Luis d'Aragó

Luis d'Aragó (en italià Luigi o Ludovico d'Aragona; Nàpols, 1475 - Roma, 21 de giner de 1519) va ser un noble i eclesiàstic napolitano.

Biografia

Va ser fill del marqués de Gerace Enrique d'Aragó, fill natural del rei Fernando I de Nàpols, i de Polissena Centelles, filla dels marquesos de Crotone, encara que erròneament alguns autors ho fan fill d'Alfonso II i d'Hipólita María Sforza, basant-se en que en el seu epitafi se li menciona com a net de Fernando I i biznieto d'Alfonso V d'Aragó. Als quatre anys d'edat, quan el seu pare va ser enverinat, va heretar els títuls de noblea de la seua casa i el càrrec de Gran Protonotario de Nàpols.

En 1492 es va casar en Roma en Battistina Usodimare Cybo, filla del patricio genovés Gerardo Usodimare, prima de la moradura Innocenzo Cybo i neta del papa Inocencio VIII, pero dos anys despuix Alejandro VI va dissoldre el matrimoni per a permetre que Luis prenguera l'estat eclesiàstic en la promesa de ser elevat al cardenalato, segons lo estipulat en l'aliança establida entre el rei de Nàpols i el papa. S'equivoquen els autors que mencionen que va entrar en religió per la mort de la seua esposa, puix Battistina es va casar despuix en el genovés Pietro de' Mari.

Despuix de renunciar als estats de la seua casa en favor del seu germà Carlo, en 1494 va ser tonsurado per l'arquebisbe de Nàpols Alessandro Carafa i traslladat a Roma, a on se li va nomenar protonotario apostólico; creat moradura in pectore en el consistori de maig de 1494, el seu nomenament va ser fet públic dos anys despuix, rebent el títul de Santa Maria en Cosmedin.

A lo llarc dels anys següents va eixercitar durant diversos periodos l'administració de les diòcesis de Lecce, Policastro, Aversa, Capaccio, Cava de Tirreno, Càdis, León, Alessano i Nardó, va ser abat comendatario dels monasteris de Santa Maria d'Altilia en Calàbria, Santa Maria d'Anzi i Mont Vergine, i diácono de Santa Maria in Aquiro, i va participar en els cónclaus de setembre i octubre de 1503 en que varen ser elegits Pío III i Juliol II i en el de 1513 en que va eixir papa León X. Mai va aplegar a rebre la consagració episcopal.

Paralelament a la seua carrera eclesiàstica va ser testic, i a sovint actor, dels principals acontenyiments polítics del seu temps: la guerra italiana de 1494-1498, motivada per les ànsies expansionista de Carlos VIII de França en la península itálica, la de 1499-1501, en la que Luis XII va conquistar el ducado de Milà expulsant a Ludovico i Ascanio Sforza, la de 1501-1504, en la que França i Aragó es varen aliar per a conquistar el regne de Nàpols, derrocant al rei Federico I, l'ascens i caiguda de César Borgia, la Guerra de la Lliga de Cambrai, en la que varen estar involucrades totes les potències europees, el concilie cismático de Pisa de 1511 i el conseqüent Concilie de Letrán V de l'any següent, el procés seguit contra les moradures Alfonso Petrucci i Bandinello Sauli per intentar assessinar al papa, o l'auge de Martín Lutero. Creixcut en l'ambient del Renaixença italiana, entre 1517 i 1518 va realisar un llarc viage per Àustria, Alemània, Països Baixos i França, del que el seu secretari Antonio de Beatis va deixar escrita una relació; també va ser protector d'artistes i lliterats, entre ells Gian Giorgio Trissino i Pedro Màrtir d'Anglería, i assidu participant del carnestoltes romà. Fallit en Roma als 45 anys d'edat, va ser sepultat en l'iglésia de Santa Maria sopra Minerva.