L'estat va ser designat en eixe nom a partir del 4 d'agost de 1909. Segons relata el apólogo, es deu al tràgic desenllaç d'una jove d'orige portugués que va perir ofegada en les aigües de l'antic i caudaloso riu Temerí; ella acompanyava possiblement als conquistadors que varen fundar a Guanare, capital de l'Estat. A raïl d'este acontenyiment es desprén el gentilici que identifica al riu i a l'Estat.[2]
El territori a on actualment es troba Portuguesa va ser habitat per diverses ètnia amerindias. Entre estos es trobaven els cuibas i els caquetíos, aixina com diversos grups de guamos. Estos últims es dedicaven davant tot a la peixca i recolecció.
Nicolás Federmann i les seues tropes espanyoles i alemanes varen explorar el territori per primera volta cap a 1530. El 15 de decembre varen aplegar a un poble cridat Hacarigua, que després es convertiria en l'espanyol Acarigua. En 1561 un grup liderizado per portuguesos, es va establir en Guanare. El fundador de la ciutat europea va ser João Fernandes de León, originari de Vila Nova de Portimão.
Cap a novembre de 1657 varen aplegar els primers misionero catòlics a la regió de Guanare i Acarigua i varen començar a predicar entre els guamonteyes i atres grups. En 1696 és fundada El Pilar de Araure.
En l'era prehispánica, el territori dels plans veneçolans va ser habitat per grups que varen aplegar des de la regió amazónica per via fluvial (provablement Colòmbia o Equador).
l'ocupació més antiga que es coneix va ocórrer entre 300 i 600 a. C. en els plans de Barinas i Portuguesa, potser per ser un dels menys afectats per les inundacions periòdiques de la regió.
Durant els següents 1200 anys, estes comunitats es varen desplaçar cap al nort de Veneçola i també varen rebre l'influència de grups procedents del Orinoco. Entre les chafades que varen deixar estos habitantsprecolombinos es troben numerosos petroglifos de figures geomètriques, antropomorfas i zoomorfas, aixina com una complexa ret de calçades que es creu servien per a desecar pantàs o controlar les aiguas. Varen deixar ademés un sistema de montículs que possiblement tenia funcions de vigilància, funeràrias o de refugi per als periodos de major inundació.
En 1542, les huestes de Felipe von Hutten procedents de Cor, visiten la regió camine de Barinas, pero són rebujades pels indígenes Omaguas i Hutten resulta ferit.
Els conquistadors espanyols Diego Ruiz de Vallejo i Juan Ruiz de Villegas varen iniciar en 1549 l'exploració de les terres ubicades en l'orient de la cordillera dels Vages. Décades despuix, el 3 de novembre de 1591, Juan Fernández de León va fundar Esperit Sant del Valle de Guanaguanare, hui Guanare. El seu nom en llengua indígena vol dir ‘Lloc de gavines’ i igualment, ‘Terra entre rius’.
El nom de l'estat prové del riu Portuguesa, el qual creua l'entitat. Conta una llegenda, que va obtindre esta denominació a raïl de que una dòna oriunda de Portugal es va ofegar en les seues aigües.
Entre les accions guerreres mampreses per Bolívar des de l'occident en la Guerra d'Independència es destaca la Batalla de Araure en la que Simón Bolívar venç a José Ceballos. En Santiago Mariño des de l'orient, Veneçola estava baix el control dels patriotes a mitan de 1813, a excepció de les províncies de Guayana i de Maracaibo. En setembre de 1813 els realistes varen rebre reforços des de Càdis estenent-se als enfrontaments armats per tot el país, mentres els èxits dels patriotes varen continuar fins a fins de 1813.
El 3 de decembre de 1813 va tindre coneiximent Simón Bolívar de que les forces realistes (3500 hòmens), baix el mando del brigadier José Ceballos, s'havien reunit en les de José Yáñez en la vila de Araure (Edo. Portuguesa), i en virtut d'això, va dispondre que tots els cossos que es trobaven en L'Altar i Cojedes concorregueren a la concentració que es portaria a terme en el poble Aigua Blanca.
