simplicitat de Gandhi electrizó a millons d'indis pobres i comuns. Era un d'ells i s'esforçava en diferenciar-se de les classes elitistes. Quan va ser arrestat per la policia va causar una protesta massiva en Bihar i el govern britànic es va vore obligat a lliberar-ho i accedir les demandes dels llauradors pels quals ell advocava. Els seus guanys varen ser el lliure cultiu del producte que elegiren els llauradors, la reducció en els imposts i el pagament adequat per les collites.

Va ser esta victòria en Champaran que li va donar el títul de Mahatma o «Ànima Gran». No va ser un títul donat pels periòdics o els observadors, sino pels millons d'indis que ho aclamaven per a on fora.

En 1920, baix el liderage de Gandhi, el Congrés va ser reorganisat i es va elaborar una nova constitució, l'objectiu final de la qual era el "swaraj", és dir, l'independència. La membresía en el partit va ser oberta per a qualsevol que estiguera dispost a pagar una suma nominal i la jerarquia dels diferents comités va ser establida en una forma responsable i disciplinada. D'esta forma el partit va ser transformat d'una organisació elitesca en un moviment nacional que va atraure la participació de millons d'indis.

Gandhi també emfatisava que el moviment que ell dirigia no estava en contra del poble britànic, sino d'un sistema d'administració que considerava injust. Dia Gandhi que els oficials i líders britànics eren simplement sers humans i tan capaços d'incórrer en l'intolerància, racisme i crueltat que qualsevol ciutadà indi o qualsevol un atre ser humà. El castic per estos pecats estava en les mans de Deu i no era la missió del moviment cap a la llibertat. Pero la lliberació de 350 millons de persones someses a un règim colonial i tirànic sí era un objectiu.

Durant la seua primera "satyagraha" a nivell nacional, Gandhi va advocar per boicotejar les institucions educacionals britàniques, les corts i els productes; també renunciar a qualsevol càrrec en el govern colonial; negar-se a pagar imposts i desconéixer qualsevol títul britànic.

A pesar de que el moviment havia sorgit una miqueta vesprada per a influir sobre la llei del Govern de l'Índia de 1919, la magnitut del desorde va ser enorme i va presentar un verdader repte al règim britànic. Més de 10 millons d'indis es varen unir a la protesta, seguint les directrius de Gandhi en moltes ciutats i en mils de pobles en l'Índia. Pero Gandhi es va vore obligat a prendre una difícil decisió i va parar el moviment davant el brutal assessinat d'un policia en Chauri Chaura per un grup d'agitadors. Gandhi es va vore profundament commogut per este acte i va témer per la falta de control que poguera sorgir sobre les masses, lo que convertiria el moviment per la llibertat en una orgia sanguinosa i caòtica de violència, que posaria en perill les vides dels britànics i la dels indis baix l'inevitable represàlia britànica. Pensava que els indis requerien de major disciplina i que devien entendre que el moviment no anava en contra de les persones, sino l'expondre a la llum pública la crueltat i discriminació existent en l'Índia. Gandhi no solament espera canvis en les actituts dels indis, sino també en la dels britànics, de manera que es pogueren trencar les cadenes de racisme i colonialisme de l'Imperi.

En 1922 va ser encarcerat durant dos anys. A la seua eixida de presó es va establir en Ahmadabad, a les vores del riu Sabarmati, a on va fundar un periòdic cridat Jove Índia.

Els líders emergents del Partit del Congrés com Jawaharlal Nehru, Vallabhbhai Patel i Subhashs Chandra Bose, es varen convertir en seguidors de Gandhi, expressant les seues aspiracions nacionalistes. En els anys de 1920, l'espectre polític de l'Índia es va ampliar en el sorgiment de nous i moderats partits polítics, tals com el Partit Swaraj, Hindu Mahasabha, el Partit Comuniste i el Rashtriya Swayemsevak Sangh. Les organisacions regionals, per una atra part, varen seguir represando els interessos no brahmanes en Madrás, mahars en Maharashtra i els sijes en Panyab.

