Marea roja

Marea roja

Marea roja en Califòrnia.

Una marea roja és una proliferació d'una o distintes microalgues en qualsevol cos d'aigua en una zona determinada i que té un efecte nociu en un atre organisme.

La cridada "marea roja" es denomina aixina degut a que en alguns casos, causa una proliferació d'algues que conseguix teñir les aigües d'una tonalitat rojosa, pels pigments que alguns d'estos microorganismes posseïxen. No obstant, a estos events se'ls denomina com a Floració algales nocives (FANs), ya que moltes voltes no posseïxen coloració a la vista de les aigües. Pot estar causada per diferents factors ambientals que es produïxen en l'ambient aquàtic, el fenomen és moltes voltes amolador per a atres organismes, incloent en ser humà. A voltes se sol utilisar en forma errònea este terme per a qualsevol proliferació massiva de microalgas.

L'alta concentració d'estos microorganismes planctónicos, alguns dels quals produïxen toxinas, causa pèrdues econòmiques per a l'acuicultura. Açò, degut a que la bioacumulació d'estes toxines en recursos animals, com per eixemple organismes filtradores, pot aplegar a nivells lo suficientment alts per a ser amoladors en ser ingerits per l'humà, generant aixina problemes sanitaris, econòmics, ecològics i socials en l'àmbit peixquer.

Impacte migambiental

Les marees roges tenen importants conseqüències en els ambients marins per l'alta concentració de toxines que lliberen. Els grups de toxinas més importants trobats en estes algues són: les toxines amnésicas, les toxines paralisants i les toxines gàstriques.

La marea roja és un fenomen natural caracterisat per un aument de la concentració de certs organismes components del plàncton. baix certes condicions ambientals es produïx un aument exagerat d'organismes fitoplanctónicos (especialment dinoflagelados), lo que es coneix com floriment, floració algales o «bloom», causant grans canvis de coloració de l'aigua degut a que posseïxen pigments en els que capten la llum del sol. Estos pigments poden ser de color roig, groc, vert, café o combinacions, sent la més freqüent la coloració rojosa, de la que prové l'apelatiu.

Metabòlits dels dinoflagelados

Els Metabòlits dels Dinoflagelados (Pyrrhophyta), sent estos el segon grup més abundant del fitoplàncton despuix de les diatomeas produïxen toxines causants dels distints tipos de marees roges: saxitoxina i gonyatoxinas (PSP, Paralytic Shellfish Poisoning), àcit okadaico (DSP, Diarrhetic Shellfish Poisoning), brevitoxinas (NSP, Neurotoxic Shellfish Poisoning), ciguatoxina (CFP, Ciguatera Fish Poisoning). Ademés les diatomeas són capaces de produir toxines cóm l'àcit domoico (ASP, Amnesic Shellfish Poisoning).

Toxines i els seus principals efectes

Intoxicació paralisant per moluscs

• Denominació: PSP (Paralytic Shellfish Poisoning)
• Toxines: saxitoxinas i gonyatoxinas
• Organismes: dinoflagelados, especialment Alexandrium, Gymnodinium, Gonyaulax i Pyrodinium.

És un síndrome característic, de predomini neurològic, que comença de 5 a 30 minuts despuix de l'ingesta de moluscs bivalvats síntomes aguts parestèsia en la boca i les extremitats, acompanyades d'afectació del tubo digestiu, que solen cedir en uns dies. També poden presentar-se: mal de cap, marejos, bossades i diarrees.

En els casos greus pot aparéixer atàxia, disfonía, disfagia, paràlisis muscular i dificultat respiratòria, en possibilitat de mort per paràlisis respiratòria entre les 2 i 24 hores posteriors a l'ingestió.

Els mariscs són tòxics durant vàries semanes en acabant de que passe la marea i la majoria es tornen aptes per al consum.

La saxitoxina és una neurotoxina estable a la calor, és un polipèptit tòxic que és filtrat i retingut per clòchines i ostres.

