Joropo
Este artícul o secció necessita referències adicionals que apareguen en una publicació acreditada.
Pots colaborar afegint cites a fonts fiables. El material sense referenciar pot ser qüestionat i eliminat.
El joropo és un gènero musical i dansa tradicional de Veneçola[1][2][3] i Colòmbia.[4][5][6] La seua diversitat es manifesta en distintes tipologies subregionales. Entre elles cal mencionar el joropo oriental, el joropo central (en algunes especificidad com el joropo tuyero, el joropo mirandino o el joropo aragüeño), el joropo andino i el colp larense en Veneçola; ademés del joropo llanero i les vores de treball dels plans en Colòmbia i Veneçola. En 2017, l'Unesco va incloure els vores de arreo i monyida, en la Llista Representativa de Patrimoni Cultural Immaterial del món.[7] Existixen ademés importants variants que fusionen elements dels tipos abans mencionats, en desenroll de particularitats estilístiques, com és el cas del joropo guayanés, joropo guaribero o cordillerano, joropo horconiao i joropo urbà.
Per als cultores de les zones rurals, la paraula designa més a la festa o event bailable, que a la música o la coreografia pròpiament dites. Per a designar estos elements utilisen térmens molt més específics, com corregut, passage, colp o tumult en el cas de la música, i valsiao, zapateao o escobillao per al cas de la dansa. No obstant, el coplero Vidal Colmenares, cultor del joropo veguero, afirma en base a testimonis orals familiars que daten del sigle XIX, que en els plans de Barinas, Apure i Portuguesa no s'utilisa la paraula joropo per a denominar la festa: simplement se li diu "parranda". Colmenares creu que la connotació ve més be de Caracas i s'ha impost en el lèxic veneçolà en eixa accepció que no és pròpia del pla. No obstant, en les zones urbanes, el vocable joropo s'utilisa en general per a designar una música vivaç en arpa, quatre veneçolà i maracas com a base instrumental, sense major referència al ball.
Les primeres notícies que es tenen del joropo daten de 1749, quan el 10 d'abril d'eixe any, el Governador de la Capitania General de Veneçola, Don Luis Francisco de Castellanos, prohibix el ball del joropo escobillado[8] Es poden fer descripcions en diversos significats històrics, presents i en diferents llocs de lo que s'entén per joropo. En els plans veneçolans són els seus sinònims parrando i cantina, i en els de Colòmbia, guafa. És important insistir en la diversitat del gènero per a trencar en el paradigma de que el joropo es referix solament la seua variant llanera. Encara que alguns autors afirmen que el ball del joropo ve del vals donat el seu caràcter ternario i la seua coreografia de parelles enllaçades, este últim és posterior, datant del sigle XIX. És molt més segur que provinga del fandango, terme que va suplantar per a referir-se als mateixos tipos de festa i música en la qual compartix majors similituts. Abdós mostren influència dels girs i acompanyament espanyols típics de la música medieval i renaixentista d'influència mora vingudes en la colonisació, en els quals destaca l'utilisació de la síncopa i els ritmes hemiolados o sesquiálteros en 3/4-6/8. Ademés, a sovint se superponen sobre esta estructura mètrica hipérmetros de 3/2, els accents de la qual es enfasan cada dos compassos, lo que alguns han cridat repercussió. Per això, la hemiola o sesquiáltero (en térmens generals, el 3 contra 2) resulta la regla en el joropo, be siga a nivell del compàs, be del hipermetro.El joropo forma part de la música ternaria del Carib colonial, estant directament emparentat en el són jarocho i el són huasteco de Mèxic, la mejorana de Panamà, entre uns atres. Estes expressions musicals es varen desenrollar durant la Colónia en influències de la música barroca i el comerç interoceánico.[9]
Veneçola va declarar el joropo tradicional veneçolà 15 de març de l'any 2014 com a Patrimoni Cultural de la Nació en la categoria “Be d'Interés Cultural”, per a preservar i difondre este gènero musical representatiu de la Pàtria.[10]
Orige
[editar | editar còdic]
L'orige del joropo és el fandango espanyol[11] i la música melismática (grup de notes cantades sobre una mateixa sílaba) àrap.[12]
Segons el musicólogo i investigador de la música veneçolana i caribenya Rafael Salazar, «grans estudiosos de la musicologia, com Allunte Carpentier, consideren que el fandango és una dansa fecundatoria negra-africana, provinent de la Guinea, que va aplegar a les Antilles a partir de la dispersió dels esclaus duts per la força a Amèrica per a les rudas tasques de l'agricultura i la mineria».[12]
El fandango va prendre força en la península ibèrica gràcies als viages dels conquistadors, els qui ho varen dur d'un costat a un atre en les seues variants i fusions afroamericanes i llauradores.
En l'any 1640 el Consell de Castella va prohibir el fandango i atres danses calificant-les de “indianes amulatadas”. El joropo tanca en el fandango el seu orige afroamericano en menuts aportes indígenes. Els primers fandangos varen aplegar a Caracas a principis del sigle XVII, es tocaven en les velades dels grans cacaos en les facendes de la capital i varen ser eixecutats en instruments com la bandurria, l'instrument, el clavecín i la bandola.