La Marcha Gandhi i el moviment de desobediència civil

Gandhi era un fervent partidari de la resistència pacífica, i estava convençut de que “la no violència és la major força a disposició de la humanitat. És més poderosa que l'arma de destrucció més poderosa concebuda per l'ingeni de l'home”

El govern britànic va encomanar a sir John Simon encapçalar una comissió l'objectiu de la qual era introduir reformes constitucionals adicionals en l'Índia. Les recomanacions d'esta comissió varen ser, no obstant, rebujades pels partits polítics indis els quals es varen reunir en maig de 1928 en Bombay per a redactar una constitució per a l'Índia, treball que va ser encomanat a un comité encapçalat per Motilal Nehru. Posteriorment el Partit del Congrés reunit en Calcuta va solicitar formalment al govern britànic la designació d'Índia en un estatus de Domini dins de l'Imperi, semblant al concedit a Canadà, fixant com data top per a això decembre de 1929. De ser rebujada esta petició l'Índia iniciaria una etapa de total desobediència al govern i lleis britàniques. En una sessió històrica en Lahore en decembre de 1929, el Partit del Congrés baix el liderage de Jawaharlal Nehru va adoptar una resolució cap a la consecució de total independència per a Índia, autorisant als seus membres a iniciar el moviment de desobediència civil a lo largo y ancho de el país. Es va decidir que el 26 de giner de 1930 se celebraria el dia de l'independència en tota l'Índia, al com es varen acollir un gran espectre de partits de molt diferents tendències.

Per la seua banda Gandhi va eixir de la seua llarga reclusió organisant la seua més famosa campanya, que va ser la marcha de la sal o marcha Dandi, de 400 km, des del seu comuna en Ahmadabad a Dandi, en la costa de Guyarat des del 12 de març al 6 d'abril de 1930. La marcha es va realisar en protesta contra els imposts sobre la sal i Gandhi i els seus seguidors, desafiant les lleis britàniques, varen començar a elaborar la seua pròpia sal utilisant l'aigua de el mar.

En abril de 1930 la violència es va desnugar en Calcuta. Aproximadament 100.000 persones varen ser capturades en el curs del moviment de desobediència entre 1930 i 1931. Mentres Gandhi permaneixia en presó, es va portar a terme una Conferència en Londres en novembre de 1930, sense que el Partit del Congrés estiguera representat. La prohibició sobre este Partit va ser alçada pels estralls econòmics que la desobediència civil predicada per Gandhi estava causant. Gandhi va ser lliberat, junt en atres dirigents indis en giner de 1931.

En març de 1931 es va establir el pacte Gandhi-Irwin en a on el govern va acordar lliberar a tots els presoners polítics, al mateix temps que Gandhi va acordar discontinuar la campanya de desobediència civil i participar com l'únic representant del Partit del Congrés en la segona Conferència, la qual es va realisar en Londres en setembre de 1931. No obstant, la Conferència no va ser exitosa. Gandhi va retornar a Índia per a reiniciar la seua campanya de desobediència civil, lo que es va portar a terme fins a giner de 1932.

En els anys següents, el Partit del Congrés i el govern es varen enfrontar en diferents conflictes i negociacions fins que es va conseguir la Llei del Govern d'Índia en 1935. Per a aquella data la brecha entre el Partit del Congrés i la Lliga Musulmana havien aplegat a diferències infranquejables. La Lliga Musulmana qüestionava la llegitimitat del Partit del Congrés de representar al poble d'Índia, mentres que este últim afirmava que la Lliga Musulmana no era la veu autorisada dels musulmans indis.

Activitats revolucionàries

Bhagat Singh

A mida que les veus en el Congrés es feyen més estridents, els britànics varen crear una comissió encapçalada per Sir John Simon qui va recomanar reformes constitucionals dirigides a una major autonomia per al govern d'Índia. No obstant, els britànics no varen incloure a cap membre indi en dita comissió, lo que va enfurir als polítics indis i la comissió va ser boicotejada en tot el país.

En Lahore, Lala Lajpat Rai i Pandit Madan Mohan Malaviya varen encapçalar una marcha pacífica en protesta contra la comissió. Forces policials varen enfrontar a la manifestació i un oficial cridat Scott va colpejar vàries voltes a Lala Lajpat Rai, qui va fallir a conseqüència de la golpiza.

Bhagat Singh, un jove marxiste de Panyab, va jurar prendre venjança i en l'ajuda d'atres dissidents varen planejar assessinar a Scott. No obstant, en lloc de matar a Scott, varen assessinar a un oficial cridat Sanders, aparentment per confusió d'identitat.

A conseqüència de la mort de l'oficial britànic, les mides repressives es varen incrementar, autorisant l'arrest de persones sospitoses i repressió de qualsevol tipo de demostracions galliponteres. El 8 d'abril de 1929 en una assamblea en la que s'aniria a discutir la llei de Defensa de l'Índia, Bhagat Singh i un atre dissident Batukeshwar Dutt varen detonar una bomba en L'Assamblea Central de Delhi, sent arrestats, obtenint per una atra part gran publicitat per a la causa de la llibertat de l'Índia. Singh va ser jujat i declarat culpable i aforcat el 23 de març de 1931.

