Anar al contingut

Irritator challengeri

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Irritator challengeri

Irritator challengeri és l'única espècie coneguda del gènero extint Irritator (Irritante) de dinosauri terópodo espinosáurido, que va viure a mitan del periodo Cretácico, fa aproximadament 110 millons d'anys, en l'Albiense, en lo que hui és Sudamérica. Trobat en la Formació Santana, en Brasil, es coneix per solament un cràneu parcial al que li falta la porció anterior. Este gènero és considerat per molts com un sinònim de Angaturama limai, que vixquera en el mateix lloc i lloc que el Irritator. Els restants d'este curiosament semblen terminar el cràneu de Irritator, significant que podrien pertànyer al mateix espècimen. l'espècie tipo, I. challengeri, va ser nomenada pel personage de la novela de Sir Arthur Conan Doyle, El món perdut, el Professor Challenger.

Descripció

Comparació de tamany de espinosáuridos, Irritator en púrpura i extrem esquerra, en un humà

Inclús segons les estimacions de tamany màxim, Irritator era més chicotet que atres espinosáuridos coneguts. Gregory S. Paul va calcular la seua llongitut en 7,5 metros i el seu pes en 1 tonellada.[1] Thomas R. Holtz Jr. va publicar una estimació més alta de 8 metros, en un pes entre 0,9 i 3,6 tonellades.[2][3] Les estimacions de Dougal Dixon varen ser menors a 6 metros de llarc i 2 d'alt.[4] Quan varen ser ampliats per Aureliano i els seus colegues, les reconstrucció de l'estudi de Sals i Schultz varen proporcionar una llongitut de 6,5 metros llaura l'holotip Irritator challengeri i 8,3 metros per al de Angaturama limai.[5] Alguns dels ossos del cràneu de l'holotip encara no s'havien osificado completament, és dir fusionats, lo que indica que l'espècimen pertanyia a un subadulto.[6] L'esquelet de espinosaurino parcial MN 4819-V va representar a un individu de tamany moderat, estimat per Machado en 5 a 6 metros de llongitut.[7] Molts elements d'este espècimen es varen incorporar al montage esquelètic en el Museu Nacional de Riu de Janeiro, que tenia una llongitut de 6 metros i una altura de 2 metros.[8][9] No obstant, els espinosáuridos de la Formació Romualdo possiblement varen obtindre majors tamanys. Encara que LPP-PV-0042 està representat solament per un fragment de tíbia, Aureliano i els seus colegues varen estimar la seua llongitut en aproximadament 10 metros. L'histologia òssea indica que este individu era un subadulto, per lo que l'animal madur pot haver segut més gran.[5]

Anatomia de l'holotip de Irritador challengeri

El cràneu holotip de Irritator challengeri, encara que està molt danyat en certs llocs, està en gran part complet, falta solament la punta del morro i la part davantera de la mandíbula. El cràneu conservat té 16,5 centímetros D'altura i 10 d'ample, la seua llongitut total s'ha estimat en aproximadament 60 centímetros, Segons les comparacions en Baryonyx, el cràneu de Irritator era llarc i estret i alguna cosa triangular en secció travessera. La base del cràneu estava inclinada cap a arrere i més profunda de lo que era llarga. Des d'ell s'estenia un morro allargat i baix, en abdós costats relativament plans i llaugerament en àngul cap a la llínea mija del cràneu.[6] Solament els extrems posteriors dels premaxilares de cada costat, els ossos del morro més rostrales, permaneixen intactes, formant les vores superiors i inferiors davanters de les fosses nassals externes. Com en tots els espinosáuridos, els maxilars, els ossos principals de la mandíbula superior, s'estenien per davall i més allà de les fosses nassals en una branca llarga i baixa que formava la vora inferior d'esta obertura, separant en conseqüència els premaxilares i els ossos nassals en eixa ubicació. Els sens maxilars de Irritator, situats en el cos dels maxilars, era una gran obertura oval, com en Allosaurus. Les obertures de les fosses nassals eren ovales i, com en tots els espinosáuridos, es colocaven més arrere en el cràneu que en els terópodos típics. les fosses nassals de Irritator varen ser proporcionalment i absolutament més chicotetes que en Suchomimus i Baryonyx, pero més grans que les de Spinosaurus.[6][10] L'obertura darrere de l'òrbita ocular, la fenestra lateral temporal, era molt gran, mentres que la fenestra antorbital, front als ulls, era llarga i elíptica. L'òrbita en sí era profunda i més ampla en la part superior, a on es va colocar el globo ocular, que en la part inferior. L'os lagrimal va separar l'òrbita de la fenestra antorbital, formant els màrgens atrassers superior i inferior d'esta última en dos processos que incloïen un àngul de 40 graus, similar a Baryonyx, a on és de 35 graus. A diferència de Baryonyx, el lagrimal de Irritator no va formar un núcleu de banya òssea. Els ossos prefrontales eren grans i robusts, mentres que els ossos frontals més prims, situats darrere d'ells, eren plans i cóncaus en la part superior, abdós d'estos ossos varen formar la vora superior de l'òrbita.[6]

Cràneu.