El principal vector de transmissió d'esta malaltia a l'home són els moluscs bivalvats; estos acumulen la toxina via alimentària en els seus aparats digestius i teixits blans. Si els moluscs ingerixen cèlules portadores de toxines, estes es trenquen i el material celular queda lliure junt en la toxina en el sistema digestiu de l'animal. La toxina passa despuix a les diferents parts del molusc que es torna tòxic.

Casi tots els síntomes que provoca en el humà la saxitoxina es deu a l'inhibició difusa de l'impuls nerviós en els nervis perifèrics i en el múscul esquelètic.

Intoxicació diarreica per moluscs

• Denominació: DSP (Diarrhetic Shellfish Poisoning)
• Toxina: àcit okadoico. Esta toxina inhibix vàries classes de fosfatasas (1 i 2 A), enzimes que lleven fosfat d'atres proteïnes per a regular la seua funció.
• Organismes: dinoflagelados Prorocentrum llima, P. elegans, P. hoffmannianum i P. concavum, Dinophysys acuminata, D. fortii, D. hastata, D. mitra, D. rotundata i D. tripos (alguns ceps)

El començ del procés varia entre 30 minuts i 2 a 3 hores, mantenint-se els síntomes fins a 2 o 3 dies, en independència del tractament mèdic.

Els síntomes típics són nàusees, bossades, diarrees i dolor abdominal, que poden ser intensos, incapacitant al pacient. La recuperació és completa sense alteracions posteriors. La malaltia, en general, no compromet la vida. L'exposició crònica pot promoure el desenroll d'un tumor en el tubo digestiu.

Intoxicació neurotóxica per moluscs

• Denominació: NSP (Neurotoxic Shellfish Poisoning)
• Toxina: brevitoxinas.
• Organismes: dinoflagelado, Karenia brevis. Floració de K. brevis, cridada marea roja de Florida, es produïxen en freqüència a lo llarc del Golf de Mèxic.

Les brevitoxinas són neurotoxinas que activen els canals de sodi sensibles al voltage que causen afluència de sodi i despolarizan la membrana.

L'intoxicació provoca un conjunt de síntomes gastrointestinals i neurològics: nàusees i bossades, parestèsia de la boca, els llavis i la llengua, aixina com parestèsia distales, atàxia, dificultat per a parlar i marejos. Pot existir dificultat per a respirar per afectació dels músculs respiratoris, no s'han donat víctimes mortals.

Floració de K. brevis poden fer que l'oceà que aparega roig, marró, o simplement enfosquit per la densa agrupació de cèlules que a sovint inclou vàries espècies d'algues unicelulars. K. brevis és només una de les espècies marines de dinoflagelados que produïx brevitoxinas (per eixemple, K. mikimotoi, K. brevisulcata, K. selliformis, i K. papilionacea), pero seguix sent el millor estudiat fins a la data.

Les fonts més comunes d'exposició humana són a través de l'ingestió de les pechines comunament collides, ostres i clòchines. En general, encara que els mariscs acumulen la toxina, no es veuen afectats per les brivetoxinas. El temps de depuració brevitoxinas en els mariscs varia, pero és normalment un determini de dos a huit semanes.

Els peixos s'alimenten del plàncton i retenen brevetoxinas en el múscul, intestí i òrguens, pero en concentracions molt més baixes que en els moluscs. Els nivells més alts de brevitoxinas en peixos s'han trobat en el fege de peix i el contingut de l'estòmec. Brevitoxinas poden persistir en el peix, especialment el fege, per més d'un any despuix de la cessació de la floració. De la mateixa manera que moltes toxines marines, brevitoxinas no es veuen disminuïts per enjuagado, neteja, cuinat, o congelació, i les toxines no poden ser detectats pel gust o l'olor. Açò fa que la NSP tinga major risc.

Ademés de transmissió per peixos i mariscs contaminats, la toxina pot ser disseminada en trencar les ones, i pot causar problemes respiratoris i síntomes semblats als del asma. Causa síntomes com a nàusees, bossades, diarrea i baixada de pressió sanguínea.

