Júpiter i Sigues-me-li
Júpiter i Sigues-me-li (1894-95) és una pintura del pintor simboliste Gustave Moreau (1826-1898), una de les seues obres més conegudes. Ilustra l'episodi mitològic de la mortal Sigues-me-li, mare del deu Baco, i el seu amant, Júpiter, rei dels deus. La deesa Juno, esposa de Júpiter, es va disfrassar de vella, es va guanyar la confiança de la princesa i li va aconsellar traicionerament que li demanara al deu que apareguera davant ella en tot el seu diví esplendor, alguna cosa que sap que cap mortal pot soportar. Nugat per la promesa que li havia fet de concedir-li lo que volguera, Júpiter va tindre que acatar el desig de Sigues-me-li, lo que va provocar la seua mort violenta causada per trons, llampades i resplandor que la varen reduir a cendres. Com es trobava ya embarassada, d'entre elles va traure Júpiter el feto semi immortal i ho va coser a la seua cuixa, del que es va desprendre el chicotet Baco uns mesos despuix.
Esta pintura és una representació "divinizada de l'amor físic" i la marejant experiència que consumix a Sigues-me-li quan el deu es manifesta en la seua suprema bellea ha segut comparada en..."L'expressió més suntuosament imaginable d'un orgasme».
Sobre esta obra, el propi Gustave Moreau escriu:
«El deu, tantes voltes invocat, es manifesta en el seu esplendor encara velat: Sigues-me-li, penetrada pels efluvios divins, regenerada, purificada per la consagració, mor fulminada i en ella el geni de l'amor terreny, el geni en peu de cabra».
Descripció
En els seus quaderns, Moreau descriu la seua pintura de la següent manera:
L'obra de Moreau representa una atmòsfera mística complexa, intensa i sorprenent, embrujada i carregada d'imàgens simbòliques. La seua iconografia es nutrix de la mitologia, els escrits simbolistes i les seues pròpies interpretacions personals, deliberadament misterioses i ambigües. Júpiter apareix en un halo radiant, assentat frontalment "en Majestad", en la desafortunada Sigues-me-li encaramallada en la seua cuixa dreta, en el costat començant a sagnar al contacte de l'irradiació divina i expressió de terror. El deu, no madur i barbado si no jove i imberbe, més semblat a Apolo o Orfeo i de fet descansant la mà esquerra sobre una lira, com un Júpiter poètic molt del gust de Moreau, té una mirada severa i inescrutable, en els ulls molt oberts i fixos al front, expressant una sensació de feroç conquista. El seu tro i la cort circumdant exhibixen una profusió poc convencional i extravagant d'elements arquitectònics i vegetals que, encara que representats en realisme, inclús en precisió joyera, creen una impressió general onírica i fantàstica. Per doquier, una profusió de colors vius competix en les ombres obscures que representen el volum. Innumerables grups de deus, deeses i figures alegóricas semblen coexistir a diferents escales, independents i indiferents entre sí. La mirada de l'espectador deu adaptar-se als estranys canvis de proporcions a mida que recorre la pintura. Entre les figures, tres estan colocades assentades directament als peus de Júpiter: a la dreta una dòna en un mant blau que sosté una espasa ensanguinada simbolisa la Mort que acaba de colpejar, una atra dòna a l'esquerra, en una corona espinosa personifica la Tristor i el Dolor, aferra un lliri blanc (símbol de purea), i entre elles el deu Pa darrere del com una gran àguila, símbol de Júpiter, estén les seues ales.
El peu dret de Júpiter reposa sobre una serp que es mossega la coa. Una temible Hécate, en la seua pol enjoyado i la seua lluna creixent, apareix en el cantó inferior esquerra en la mateixa mirada fixa i sobrehumana. Atres figures inclouen un dimoni de tres caps i múltiples ales, aixina com figures angelicales i esfinges.
Recepció i interpretació
L'escritor i pintor francés Malcolm de Chazal (1902-1981) va batejar l'image de Júpiter i Sigues-me-li com " Este naiximent-mort en un".
El surrealista suec Ragnar von Holten (1934-2009) va descriure l'obra com "una alegoria de la regeneració a través de la mort".
El tema de Júpiter i Sigues-me-li també va ser interpretat pels pintors Jacopo Tintoretto ( ca. 1545) i Jean-Baptiste Deshays de Colleville (ca. 1760).
El quadro és una de les ca. que constituïxen el museu imaginari de Michel Butor.[1]
Vore també
Referències
- ↑ Michel Butor (2019). Li Musée imaginaire de Michel Butor, París: Flammarion, p. 248-251. ISBN 978-2-08-145075-2..
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Júpiter y Sémele» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.