Una cresta sagital prima, construïda a partir dels ossos nassals allargats, pujava per la llínea mija del cràneu abans de detindre's just damunt de l'ull en un bulto llaugerament aplanado.[6] Encara que la forma i l'altura completes d'esta estructura són desconegudes en Irritator, estes crestes de cap eren comuns en els espinosáuridos, possiblement havent tingut una funció d'exhibició quan l'animal estava viu.[11] La part conservada de la cresta de Irritator és més profunda per damunt de la fenestra antorbital i carix de les crestes verticals vist en la cresta de Spinosaurus.[12] Com uns atres en la seua família , Irritador posseïa una estructura llarga i òssea en el paladar, cridada paladar secundari, que separa la boca de la cavitat nassal. Esta és una característica observada en els cocodrils existents, pero absent en la majoria dels dinosauris terópodos.[6][13] També com els seus parents, Irritator tenia dos obertures adicionals en el sostre del cràneu, cridades fenestrae postnasal, aixina com processos basiptergoideos llarcs i solament parcialment divergents, extensions òssees que conecten la base de cervell en el paladar. La part posterior de la mandíbula inferior era profunda, la seua superfície posterior superior consistia principalment en el gran os surangular, que s'articulava en el menys profunt.os angular baix d'ell. La fenestra mandibular, una obertura orientada cap als costats en la mandíbula inferior, era ovalada i comparativament gran. El dentario és desconegut en Irritador, a excepció d'un possible remanente en la part frontal del surangular. L'holotip Irritator challengeri és únic, ya que és un dels poc fòssils de dinosauris no aviars que es troben en un estrebe conservat.[6]


El Irritador tenia dents còniques rectes o solament llaugerament recurvados, en vores ben definides pero sense serrar. Crestes llongitudinals estaven presents en els seus corones dentals, una traça dental comuna entre els espinosáuridos.[6][10] Abdós costats de les dents de Irritator varen ser estriados, com en Spinosaurus, mentres que Baryonyx els exhibia solament en el costat llingual, mirant cap a dins. Les dents del Irritador tenien una secció travessera circular, en oposició a la condició aplanada lateralment de la majoria de les dents de terópodos. l'esmalt, primera capa de les dents, era prima, en una textura finamente arrugada també observada en Baryonyx. Abdós maxilars de Irritator preserven nou dents, encara que corones de les dents del maxilar superior esquerra estan més intactes, i hi ha rastres d'una dècima dent en la matriu de la roca. Les dents es varen insertar profundament en la mandíbula i es varen espayar àmpliament cap a la part frontal del maxilar. El primer i segon dents maxilars preservats varen ser els més grans, en 32 milímetros i 40 milímetros en la llongitut de la corona.[6] Les sèt dents restants es varen fer progressivament més chicotets cap a la part posterior, un dels últims media 6 milímetros aproximadament. Les tomografía computarizadas realisades en la mostra varen revelar dents de tongada en abdós costats de la mandíbula superior. Les seues raïls es varen adinsar profundament en el maxilar i varen convergir prop de la llínea mija, casi aplegant a la part superior del cràneu.[14][6] Segons les comparacions en els familiars de Irritator, els maxilars provablement estaven forrats en un total d'11 dents cada u, similar al número de 12 dents en el MSNM V4047, un fòssil de la mandíbula superior referit a Spinosaurus.[10] L'última dent del maxilar esquerre de Irritator no hi havia erupcionado encara completament, i només la punta de la mateixa era visible.[6]

Anatomia de l'holotip Angaturama limai

L'holotip de Angaturama limai consistix solament en la part frontal de la mandíbula superior, que comprén les puntes dels premaxilares emparellats i els extrems frontals dels maxilars. L'espècimen medix 19,2 centímetros D'altura i 11 centímetros de llongitut, en l'ample de la regió palatina de 4 a 5 milímetros. La sutura entre el maxilar i el premaxilar va ser irregular en la part davantera i es va endreçar cap a la part posterior. El marge inferior dels premaxilares era cóncau, en la concavidad alcançant el seu àpiç en la sexta dent premaxilar. La part frontal del morro es va expandir, formant la roseta terminal en forma de cullera característica dels espinosáuridos. Este costat inferior cóncau de les premaxilares s'hauria complementat en una punta de mandíbula convexa i ampliada.[15] Els premaxilares es varen conectar entre sí en la part inferior per a formar el paladar secundari de Angaturama, al que també varen contribuir parcialment dos processos que s'estenen des del maxilar.[10] El morro estava fortament comprimit lateralment i els premaxilares es varen estretir suaument cap a la part superior per a formar una cresta sagital alta d'1 a 2 milímetros de gruixa. Esta cresta era més gran i s'estenia més cap a avant sobre el morro que en atres espinosáuridos coneguts. La vora superior frontal de la premaxila tenia una chicoteta protuberància que descollava de la base de la cresta. Esta protuberància aparentment es va danyar en la seua superfície superior, lo que indica que la part superior de la cresta pot haver-se estés encara més cap a avant i cap a arrere des d'eixe punt. La part frontal del morro de Angaturama per tant, tenia un marge vertical recte o cóncava, atípica dels morros més suaument-inclinades d'atres espinosáuridos.[10][15]