El dia 4 varen marchar els republicans cap a Araure i varen acampar a uns 1000 m del poblat, front als realistes, els quals s'havien desplegat a l'entrada de la montanya del riu Acarigua; en les seues ales recolzades en sengles boscs i cobert el seu front per un chicotet estany; la seua esquena estava guarnida per un bosc; disponien, ademés, de dèu peces d'artilleria.
El dia 5, la descoberta republicana va empenyorar l'acció i de colp i repent es va vore flanquejada i tallada per una columna de cavalleria. La chicoteta força atacant va ser virtualment destruïda. Entretant, Simón Bolívar desplegava en batalla les seues divisions, per a recomençar l'atac. El coronel Manuel Villapol es va colocar a la dreta; el coronel Florencio Palaus en el centre i el tinent coronel Vicente Camp Elías, en el batalló Barlovent, a l'esquerra.
La cavalleria cobria els dos flancs del dispositiu. Com a reserva va ser destinat un cos de cavalleria. Davant l'atac republicà, Ceballos va fer marchar la seua cavalleria contra la dreta dels atacants, per a distraure'ls i desordenar-los, pero Bolívar, atent a este moviment, va empenyorar la seua reserva, la qual va desordenar i va posar en fuga a la cavalleria contrària.
Esta intervenció de Bolívar va permetre la ruptura del front enemic, acció que va produir gran confusió dins de la posició defensiva, en el consegüent triumfo dels republicans.
Una divisió va ser encarregada de recórrer el camp de batalla, el qual va quedar cobert de cadàvers i suministraments de totes les classes, mentres que de la persecució dels vençuts es va encarregar el propi Bolívar. Les forces republicanes varen marchar eixe dia a Aparició de la Corfa, a on Bolívar va fixar el seu quarter general provisional.
La batalla va començar en amanecer i va tindre una duració de sis hores, aproximadament. Les tropes realistes eren numèricament superiors als efectius patriotes. Varen quedar en poder dels patriotes 200 presoners, quatre banderes i numeroses peces d'artilleria. En este sol choc, apassionat i violent, varen perir alanceados més de 500 ginets de Yáñez, el Ñaña dels llaneros. Ací va barallar el batalló que en la passada jornada de Barquisimeto va ser castigat pel Libertador, negant-li el nom i el dret a dur bandera.
El 10 d'abril de 1851, per decret del Congrés de la República baix el mandat del general José Gregorio Monagas, el territori que actualment conforma l'estat Portuguesa va passar a ser província, en Guanare com la seua capital.
La guerra federal va ser encara més devastadora que la guerra emancipadora en els Estats Portuguesa, Apure i Barinas. Sobretot en Portuguesa va ser a on més es va significar, ya que ademés dels atropells i la pèrdua de vides en els enfrontaments, les partides de guerrillers incontrolats, les passions i les rencillas varen produir més morts i desgràcies que els combats; ademés, els incendis provocats en cases, facendes i corrals de ganado que varen sumir en la ruïna a moltes famílies de llavors.
En els dies d'este incontrolat moviment i en els voltants d'Araure, concretament en Tapa de Pedra, el 4 d'abril de 1859, es va escenificar un cruent combat entre les forces revolucionàries del general Zamora i les del conservador Manuel Herrera. Despuix de casi tres hores d'enfrontament, Herrera perdia la lluita i va tindre que fugir en els supervivents camí de Ospino.
A raïl de la Revolució Federal en 1866, es va decidir unir les entitats Zamora i Portuguesa en una sola i cridar-la estat Zamora. Més vesprada, en Antonio Guzmán Blanco en el poder, la divisió territorial es va reduir a sèt estats, per lo que Portuguesa va passar a integrar l'estat Sur d'Occident, junt en Cojedes i Zamora.
