Quatre veneçolà
El quatre veneçolà, també denominat quatre criollo o simplement quatre,[1] és un instrument de corda pulsada que posseïx quatre órdens afinadas a raó de: la3, re4, fa#4 i si3. El seu peculiar afinaació —no totalment ascendent— és un element molt distintiu d'atres instruments de corda. Pertany a la família de les antigues guitarres i guitarrillas espanyoles, és de tamany reduït i deu el seu nom al número de cordes que posseïx. No deu confondre's en l'actual quatre portorriqueny de cinc órdens i dèu cordes metàliques.
És un instrument típic i el més emblemàtic del joropo. S'utilisa tant en àrees rurals com a urbanes. Les seues cordes de nylon produïxen un bell sò, melancòlic pero sobri. S'eixecuta com instrumente acompanyant o com a instrument soliste. Esta última forma d'eixecució ha experimentat un notable desenroll en les últimes décades.
En Veneçuela s'eixecuta casi en la totalitat dels gèneros musicals folklóricos: la gaita zuliana, el calipso d'El Callao, els villancicos, els aguinaldos i la parranda, el galerón, el pol, la jota, la malaguenya, el vals, el bambuco, el merengue, la música cañonera, la música llauradora, el pas doble, la fulía, la tonada, la polca, el ritme orquídea, l'emblemàtic joropo d'arpa, quatre i maracas, entre uns atres.
En 2012 la banda Sense direcció es va convertir en el primer artiste en colocar música folklòrica veneçolana en un videojoc mundial, en conseguir incloure la seua cançó “¡Ai!” una fusió de joropo en pop roc en el popular videojoc Roc Band 3 produït per Harmonix Music Systems i MTV Games per a la videoconsola Xbox 360 de Microsoft, a on chiquets i persones de tot lo món es divertixen intentant tocar el quatre veneçolà.[2]
En el 2013, el quatre va ser declarat pel Ministeri de la Cultura com be d'interés cultural de la Nació.[3]
Afinación
L'afinaació canònica (mirant a l'intérpret) és:
- la -1.ª corda
- re - 2.ª corda
- fa# - 3.ª corda
- si - 4.ª corda
El quatre veneçolà és un més dels instruments de corda que no guarda una afinaació totalment ascendent o descendent en pulsar les seues cordes de dalt cap a avall o d'avall cap a dalt. Algunes de les afinacions normals antigues del quatre són la1-re2-fa#2-si2 i sol1-do2-el meu2-la2 en formes ascendents. Les cordes que usava el cuatrista popular veneçolà eren de dubtosa calitat, construïdes de budells d'animals, les quals no soportaven la tensió de la corda més aguda si2 afinada en la segona octava. Va solucionar baixant eixe si2 a si1 en la primera octava obtenint d'esta manera, per un motiu mecànic-econòmic, l'afinaació característica del quatre veneçolà. Actualment les cordes dels cuatros són de nylon.
Coloquialmente es coneix l'afinaació del quatre en el nom "cambur pintón" donat el compàs musical. A l'inversa se li coneix com "hipòcrita" pel mateix motiu.
Per la seua banda, i conseqüent en l'orige del quatre (ya que este procedix de la guitarra renaixentista), existix un método alternatiu de afinaació creat pel mestre Fredy Reyna al com se li sol nomenar com Afinación Reyna o "cambur ton-pín" la qual consistix en la següent ordenança:
- sol -1.ª corda
- do - 2.ª corda
- el meu - 3.ª corda
- la - 4.ª corda
Fredy Reyna va crear una afinaació cónsona relacionada en la guitarra gran i la guitarra renaixentista, que canviaria el temple tradicional del quatre per un atre, afinando la primera corda una octava superior. En la prima aguda, es facilitaria l'iniciar un repertori d'obres en les quals el punteo i l'acompanyament funcionarien simultàneament.
