Llum de Tabor

En la teologia cristiana ortodox oriental, la Llum de Tabor ( «Llum de Tabor», Ἄκτιστον Φῶς «Llum increada» o Θεῖον Φῶς «Llum divina») es referix a la llum revelada en el mont Tabor durant la transfiguració de Jesús, que és identificada en la llum que va ser vista per Pablo en la seua conversió.
Com a doctrina teològica, la naturalea no creada de la Llum del Tabor es va formular en el XIV per Gregori Palamás, un monge athonita, en defensa de les pràctiques místiques del hesicasmo contra acusacions de heregia fetes per Barlaam de Calàbria. Quan és considerada com a doctrina teològica, esta perspectiva rep el nom de palamisme en honor a Palamás.[1][2]
La perspectiva va ser molt controvertida quan es va propondre per primera volta, lo que va provocar la controvèrsia hesicasta, de la qual la facció palamista va prevaldre solament despuix de la victòria militar de Juan VI Cantacuceno en la guerra civil bizantí de 1341-1347. A partir de 1347, ha segut la doctrina oficial en l'ortodòxia oriental, al mateix temps que permaneix sense afirmació o negació explícita per part de l'Iglésia catòlica. Teòlecs catòlics l'han rebujat en el passat, pero la perspectiva catòlica ha tendit a ser més favorable des de finals del XX.[3] Varis acadèmics occidentals han presentat el palamisme com a compatible en la doctrina catòlica.[4] En particular, el papa Juan Pablo II en 1996 va parlar en térmens favorables sobre l'espiritualitat hesicasta,[5][6] i en 2002 va incloure a la Transfiguració com el quarto Misteri Lluminós del Sant Rosario.[7]
En l'ortodòxia oriental
La llum del Tabor eixercita un paper central en l'hesicasmo, una forma d'espiritualitat originàriament bizantina que despuix es va estendre per tot lo món ortodox. El hesicasmo està atestat des del XII i va viure el seu primer apogeu en l'Imperi Bizantí en el XIV. El centre del moviment hesicàstic varen ser els monasteris del Mont Athos.
Els hesicastas (practicants del hesicasmo) repetixen l'Oració de Jesús durant llarcs periodos de temps. En fer-ho, s'esforcen per alcançar un estat de completa pau exterior i interior (hesychia en grec), que es considera un requisit previ per a experimentar una gràcia divina especial: el hesicasmo ensenya que la llum del Tabor pot ser percebuda per els qui resen. La doctrina de que esta llum no solament va ser vista pels tres apòstols durant la Transfiguració de Jesús, sino que era fonamentalment accessible a qualsevol persona que resara de forma correcta, si havia purificat la seua ànima, pertany al núcleu de les conviccions hesicásticas.
Segons la tradició mística hesicasta de l'espiritualitat ortodoxa oriental, un sant completament purificat que ha alcançat l'unió divina experimenta la visió de la resplandor divina que és la mateixa «llum» que es va manifestar als discípuls de Jesús en el Mont Tabor durant la Transfiguració. Esta experiència rep el nom de theoria (contemplació o allumenament). Barlaam (i l'interpretació del cristianisme occidental de que l'apofatisme és l'absència de Deu i no la seua incognoscibilidad) sostenia que tal perspectiva dels hesicastas era politeiste en tant semblava postular dos substàncies eternes, una visible (les energies divines) i una invisible (l'ousia o essència divina). Sec i Maspero afirmen que la doctrina palamita de la llum no creada té les seues raïls en l'interpretació de Palamás de Gregori de Nisa.[8]
Els cristians ortodoxos veuen eixemples de la Llum No Creada en l'Antic Testament, per eixemple, en l'episodi de l'albarzer ardent,[9] de la qual es conserva una suposta descendent en el Monasteri de Santa Catalina en el Mont Sinaí en la Península del Sinaí.
Controvèrsia hesicasta
Gregori Palamás va defendre el hesicasmo en la década de 1340 en tres sínodo diferents en Constantinopla, i aixina mateix va escriure una série d'obres en el seu defensa. En estes obres, Palamás tira mà d'una distinció, ya trobada en el IV en les obres dels Pares capadocios, entre les energies o operacions (en grec, energeiai) de Deu i l'essència (ousia) de Deu. Gregori ensenyava que les energies o operacions de Deu eren no creades. Ensenyava que l'essència de Deu mai pot ser coneguda per les seues criatures, ni tan sols en la vida venidora, pero que les seues energies o operacions no creades poden ser conegudes tant en esta vida com en la següent, i poden ser transmeses al hesicasta en esta vida i als justs en la pròxima vida com un verdader coneiximent espiritual de Deu (theoria). En la teologia palamita, són les energies no creades de Deu les que allumenen al hesicasta a qui se li ha concedit una experiència de la Llum No Creada.