Els llauradors veneçolans varen escoltar els fandangos en les festes organisades pels mantuanos i varen deprendre la música, imprimint la força rítmica del negre en els bordones d'un arpa rústica feta de bambú i en les maracas s'identifica la chafada indígena, d'allí naix lo que coneixem com Joropo i escomença a expandir-se per tot el territori dels actuals Plans colombo-veneçolans.
El 10 d'abril de 1749 el Real Consulat de Caracas espanyol en respal de l'Iglésia Catòlica va sancionar este tipo de dansa perque, en la seua opinió, generava llaç de sexe pels contactes de les mans i els extremosos moviments propis del ball. Es va establir dos anys de presó per als ejecutores i dos mesos per als espectadors de dit ball.
Característiques coreogràfiques
[editar | editar còdic]
El joropo es caracterisa per ser un ball de parella enllaçada, a on la dòna subjecta a l'home en abdós mans. En la seua temàtica, l'home du l'iniciativa i determina les figures a realisar. La dòna observa els moviments que ell fa i ho seguix en habilitat. En el joropo hi ha dos posicions principals: una és la de punta de soga, a on es prenen abdós mans conservant certa distància i la posició del valseo, l'home passa la mà dreta per la cintura de la dòna i en l'esquerra subjecta la mà dreta d'ella, mentres l'esquerra descansa sobre el muscle. Quan l'home zapatea, la dòna escobillea.
L'home sol zapatea quan es produïxen els repic en l'arpa o bandola, és dir quan ho Crida la Corda. En el ball del joropo s'utilisen entre uns atres els següents passos o posicions: La parella comença generalment en un valseo llent o ràpit segons el ritme, seguidament i partint de la primera posició s'alvança una miqueta el peu dret al mateix temps que l'esquerre i retrocedix llentament, estos sense alçar-los del sol i esgolant-los en suavitat, immediatament s'alvança l'esquerre i retrocedix el dret, flexionando llaugerament els genolls, i aixina continua alternadamente el moviment.
Seguidament al són del repic de l'arpa o la bandola, "quan els crida la cuerdo", l'home zapatea i la dòna granereta. El primer sorgix espontàneament en el bailador i en base en la classe de repic que produïxca l'instrument major. Generalment s'imita el sò que produïx el cavall en galopar.
El escobillao ho ampra solament la dòna, és un moviment que es produïx a partir de la posició inicial. S'alvança el peu dret, despuix de recolzar-se llaugerament en l'esquerre per a invertir immediatament la posició, els peus es freguen suaument en el sol i en forma ràpida; les cames van esteses.
De la mateixa manera que el valseo, en el escobillao s'aprecia la gràcia i elegància de la dòna llanera. Atres passos del joropo popular que es donen en forma general són la Zambullida del Güire, Zamuro en Tasajera, Gabán Traent Pescao, el Braç del Gos.
La coreografia del passage és la mateixa que el joropo pero en forma llenta com ho requerixca la música.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «Veneçola: la música i el joropo dels plans en la 2.0 · Global Voices en Espanyol». Global Voices en Espanyol. Consultat el 17 de juliol de 2016.
- ↑ «El joropo». Veneçola Teua. Consultat el 17 de juliol de 2016.
- ↑ «Danses Tradicionals Veneçolanes». Archivat des d'el original, el 11 de setembre de 2016. Consultat el 17 de juliol de 2016.
- ↑ Escobar, Cel Patricia (1997). Al ritme del nostre folclor, Ed. Sant Pablo, pp. 70-74.
- ↑ «Orinoco Pare Rio: Pla adins Els 22 ritmes del joropo *». Orinoco Pare Rio. Consultat el 17 de juliol de 2016.
- ↑ «Cultura Llanera: RITMOS DEL JOROPO LLANERO.». Cultura Llanera. Consultat el 17 de juliol de 2016.
- ↑ «Vores de treball dels Plans de Colòmbia i Veneçola». UNESCO Patrimoni Cultural Immaterial. Consultat el 2024-12-22.
- ↑ Churión, Juan José. «», Nou Diari.
- ↑ García de León, Antonio (2016). La mar dels desijos (en espanyol), Mèxic: FCE. ISBN 978-607-16-3931-8.
- ↑ «a-patrimoni-cultural-de-la-nacion/ Veneçola celebra 9 anys de declaració del joropo tradicional com a patrimoni cultural de la Nació». SAPI. Servici Autònom de la Propietat Intelectual.
- ↑ (2015).«Joropo llanero tradicional en Veneçola».Musicaenclave.9(1)Consultat el 22 de decembre de 2024.
- ↑ 12,0 12,1 Salazar, Rafael (2022). seues-aventures.-DIGITAL-compressed.pdf Del joropo i les seues aventures, 2 edició, Fundació Editorial El gos i la granota, pp. 50. ISBN 978-980-14-5046-7.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Joropo» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.