Reyna va canviar l'afinaació tradicional del quatre, ordenant l'altura de les seues cordes en un mateix sentit. En el quatre afinado d'eixa forma li va otorgar possibilitats més funcionals com a instrument soliste, sense perdre les qualitats pròpies de l'instrument popular.
esta afinaació va obrir les portes a un sinfín de possibilitats Harmòniques i melòdiques, incorporant elements idiomàtics dels instruments germans llatinoamericans, de la guitarra flamenca i del cabal de riquees que reyna va descobrir en les tablaturas antigues.[4][5]
Eixecució
Actualment existixen dos tècniques. En primer lloc està la tècnica tradicional, en la que el quatre veneçolà es toca rasgueado i charrasqueado, percutivament. Des dels anys 40 de el XX, es va donar un gran desenroll de la tècnica cuatrística, en primer lloc en el treball del Mestre veneçolà Eduardo Azuaje, el sobrenom artístic del qual va ser Jacinto Pérez, malnomenat El Rei del Quatre[6][7] i, en la década següent, varen sorgir nous intérprets, entre els que varen destacar Hernán Gamboa i Fredy Reyna, els qui varen experimentar en una tècnica que mescla punteo, rasgueado, en esclafits, charrasqueados, entre atres sons i en qualsevol recurs tècnic generalment amprat en les mans, cridat "Rasgapunteo" en la qual el ejecutante realisa les melodies i ritmes al mateix temps a través de moviments molt independents de la nina i els cinc dits de la mà dreta, mentres la mà esquerra fa un us ampli de les variacions i inversions harmòniques. A mida que esta tècnica es va desenrollar, se li varen ser agregant més elements, incloent chicotets colps, patrons rítmics "callant" les cordes, entre uns atres.
Usos
Cuatristas solistes veneçolans
Per us soliste entenem la preponderancia musical i interpretativa de l'eixecució d'un o varis instruments constituint el subjecte principal de transmissió. Este subjecte pot tindre funció utilitària, girant en major o menor grau al voltant d'un nuc o centre cultural. És el cas de l'eixecució solística d'un himne religiós o una capacitat musical entesa com a propícia a la meditació, l'oració, etc., com ocorre en moltes cultures orientals i precolombinas. Al respecte, tenim l'eixemple que en parlar sobre la música d'Iran nos expliquen Nelly Caron i Dariouche Safvate:
"S'ha dit que la música iraní està més feta per a ser tocada, que per a ser escoltada. Açò és perque ella és abans que tot un mig de favorir i de manifestar un estat interior - que no exclou l'estat de goig."
Igualment, no és una <<música>> en el sentit en que s'acostuma utilisar este vocable en Occident, i no es deu escoltar com s'escoltaria una obra simfònica o un lluent concert. És música d'intimitat, de <<moviments d'ànima>> d'una interioritat i un refinament extrems. Ella requerix un auditori restringit i receptiu molt més que una assamblea numerosa i desigualment atenta. (Caron i Safvate.p.21)
Per una atra part tenim la forma de solisme desenrollada en Europa sobre la base del goge estètic de la producció musical per sí mateixa. En abdós la relació de l'instrumentiste i la música que produïx sobre el fet interpretat o sugerit, no està en funció d'un tercer element, és una relació concèntrica en primer nivell.
Entre els solistes del quatre més destacats es poden incloure:
El Concert N.º 1 per a Quatre i orquesta d'Orlando Cardozo és una de les escasses obres concebudes per a l'instrument en el rol de soliste en l'acompanyament d'una orquesta. La seua estrena va tindre lloc el 22 de març de 2012 en el Centre Nacional d'Acció Social per la Música, a on l'Orquesta Simfònica Simón Bolívar de Veneçuela, dirigida pel Mestre Raimundo Pineda, va acompanyar al soliste Carlos Capacho.