Holotips de Irritator challengeri i Angaturama limai en el seu lloc, mostrant el major tamany del cràneu d'este últim i la tercera dent maxilar esquerre superpost , segons lo propost per Sals i Schultz en 2017.

En la premaxila, es va recuperar una dent trencada en una corona dental parcial. Les dents fortament esteses i rectes en corones còniques no rectificades, que medien de 6 a 40 milímetros de llongitut, es varen incrustar individualment. Açò indica tongada contínua de dents a on les noves dents varen ser espentats cap a dalt pels vells. A jujar pels alvéolos, cavitats dentals, el premaxilar tenia sèt dents en total, sent la tercera dent el més gran. També es varen conservar les tres dents frontals del maxilar. Les dents premaxilares varen aumentar de tamany de la primera a la tercera, es varen reduir de la tercera a la sexta i es varen engrandir de nou des de la sexta premaxilar a la tercera posició del maxilar. Un diastema de 16 centímetros va estar present entre l'últim premaxilar i la primera dent maxilar.[15]

Restants postcraneales

Encara que no es varen descobrir restants òsseus en la punta del morro original de Angaturama , un esquelet parcial, MN 4819-V, d'una ubicació diferent pot pertànyer al gènero.[8][9] Pero com no hi ha material superpost entre les dos mostres, no es poden fer comparacions directes.[16] MN 4819-V comprén una pelvis gran intacta, algunes vèrtebres dorsals i cabals, cinc vèrtebres sacra, una tébea dreta parcial i peroné, la major part del fèmur dret i part d'un cúbito.[5][16] També té la mà més completa coneguda d'un espinosáurido, que inclou metacarpianos, falanges , carps i una garra . Com en tots els espinosáuridos, la garra del primer dit va ser recurvada i molt gran.[17]

Els ossos pèlvics estan ben conservats, en el costat dret millor articulat que l'esquerre. Les vèrtebres sacras fusionades encara estan unides a la pelvis, que carix dels extrems distales dels seus dos ossos púbics i isquiaticos.[16] l'ilion medix 55.3 centímetros de llarc.[18] L'ala preacetabular, expansió frontal, de l'ilion estava curvada en la part inferior i era alguna cosa més curt i més profunt que l'ala postacetabular, expansió posterior. L'ala preacetabular estava alguna cosa engrandida en la part davantera, en contrast en la condició més prima de l'ala postacetabular. La fossa curta, regata en la part inferior de l'ala postacetabular, era cóncau, de la mateixa manera que el marge atrasser de l'isquión. El pubis tenia una muesca del obturador relativament gran i casi tancat, una muesca en el marge inferior de la part posterior de l'os que permetia el pas del nervi obturador. Les espines neurales del sacre, que descollaven cap a dalt, eren allargades, com és típic en els espinosáuridos.[16] En la vida, estos haurien estat coberts de pell, formant una " vela " en l'esquena de l'animal.[19][11] MN 4819-V es distinguix de Suchomimus per la seua ilion més llarc i menys profunt en un marge superior menys curve,[20][16] i de Baryonyx en tindre un procés de obturador més desenrollat , una estructura similar a una cuchilla en la part inferior de l'ísquion.[16]

Descobriment i investigació

Esquelet reconstruït de Irritator.

Caçadors furtivos de fòssils comercials varen excavar una concreció de tiza que conté la part atrassera d'un cràneu gran en mandíbules inferiors prop de la ciutat de Santana do Cariri, en el norest de Brasil. Este fòssil va ser adquirit per comerciants que ho varen vendre illegalment.[14] El comerç de fòssils està prohibit per llei en Brasil des de 1942,[21] a Rupert Wild del Museu Estatal d'Història Natural de Stuttgart, Alemània.[14] En eixe moment se suponia que era el cràneu d'un pterosaurio basal jagant de la Chapada do Araripe, regió famosa per les seues abundants troballes de pterosaurios i el museu alemà a sovint comprava tals peces. Com prometia ser un descobriment únic de singular importància, es va contactar a experts en pterosaurios alemans i britànics per a estudiar l'eixemplar. Un artícul que descriu com un pterosaurio ya havia segut presentat per a la seua publicació quan els autors alemans, els paleontòlecs Eberhard Frey i Hans-Dieter Sues, varen ser corregits d'esta noció pels revisors, els qui varen sugerir que el fòssil pertanyia a un dinosauri terópodo.[20]