En 1341 la disputa es va dur davant un sínodo celebrat en Constantinopla i presidit per l'emperador Andrónico III Paleólogo; el sínodo, tenint en conte l'estima que es tenien els escrits del pseudo-Dionisio, va condenar a Barlaam, qui es va retractar i va retornar a Calàbria, convertint-se posteriorment en bisbe de l'Iglésia Catòlica.
Un dels amics de Barlaam, Gregori Akindynos, qui també era originalment amic de Palamás, va assumir la controvèrsia i es varen celebrar atres tres sínodo sobre l'assunt, en el segon dels quals els seguidors de Barlaam varen obtindre una breu victòria. En tot, en 1351 en un sínodo presidit per l'emperador Juan VI Cantacuceno, la doctrina hesicasta es va establir com la doctrina de l'iglésia ortodoxa oriental.
Identificació en els fòcs de l'infern
Molts teòlecs ortodoxos han identificat la llum de Tabor en el fòc de l'infern. D'acort en estos teòlecs, l'infern és la condició d'aquells que permaneixen sense reconciliar en la llum no creada i l'amor de Deu i per a Deu, i són cremats per ella.[10][11][12] Segons Iōannēs Polemēs, Teófanes de Nicea creïa que, per als pecadores, «la llum divina serà percebuda com el fòc castigador de l'infern».[13]
D'acort en Polemēs, Palamás mateixa mai va identificar el fòc de l'infern en la llum de Tabor: «A diferència de Teófanes, Palamás no creïa que els pecadores pogueren tindre una experiència de la llum divina [. . . ] En ninguna parte de les seues obres Palamás sembla adoptar l'opinió de Teófanes de que la llum del Tabor és idèntica al fòc de l'infern».[14]
Catolicisme

El palamisme, la teologia de les «operacions» divines de Gregori Palamás, mai va ser acceptada pels teòlecs escolàstics de l'iglésia catòlica llatina, els qui mantenien una forta perspectiva de la simplicitat de Deu, concebuda com Actus purus. Tal divisió doctrinal va reforçar la divisió oriente-occident del Gran Cisma a lo llarc dels sigles XV al XIX, i solament en el XX el papa Juan Pablo II va obrir una possibilitat de reconciliació en expressar el seu respecte personal per la doctrina.
El catolicisme tradicionalment interpreta la glòria manifestada en el Tabor com a símbol de la glòria escatològica del cel; en l'himne llatí del XV Coelestis formam gloriae (Breviario de Sarum, Venècia, 1495; trad. Rvdo. John M. Neale, 1851):
Oh maravellós tipo, oh bella visió / de la glòria que l'Iglésia compartirà / Que Crist sobre la montanya mostra / a on més lluenta que el sol resplandece / En rostre resplandeciente i lluent parament / Crist es digna manifestar hui / Quina glòria serà la d'ells dalt / que es regocijan en Deu en amor perfecte .
El papa Gregori Magne va escriure sobre persones per mig de les quals, «mentres viuen encara en esta carn corruptible, pero creixent en incalculable poder per una certa penetració de la contemplació, és possible vore la Resplandor Eterna».[15] En el seu poema El Llibre de les Dotze Beguinas, Juan de Ruusbroec, un místic flamenc del XIV beatificado per Pío X en 1908, va escriure sobre «la Llum No Creada, que no és Deu, pero que intermija entre Ell i el «pensament vident» afirmant que allumena al contemplativo no en el modo més elevat de contemplació, sino en el segon dels quatre modos ascendents.[16]
El proecumenisme catòlic baix Juan Pablo II a partir de la década de 1980 ha buscat un terreny comú en assunts de divisió doctrinal entre l'iglésia oriental i l'occidental. Juan Pablo II repetidament va emfatisar el seu respecte per la teologia oriental com un enriquiment per a tota l'Iglésia i va parlar en térmens favorables del hesicasmo.[5][6] En 2002, també va incloure a la Transfiguració de Jesús com el quarto Misteri Lluminós del Sant Rosario.[7] La doctrina oriental de la «llum increada» no ha segut acceptada oficialment en l'Iglésia catòlica, pero tampoc l'ha condenat oficialment. Cada volta més parts de l'Iglésia occidental consideren a Gregori Palamás un sant, inclús sense estar canonisat.[17] «Varis acadèmics occidentals sostenen que l'ensenyança del mateix Sant Gregori Palamás és compatible en el pensament catòlic sobre el tema».[4] Al mateix temps, corrents antiecuménicas dins de l'ortodòxia oriental han presentat la doctrina de la Llum de Tabor com una important divisió dogmàtica entre l'iglésia oriental i l'occidental, i el moviment hesicasta ha segut descrit inclús com «una condena directa del papismo».[18]
Referències
- ↑ John Meyendorff, "Mount Athos in the Fourteenth Century: Spiritual and Intellectual Legacy" in Dumbarton Oaks Papers 1988
- ↑ R.M. French, Foreword to Nicolaus Cabasilas, Joan Mervyn Hussey, P. A. McNulty (editors), A Commentary on the Divine Liturgy (St Vladimir's Seminary Press 1974 ISBN 978-0-913836-37-8), p. x
- ↑ "El món occidental ha escomençat a redescubrir lo que és una tradició perduda. El hesicasmo, que mai va ser res propenc a un propòsit acadèmic, és ara estudiat per teòlecs occidentals que estan sorpresos pel pensament i l'espiritualitat profunts del Bizanci tardà." Metamorphosis: The Transfiguration in Byzantine Theology and Iconography (St Vladimir's Seminary Press 2005, ISBN 0-88141-295-3), pp. 215-216.