Acompanyant
L'us acompanyant, a diferència del soliste, constituïx un subjecte complementari de transmissió. Este subjecte contribuïx a la transmissió del nuc o centre cultural per una via més indirecta o abstracta. Aixina podem observar que una melodia cantada o eixecutada i el seu acompanyament constituïxen dos densitat distintes de concreció dins del mateix llenguage, mentres que una dansa acompanyada musicalment constituïx dos llenguages en diferents graus de concreció cada u. En estos casos el llenguage més concret es convertix en el subjecte principal de transmissió i el menys concret es constituïx en la seua perifèria, adornant-ho, resaltant-ho...acompanyant-ho. La relació de l'acompanyament en el centre passa per un tercera corda, és una relació concèntrica en segon nivell.
Variants
El quatre tradicional posseïx variants basades fonamentalment en el número de cordes i afinaació.
Quatre i mig
És un quatre en una corda complementària que se subjecta per una clavilla en la part inferior del mànec. Al no posseir chafada produïx un entonament fix i complix el paper de ressonador. Actualment està en desús.
Cinc
Es caracterisa per ser una miqueta més gran que el quatre, i rep el seu nom pel número d'órdens o afinacions. La tècnica d'eixecució és igual a la del quatre. S'utilisa en els estats andinos de Veneçuela (Mèrida, Táchira i Trujillo) i en Lara, Carabobo i Falcón.
Cinc i mig
De la mateixa manera que el quatre i mig, agrega al cinc una corda denominada tiple, la qual aporta una resonància permanent, i és important destacar que queden be si la toques.
Sis
És llaugerament major que el cinc, en sis cordes, pero cinc órdens. És conegut en la regió centrooccidental, especialment en els estats Lara i Falcón. S'emparenta en la jarana mexicana en el seu disseny i afinaació.
Octau
L'octau es troba hui pràcticament extint i com la seua denominació indica, és un instrument cordófono de huit cordes dispostes en quatre parells. La seua configuració estructural presenta una notable similitut en la guitarra renaixentista, compartint número de cordes, órdens i forma general, aixina com la seua funció principal com a instrument melòdic. En lo concerniente a l'afinaació, una característica distintiva de l'octau és la presència d'un bordón en el primer orde, reminiscència de les pràctiques de encordadura de la guitarra renaixentista, sobre les quals les fonts històriques no oferixen una descripció detallada.[8]
Quatre Monterol
És un tipo Quatre de caixa menuda, en cinc cordes; s'ampra en l'estat Lara per a l'eixecució de Sons de Negre o tamunangue. Monterol, va anar un lutier que va viure a principis de el XX en El Tocuyo, Estat Lara i que va perfeccionar este instrument per al tamunangue i que va alcançar la fama com a fabricant per la sonoritat dels seus instruments. Es diu que quan els finalisava procedia a tocar-los i si el sò no era el que esperava els dilacerava. El Quatre Monterol és fet de Cedre Amarc ya que és la fusta que li dona el sò característic conegut com "ladino" o més agut que el Quatre Tradicional. Una característica particular del quatre Monterol, és el perfecte equilibri que manté si és sostingut entre l'unió del mànec i la caixa. Adicionalment, la seua caixa està realisada en 6 parts (2 davanteres, 2 atrasseres i 2 laterals. lo que li proveïx la sonoritat particular, ya que les unions eren reforçades per a incrementar la sonoritat.
La Tradició de la Fabricació del quatre Monterol va ser pres en els anys 50, 60 i 70 pel Senyor Mateo Goyo en la població de Sant Josep de Quibor, en morir, la tradició d'este tipo de quatre la va prendre el lutier tocuyano, Juliol Torrealba junt al seu fill Carlos Torrealba.
Orige
El quatre és un instrument musical típicament veneçolà, que consta, com ho indica el seu nom, de quatre cordes, les quals poden ser de budell o de nailon, i que es denominen d'esquerra a dreta: quarta, segona, primera i tercera, pero que, musicalment, li corresponen els noms de: LA, RE, FA# i SI.