Ciguatera

• Denominació: CFP (Ciguatera Fish Poisoning)
• Toxines: ciguatoxina-1, maitotoxina, escaritoxina,palitoxina, l'àcit okadoico, i possiblement atres.
• Organismes: Gambierdiscus toxicus, (s'acumula en la cadena trófica)

L'ingestió de peixos intoxicats produïx danys en humans: dolors musculars, fatiga, trastorns de l'equilibri, sensació de sabor metàlic, diarrea, bossades, suor freda, ansietat i inversió de la sensació tèrmica.

Les manifestacions neurològiques es poden prolongar semanes o mesos. La malaltia és causada per toxines produïdes per certs dinoflagelados que viuen en detritus i en les macroalgas associades a sistemes de secs.

Les toxines s'acumulen en la cadena alimentària marina i fan més tòxics als peixos més grans.

S'ignora per qué el peix no s'afecta per les toxines i sí alguns animals, que inclouen varis mamífers, aus, reptils, amfibis, insectes i fins a certs peixos.

Es reporta més toxicitat d'estes toxines en algunes illes tropicals, a on és major la força de les ones en danyar als secs en els que es troben macroalgas; els secs ciguatos poden després permanéixer tòxics durant molts anys.

Els vectores actuals per a la malaltia són els peixos semipelágicos i els que habiten en els secs coralinos. Encara que és endèmica dels tròpics i subtrópicos, actualment la ciguatera es reporta també en àrees no tropicals.

La mortalitat ronda el 5 % del total reportat, i li l'adjudiquen a la desocupació respiratòria. Hi ha microorganismes que sintetisen la toxina i colonisen el coral, (principalment Gambierdiscus toxicus). Allí peixos herbívors els ingerixen i concentren les ciguatoxinas. Els peixos carnívors (en realitat piscívoros) es convertixen en tòxics en consumir peixos herbívors, i la concentració de les toxines aumenta a mida que puja la cadena alimentària. La màxima concentració es troba en el fege, cervell i gònades del peix.

La barracuda és una de les varietats segons les estadístiques més preocupant, i la morena seria la que dona quadros més greus. La ciguatoxina és estable a la calor, cocció, i a la congelació. Tampoc té color, olor o sabor.

Despuix de l'ingesta i fins a les 12/24 hores apareix el quadro clínic de l'intoxicació en esta seqüència:

• Manifestacions gastrointestinals: dolor abdominal, diarrea, nàusees, bossades.
• Neurològiques: rampes, hormigueos, dolors musculars, intensa fatiga, trastorns de l'equilibri, sensació de sabor metàlic
• Cardiovasculars: bradi o taquicardia, i hipotensió arterial. Estos són síntomes comuns a molts trastorns, pero hi ha dos síntomes cardinals, un és l'inversió de la sensació tèrmica: sensació de calor / cremada en tocar objectes frets i sensació de fredor en tocar objectes calents. L'atra característica és el hormigueo peribucal: llavis i llengua.

Esta intoxicació afecta especialment a una franja de la població de molta pobrea, que s'alimenta de lo que peixca, i en eixe entorn han creixcut molts mits tots ells falsos, molt perillosos i sense base científica alguna per a averiguar si un peix és tòxic per ciguatera. En l'actualitat es dispon de reactius per a testar a la carn abans de cuinar-la. La ciguatera no es deu confondre en atres toxines que comprometen especialment a peixos sense escates, com el cas del peix globo, pufferfish, o Fugu.

Intoxicació amnésica per moluscs

• Denominació: ASP (Amnesic Shellfish Poisoning, ASP)
• Toxina: àcit domoico.
• Organismes: diatomeas (Pseudonitzschia).

Síntomes: nàusees, bossades i dolors estomacales.

Síntomes neurològics més sérios poden incloure marejos, maldecaps, convulsions, desorientaació, pèrdua de memòria a curt determini, dificultat/insuficiència respiratòria i menge. L'enverinament pot causar la mort en menys de 24 hores.

Vore també

• Bloom d'algues

• Contaminació marina