Activitats revolucionàries en Bengala

Surya Sen, un revolucionari del districte de Chittagong en Bengala, lo que és actualment Bangladés, era el president del Partit Nacional del Congrés en eixa regió. En 1923, va establir grups revolucionaris baix el nom de Jugantor o Nova Era, portant a terme una guerra de guerrilles en contra objectius britànics, entre ells la llínea ferroviària Assam-Bengala. El 18 d'abril de 1932, varen atacar l'atarassana britànica de Chittagong, pero no varen conseguir el seu objectiu d'apoderar-se de les armes en ser repelit pels britànics.

El 23 de setembre va atacar el Club Europeu, el qual tenia un notori lletrer que dia “No s'admet l'entrada d'indis o gossos”. L'atac no va anar totalment exitós i el líder dels atacants es va suïcidar en ser rodejat pels defensors del lloc. Surya Sen va passar varis mesos amagat, sent capturat el 17 de febrer de 1933. Va ser posteriorment jujat i sentenciat a mort. Membres del seu partit varen tractar sense èxit de rescatar-ho de la presó. Surya Sen va ser aforcat el 8 de giner de 1934.

Eleccions i la Resolució de Lahore

La Llei del Govern de l'Índia de 1935 establia tres objectius; establir una estructura federal, otorgar autonomia provincial i resguardar el dret de les minories a través d'electorats separats. L'estructura federal que pretenia unir els regnes independents governats per príncips i l'Índia britànica com a centre de dita federació no va aplegar a conseguir-se per les ambigüitats que contenia la llei en relació en els drets dels príncips. L'autonomia provincial, no obstant, si va portar a terme en febrer de 1937, quan es varen realisar eleccions en a on el Partit del Congrés va sorgir com la principal força política en una clara majoria en cinc províncies i domini en atres dos. La Lliga Musulmana, per una atra part, no va tindre molt èxit.

En 1939, el Virrey Lord Linlithgow va declarar l'entrada d'Índia en la Segona Guerra Mundial sense consultar als governs provincials. En protesta, el Partit del Congrés va manar a tots els seus seguidors a renunciar en les seues posicions del govern. Jinnah, el president de la Lliga Musulmana va persuadir als participants en la seua reunió anual en Lahore en 1940, en lo que es va denominar la Resolució de Lahore, a que es demandara al govern britànic la divisió de l'Índia en dos nacions independents, una musulmana i una atra hindú. Si be l'idea de tal divisió havia segut plantejada des de 1930, esta no havia segut acollida en agrade. No obstant les creixents hostilitats entre hindús i musulmans va transformar l'idea de Pakistan en una petició cada volta més forta.

El clímax: la guerra i el moviment d'independència

L'entrada de l'Índia en la Segona Guerra Mundial tenia dividida a la població índia, ya que dita resolució no havia segut consultada en els representants elegits pels indis, és dir els governs provincials. Alguns eren de l'opinió d'ajudar a la Gran Bretanya en l'idea de conseguir l'independència despuix de la guerra, mentres que uns atres alienats pel despreci dels britànics pels drets dels indis, no simpatizaban en la participació de l'Índia en eixa guerra.

Una de les veus que es va opondre més emfàticament a l'entrada d'Índia en la guerra va ser Subhash Chandra Bose, qui havia segut elegit president del Partit Nacional del Congrés en dos ocasions, en 1937 i 1939. Al no pronunciar-se el partit en contra de la participació d'Índia en la guerra, va optar per renunciar al partit i crear un atre, el denominat Bloc d'Alvanç de Tota l'Índia. Prontamente va ser posat pres, pero en 1941 va conseguir escapar, ajudant als japonesos en la seua lluita contra Gran Bretanya.

En 1943, va visitar Japó viajant en submarins alemans i japonesos. En Japó va organisar l'Eixèrcit Nacional Indi (ENI) i va establir un govern en l'exili. Durant la guerra les illes d'Andamán i Nicobar varen estar baix el control d'este eixèrcit. El ENI va lluitar contra els britànics en el nort d'Índia, pero els indis pobremente entrenats i armats i sense real respal dels japonesos, varen ser derrotats en millers de baixes. Els esforços d'este eixèrcit varen cessar en la rendició dels japonesos en 1945. Si ben no es té total certea, sembla ser que Subhash Chandra Bose va morir en un accident aéreu en agost de 1945.