1.jpg){kind=link}
Té els seus orígens molt remots. Ya que apareixen instruments molt semblats a est en gravats iranís i cretenses en forma ovoidal i quadrat. Hi ha els qui afirmen que existia per a l'any 3.000 a. J.C., perque s'han trobat instruments similars en Egipte, que a la seua volta són derivats d'instruments caldeo-assiris. Se li veu aparéixer en Espanya al començament de el XIV en quatre órdens. Posteriorment el Mestre Salines -Mestre de capella dels Reis Catòlics - li afig la quinta corda i Vicente Espinel -qui va establir la forma estrófica actual de la dècima- li agrega la sexta corda al començament de el XVII (coneguda com bordón o espinela) donant orige a la guitarra actual.
La guitarra renaixentista aplega a Veneçuela en la conquista espanyola, i entra per la ciutat de Cor, ya que en el XVI era la ciutat més desenrollada del país, a on existia la primera diòcesis, arzobispado i música en la catedral. La música de l'época era contrapuntística, per lo tant es desdenyava la forma de tocar rasgueando. Va ser Carlos Amat, a fins de el XVI, qui ensenyava a tocar el quatre de la manera típica en que ara es fa. De Cor passa al Tocuyo, Carora, Barquisimeto, Portuguesa i Barinas. En cròniques del Tocuyo i Carora se citen tocadors de guitarra o quatre. Cumaná era la segona ciutat en importància i és provable que per via marítim-fluvial s'expandira des d'allí per tot l'orient. El misionero jesuïta Miguel Allunte Shabel va aplegar a Barinas entrant per Borburata i el 9 d'abril de 1705 escriu a Miguel Ángel Tamborino les seues observacions de 15 dies de festes en homenage a Santa Lucía i Inmaculada Concepció. Les vores s'acompanyaven en caixes, tamborines, arpes i guitarres usat per molts músics. El quatre veneçolà en la seua forma i afinaació actual ya existia en el XIX, no obstant, en eixa época encara se li cridava guitarrita, ya que l'actual denominació «quatre» iniciaria -relativament recent- a principis de el XX en la fabricació del Quatre Monterol.
A Cheo Hurtado se li deu una iniciativa de referència per a la cultura veneçolana en el XXI: La Sembra del Quatre, terreny fèrtil per a una immillorable collita d'instrumentistes que, despuix de la seua participació en l'event han mamprés una carrera musical, be siga com a solista o com a acompanyant.
Vore també
- Harmònic
- Cavaquinho
- Quatre
- Quatre de Barquisimeto
- Quatre llanero
- Quatre portorriqueny
- Guitarra barroca
- Jarana huasteca
- Jarana jarocha
- Requinto
- Timple canari
- Tres
- Ukelele
- Vihuela espanyola
Referències
- ↑ Aizpurúa, Jon (2024). Semblances de Veneçuelans Insignes de la Modernitat, Caracas: Banplus, p. 15.
- ↑ «RBN Sense Direccion - AY». Consultat el 31 de juliol de 2019.
- ↑ «Veneçuela declara al quatre "Be d'interés cultural de la Nació"». Consultat el 15 de juliol de 2015.
- ↑ «Fredy Reyna».Wikipedia, l'enciclopèdia lliure.Consultat el 6 de setembre de 2018.
- ↑ «Fredy Reyna» (en en-us). www.fredyreyna.com. Consultat el 6 de setembre de 2018.
- ↑ «de-molt-ninos-nos.html Per 12 metros de cultura: Jacinto Pérez». Consultat el 21 d'octubre de 2015.
- ↑ «Blog de Aureliano Alfonzo Barris». Consultat el 21 d'octubre de 2015.
- ↑ «CONTENIDO - Varietats del Quatre Veneçolà» (en és). www.museodelcuatrovenezolano.com. Consultat el 2024-10-26.
Bibliografia
- El Quatre del sitie web de la Associació Veneçuelana Suïssa
- (1998). Atles de Tradicions Veneçuelanes. C.A. Editora El Nacional & Fundació Bigott. Caracas. pp. 121-168.
- Un quatre en Roraima
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Cuatro venezolano» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.