Cràneu holotip de Irritator challengeri des de les vistes lateral esquerra (superior) i dreta

El cràneu està aplanado una miqueta de costat i, com és comú en els fòssils, va anar parcialment esclafat. El costat dret estava ben conservat, mentres que l'esquerre estava molt danyat durant la recolecció. Part de la superfície superior posterior del cràneu s'havia erosionat, i la part inferior de la mandíbula caria de la seua part davantera, pel seu trencament durant la fossilisació. Parts de l'espècimen també es varen badar degut a que eren part d'una concreció septaria. També faltava la punta de la mandíbula superior. Com no hi havia signes d'erosió, lo més provable és que s'haguera trencat durant o despuix de la recolecció del fòssil. La corrosió evident en certs ossos indica que s'havia intentat la preparació en àcit. Una fractura vertical estava present en la mitat del cràneu, que aparentment havia segut sagellada en farcidura de carrosseria d'automòvil.[6] En l'esperança de fer que es veja més complet i valiós, els comerciants de fòssils havien ocultat greument el cràneu baix d'algeps,[14] una pràctica generalisada entre els recolectors locals en la Chapada do Araripe, especialment en fòssils de peixos.[22] Els compradors no estaven al tant de les modificacions a l'espècimen recolectat illegalment[21] fins que va ser enviat a universitats en el Regne Unit per a la tomografía computarizada . Açò va revelar que els recolectors havien intentat reconstruir el cràneu empeltant parts del maxilar superior, os de la mandíbula superior principal, en la part frontal del rostre, el hocico.[14] El cràneu, designat SMNS 58022, es va convertir en l'espècimen holotip del nou gènero i espècie Irritator challengeri en febrer de 1996, quan va ser descrit científicament pels paleontòlecs David M. Martill, Arthur R. I. Cruickshank, Eberhard Frey, Philip G. Small i Maria Clarke. En este artícul, Martill i el seu equip varen escriure que el nom genèric Irritator venia "de l'irritament, del sentiment que varen sentir els autors en descobrir que el morro s'havia allargat artificialment".[14] L'espècie tipo , Irritator challengeri, va ser nomenada en honor al Professor Challenger , un personage de la novela d'Arthur Conan Doyle El món perdut.[14] Dos anys abans, Frey i Martill havien nomenat una nova espècie de pterosaurio de la Formació Crato Arthurdactylus conandoylei , en honor al noveliste.[23]

Erro al crear miniatura:
Primer pla de la mandíbula superior i dentició de l'holotip de Irritator.

Quan Martill i els seus colegues varen descriure per primera volta Irritator challengeri, l'holotip encara estava tancat extensament en la matriu de roca calcárea. Investigadora Diane M. Scott de l'Universitat de Toronto va assumir la tasca de netejar completament el cràneu, lo que va permetre una redcripción detallada en 2002. Escrita per Sues, Frey, Martill i Scott, esta inspecció de l'espècimen ara completament preparat va anular moltes de les observacions originals de Martill i els seus colegues, que es varen basar sobre males interpretacions del cràneu danyat i en gran part amagat. La llongitut estimada del cràneu complet va ser 24 centímetros més curta que la proposta anteriorment. Lo que originalment es pensava que era una prominent cresta en el cap va resultar ser un fragment d'os no fixat i indeterminat. Ademés, es varen identificar ossos de cràneu adicionals. Com en l'estudi anterior, Sues i els seus colegues varen considerar al gènero africà Spinosaurus com el taxon més similar a Irritator, Perque compartien moltes característiques dentals, incloent corones de les dents còniques i rectes, prim d'esmalt , vores ben definides sense estrías i llongitudinalment estriado. Ya que se sabia molt poc del cràneu de Spinosaurus en el moment, estes similituts varen ser suficients per a que els autors sugerixen un possible sinonímia secundària de Irritator en Spinosaurus . Sues i colegues varen senyalar que es necessitava més material de cràneu que se superponia per a un diagnòstic adicional.[6] A mida que més del cràneu de Spinosaurus es va fer conegut, posteriors investigadors mantenen la separació dels dos tàxons.[10][24][12]

Encara que el lloc de descobriment és incert, l'espècimen provablement prové de la Formació Romualdo, anteriorment designat Membre Romualdo de la llavors Formació Santana.[14] Esta assignació va ser confirmada per microfósiles del ostracodo Pattersoncypris, i escates de peix del ictiodéctido Cladocyclus, abdós trobats en la Formació Romualdo. L'interrogatori de comerciants de fòssils locals va insinuar una localitat propenca al poble de Buxexé, prop de Santana Do Cariri, en el flanc de la Chapada do Araripe, a una altitut d'aproximadament 650 metros. Ya que la Formació Romualdo està realment exposta allí, i la matriu que tanca l'holotip té el mateix color i textura que eixes roques, esta localitat pot considerar-se com el lloc provable del descobriment del fòssil.[6] Irritator challengeri va ser el primer dinosauri descrit en la Formació Romualdo, i el seu espècimen holotip representa el cràneu de espinosaurio més completament conservat conegut.[6] Irritator challengeri was the first dinosaur described from the Romualdo Formation, and its holotype specimen represents the most completely preserved spinosaurid skull known.[14][10]