El Partit del Congrés que no havia respalat a Bose en l'us de la violència, va considerar als que varen morir en la guerra formant part de el ENI com a màrtirs i als sobreviviente com a héroes. El Partit va establir un fondo especial per a atendre als sobreviviente i als familiars dels fallits en combat.

Hui en dia en Índia, Subhas Bose constituïx un eixemple per a les noves generacions d'indis i els soldats de el ENI són tractats en el mateix honor d'aquells que varen lluitar en Gandhi, si ben estos últims mai varen recórrer a la lluita armada o a la violència.

Abandonen l'Índia

El moviment Bharat Chhodo Andolan és dir "Abandonen l'Índia" va ser l'acció més organisada i definitiva per a conseguir l'independència a través de la desobediència civil. Este moviment va ser iniciat per Mahatma Gandhi el 8 d'agost de 1942. A diferència de les atres anteriors tumults liderats per Gandhi, esta va ser més controvertida puix la Gran Bretanya estava envolta en la Guerra Mundial i, per una atra part, l'objectiu era l'eixida dels britànics d'Índia.

El Partit del Congrés havia pres l'iniciativa de recolzar a la Gran Bretanya en la Guerra mundial, pero tal respal va ser rebujat quan es va demanar a canvi l'independència d'Índia. El 14 de juliol de 1942 el Partit Nacional del Congrés va passar una resolució demanant la total independència de Gran Bretanya. La resolució acordava que si els britànics no accedien a esta demanda el país es voria envolt en una desobediència general.

El 8 d'agost de 1942 la resolució de "Abandonen Índia" va ser emesa en Bombay. En Gowalia Tank, Bombay, Gandhi va indicar als indis a seguir en el moviment de desobediència civil, d'actuar com una nació independent i de no obedir les órdens dels britànics. Els britànics alarmats per l'alvanç japonés cap a la frontera de Birmània en l'Índia, varen respondre aprisionando a Gandhi en el palau del Agha Khan en Pune. El Comité del Partit de Congrés també va ser arrestat i llocs presos en el Fort d'Ahmednagar. També varen dissoldre al partit. A raïl d'estes mides les protestes es varen multiplicar per tot el país. Els treballadors es varen declarar en folga en massa. No obstant, no totes les manifestacions varen ser pacífiques; vàries bombes varen esclatar, alguns edificis del govern varen ser incendiats, l'electricitat va ser tallada i el transport va ser pràcticament paralisat.

Els britànics ràpidament varen respondre en detencions en massa. Més de 100 000 persones varen ser detingudes i diversos manifestants varen ser palejats en forma pública.

El liderage del Partit del Congrés va ser incomunicat del restant del món casi tres anys. L'esposa de Gandhi, Kasturba, va fallir quan aquell estava en presó i el seu secretari Mahadev Desai, també va morir als pocs mesos del seu encarcerament. La salut de Gandhi, per una atra part, va començar a deteriorar-se. No obstant, Gandhi es va mantindre 21 dies en folga de fam, demostrant una sobrehumana voluntat de continuar en la resistència. Si ben Gandhi va ser lliberat en 1944 pel seu precari estat de salut, es va mantindre lluitant tractant de conseguir la lliberació de tots els membres del partit.

La guerra, per una atra part, hi havia diezmado considerablement els recursos econòmics, polítics i militars de l'Imperi britànic. Pero la resistència dels indis va ser un acte que va conseguir trencar la voluntat del govern britànic. L'Índia havia donat demostracions de que despuix de la guerra, la lluita per l'independència s'intensificaria. Per una atra part, el poble i eixèrcit britànic no semblaven molt disposts a respalar el règim de repressió en l'Índia, ni en atres colónies, particularment quan Gran Bretanya es vea debilitada per la guerra mundial. L'independència de l'Índia era solament qüestió de temps.

A principis de 1946 tots els detinguts polítics havien segut lliberats i els britànics varen adoptar una política de negociació en el Partit Nacional del Congrés per a l'independència d'Índia, la qual es va conseguir el 15 d'agost de 1947.