- ↑ 4,0 4,1 Michael J. Christensen, Jeffery A. Wittung (editors), Partakers of the Divine Nature (Associated University Presses 2007 ISBN 0-8386-4111-3), p. 243
- ↑ 5,0 5,1 «Pope John Paul II 11 August 1996 Angelus». www.ewtn.com. Consultat el 2018-01-09.
- ↑ 6,0 6,1 Text original (en italià) Parlant de la controvèrsia hesicasta, el Papa Juan Pablo II va afirmar que el terme «hesicasmo» es referix a una pràctica d'oració marcada per una profunda tranquilitat de l'esperit que es propon contemplar a Deu incessantment invocant el nom de Jesús. Si be des del punt de vista catòlic hi ha hagut tensions respecte a alguns desenrolls de la pràctica, va dir el Papa, no es pot negar la bondat de l'intenció que va inspirar el seu defensa, que va ser la d'emfatisar que a l'home se li oferix la possibilitat concreta d'unir-se en el seu cor interior en Deu en eixa profunda unió de gràcia coneguda com Theosis, divinisació.
- ↑ 7,0 7,1 Els "Misteris Lluminosos", publicat en Rosarium Virginis Mariae, octubre de 2002.
- ↑ Sec, Lucas F. Mateo; Maspero, Giulio (2009). The Brill Dictionary of Gregory of Nyssa, Brill, p. 382. ISBN 978-9004169654.
- ↑ «Jewish and Christian Orthodox Dialogue».
- ↑ Heaven and Hell in the Afterlife According to the Bible, by Peter Chopelas (introduction by Thomas Hopko), section Uncreated Energies,
- ↑ PARADISE AND HELL IN THE ORTHODOX TRADITION by Fr. George Mmetallinos, Orthodox Heritage, Vol. 07, Issue 03-04 March–April 2009.
- ↑ Life after Death
- Archivat el 2 de setembre de 2017 archivat en Wayback Machine. by Metropolitan Hierotheos (Vlachos) of Nafpaktos, pp. 254-261
- ↑ Iōannēs Polemēs, Theophanes of Nicaea: His Life and Works, vol. 20 (Verlag der Österreichischen Akademie der Wissenschaften, 1996), p. 99
- ↑ Iōannēs Polemēs,Theophanes of Nicaea: His Life and Works, vol. 20 (Verlag der Österreichischen Akademie der Wissenschaften, 1996), p. 100
- ↑ Gregory the Great, Moralia, book 18, 89
- ↑ John Francis's translation of Jan van Ruysbroeck, The Book of the Twelve Béguines (John M. Watkins 1913), p. 40
- ↑ Jaroslav Pelikan in John Meyendorff (editor), Gregory Palamas, The Triads, p. xi
- ↑ "St. Gregory Palamas and the Pope of Rome", Orthodox Tradition Volume XIII, Number 2, Center for Traditionalist Orthodox Studies (1996). "Those who llaure enlightened by God know Him truly, as did some of the Orthodox Popes of Rome before that Church's fall, but this knowledge is solely the product of union with Christ, both in the case of the pauper and the Pope, as St. Gregory baix eloquently argues in his essay Περὶ Θείας καὶ Θεοποιοῦ Μεθέξεως [On Divine and Deifying Participation] (Chrestou, op. cit., Vol. 3, pp. 212-261). The very structure of Palamite theology disallows any attribution of universal jurisdiction or authority, except in the traditional sense of 'honor' and 'eminence,' to anyone in the Church. St. Gregory resolutely and unequivocally identifies true teaching and all authority with spiritual enlightenment, which, in turn, is the product of a true and genuine encounter with God shared by all enlightened individuals in common and equally. Hesychasm is a direct condemnation of Papism." (pp. 26f., emphasis in original)
- Este artícul conté una traducció derivada de «Luz de Tabor» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.