A finals del sigle XIX, la Revolució Restauradora li va tornar al país la divisió política en 20 estats i, en conseqüència, Portuguesa i Cojedes varen tornar a ser Zamora. Finalment, el 5 d'agost de 1909 es va promulgar la Constitució Nacional, que establia que Veneçola estaria conformada per un Districte Federal, dos Territoris Federals i 20 estats, un dels quals seria Portuguesa en capital en la Ciutat de Guanare.
Com la majoria dels estats llaneros, Portuguesa va estar pràcticament incomunicada en el centre del país fins a mediats del sigle XX. L'única forma de traslladar-se d'esta entitat a una atra era per mig de carretas tirades per cavalls o bous, o amprant les vies fluvials.
Posterior al derrocament del General Isaías Medina Angarita, la Junta Revolucionària de Govern comença a materialisar els proyectes existents que varen dissenyar els anteriors governants sobre el desenroll agrícola sustentable basat en la colonisació de grans extensions. Va ser en la década dels 40, quan varen començar els treballs de la carretera d'Els Plans, que va significar l'envolament econòmic de la regió. La fundació de la Colónia Agrícola de Turén per mig del treball de 20.000 immigrants refugiats, en la seua majoria italians, va impulsar el pla arrocero, i l'incorporació de centenars d'hectàrees de terres baix rec varen ser claus per al desenroll i creiximent d'este estat conegut com el graner de Veneçola.
Dins d'este context es va adoptar un model desarrollista en influència dels Estats Units, que va permetre l'establiment de relacions socials de producció en el sector agrícola basades en el capitalisme. A finals de la década de 1940 i començos de 1950 es va iniciar un proyecte estatal denominat Unitat Agrícola de Turén (U.A.T.), que posteriorment es va concretar en la Colónia Agrícola de Turén.
Per a la seua eixecució, el govern, per mig de la diplomàcia itinerant, va recórrer a convenis internacionals subscrits en la postguerra sobre ajuda a refugiats i va aplicar la política de fronteres obertes d'immigració selectiva impulsada pel general Marcos Pérez Jiménez. En este marc varen ingressar europeus, principalment italians, espanyols i alemans, en tradició agrícola, els qui varen compartir llabors en ciutadans veneçolans provinents de diverses regions del país.
En 1949 es va iniciar l'Unitat o Colónia Agrícola de Turén, considerada l'experiència més ambiciosa d'este tipo realisada en un país caribeny. Ubicada en una zona montanyosa, de la mateixa manera que la Colónia Tovar, va ser concebuda com el futur “Graner de Veneçola” i va albergar, junt a una minoria d'agricultors locals, una diversitat d'immigrants de varis països. En els seus inicis predominaven europeus orientals aplegats a través de la International Refugee Organization, molts d'ells germans ètnics provinents de Romania. No obstant, al començament de la década de 1950, italians i alemans varen passar a constituir la majoria relativa de la població immigrant.
L'estat posseïx una superfície de 15.200 quilómetros quadrats lo que representa l'1,65% de la superfície total de Veneçola. La major part del seu territori és pla i correspon als Plans Occidentals. Al noroest té montanyes i tossals de la Cordillera dels Vages. La zona montanyosa andina cap a l'Oest i Noroest, en altures superiors als 3000 m, en a on s'òbrin les valls de Chabasquén i Biscucuy, en els tossals de les quals es cultiven café i fruts menors. En 1.024.300 habitants per a 2017 ocupa el lloc número 12 entre les entitats federals més poblades de Veneçola.
Alguns cursos d'aigua inclouen: Rojo Portuguesa, Caño Guamal, i Caño Groc, que correspon a l'antic caixer del riu Acarigua que és alimentat pel caixer abans mencionat durant l'época d'estiu; ademés del Caño Turen, Caño El Bou, Caño Durigua, Caño Colorat, Caño Canaguapa, Caño Maratán, Quebrada Pas Real, Quebrada Curpa, Quebrada Cambural, i la Quebrada de Araure.