Sinonímia en Angaturama

Angaturama limai, un atre espinosáurido del mateix temps i lloc que Irritator challengeri, descrit pels paleontòlecs brasilers Alexander W. A. Kellner i Diógenes de Almeida Campos en febrer de 1996. Es va mantindre hui baix el número de mostra USP GP / 2T-5 en l'Universitat de São Paulo, l'espècimen holotip consistix en una punta de morro aïllat de la Formació Romualdo. Es va extraure d'un nòdul calcáreo utilisant una tècnica desenrollada originalment per a fòssils de pterosaurios. El nom genèric es referix a Angaturama, un esperit protector en la cultura indígena aborigen Tupi de Brasil. El nom específic rendix homenage al fallit paleontòlec brasiler Murilo R. de Lima, qui va informar a Kellner sobre l'espècimen en 1991.[15]

Holotip de Angaturama limai des de varis ànguls

En 1997, els paleontòlecs britànics Alan J. Charig i Angela C. Milner varen considerar a Angaturama com un sinònim més modern de Irritador i varen senyalar que abdós gèneros s'havien retret les fosses nassals, les mandíbules llargues i la dentició característica dels spinosáuridos.[25] Paul Seré i els seus colegues en 1998 varen estar d'acort en esta possibilitat, i ademés varen observar que l'holotip de Angaturama sembla completar el de Irritador, lo que significa que podrien pertànyer al mateix espècimen.[26] Autors, inclosos Éric Buffetaut i Mohamed Ouaja en 2002,[27] Cristià Dal Sasso i els seus colegues en 2005,[12] Tor G. Bertin en 2010,[28] Darren Naish en 2013,[8] i Madani Benyoucef i colegues en 2015 varen recolzar esta conclusió.[29] En el seu redescripción de Irritator, Sues i els seus colegues varen senyalar que abdós holotips són igualment estrets, i compartixen dents redones transversalment en vores definides i sense arraïlar. També varen observar que una cresta sagital en el premaxilar de Angaturama pot correspondre en la dels ossos nassals de Irritator.[6] S'ha plantejat alguna

objecció a estes afirmacions. Kellner i Campos en 2000 i la paleontòloga brasilera Elaine B. Machado i Kellner en 2005 varen expressar l'opinió de que els fòssils provenen de dos gèneros diferents, i que l'holotip de Angaturama limai va ser clarament més aplanado lateralment que el de Irritator challengeri .[20][19]

Una revisió d'abdós fòssils realisada pels paleontòlecs brasilers Marcos A. F. Sals i Cessar L. Schultz en 2017 va senyalar que els espècimen també diferixen en atres aspectes de la seua preservació. L'espècimen de Irritador és de color més lluent i es veu afectat per un clavill vertical, mentres que el de Angaturama té moltes cavitats. El dany a les dents de l'holotip de Irritator challengeri també és molt manco greu. Sals i Schultz també varen identificar un possible punt de superposició, la tercera dent maxilar esquerre i varen observar que el cràneu de Angaturama podria haver segut més gran que el de Irritator en funció de les proporcions del gènero estretament relacionat Baryonyx. Per lo tant, varen aplegar a la conclusió de que els dos espècimen no pertanyien al mateix eixemplar, Sals i Schultz varen senyalar que la sinonímia a nivell de gènero tindria que ser verificada pels restants superposts més extensament. Si es considera que Angaturama i Irritator són membres del mateix gènero, este últim seria el nom científic vàlit segons les regles de prioritat , ya que va ser nomenat casi un més abans.[10]

Atres troballes

Mapa que mostra la regió norest de Brasil , en els llocs de descobriment de tres espècimen fòssils de espinosaurio en les conques de Araripe i São Luís-Grajaú . De dalt avall: Oxalaia, Irritador i Angaturama.