La victòria del Partit Laborista en les eleccions britàniques de 1945 va constituir un canvi important por cuanto es varen reafirmar el mèrit de les polítiques tradicionals. Mentres que els britànics negociaven la transferència del poder de l'Índia, la Lliga Musulmana renovava les seues demandes per a la creació de Pakistan. Jinnah s'oponia a compartir el poder en el Partit Nacional del Congrés i aixina ho va expressar el 16 d'agost de 1946, lo que va ocasionar disturbis en diverses regions del país. Més de 5000 persones varen morir en els disturbis, principalment hindús. El 3 de juny de 1947, el vescomte Mountbatten, l'últim virrey de l'Índia, va anunciar plans per a la partició del país en una Índia secular i un Pakistan musulmà. Açò representava dividir a la nació en una regió a l'oest, Pakistan, i una atra a l'Est, Bangladés, abdós musulmanes, quedant Índia en el mig.

El 15 d'agost de 1947, l'Índia es va declarar independent en grans celebracions al crit de "Jai Hind" o "Victoria per a l'Índia", sent el seu primer ministre Jawaharlal Nehru. En el noroest i nordest de l'Índia es va fundar l'estat de Pakistan. Gandhi no era partidari de la divisió d'Índia i, per tant, no va participar en les celebracions. Prontamente la partició d'Índia va dur enfrontaments violents entre hindús, musulmans i sijs. La regió de Cachemira al nort del subcontinent es va convertir en la font de controvèrsia que va originar la Primera guerra Indo-Pakistaní, la qual va durar des de 1947 a 1949. Esta controvèrsia encara és font d'enfrontament entre abdós països.

Tant Índia com Pakistan varen ser constituïts com a dominis dins de l'Imperi, otorgant-se'ls total autonomia, pero tenint al Rei del Regne Unit com el titular cap d'Estat i un Governador General com a representant del Rei. El primer ministre Nehru i el viceministro Sardar Vallabhbhai Patel varen invitar a Lord Mountbatten per a que continuara sent el Governador General. En 1948 va ser reemplaçat pel veterà polític del Partit del Congrés Chakravarti Rajgopalachari. Mentres que Muhammad Ali Jinnah es va convertir en el Governador General de Pakistan i Liaquat Ali Khan va ser nomenat primer ministre. Les assamblees constituents d'abdós dominis es varen convertir en els seus òrguens llegislatius.

Un individu va sorgir com a figura important en el tumultuoso naiximent d'esta jagantesca nació. Es tracta de Sardar Vallabhbhai Patel. Com a Ministre d'Assunts Interns va tindre que enfrontar-se al problema d'assentar a més de 10 millons d'hindús i sijs que varen emigrar del nou estat de Pakistan per la Partició de l'Índia.

Adicionalment, Patel va ser el responsable d'integrar 565 estats que no formaven part d'Índia quan esta va ser declarada independent, lo que equivalia a la mitat del tamany del país actual. No obstant, en admirable capacitat diplomàtica, Patel va conseguir que 563 de dits estats s'uniren a la nova nació, apelant al patriotisme dels príncips i, en els casos més difícils, indicant el risc que dits principats corrien en una nació sedienta per unitat i democràcia. Patel també va establir governs democràtics en estos estats mentres es redactava la nova Constitució.

Patel, no obstant, va tindre que recórrer a la força per a conseguir que l'estat d'Hyderabad s'anexara a l'Índia. El seu regente musulmà no accedia a tal anex i amenaçava unir-se a Pakistan. El 85% de la població era hindú i a pesar de ser majoria estava oprimida i totalment fòra de les esferes del govern. Per una atra part, grups terroristes musulmans que respalaven al regente, cridats els Razakars, atacaven freqüentment pobles d'Índia. L'amenaça que representava la monarquia repressiva de Hyderabad no podia ser tolerada per la nova nació i Patel va encarregar a l'eixèrcit indi l'ocupació d'este estat, lo que es va conseguir en setembre de 1948 en l'Operació Pol. l'estat de Junagadh va ser ocupat de manera similar en febrer del mateix any, quan el regente musulmà va tractar d'unir-se a Pakistan, a pesar de la gran separació geogràfica en dita nació i el fet que el 80% de la població era hindú.

L'Assamblea Constituent d'Índia, presidida pel Dr. Rajendra Prasad va començar a redactar la Constitució, la qual va quedar oficialment terminada el 26 de giner de 1949. El 26 de giner de 1950 es va declarar la República de l'Índia, sent elegit el Dr. Prasad com el seu primer president. En esta data l'Índia oficialment es va independisar de l'Imperi britànic,^{cita requerida} si be va optar per entrar en la Commonwealth.