El Riu Acarigua, pansa per l'Oest del municipi Acarigua i servix de llímit en el Municipi Esteller.
Té un clima relativament homogéneu, a on la temperatura mínima promig oscila entre els 20º i 35 °C., sent esta regulada pels vents provinents del golf de Veneçola i els alisios que remonten els Plans, els quals produïxen àrees de nuvolositat i pluges torrencials freqüents.
Un clima de Sabana típic de la zona llanera de Veneçola a on es troba ubicada Guanare. Té dos periodos ben marcats, un de sec, que va de decembre a abril, i un atre plujós de maig a novembre.
Durant principis de la sequia (decembre, giner i febrer) es caracterisa per l'escassea de pluges, i una gran amplitut tèrmica, a on en les nits per lo general són fresques, matinades en fins a 19 °C, i pel dia molt calor (max 29-31 °C). És esta també l'época més ventosa de l'any. Cap al més de març i començos d'abril, l'amplitut tèrmica diària es reduïx una miqueta, duent en si la temporada més calorosa en el poble. La temperatura més baixa registrada és de 17 °C el 5 d'abril de 1984 i la més alta de 41 °C durant vàries ocasions i ones de calor ocorregudes en el fenomen El Chiquet.
La principal activitat econòmica de Portuguesa és l'agricultura. Actualment es desenrolla un programa de caràcter nacional per a la modernisació de l'agricultura. Els rubros de major producció en l'entitat són dacsa, arròs, ajonjolí, cotó, sorgo, canya de sucre, tabac i café. En l'activitat pecuària es destaca la cría de vacuns i porcins. També, recentment l'activitat turística junt en l'explotació petrolera estan prenent importància en l'economia estadal. Portuguesa és l'estat que ocupa el primer lloc com a productor de rubros agrícoles en el país, produïx el 50% dacsa, 65% d'arròs, 52% de canya de sucre, 70% de girasol i 95% de ajonjolí.[4]
En les ciutats de Guanare i Acarigua-Araure les indústries han aumentat, especialment la azucarera, plantes procesadoras d'arròs i dacsa. La conurbación Acarigua-Araure ha presentat en els últims 10 anys un gran creiximent en el sector vivendes i comercial, en la construcció de grans proyectes urbanístics en lo que és la zona nort de la ciutat. Entre els majors proyectes urbanístics es poden mencionar:
El balneari Quebrada de Araure és un dels seus atractius principals Es tracta d'una quebrada de clares i netes aigües, localisada en la via Araure-Acarigua, a on els turistes poden gojar d'un agradable temps. Conte, ademés, en un parc recreacional a on es pot divertir tota la família.
Entre els llocs històrics resaltantes, destaca El Túmulo, un monument a la batalla de Araure, que es troba a un costat de la carretera Panamericana. Esta lluita va ser especial, puix va constituir un dels dos únics combats que va fer Simón Bolívar cos a cos.
L'iglésia La nostra Senyora del Pilar de Saragossa, localisada front a la plaça Bolívar, és una atra parada obligada en Araure. La seua arquitectura conserva l'estil colonial, propi del sigle XVIII, mesclat en el barroc que li otorga gran majestuosidad. És l'única iglésia colonial de Veneçola que conta en un cor independentment de les portes d'entrada principal del temple. Allí va ser batejat José Antonio Páez, i va anar ací a on en 1813 El Libertador Simón Bolívar va orar abans del triumfo de la Batalla de Araure. Va ser declarada Monument Nacional en 1955.
Un atre lloc destacat és el Parc Mittar Nakichenoviche, qui fora un Ingenier Ambiental d'orige Yugoslavo, aplegat a esta zona en 1949, en la noble tasca de reforestar vastes àrees, trobades fins a eixe llavors en un deplorable estat. Este parc es crea per a protegir la conca hidrogràfica a on naix la Quebrada de Araure.