Ademés dels elements de cràneu i algunes dents aïllades, la Formació Romualdo també ha donat restants postcranjeales de espinosáuridos, molts dels quals fins ara no han segut descrit i totes ells pertanyents a la subfamília Spinosaurinae..[5] En 2004, es varen descobrir parts d'una columna vertebral, MN 4743-V en la formació. El paleontòlec brasiler Jonathas Bittencourt i Kellner varen assignar estos, per la seua estructura a Spinosauridae. És incert si este espècimen es pot referir a Irritator o Angaturama, ya que abdós es basen únicament en el material del cràneu.[30] En 2007, Machado i Kellner varen referir tentativamente un fragment de costella, MN 7021-V, a Spinosauridae.[5] No obstant, l'espècimen de espinosáurido més complet recuperat de la Formació Romualdo és MN 4819-V, un esquelet parcial que carix del cràneu.[16] Informat per primera volta en 1991, Kellner va remetre l'espècimen a Spinosauridae en 2001 per les seues espines neurales sacras altes i la condició ampliada de la garra de la mà.[5][30][18] L'esquelet va ser descrit completament en 2010 en una tesis de mestrage fins al moment no publicada per Machado.[7] Una extremitat posterior incompleta, MPSC R-2089, mencionada en 2013 també podria pertànyer a la Spinosauridae.[31] En 2018 , Tito Aureliano i el seu equip varen descriure LPP-PV-0042, part d'una tíbia esquerra d'un individu particularment gran.[5] Com és comú en els fòssils de la Conca de Araripe , la majoria del material de espinosauri´do de la Formació Romualdo es va recolectar en circumstàncies no controlades per al seu us en el comerç illegal de fòssils. Com a tal, molts espècimen estan parcialment danyats i sense senyes geològiques de camp precisos.[22][5][32]

Pelvis Spinosaurine i vèrtebres sacras, espècimen MN 4819-V, Museu Nacional de Riu de Janeiro

Alguns dels restants postcráneales de la Formació Romualdo es varen utilisar com a base per a la creació d'una rèplica esquelètica deAngaturama, posteriorment montada en la propietat de l'Universitat Federal Museu Nacional do Rio de Janeiro, en el Museu Nacional de Riu de Janeiro.[9] L'esquelet va representar a l'animal duent un pterosaurio ananguérido en les seues mandíbules[8] Va ser la peça central de l'exhibició Dinossauros no Sertão, Dinosauris del Sertón, que es va obrir al públic en març de 2009, i es va convertir en el primer dinosauri brasiler carnívor de gran tamany que es va exhibir.[9] Alguns dels elements postcraneales originale, incloent la pelvis fòssil i les vèrtebres sacras, es varen presentar junt al model.[8][33] En els comunicats de prensa de l'obertura de l'exhibició, Kellner implícitament va informar que el MN 4819-V pertanyia a Angaturama.[9] Açò també es reflectix en l'inclusió de l'espècimen en el montage esquelètic.[8] En 2011 , un tercer espinosaurio brasiler, Oxalaia quilombensi, va ser nomenat i descrit per la Formació Alcântara del Grup Itapecuru, part de la Conca de São Luís. Esta espècie més gran, coneguda solament per la punta d'un morro aïllat i el fragment de la mandíbula superior, va viure durant el Cenomaniano, al voltant de sis a nou millons d'anys despuix de Irritator i Angaturama. Oxalaia quilombensis es diferencia de Angaturama limai pel seu morro més ampli i redonejat i per l'absència d'una cresta sagital en els premaxilares.[34] En setembre de 2018, es va desnugar un incendi en el palau que alberga el Museu Nacional, destruint en gran partix les coleccions de fòssils i possiblement l'esquelet i els elements fòssils de Angaturama exhibits.[35] L'holotip de Oxalaia quilombensis, que es va almagasenar en el mateix edifici, també pot haver segut destruït.[36]