No obstant l'història d'Índia va continuar registrant grans tragèdies. Mahatma Gandhi va ser assessinat el 30 de giner de 1948 per un fanàtic hindú que erròneament responsabilisava a Gandhi de la divisió d'Índia. La nació sancera va ser sacsada i millons d'indis varen seguir la caravana fúnebre de Gandhi. El món sancer, incloent a la nació britànica, varen expressar el seu dolor per la mort d'este home. El 25 de decembre de 1950, Sadar Wallabhbhai Patel va fallir d'un atac cardíac. Patel ya havia sofrit un atac previ en un atentat perpetrat contra la seua vida, a penes un més despuix de la mort de Gandhi.

En 1952 Índia va portar a terme els seus primeres eleccions generals, creant d'esta manera la democràcia més gran del món.^{cita requerida}

Vore també

Swaraj

Bibliografia

Brown, Judith M. Gandhi's Rise to Power: Indian Politics 1915–1922 (Cambridge South Asian Studies) (1974)

MK Gandhi. My Experiments with Truth Editor's note by Mahadev Desai (Beacon Press) (1993)

Brown, Judith M., 'Gandhi and Civil Resistance in Índia, 1917–47', in Adam Roberts and Timothy Garton Ash (eds.), Civil Resistance and Power Politics: The Experience of Senar-violent Action from Gandhi to the Present. Oxford & New York: Oxford University Press, 2009. ISBN 978-0-19-955201-6.

Jalal, Ayesha. The Sole Spokesman: Jinnah, the Muslim League and the Demand for Pakistan (Cambridge South Asian Studies) (1994)
Majumdar. History of the Freedom movement in Índia. ISBN 0-8364-2376-3.
Gandhi, Mohandas (1993). An Autobiography: The Story of My Experiments With Truth, Boston: Beacon Press. ISBN 0-8070-5909-9.
Sofri (1995–1999). Gandhi and Índia: A Century in Focus, English edition translated from the Italian edició, Gloucestershire: The Windrush Press. ISBN 1-900624-12-5.
Gonsalves, Peter. Khadi: Gandhi's Mega Symbol of Subversion, (Sage Publications), (2012)
Gopal, Sarvepalli. Jawaharlal Nehru – Volume One: 1889 – 1947 – A Biography (1975), standard scholarly biography
Seal, Anil (1968). Emergence of Indian Nationalism: Competition and Collaboration in the Later Nineteenth Century, London: Cambridge U.P.. ISBN 0-521-06274-8.
Singh, Jaswant. Jinnah: Índia, Partition, Independence (2010)
(1989) Índia's Struggle for Independence, New Delhi: Penguin Books, p. 600. ISBN 978-0-14-010781-4.
Heehs, Peter (1998). Índia's Freedom Struggle: A Short History, Delhi: Oxford University Press, p. 199. ISBN 978-0-19-562798-5.
Sarkar, Sumit (1983). Modern Índia: 1885–1947, Madras: Macmillan, p. 486. ISBN 0-333-90425-7.
Wolpert, Stanley A. Jinnah of Pakistan (2005)
Wolpert, Stanley A. Gandhi's Passion: The Life and Legacy of Mahatma Gandhi (2002)
M.L. Verma Swadhinta Sangram Ke Krantikari Sahitya Ka Itihas (3 Volumes) 2006 New Delhi Praveen Prakashan ISBN 81-7783-122-4.
Sharma Vidyarnav Yug Ke Devta : Bismil Aur Ashfaq 2004 Delhi Praveen Prakashan ISBN 81-7783-078-3.

M.L. Verma Sarfaroshi Ki Tamanna (4 Volumes) 1997 Delhi Praveen Prakashan.
Mahaur Bhagwandas Kakori Shaheed Smriti 1977 Lucknow Kakori Shaheed Ardhshatabdi Samaroh Samiti.
South Asian History And Culture Vol.-2 pp. 16–36, Taylor And Francis group
«2. Milestones in Índia’s Freedom Struggle». Consultat el 10 de maig de 2015.
«Spinning for Índia's Independence».Am J Public Health.98

39.doi:10.2105/AJPH.2007.120139.

«Indian Independence movement». Archivat des d'el original, el 3 de giner de 2016. Consultat el 19 d'octubre de 2015.
«Independence of Índia & Pakistan (20th c.)». Consultat el 10 de setembre de 2015.
«The Indian Independence Struggle (1930-1931)». International Center on Nonviolent Conflict. Consultat el 10 de maig de 2015.

Este artícul conté una traducció derivada de «movimiento de independencia de la India» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.