Balneari Quebrada de Araure, una quebrada de clares i netes aigües, localisada en la via Araure-Acarigua, que conta en un parc recreacional utilisat per moltes famílies locals.
Balneari Ric Saguaz, ubicat en la carretera Biscucuy - Chabasquén
Balneari Natural del Riu Acarigua, i lloc de Peixca, (en Temps Hivernal)
Balneari Sabanetica
Balneari Quebrada de Llenya
Balneari el Mamón
Balneari Les Rieres
Balneari Quebrada de Araure, conegut com «El Dic»
Balneari Curpa (Municipi Páez)
Balneari Quebrada de Williams Rumbos, conegut com «La Lloba»
Parc Recreacional Els Samanes, va ser construït en 1983. La tradició conta que baix els frondosos samanes que actualment conformen el parc, va acampar l'eixèrcit del Libertador Simón Bolívar durant la Campanya Admirable de 1813.
Parc José Antonio Páez, Al suroest de Guanare, es troba este complex ferial que conta en 13,8 hectàrees desenrollades. El 5% del terreny té instalacions com el Pabelló d'Exposicions, el Centre de Convencions i el Museu dels Plans. Va ser inaugurat en 1993, és considerat el pulmó vegetal del municipi Guanare.
Zona Protectora Mitar Nakichenovich (Parc Mitar), gran pulmó vegetal de Acarigua-Araure.
Parc Musiú Carmelo, es troba ubicat al costat del Terminal de Passagers de Acarigua-Araure.
Parc Curpa, Conegut popularment com el parc José Antonio Páez lloc a on abunden arbres frondosos i un riu que voreja l'est de la ciutat de Acarigua, és també immens pulmó natural i referència obligada per a tots els locals.
L'estat conta en l'Aeroport General de Brigada Oswaldo Guevara Mujica de Araure, que s'ubica a l'oest de la ciutat i manté vols privats, principalment cap a Caracas, és operat per l'Institut Autònom d'Aeroports de l'Estat Portuguesa (IABAEP). Va ser ampliat i reconstruït per necessitat d'incorporar "Bombers Aéreus", en a on es contempla el creiximent vertical de les instalacions de l'aeroport, l'establiment de locals comercials, el mejoramiento del servici mèdic i els servicis de navegació; ademés de l'àrea de maniobres (pista). També conta en un Terminal de Transport al nort, propenc a la via que comunica en Sant Carlos, el qual s'encarrega de cobrir rutes urbanes i interurbanes. Un punt important a resaltar és que l'Institut Autònom de Ferrocarrils dins del macro – proyecte “Sistema Ferroviari Nacional” està portant a terme el Tram Simón Bolívar que contempla la conexió de Port Cabell en Acarigua, el qual rehabilitant estructures existents, busca satisfer la demanda de transport de manera eficient i millorar significativament la comunicació entre els centres poblats que es veuen positivament impactats.
Guanare posseïx l'equip de Llaneros de Guanare Fútbol Club, que funciona en les instalacions del Estadi Rafael Calles Pinte en una capacitat per a 13 000 persones; recentment, la secretaria de seguritat ciutadana de Guanare va formar un equip cridat Atlètic Guanare que està participant en la Segona Divisió de Veneçola en la temporada 2017. El Coliseu Carl Herrera Allen, cridat més recentment Coliseu de la Ciutat de Guanare, és una infraestructura deportiva multipropósito que posseïx una capacitat aproximada per a 7500 persones. Va ser inaugurat en honor a l'insigne basquetbolista veneçolà Carl Herrera pel exgobernador Iván Colmenarez; funciona com a sèu del Llaneros de Guanare FutSal. En la Vila Deportiva de Guanare, erigida per la exgobernadora Antonia Muñoz, es varen efectuar actualment diverses millores entre les que destaquen treballs de remodelació i un nou sistema d'aire acondicionat, obra mampresa pel exgobernador de l'estat Wilmar Castro Soteldo.
