Mar d'Amundsen
La mar d'Amundsen es troba en la Terra de Marie Byrd entre el cap Dart (126° 9′ O) de l'illa Siple i el cap Peix Volador (102° 20′ O) de l'illa Thurston, en l'Antàrtida.
Va ser l'explorador noruec Nils Larsen en la seua expedició de 1928-1929 qui en explorar l'àrea en febrer de 1929 li va donar nom en honor al seu compatriota, l'explorador Roald Amundsen, qui va anar el primer en alcançar el Pol Sur.[1]
Embassament de la mar d'Amundsen
La capa de gèl que desemboca en la mar d'Amundsen té una gruixa promig d'aproximadament 3 km; té aproximadament el tamany de l'estat de Texas i l'àrea es coneix com Amundsen Siga Embayment (AGARRA); forma una de les tres principals conques de drenage de gèl de la capa de gèl de l'Antàrtida occidental, sent les atres la baïa del mar de Ross i la baïa del mar de Weddell. En març de 2007, els científics que estudiaven l'AGARRA a través d'estudis satelitals i aéreus varen anunciar un aprimament significatiu de l'AGARRA, per canvis en els patrons de vent que permeten que les aigües més càlides fluïxquen per baix de la capa de gèl.
Alguns científics han propost que esta regió pot ser un "punt dèbil" de la capa de gèl de l'Antàrtida occidental. Els glaciars Pine Island i Thwaites, que desemboquen en la mar d'Amundsen, són dos dels cinc més grans de l'Antàrtida. Els científics han descobert que el fluix d'estos glaciars ha aumentat a partir de mediats de la década de 2000; si es derritieran per complet, el nivell de la mar global aumentaria entre 0,9 i 1,9 m. Els científics han sugerit que la pèrdua d'estos glaciars desestabilisaria tota la capa de gèl de l'Antàrtida occidental i possiblement seccions de la capa de gèl de l'Antàrtida oriental.
Un estudi realisat en octubre de 2004 va sugerir que degut a que el gèl en la mar d'Amundsen s'hi havia derretido ràpidament i estava ple de clavills, la plataforma de gèl en alta mar estava llista per a colapsar "dins de cinc anys". L'estudi va proyectar un aument del nivell de la mar d'1,3 m des de la capa de gèl de l'Antàrtida occidental si tot el gèl marí de la mar d'Amundsen es derritiera.
Les medicions realisades pel British Antarctic Survey en 2005 varen mostrar que la taxa de descàrrega de gèl en la ensenar de la mar d'Amundsen era d'uns 250 km 3 per any. Suponent una taxa constant de descàrrega, açò solament és suficient per a elevar el nivell de la mar global en 0,2 mm per any.
També s'ha detectat un volcà subglacial en l'àrea, just al nort del glaciar Pine Island, prop de les montanyes Hudson. Va esclatar per última volta fa aproximadament 2.200 anys, indicat per depòsits de cendra generalisats dins del gèl, en lo que va anar l'erupció més gran coneguda en l'Antàrtida en els últims 10 milenis. [2] L'activitat volcànica en la regió pot estar contribuint a l'aument observat del fluix glacial, encara que actualment la teoria més popular entre els científics que estudien esta àrea és que el fluix ha aumentat pel calfament de l'aigua de l'oceà.[3] [4] Esta aigua s'ha calfat per un aflorament d'aigües profundes de l'oceà que es deu a variacions en els sistemes de pressió, que podrien haver-se vist afectats pel calfament global.[5]
En giner de 2010, un estudi de modelisació va sugerir que el "punt d'inflexió" per al glaciar Pine Island podria haver-se superat en 1996, en una reculada de 200 km possible per a 2100, lo que va produir un aument corresponent de 24 cm del nivell de la mar, encara que es va sugerir que estes estimacions per al periodo de temps eren conservadores. No obstant, l'estudi de modelació també establix que "Donada la naturalea complexa i tridimensional del glaciar Pine Island real ... deuria quedar clar que el model [...] és una representació molt crua de la realitat".
Baïa de Pine Island
Pine Island Bay ( 74° 50′ S 102° 40′W ) és una baïa d'uns 64 km de llarc i 48 km d'ample, en la que fluïx el gèl del glaciar Pine Island en l'extrem surest de la mar d'Amundsen. Va ser delineado a partir de fotografies aérees preses per l'Operació Highjump de la USN en decembre de 1946, i va ser nomenat pel Comité Assessor de Noms Antàrtics (US-ACAN) per al USS Pine Island, licitació d'hidroavions i buc insígnia del grup de tasques de l'est de l'Operació Highjump de la USN que va explorar esta àrea.