Referències

  1. ↑ Paul, G.S. (2010). The Princeton Field Guide to Dinosaurs, Princeton University Press, p. 87.
  2. ↑ Holtz, Thomas R. Jr. (2011). «Winter 2010 Appendix», Dinosaurs: The Most Complete, Up-to-Dona't Encyclopedia for Dinosaur Lovers of All Ages.
  3. ↑ Holtz, T.R. Jr. (2014). «Supplementary Information to Dinosaurs: The Most Complete, Up-to-Dona't Encyclopedia for Dinosaur Lovers of All Ages». University of Maryland. Archivat des de l'original, el 2 de novembre de 2014. Consultat el 5 de setembre de 2014.
  4. ↑ Dixon, Dougal (2009). The Ultimate Guide to Dinosaurs (en en), Ticktock Books. ISBN 978-1-84696-988-1.
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 5,5 5,6 5,7 Aureliano, Tito; Ghilardi, Aline M.; Buck, Pedro V.; Fabbri, Matteo(3 de maig de 2018).«Semi-aquatic adaptations in a spinosaur from the Lower Cretaceous of Brazil».Cretaceous Research.90: 283–295.ISSN 0195-6671.doi:10.1016/j.cretres.2018.04.024.
  6. ↑ 6,00 6,01 6,02 6,03 6,04 6,05 6,06 6,07 6,08 6,09 6,10 6,11 6,12 6,13 6,14 6,15 Sues, H.D.; Frey, E.; Martill, D.M.; Scott, D.M.(2002).«Irritator challengeri, a spinosaurid (Dinosauria: Theropoda) from the Lower Cretaceous of Brazil».Journal of Vertebrate Paleontology.22(3): 535–547.doi:[0535:ICASDT2.0.CO;2 10.1671/0272-4634(2002)022[0535:ICASDT]2.0.CO;2].
  7. ↑ 7,0 7,1 Sales, Marcos(2017).«Contribuiçõés à paleontologia de Terópodes não-avianos do Mesocretàceu do Nordest do Brasil».Universidade Federal do Rio Grande do Sul.1: 54.Consultat el 30 de setembre de 2018.(en pt)
  8. ↑ 8,0 8,1 8,2 8,3 8,4 8,5 Naish, Darren. «Brilliant Brazilian spinosaurids», Scientific American Blog Network, 2013. Consultat el 30 de setembre de 2018 (en en).
  9. ↑ 9,0 9,1 9,2 9,3 9,4 O Estat de S. Paulo Plantilla:Pt icon, 2009-05-14, available at [1]
  10. ↑ 10,0 10,1 10,2 10,3 10,4 10,5 10,6 10,7 Sales, Marcos A.F.; Schultz, Cessar L.(6 de novembre de 2017).«Spinosaur taxonomy and evolution of craniodental features: Evidence from Brazil».PLOS ONE.12(11): i0187070.ISSN 1932-6203.doi:10.1371/journal.posa.0187070.(en en)
  11. ↑ 11,0 11,1 Hone, David William Elliott; Holtz, Thomas Richard(2017).«A Century of Spinosaurs – A Review and Revision of the Spinosauridae with Comments on Their Ecology».Acta Geologica Sinica – English Edition.91(3): 1120–1132.ISSN 1000-9515.doi:10.1111/1755-6724.13328.(en en)
  12. ↑ 12,0 12,1 12,2 Dal Sasso, Cristià; Maganuco, Simone; Buffetaut, Eric; Mendez, Marque A.(30 de decembre de 2005).«New information on the skull of the enigmatic theropod Spinosaurus, with remarks on its size and affinities».Journal of Vertebrate Paleontology.25(4): 888–896.ISSN 0272-4634.doi:[0888:niotso2.0.co;2 10.1671/0272-4634(2005)025[0888:niotso]2.0.co;2].(en en)
  13. ↑ Rayfield, Emily J.; Milner, Angela C.; Xuan, Viet Bui; Young, Philippe G.(12 de decembre de 2007).«Functional morphology of spinosaur 'crocodile-mimic' dinosaurs».Journal of Vertebrate Paleontology.27(4): 892–901.ISSN 0272-4634.doi:[892:fmoscd2.0.co;2 10.1671/0272-4634(2007)27[892:fmoscd]2.0.co;2].(en en-us)
  14. ↑ 14,0 14,1 14,2 14,3 14,4 14,5 14,6 14,7 14,8 Martill, D.M.; Cruickshank, A.R.I.; Frey, E.; Small, P.G.(1996).«A new crested maniraptoran dinosaur from the Santana Formation (Lower Cretaceous) of Brazil».Journal of the Geological Society.153(1): 5–8.doi:10.1144/gsjgs.153.1.0005.
  15. ↑ 15,0 15,1 15,2 15,3 Kellner, A.W.A.; Campos, D.A.(1996).«First Early Cretaceous dinosaur from Brazil with comments on Spinosauridae».N. Jb. Geol. Paläont. Abh..199(2): 151–166.doi:10.1127/njgpa/199/1996/151.
  16. ↑ 16,0 16,1 16,2 16,3 16,4 16,5 16,6 Machado, E.B.; Kellner, A.W.A.; Campos, D.A.(2005).«Preliminary information on a dinosaur (Theropoda, Spinosauridae) pelvis from the Cretaceous Santana Formation (Romualdo Member) Brazil».Congresso Llatí-Americà de Paleontologia de Vertebrats.2 (Boletim de resumos): 161–162.
  17. ↑ Machado, E.B.; Kellner, A.W.A.(2008).«An overview of the Spinosauridae (Dinosauria, Theropoda) with comments on the Brazilian material».Journal of Vertebrate Paleontology.'28'(3): 109A.