En Piritu es troben l'Estadi Limoncito , el Parc Recreacional de Píritu, el Gimnasi Cobert de Píritu, un Estadi de Softbol, Estadi de Béisbol Menor de Píritu, l'Estadi de Fútbol de Choro Gonzalero, l'Estadi de Béisbol de Choro Gonzalero, l'Estadi de Fútbol de Choro Araguanei, l'Estadi de Fútbol de Maporal i l'Estadi de Fútbol de Paujicito
Les tradicions llaneras estan molt relacionades entre sí, entre elles es poden mencionar: Els Carnestoltes Turístics del Municipi Páez en les seues fabuloses carrosses i presentació d'artistes regionals, nacionals i internacionals, els Nadals en Acarigua resulten ser de gran atrativo en la decoració del monument El Mechó, en la que és vorejada en llums de Nadal en forma de Bandera de Veneçola i l'arbre “Samán” ubicat al costat de la mateixa és envolt en lucecitas de Nadal per al fruïment dels foràneus i visitants, per una atra part està la celebració del natalici de la ciutat cada 29 de setembre i el seu «Encés d'Arbre», aixina com també «El Pesebre» i «La Creu de Maig», les retretas en les places, el «Ball dels Sants Inocents» cada 28 de decembre. De la mateixa manera se celebra el 13 de juny dia de Sant Antonio, en casa de la família Goyo Ramírez en Barri Ajuro, aünat a la Desfilada Cívica de l'en honor al Natalici de José Antonio Páez Herrera, «Cavalcates», «Vesprades de Bous Coleados», «Amanecer Llaneros», entre uns atres. El Joropo Llanero, és el ball que acompanya la música típica de Portuguesa. Al ritme de l'Arpa, el Quatre i les Maracas, la parelles zapatean, mentres realisen sincronisats girs que simbolisen el sotil coqueteo de la dòna i el galanteo i caballerosidad de l'home, junt al desafiant esperit del Llanero Veneçolà.
Entre els jocs tradicionals es troben les rondes del «Joc de la Gallinita Cega», «El Gat i la Rata», «El Gall i la Gallina», «L'Arròs en Llet», «La Tómbola», «La Carretilla», «L'Amagatall», «El Fusilat», «La Zaranda», «Palito Mantequillero». I els Jocs de Mà com les «Trompes», «Metras» (Canicas), «Perinolas», «Gurrufios», «Papagayos», «La Vella», «L'Avió», «Boles Criollas» entre molts uns atres.
En Píritu, en proyecció nacional i internacional, destaca el va enviar d'orquídees. Esta va ser una tradició iniciada per Humberto Gallecs- Croniste fallit de Píritu- quí junt a la seua família enviava un ram d'orquídees que en nom de l'estat Portuguesa són enviades a Saragossa-Espanya. El ram d'orquídees és confeccionat en flors orquídees de diferents varietats i colors provinents de distintes regions del país, les quals són preparades artísticamente i entrellaçades en cintes dels tres que formen la bandera de Veneçola. Este event religiós es realisada cada 10 d'octubre des de 1971 partint en els rams que són exhibits en el carrer principal del poble des de primeres hores del dia per a després ser dut en desfilada fins a l'iglésia Sant Rafael Arcàngel de Píritu, a on reben la dedición del pare. En esta cerimònia participa la feligresía de diferents colónies com; italiana, portuguesa, àrap, espanyola, entre unes atres, els qui duen les seues pròpies orquídees per a que siguen enviades a la Verge del Pilar de Saragossa en Espanya.
Carnestoltes turístics. S'inicien en 1977. Pioners en l'Estat Portuguesa. Desfilen vistoses carrosas i alegres comparses pels principals carrers i avingudes. Píritu adquirix l'apelatiu de “Capital de l'Alegria” per l'alegria i cordialitat de la seua gent en la celebració d'events, especialment en els Carnestoltes Turístics i Festes Patronals.