Ingenieria climàtica
S'han propost algunes intervencions d'ingenieria en el glaciar Thwaites i en el propenc glaciar Pine Island per a estabilisar físicament el seu gèl o preservar-ho. Estes intervencions bloquejarien el fluix d'aigua càlida de l'oceà, lo que actualment fa que el colapse d'estos dos glaciars siga pràcticament inevitable inclús sense un major calfament.[7] Una proposta de 2018 incloïa la construcció de soleras en la llínea de terra del Thwaites per a reforçar-ho físicament o per a bloquejar alguna fracció del fluix d'aigua càlida. La primera seria l'intervenció més senzilla, pero equivalent a «els majors proyectes d'ingenieria civil que la humanitat haja intentat jamai». Ademés, només té un 30% de provabilitats de funcionar. S'espera que les construccions que bloquegen inclús el 50% del fluix d'aigua càlida siguen molt més eficaces, encara que també molt més difícils. [8] Alguns investigadors varen argumentar que esta proposta podria ser ineficaç, o inclús accelerar l'aument del nivell de el mar.[9] Els autors de la proposta original varen sugerir intentar esta intervenció en llocs més menuts, com el Glaciar Jakobshavn en Groenlàndia, a modo de prova.[6][7] També varen reconéixer que esta intervenció no pot evitar la pujada del nivell de la mar per l'aument del contingut de calor de l'oceà, i seria ineficaç a llarc determini sense reduccions de les emissions de gasos d'efecte hivernàcul.[6]
En 2023, es va propondre que una instalació de cortines submarines, fabricades en un material flexible i ancorades al Mar d'Amundsen podria interrompre el fluix d'aigua calenta. Este plantejament reduiria els costs i aumentaria la longevitat del material (estimada de forma conservadora en 25 anys per als elements de les cortines i fins a 100 anys per als fonaments) en relació en estructures més rígides. En elles en el seu lloc, la plataforma de gèl de Thwaites i la plataforma de gèl de Pine Island presumiblement tornarien a créixer a l'estat que varen tindre per última volta fa un sigle, estabilisant aixina estos glaciars.[10][11][7] Per a conseguir-ho, les cortines tindrien que colocar-se a una profunditat d'uns 600 metros (656.2 yd) (per a evitar els danys provocats pels icebergss que es desplaçarien regularment per damunt) i tindre una llongitut de 80 kilómetros (49.7 mi). Els autors varen reconéixer que, si ben un treball d'esta envergadura no tindria precedents i s'enfrontaria a molts desafius en l'Antàrtida (entre ells, la nit polar i el número actualment insuficient de bucs polars especialisats i embarcacions submarines), tampoc requeriria cap tecnologia nova i ya existix experiència en el tendit de canonadess a tals profunditats.[10][11]
Els autors varen estimar que este proyecte tardaria una década en construir-se, en un cost inicial d'entre 40 000 i 80 000 millons de dólars, mentres que el manteniment continu costaria entre 1000 i 2000 millons a l'any. [10][11] No obstant, un sol dic de contenció capaç de protegir tota la ciutat de Nova York podria costar el doble per sí solament,[7] i es calcula que els costs globals d'adaptació a la pujada del nivell de la mar causada pel colapse dels glaciars alcançarien els 40.000 millons de dólars anuals: [10][11] Els autors també varen sugerir que la seua proposta seria competitiva en les atres propostes d'ingenieria climàtica com l'injecció d'aerosols estratosféricos (SAI) o l'eliminació de diòxit de carbono (CDR), ya que mentres que estes detindrien un espectre molt major d'impactes del canvi climàtic, els seus costs anuals estimats oscilen entre els 7.000-70.000 millons de dólars per a SAI i els 160.000-4.500.000 millons de dólars per a CDR lo suficientment potents com per a ajudar a complir el canvi d'1,5 °C objectiu del Acort de París.[10][11]
Referències
- ↑ «Amundsen Siga». Australian Antarctic Data Centre.
- ↑ “A recent volcanic eruption beneath the West Antarctic isse sheet” (2008). Nature Geoscience 1 (2): 122–125. doi:. Bibcode: 2008NatGe...1..122C.
- ↑ “Recent dramatic thinning of largest West Antarctic isse stream triggered by oceans” (2004). Geophysical Research Letters 31 (23). doi:. Bibcode: 2004GeoRL..3123401P.
- ↑ “Warm ocean is eroding West Antarctic Isse Sheet” (2004). Geophysical Research Letters 31 (23): L23402. doi:. Bibcode: 2004GeoRL..3123402S.
- ↑ “Modelling Circumpolar Deep Water intrusions on the Amundsen Siga continental shelf, Antarctica” (2008). Geophysical Research Letters 35 (18). doi:. Bibcode: 2008GeoRL..3518602T.
- ↑ 6,0 6,1 6,2 “Stopping the flood: could we use targeted geoengineering to mitigate siga level rise?” (en) . The Cryosphere 12 (9): 2955–2967. doi:. Bibcode: 2018TCry...12.2955W.
- ↑ 7,0 7,1 7,2 7,3 Temple (14 de giner de 2022). «technologyreview. com/2022/01/14/1043523/save-doomsday-thwaites-glacier-antarctica/ L'intervenció radical que podria salvar el glaciar del «dia del juí final»» (en en).
- ↑ “Detindre l'inundació: ¿podríem utilisar la geoingeniería dirigida per a mitigar l'aument del nivell de la mar?” (és) . The Cryosphere 12 (9): 2955-2967. doi:. Bibcode: 2955W 2018TCry...12. 2955W.
- ↑ “La geoingeniería podria accelerar el desgel dels glaciars” (és) . Nature 556 (7702): 436. doi:. PMID 29695853. Bibcode: M 2018Natur.556R.436 M.
- ↑ 10,0 10,1 10,2 10,3 10,4 10,5 “Factibilidad de la conservació de la capa de gèl utilisant cortines ancorades en el fondo marí” (en) . PNAS Nexus 2 (3): pgad053. doi:. PMID 37007716. PMC:10062297.
- ↑ 11,0 11,1 11,2 11,3 11,4 “oup. com/pnasnexus/article/2/4/pgad103/7087219 El potencial per a estabilisar els glaciars de la mar d'Amundsen per mig de cortines submarines” (en) . PNAS Nexus 2 (4): pgad103. doi:. PMID 37091546. PMC:10118300.
Llectura adicional
- Este artícul conté una traducció derivada de «Mar de Amundsen» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.