  18. ↑ 18,0 18,1 Kellner, A.W.A.(2001).«New information on the theropod dinosaurs from the Santana Formation (Aptian-Albian), Araripe Basin, Northeastern Brazil».Journal of Vertebrate Paleontology.'21' (supplement to 3): 67A.
  19. ↑ 19,0 19,1 Kellner, A.W.A.; Campos, D.A.(2000).«Brief review of dinosaur studies and perspectives in Brazil».Anais dona Acadèmia Brasileira de Ciências.72(4): 509–538.doi:10.1590/S0001-37652000000400005.
  20. ↑ 20,0 20,1 20,2 Machado, E.B.; Kellner, A.W.A.(2005).«Notes Sobre Spinosauridae (Theropoda, Dinosauria)».Anuário do Institut de Geociências – UFRJ.28(1): 158–173.ISSN 0101-9759.Consultat el 18 d'agost de 2010.(en pt)
  21. ↑ 21,0 21,1 Gibney, Elizabeth(4 de març de 2014).«Brazil clamps down on illegal fossil trade».Nature.507(7490): 20.ISSN 0028-0836.doi:10.1038/507020a.(en en)
  22. ↑ 22,0 22,1 Martill, David(1994).«Fake fossils from Brazil».Geology Today.10(3): 111–115.ISSN 0266-6979.doi:10.1111/j.1365-2451.1994.tb00882.x.(en en)
  23. ↑ Frey, E.; Martill, D.M.(1994).«A new Pterosaur from the Crato Formation (Lower Cretaceous, Aptian) of Brazil».Neues Jahrbuch für Geologie und Paläontologie, Abhandlungen.194: 379–412.
  24. ↑ Carrano, Matthew T.; Benson, Roger B.J.; Sampson, Scott D.(17 de maig de 2012).«The phylogeny of Tetanurae (Dinosauria: Theropoda)».Journal of Systematic Palaeontology.10(2): 211–300.ISSN 1477-2019.doi:10.1080/14772019.2011.630927.(en en)
  25. ↑ Charig, A.J.; Milner, A.C.(1997).«Baryonyx walkeri, a fish-eating dinosaur from the Wealden of Surrey».Bulletin of the Natural History Museum of London.53: 11–70.Consultat el 14 d'octubre de 2018.
  26. ↑ Seré, P.C.; Beck, A.L.; Dutheuil, D.B.; Gado, B.(1998).«A long-snouted predatory dinosaur from Africa and the evolution of spinosaurids».Science.282(5392): 1298–1302.doi:10.1126/science.282.5392.1298.
  27. ↑ Buffetaut, E.; Ouaja, M.(2002).«A new specimen of Spinosaurus (Dinosauria, Theropoda) from the Lower Cretaceous of Tunisia, with remarks on the evolutionary history of the Spinosauridae».Bulletin de la Société Géologique de France.173(5): 415–421.doi:10.2113/173.5.415.Consultat el 14 d'octubre de 2018.(en en)
  28. ↑ Bertin, Tor(8 de decembre de 2010).«A catalogue of material and review of the Spinosauridae».PalArch's Journal of Vertebrate Palaeontology.7Consultat el 13 de setembre de 2018.
  29. ↑ Benyoucef, Madani; Läng, Emilie; Cavin, Lionel; Mebarki, Kaddour(1 de juliol de 2015).«Overabundance of piscivorous dinosaurs (Theropoda: Spinosauridae) in the mid-Cretaceous of North Africa: The Algerian dilemma».Cretaceous Research.55: 44–55.ISSN 0195-6671.doi:10.1016/j.cretres.2015.02.002.(en en)
  30. ↑ 30,0 30,1 Bittencourt, Jonathas; Kellner, Alexander(1 de giner de 2004).«On a sequence of sacrocaudal theropod dinosaur vertebrae from the Lower Cretaceous Santana Formation, northeastern Brazil».Arq Mus Nac.62: 309–320.
  31. ↑ Sayão, Juliana; Saraiva, Antonio; Silva, Helder; Kellner, Alexander(2011).«A new theropod dinosaur from the Romualdo Lagerstatte (Aptian-Albian), Araripe Basin, Brazil».Journal of Vertebrate Paleontology.31: supplement 2: 187.
  32. ↑ Gibney, Elizabeth(4 de març de 2014).«Brazil clamps down on illegal fossil trade».Nature.507(7490): 20.ISSN 0028-0836.doi:10.1038/507020a.(en en)
  33. ↑ Naish, Darren. «In Rio for the 2013 International Symposium on Pterosaurs», Scientific American Blog Network. Consultat el 7 d'octubre de 2018 (en en).
  34. ↑ Kellner, Alexander W.A.; Azevedo, Sergio A.K.; Machado, Elaine B.; Carvalho, Luciana B.(2011).«A new dinosaur (Theropoda, Spinosauridae) from the Cretaceous (Cenomanian) Alcântara Formation, Cajual Island, Brazil».Anais dona Acadèmia Brasileira de Ciências.83(1): 99–108.ISSN 0001-3765.doi:10.1590/S0001-37652011000100006.Consultat el 15 de setembre de 2018.
  35. ↑ Belam, Martin. «Brazil's national museum: what could be lost in the fire?», [[The Guardian]], 3 de setembre de 2018. Consultat el 15 d'octubre de 2018 (en en).
  36. ↑ Lopes, Reinaldo José. «Entenda a importância do acervo do Museu Nacional, destruído peles chamas no RJ», Folha de S.Paulo, September 2018. Consultat el 3 de setembre de 2018 (en pt-br).