Semana Santa. Activitat religiosa que reunix cantitat de feligresos en les misses i processons de Dijous i Divendres Sant.
La nit del recort. Participen persones adultes destacant la música d'antany. Es realisa els dimecres de cendra, de nit en la carrera 10 entre carrers 9 i 10, encara que esta tradició va nàixer en 1972 en el Caney de Florentino i el diable.
La nit retro. Melodies dels anys 1960 – 70 i 80. Presentació de conjunts musicals. S'inicia en 2008 en complir 25 anys la nit del recort els divendres abans de la octavita de carnestoltes.
Festes Patronals de Piritu. Celebrades en honor de sant Rafael Arcàngel cada 24 d'octubre. Processó del Sant, Crema de Arbolito de fòcs artificials, bous coleados, activitats deportives i recreatives, exposicions, events culturals, presentació d'orquestes, conjunts i artistes entre uns atres.
Orquídees Coromotanas. Ram d'orquídees que a nom de la Verge del Coromoto és enviat a Saragossa – Espanya. La cerimònia es realisa cada 10 d'octubre des de 1971 en la carrera 8 i l'Iglésia Sant Rafael Arcàngel. És rebut el 12 d'octubre en Saragossa dia de la Hispanidad i Descobriment d'Amèrica.
Cavalcata en Honor a Sant Rafael Arcàngel. Esta cavalcata és realisada al sant patró de Píritu cada 24 d'octubre des de l'any 2012 per part de la Fundació Cavalcata Sant Rafael Arcàngel, a on els ginets i bésties recorren els principals carrers del poble encapçalats per l'image de Sant Rafael Arcàngel aixina com cantants i músics llaneros, fins a aplegar a l'iglésia catòlica a on en un acte central són beneïts pel retor de la ciutat.
La major part de la població professa la religió cristiana en la seua confessió catòlica, encara que també es poden trobar atres minories religioses com a protestants, judeus o musulmans estos últims en menor número. Portuguesa és el Centre d'un dels majors centres religiosos del país la Basílica i Santuari de la Nostra Senyora de Coromoto, patrona de Veneçola. Destaca també en l'Estat la Catedral de La nostra Senyora de la Corfa en Acarigua l'història de la qual es remonta sigle XVIII quan el país encara era una colónia espanyola.
L'Estat Portuguesa, com a entitat federal autònoma en ranc constitucional, posseïx les cinc branques del Poder Públic: Eixecutiu (Governació), Llegislatiu (Consell Llegislatiu de l'Estat Portuguesa), Judicial (Circumscripció Judicial de l'Estat Portuguesa), Electoral i Ciutadà. Les seues autoritats són electes pel poble de forma universal, directa i secreta. Està representat per 6 diputats principals en l'Assamblea Nacional.
Ho eixercix el governador de l'Estat Portuguesa, el secretari general de Govern i els secretaris d'Estat que complixen les atribucions que determina la Constitució de l'Estat i de la República.
Des de 1989 els governadors són seleccionats en eleccions directes per la població. El primer governador en ser electe baix eleccions directes va ser Elías D'Onghia, del partit AD i va guanyar en el 38,40%[5] dels vots. El governador actual és Rafael calles, del partit PSUV, qui va resultar electe el 15 d'octubre de 2017 i va guanyar en el 53,76%[6] dels vots.
El 21 de novembre de 2021 va ser elegit Governador de Portuguesa: Antonio Primitiu Cedeño, en el 45,76%[7] dels sufragis, per al periodo 2021-2025
Ho eixercix el Consell Llegislatiu de l'Estat Portuguesa un parlament unicameral regional electe cada quatre anys que segons la Constitució de l'Estat, posseïx 11 llegisladors que sancionen les lleis que tenen ranc estadal i els membres del qual són elegits de forma universal directa i secreta.
.jpg){kind=link}
.jpg){kind=link}
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Estat Portuguesa.